Andròmines (Repte Clàssic DXL)

Després d'anys de monotonia i de matrimoni amb més daltabaixos que moments d'alegria, la nostra relació ha quedat en una via morta. Les tertúlies amb els companys de feina o amb els amics de la colla de tota la vida no sempre són per passar l'estona i, de vegades, inclús porten sorpreses. Això em va passar la darrera vegada i, entre cerveses i riallades, vam tocar els temes típics. Des del futbol al rànquing entre les paies que treballen a l'oficina i les que veiem als programes de televisió o a les revistes. Aquest darrer tema, inevitablement i infal·lible, duu cap a les nostres dones, xicotes o el nom que cada cas concret tingui. En aquella ocasió, l'alcohol ingerit, amb poc aliment sòlid (les patates braves de rigor, festucs, cacauets, olives farcides,... més per enganyar l'estómac que perquè esdevingués un tiberi pantagruèlic), va brindar-me l'ocasió d'or de parlar del meu matrimoni i de la situació real. Les crítiques van recaure en ella, sens cap dubte, amb exageracions i facècies diverses que van divertir-nos més que lamentar la meva sort.

Les conclusions d'aquell dantesc espectacle, enmig de paraules pujades de to i rots i d'altres sorolls que m'estalvio detallar, van portar-me a entrar al sex-shop. Havíem debatut els pros i els contres dels vibradors i dels consoladors. Realment era prou difícil saber què podria satisfer millor les necessitats de la meva senyora i com que havia de ser una sorpresa, no vaig gosar consultar-li-ho pas, malgrat tenir dues setmanes de marge per al nostre aniversari. A més, deixant de banda les tertúlies, un servidor no sol desplegar un atreviment desmesurat (podria dir que inexistent), així que l'entrada a l'establiment fou més aviat caòtica i sense rumb concret. Tampoc no va ajudar que la persona que atenia darrere del mostrador fos del sexe femení. Per tant, tot cohibit, vaig anar directe a les cabines, on s'emetien diversos tipus de cintes pornogràfiques dels gustos més diferents (inimaginables per a mi fins a aquell moment, encara que costi de creure).

La vergonya inicial va desaparèixer al cap de cinc minuts de veure quin pa s'hi donava allà dins i, fent honor als malnoms que ens solen definir (des de llimac fins a mico, i tot un reguitzell d'animals prou relacionats amb el tema del cardar), la visió d'aquelles escenes tan explícites va provocar-me una excitació insòlita que ni la millor de les nits podrà superar mai. Només destorbada per la fi del crèdit, que m'enganxava a contrapeu, cosa que em feia córrer regirant les butxaques a la recerca de monedes o bitllets per seguir gaudint de l'espectacle audiovisual. Sabia que aquesta no era la finalitat d'entrar al local, però no podia sortir amb aquell entrecuix tan inflat. El compartiment amb mocadors de paper van ajudar a eixugar-me la conseqüència de tantes monedes invertides en aquella cabina, abans de sortir-ne, dissimuladament.

La trajectòria dubitativa entre les prestatgeries van fer menys evident allò que acabava de succeir allà dins. Encara que penso que tothom ho deu saber. Més tranquil i relaxat, l'exploració del sex-shop va ser bufar i fer ampolles. De mides i de colors variats, l'extensa oferta i la col·locació dels objectes que cercava era idònia per acabar de perdre'm del tot dins d'aquella mar d'estoc novíssim per al meu tarannà de bocamoll i de xerraire sense haver vist tant de món com gallejava. No vaig obrir boca i vaig engrapar el més gros dels cilindres per poder fugir d'allà el més ràpid possible. A l'hora de pagar, ni un sol mot va sortir dels meus llavis, roig com un tomàquet com devia estar... Ho notava. Notava el rubor en les meves galtes, indicador de la meva primera vegada, encara que hagués agafat aire per omplir-me el pit i aparentar experiència i seguretat en allò que feia i comprava.

No hi havia ningú a casa. I, en arribar, l'operació de comprovar les característiques de l'estri obtingut va ser fàcil i m'omplia de satisfacció haver-me'n sortit tan bé. Molt més fàcil que la tria, sincerament. Però el que va fer-me tocar de peus a terra i dubtar de la bona elecció. Un “Made In China” imprès a la capsa va esdevenir una esgarrifança i suor freda immediates. Calia comprovar que aquells materials no fossin defectuosos ni posessin en perill la meva senyora. Que una cosa és no tenir una relació òptima i l'altra desitjar el mal a algú... Ara encara hi penso, en el risc que vaig córrer en aquell moment. Però, en aquell moment, vaig ser temerari per primer cop en la meva vida i, per l'estimació d'anys de convivència, vaig fer de conillet d'Índies per assegurar-me que aquella andròmina no era més perillosa per a la salut que satisfactòria per a les carències sexuals.

