Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.

Òrbita (o Geòrgica)(RDQ)

Hi ha una mar que ens recorda, amiga,
Brava com la nit més curta entre els teus braços,
Que entén de llaços invisibles, d'escassos
Moments per al foc, que res no mitiga.

I orbito al teu voltant, satèl·lit que es lliga
A la influència de seguir-te els passos,
I visc en el paisatge, fet de pedaços
De somni, on la vida és roca, ona, espiga.

Hi ha una mar, amiga, que ens recorda,
Penyasegat abocat a la bellesa
I a la veritat, i els teus llavis són corda,

Ploma i núvol que fins a l'horitzó no pesa.
Guaito el teu repòs, la brusa que es descorda,
I allibero el drac que anhela la princesa.




[la fotografia és de Jeremias Soler]

Pluviòmetres (Melorepte221; 2)

[A Anna Garrido Causapé, sens cap dubte]

 

I potser no cal cap més paraula per adonar-te que t'estimo,
Que no hi ha camí més precís cap al teu ventre que la vida
Viscuda a recer de l'eloqüència del teu nom, amb què llimo
El silenci, l'absència, la distància i l'amargor, fruita prohibida.

I potser respectar-nos és part del joc d'estimar-nos nit i dia
Amb la pregonesa del bes sincer, del jaç impol·lut que espera
El lligam dels nostres cossos, l'abraçada tan plena de melangia
Com l'amor que en despertar no puc oferir-te, Anna fugissera.

I potser el dubte és el verí que m'empasso perquè els llençols
Guardin i retinguin el teu perfum de pluja i de matinada, d'amor
Tan perenne com l'esguard que em mirava i m'anhela i em desitja.

I la fidelitat supera quilòmetres i nits eternes si sóc el que vols,
Si reconeixem que la fita és a frec de les nostres pells, si l'enyor
És l'únic far que crea ombres en el camí claríssim que es trepitja.

Feréstega (Melorepte221; 1)

Feréstega, m'has assilvestrat els somnis dins teu

I ara només puc adormir-me bressat pel malson,
Per aquest silenci que, a les preguntes, em respon
Amb síl·labes buides, lasses com l'espera d'un Déu.

I bec glops d'aquesta passió que apareix tan breu
Com encesa, amb la particularitat que el record
S'emplena dels teus ulls, encara que no em miris,
Amb l'exacta follia que el món és en els teus iris.

I respiro l'oxigen de pronunciar-te el nom, el port
Que m'amarra l'esperança, en la distància, i el cor,
El feble batec que sap que les teves mans són vetlla.

I m'endinso en el bosc de la pèrdua, del dolor greu,
D'aquesta forma d'estimar-nos, que l'ànima escletlla.
I espero, ateu i escèptic, de nou la vinguda d'un Déu.

Cad(Intermit)ència (RPV250)

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues

Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?

Impudicícia (Misèria VI)

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo

Salvador ESPRIU.

...Però allunyo
La metzina
De l'escorpí,
Perquè en oasis
D'enyorança
No vull sofrir
Son turment.

Sóc l'oblidat
Verm, una altra
Vegada mut.
El silenci
Serà ma llar
I el meu ajut
Contra el vent

Infectat
Per l'impúdic
Alè del Drac.
Guardo la verda
Esperança
En el buirac
Del lament,

Perquè em torni
Quietud fèrtil
En el repòs.
No desitjo
L'escarit
Drac ni el seu cos
Decadent

Si desfulla
L'alegria
Que arrela en mi.
Sent lacai
De l'enveja,
Cerco el verí
Sense fi

I travesso
En silenci
L'última llum;
Esdevinc
Frigidesa
De l'etern flum
Del morir

I agonia
De ma vida,
Foc que es consum
En la metzina
Del fals Drac.
Sols sóc el brum
Del meu crit

En va intento
Allunyar
El desconsol
Que m'emplena
L'esperit
I que no vol
-Pur despit!-
Deixar-lo lliure.
S'eclipsa el meu sol
I seré nit.

Ànima de bèstia (Misèria V)

Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac

Salvador ESPRIU.

...I no seré
La feble ànima
Del respirall,
Perquè metzina
D'escorpí
Em faci estrall
Vanament.

És epuló
Que no atura
La seva fam.
Leri-leri,
Equilibrista
Só del seu bram:
El turment.

El catau
De la bèstia
És el greixum
Dels meus artells,
Reravera
De l'embalum
Del seu crit.

l'ínfim guimbarro,
Gori-gori
Del meu esguard,
Fa que el meu goll
Sigui enorme,
Gegant bastard
Del saïm,

Que, novament,
Es querava.
Seré rasclum
Del món insmone,
Fals saltiri
Entre el reblum
Del resclum,

Ans que la xinxa
La sang xucli
De tot el folc
Que es tornava
Ferma defensa,
Envers el solc,
Del perfum?

El Drac torna
A demanar
El dring d'argenç.
Però l'arlot,
En silenci,
No en tindrà gens.
Del quartí,

El corc n'obté
Gotzos somnis
De l'embriac,
Del xaruc quídam,
Que ha volgut
Enganyar el Drac,
El setí
Enterc i flac,
Tornat vell parrac
Pel seu verí.