A aquestes alçades, no puc dir que estigui penedit d'aquella arriscada comprovació. Al contrari, crec que hi ha excepcions en els productes fabricats en el país asiàtic. Un d'ells, el consolador. L'únic inconvenient era que la nova visita s'hauria evitat si hagués estat més confiat i previsor. Per dues raons. La poca predisposició per agradar-me tot allò vingut dels xinesos, i no haver-ne agafat un parell d'aquells artefactes, en lloc d'un de sol (no m'hauria semblat correcte del tot donar-li un aparell d'aquelles característiques i per a aquella finalitat usat abans...). Per això, la nova visita al sex-shop va ser gairebé forçosa. No sóc de desdir-me'n, la veritat, de la idea original. I la idea original sempre havia estat la compra d'un producte d'allà dins. Tot agafant aire, vaig estirar la porta d'entrada de l'establiment. De nou tota aquella gamma de colors i formes em seduí. I, inconscientment, a les mans m'hi va arribar un consolador un xic més gran que el que ja tenia a casa. Els ulls, amb la mateixa inconsciència, també van fitar endavant. Una disfressa de caputxeta vermella tan curt com rebaixat de preu em posà entre l'espasa i la paret.

Avui, finalment, la data de l'aniversari ha arribat. Ella no espera que me'n recordi, ho sé, i per això no m'estranya la cara d'incredulitat que l'aclapara. Em besa en desembolicar el paquet embolicat amb la màxima professionalitat i discreció. La disfressa és perfecta i, amb una mirada prou picardiosa per saber què pensa, m'agraeix el detall que ens donarà una segona oportunitat per salvar el nostre matrimoni. Aquesta nit segurament ens aprofitarem de tot el joc possible de la nostra imaginació, gràcies a ella. I esperaré amb desfici que ella marxi cap a la feina amb un somriure d'orella a orella demà al matí per provar l'altra adquisició i comparar-la amb la primera andròmina.

Asfíxia (o De barres i estels)(RPV246)

Quan la vida es basteix amb paraules i projectes,

El silenci és enemic i foscor, líquen que cobreix
L'esperança amb l'opacitat del pas del temps,
I és liana que entortolliga la llibertat i el seu anhel.

Quan l'oxigen sols pot arribar a base de respirs,
I l'asfíxia és l'única via que ens mostra l'existència
I avesar-s'hi pressent el jou submís i la cadena,
És necessari l'ímpetu de la inspiració més àmplia.

Vindran jorns i hores per al gaudi de la claredat
Retrobada, per al cel estelat que traça línies
Noves cap al futur, per a que els peus caminin.

Vindran treves quan el combat ja no sigui estendard
Ni bandera per combatre l'odi i la ràbia i el retret,
I, amb plenitud i riquesa primigènies, tornarem a ser.

(Im)Perfeccions

Arribo a la casa amb retard. He sortit dues hores més tard del previst i el trànsit no ha ajudat massa. Per no obligar-los a esperar-me més estona, deixo les meves pertinences al cotxe, excepte la bossa carregada de taronges. La resta ja ho entraré quan hàgim acabat de dinar. I, així de pas, ho col·loco tot amb més calma. Ajudo a parar la taula i l'olor del conill al forn emplena tota l'estança. Veig aparèixer la meva germana amb els plats ja escudellats. Mentrestant, les copes han estat omplertes per en Jaume. El dia és assolellat i el fred dels dies anteriors ha desaparegut junt amb la pluja. El que no queda enrere és l'enyor que sento. Gaudeix d'aquests dies, escolto que em dius i m'escrius i ho repeteixes una i una altra vegada. Sembla que em coneguis més del que creus... Tot i així, la conversa i les rialles se succeeixen.

El sol de mitja tarda i el bon menjar no ajuden a reactivar-se. Una estona de sofà i de trencament de son alliberen la tensió del viatge i agilitzen la digestió. Les olors del conill i del pa de pessic de les postres desapareixen lentament i queda l'aroma lleu de les taronges que he portat amb mi. No caldrà dir-te que dins del meu cap segueix intacte tot el que t'incumbeix (el to de la teva veu, la flaire dels teus cabells, el gust dels teus llavis, el tacte de la teva pell, la perfecta imperfecció del teu cos...). També l'enyorança dels moments viscuts, tant els recents com els primeríssims. Ho sé, l'he de deixar durant unes hores, uns dies. Però l'únic que vull és escoltar la teva veu un cop més. Oferir-te un número de telèfon per a que em repliquis que no l'utilitzaràs. I serà una batalla entre cabuts fins que concedeixis uns minuts a aquest pobre mortal, un cordó umbilical que converteix l'enyor i l'espera en renaixença i somriures adolescents.

I passo la resta de la tarda amb més desig de saber de tu, mirant mil i una vegades aquest trasto que ens uneix en la distància, avui també. Agraint a la tecnologia, avui també, que ens permeti una nova oportunitat. I aquests ulls teus, que fa escasses hores he vist de nou, com si fossin la frescor suprema, m'observen mentre llegeixo i escric, i m'endormisco al sofà i aquest gat que, italianitzat, s'anomena com jo juga a trobar-me i a captar la meva atenció i a camuflar-se... Somrius tu també, n'estic segur, quan juga a futbol amb una minúscula pilota de goma i li faig una fotografia per corroborar que somrius de veres. També m'enyores, n'estic segur, amb la mateixa intensitat i reiteració com ho faig jo, malgrat el rosset i la feina domèstica, malgrat el nebot, que no arriba fins demà, o les converses amb la meva gent, que ganduleja al sofà... Hi ha tantes excuses per tranquil·litzar els ànims... Les mateixes excuses que podria trobar jo per no retenir-te en aquestes polzades tàctils, amb una frase que sempre troba una excusa sempre perfecta per a ser escrita.

Abans d'anar a sopar (Sortirem perquè amb el bon dia que ha fet és una pena no haver-ho fet encara...), acabo d'entrar totes les coses del cotxe. En Jaume i jo movem el necessari per a preparar el llit on dormiré aquests dies. L'habitació dels Jocs del meu nebot, amb tot de motius que indiquen que allà dins hi ha una criatura que creix dia rere dia. I que va fent-se gran i que canvia els seus gustos. Contes infantils amb volums de Bola de Drac, peluixos al costat de peces de roba que són testimonis del cos que les ocupa i les omple. Tinc ganes d'estrènyer-lo. Sobretot pel que diu sa mare. I que em demani permís per passar una estona jugant amb ell. I alhora també sé que em moro de ganes de les teves abraçades i de sentir l'escalfor del teu cos sencer. De la mateixa forma que donaria tot el possible per fer un trencaclosques a sis mans o inclús ajudar-te a les feines domèstiques més quotidianes... Entre fundes i cobrellits de Winnie the Pooh, el cervell no para de pensar-vos, al rosset i a tu. Minut a minut, segon a segon, en cada centèsima del temps que no ens veiem.

M'instal·lo a mitges, sense desfer la maleta (la roba es pot planxar) mentre la meva germana es dutxa i en Jaume llegeix una estona. L'estança queda en un silenci esmorteït, calmat, amb la remor de l'aigua que s'escola i un televisor encès, en el pis inferior. I el record em provoca una dèria que venia visitant-me des del moment que he travessat el llindar de la porta d'entrada. Setze graons que porten fins a les golfes. Roba estesa, cistells amb roba ja plegada, una taula d'estudi farcida de papers i estris electrònics. Tot es transforma, però, davant dels meus ulls. Fins que esdevé sofà preparat per a ser llit, i un matalàs al terra. Un puzzle nou de trinca que es muntarà abans de marxar, un despertar feliç i satisfet entre rialles de dos nens entremaliats i prou enjogassats per botar damunt dels llits. I la felicitat absoluta entre la cridòria i les corredisses, i tant d'amor en els ulls que em remou un calfred per dins, com uns dits resseguint-me l'esquena dolçament. Enmig del silenci escolto aquest ressò de disbauxa, amb la nostàlgia més intensa. Gaudeixo d'aquests dies, ho faig. Però és difícil no pensar-vos quan l'anterior visita a aquesta casa va ser acompanyat per vosaltres. La imperfecta perfecció de gaudir es tenyeix d'enyorança desitjada, necessària, paradoxal. Però no eclipsa el gaudiment perquè enyorar també és una forma d'estimar prou vàlida per als adolescents que som.

Adolescència cíclica (o Infinita meravella)

Todo comienza en ti,
el resto de mi vida y la razón
de abrir cada ventana, la canción
que resuelve mis dudas, mi delirio y mi cura.

Ismael SERRANO.

[A Anna GARRIDO]


Això és l'enyor. Arribar al capvespre amb el xiuxiueig
Del teu nom als llavis, amb el teu esguard acaronant
Cada bocí del meu cos, com l'encís de la primera pluja
Compartida, i gaudir dels somnis penjats a les parpelles.

Recordar els rínxols, les mans que acompanyen el passeig
En l'aiguaneix d'un amor que no minva, que, a cada instant,
Es reinventa i es transforma, que concep el calfred que puja
Esquena amunt, i buscar en aquest record les teves costelles.