Tàcita dialèctica

Com qui s'avesa al solil·loqui,
Persegueixo ombres sense llum,
Allà on la vida és l'embalum
Que pesa malgrat que no toqui.

I ofego el crit, perdent el flum
Que s'escola, fins que em col·loqui
Enmig del desig pel perfum.

Desídia (Relats conjunts)

Arriba i gairebé no la mira. Està capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades. En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol, enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella, per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben. Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?

Agafa el llibre i el trombó. La seva indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot que no l'estimi més, com ella es pensa.

Relats conjunts

Primícies (Misèria IV)

El seu urc passa de mida,
i el pacífic capità,
pel prestigi de l'alt càrrec,
li tallava en rodó el cap

Salvador ESPRIU.

...I el Drac em mira
Amb el seu
Ull de cristall,
Creient-se candi,
Com caiman
Perdut en el call
De l'oblit.

Lluny, en la fosca,
Novament
Trobo el perfum,
Ferit pel mec
I pel monstre
Que ja es consum
En la nit.

I la barjaula,
Insistent,
No aprèn nous mots.
En el Drac
trobarà el premi,
Ninots de llots
Dejunant,

Perquè l'enveja
El corromp
Intensament.
Voltors de l'odi
Arribaven
Al cos morent
Del foscant.

Tindré primícies
De l'erm fred
Del gelós Drac,
Ans que fletxes
Fugaçment surtin
Del seu buirac,
Voraç corb

Que em devora?
El monstre buf
Fa el seu bruel
En el serrall
Que el rebutja
I, essent cruel,
Em torna orb.

La buida xicra
Serà xeflis
Per a sa fam;
Dono la baca
A sa queixa
De tenaç clam,
Xiribec

Del meu viure.
És patafi
Del pútrid llac
Del seu orgull.
No separa
Amb el patac
Del doblec
L'indivisible
Ramat. El llimac
És massa a frec.

Fragància (o Dècades d'intempèrie)

Demano la miríada promesa de roses de Sant Jordi,

Uns ulls que morin de delit per esguardar-me demà,

En despertar, un amor immarcescible, que recordi

Un passeig viu, un bes sota la pluja, el goig d'alenar.

Reclamo el clar somrís lluny de dracs i esbarzers,

Uns llavis que portin la brisa i la mar, la matinada

I la llum en pau, a mitjanit, en la quietud de després

Del combat amorós de qui es cerca amb la mirada.

I seré poeta de la tardor o eremita de la primavera,

Si cal, per abastar els somnis sembrats en ple hivern,

Per vetllar les passes d'uns peus que obliden avançar.

O potser espera en l'estiu més càlid, si aquesta espera

És garantia de futur i de felicitat, el gaudi perenne, etern

Per als membres que sofreixen per anhelar la mel de demà.

 

Roses (Poets Of The Fall [2006, Carnival Of Rust])

Àmfora (RDQ)

Aigua. I el curs de la vida recorre l'àmfora del teu ventre,

La pluja vinguda dels teus llavis incandescents que crema

En cada nova gota, arc de Sant Martí fet foscúria extrema

On traçar castells i circumferències amb tu com a centre.

I els fars duen a port, i el riu és frescor i oxigen, mentre

Les òrbites dels planetes saben camins invisibles on trémer,

Mil i una nits de faules i fraules per clavar-hi les dents.

Pluja. I el cabal d'aquestes mans cerca entre les paraules

El nom que l'empleni amb la llera primigènia, pedres llises

On llançar l'ham i la llinya, la verda vinya que espera brises

Anhelades que la bressolin com els teus materns braços paules.

I no hi ha cap nord que es perdi enmig d'esculls que avises

Amb aquest verí fet bes i llavi i carícia, mil i una nits de faules

Que vetllo mentre vull ser nàufrag dels teus pits humans, fervents.



 


[les fotografies són de Jeremias Soler]

Supèrbia pútrida (Misèria III)

Els anys m'han entaforat
records de calaix de sastre
clepsa endins. Sento remors
de serpents de cascavell

Salvador ESPRIU.

...Però el temible
Verí del
Decrèpit turc
Em fa haveria
Per al güell
Rabiós, urc
Del plebeu.

De nou, de futris,
Eesdevé
Fals món on visc.
Com a xueta,
Serà nit
Que robi el fisc
De ma veu.

En sa obscura
Pell de Drac
Torna el ressò
De la venjança,
Xantre mut,
Que imito jo,
Sense rang.

Serà superba
I minvada
L'ombra del Drac,
Qui em persegueix
Amb la passa
De l'erm xerrac
En la sang,

Perquè el silenci
Hagi d'ésser
Refugi meu?
Retinc el temps
En la fosca
De la Mort greu,
Escorranc

De ma ànima.
El mandrós monstre
Dorm en el soll
On llençava
L'almoina sola
En el som toll
Del Drac ranc.

Sa ferum pútrida
Vol malmetre
El perfum pur
Que sempre guardo
Contra el seu
Conegut furt;
L'afalac

Serà l'arma,
Vers la ràbia,
Més eficaç.
Amb ell ensucro
El camí
Cap al meu jaç.
El parrac
Que serà xanxa
Del desenllaç,
Obac escac.

Retòrica, diòptries (o Única trajectòria III)[Melorepte220, 3]

Qui jutja què és necessari i què és banal?

L'aire, que bufa nord enllà, el solc i la petja
De la pedra, que arrossega el feixuc mineral
Al lloc on hi havia un cor, fins i tot un fetge?

L'àliga que traça camins clars cap a la llibertat,
El crit que mor en la gola de qui no es queixa,
Que esdevé atzabeja per a la vida que perd esclat,
Com l'animal que mossega quan el vols péixer?

Qui jutja què és banal i què és necessari?
El tràfec de ser esclau en el miratge constant
D'una duna que s'aproxima i ofega, el calvari
De sentir-se morir i acatar aquesta agonia?

El forat que garanteix la salvació de l'estruç quan
No s'atura el cec torrent que l'engoleix nit i dia?

Ràbia (Misèria II)

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo

Salvador ESPRIU.

...I esdevinc ràbia

En la nit

Envers el Drac

Qui torna a encendre

El seu foc,

D'estèril pac,

Insistent.

Amb la barjaula

De l'orgull

Farà el pinyac,

Melanosi

En la pell

De l'atziac

Sofriment,

A la rabera.

La brivalla,

De classe absent,

Em deixa la ira,

També el cròtal,

Bord descendent

De l'eunuc.

Amb llur estèril

Veu, sóc ara

L'etern xemic

Del dejuni

Imposat pel

Cruel i inic

Truc del cuc.

Seré l'odi

De l'oblidat

Ós, fent son ball

Amb musica

D'orbs gitanos,

Metec mestall

En mos ulls,

Abans que l'ombra

Del passat

Acabi amb mi?

No desitjo

Sa claror morta,

Fals benjuí,

Sos rebulls.

El corb i el Drac

Es faran ali

En el burxanc

De llur enveja,

On fingeixen

Amb pas de cranc

Llur nyec-nyec.

En l'hivern

De llur cruesa,

Venc la Xelec

Que em donarà

La xavalla

Del periec,

Que no hec,

Lluny del silenci,

Perquè no crec

El Drac ni el mec.

Xelec=neu en hebreu.

 

Càmfora (Minirepte72)

El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.

No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç. Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total naturalitat de geni.

Àlgebra, càrrega (o Única trajectòria II)[Melorepte220; 2]

He escoltat el ritme del cor que dins meu batega

Amb el traç d'un algoritme que se suma al càlcul
Elemental de voler emparellar l'oli i l'aigua, l'herba
I el desert, la llunyania i la carícia, mentre et parlo.

He endevinat trajectes curts per a la joia de viure
Amb paradoxes perfectes que, soles, s'amunteguen
Lentament per sentir-se lliures dins de gàbies de vidre
I l'únic indici de respir és l'ofec esquiu d'una conversa.

He despertat amb l'aigua glaçada al rostre i amb el jou
D'aquesta càrrega que engoleix el sol i la claror i l'oxigen,
Devorament famèlic de qui es rendeix quan el trepitgen.

I he experimentat la buidesa del mot quan ha mort el llavi,
I ja no hi haurà fre en l'arrossegament d'un naufragi tit(r)ànic (*).
En silenci callat, la pedra rodola fins al fons del fosc pou...    

 (*): titànic, o bé, tirànic; indistintament, opcional per a qui llegeixi aquest intent de sonet.

Misèria (Relats conjunts)

[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]

Al prat de l'herba molla

hi ha verí d'escurçó:

s'emplenaran de sobte

aquests meus ulls de mort

Salvador ESPRIU.

...Però em defenso

De la fam

Del feroç Drac

Amb les paraules

Que ressonen

En l'atzucac

De la nit.

Deixo allunyats

Tant l'enveja

Com el verí,

Perquè, en el torb,

La seva ira

Pugui morir

Sens despit. 

Só la falena

Qui recapta

El brut argent

Del miserable

I de la meva

Ombra morent.

Sóc bufó

 D'humil, morta

Cort de reis orbs,

On el voraç

Drac la gana

No apaga mai?

Surto del jaç

D'escurçó

Per a caure

En les urpes

Del repulsiu

Monstre: remou

Mes entranyes

I encén, aspriu,

El seu foc,

Cremant vilment

La veu calma

De l'esvoranc,

El sord cadí

De la cruesa

Del crim de sang

Del badoc.

Fa rendir-me

La feixugor

De ses sentors,

Que m'envolten

I es tornen

Negres voltors

Del fals Drac,

Que lentament

Mengen, nafren

El fetge sa.

El meu turment

Serà odi,

Udol del ca

Més manyac,

Esdevingut

Llop per a atacar

L'home del sac.

Relats conjunts