Això és l'enyor. Perdre els dits en la moixaina feta xuclamel
I heura, en el rostre que desvetlla i permet el descans, meravella
Que retorna la joia i l'adolescència, la fam per al cor en dejú.

Saber que l'amor és més que quatre lletres, tan proper al cel
Com l'àngel que desperta dins de l'ànima quan la més bella
De les paraules és el teu nom i la vida comença i acaba en tu.

Gèminis (o D'ànimes bessones)(RPV245)

L'indivisible és invisible per als ulls que sols saben vigilar sense observar


d.

A Noor S. G.

No ordenis el teu món minúscul encara; gaudeix la pau
Que et brinden els braços de la mare, la tendra mirada
Que t'observa mentre respires i descanses i somnies.
I no hi ha pensaments impurs en aquest vincle, ho saps?

No organitzis les lleis de la Natura encara; entoma l'allau
De carícies, d'afalacs, de rialles que suscitaràs cada vegada
Que descobreixis la senzillesa d'un gest, lluny d''utopies
Quan el somni esdevé real, aliena al dolor i als maldecaps.

Només sigues meravella i infant, Amor meu, il·lusió i desig,
I deixa que la resta vingui, al ritme adequat. sense pressa,
Amb la calma anhelada dels qui passegen agafats de les mans

Només això, que el teu cos alberga els fruits de la pluja enmig
De la matinada, la bogeria i la passió d'aquell qui travessa
La porta cap a un món que ja no tornarà a ser mai com abans.

Hespèrida (o Embat)(Niporepte78)

Embat de vida;
Em recorda el teu ventre
La sal als llavis.

Bres de la brisa (o Somnolència)(Melorepte216)

Dorm, i vetllaré els somnis que et mantenen viva,

L'escalfor de la pell que desitjo per a ser captiu

En el bressol de la brisa, contra el pes del plom

Que em retorna l'insomni i la solitud si no em parles.

Dorm, i seré l'ànima bessona que t'acosta la riba

Favorable en la inundació, que evita el camí aspriu

Quan reapareix el plor, i et recordaré el que som

On les mans prometen carícies si véns a buscar-les.

Dorm, i t'oferiré el bosc que eternament somnia,

La frondosa necessitat que creix dins meu quan

Penso en el teu retorn, en el retrobament sense brida.

Dorm, i descansaré, bressat pels teus parpres de dia,

La claror que em calma, la pau que esdevé instant

Infinit, llum que convida a il·luminar el món, la vida.

Captiveri (o De famèlica adolescència)(RPV244)

El teu cos fa olor de llar, de minestra suculenta,
De nounat que creix segon a segon, de vida,
De tot desig en un cor honest que estima i vibra.

El flairo en la llunyania, en l'hora lenta
Prenyada d'absència, en l'enyor que no oblida
El vincle que ens uneix, malgrat la presó, cada fibra.

El teu cos és innocència i il·lusió, fidelitat,
Caliu enmig del llarg hivern del silenci mut,
Cadernera que es desviu pel cant, escut
Contra l'impassible dol del deliri en ple combat.

I el flairo per recordar-lo i sobreviure al fred
Amb el delit adolescent del primer amor, foc pur,
Com el glop captiu d'aigua del desglaç, com l'atzur
Que ens veu, amb llavis i amb fam, treure'ns la set.

Entre línies (Repte ClàssicDXXXVIII)

El jove s'atura davant de l'aparador. A través del vidre la veu. Segueix tan preciosa com la darrera vegada que la va veure. Avui, però, el seu canvi de pentinat l'afavoreix encara més. Mira i remira les portades dels llibres exposats. Una mera excusa, perquè no són els llibres el que més s'estima. La noia feineja mentrestant, aliena a aquelles mirades sotjadores. Recol·loca els exemplars que han estat consultats i fullejats per la clientela indecisa, supervisa l'ordre de les lleixes, que no es barregin les editorials ni s'alteri l'ordre alfabètica. Mira el rellotge com un costum adquirit més que per informar-se de l'hora. El jove li veu de nou el tatuatge al canell, just dissimulat per la corretja però que ha vist més d'un cop en allargar-li el canvi. Un escorpí i unes lletres que no sap distingir ni llegir. Potser el seu nom...

La noia torna al mostrador. La melodia d'un telèfon mòbil trenca el silenci que regna dins de l'establiment i, quan prem el botó de despenjar, la seva veu càlida regira l'ànima del jove, que gairebé ha estat descobert per ella en el trajecte al mostrador. No espera que s'acabi la trucada i entra dins de la llibreria, cap al fons, ben allunyat d'ella per no ser indiscret. La noia ha abaixat el to de veu instintivament i xiuxiueja frases que esdevenen inintel·ligibles. Amb monosíl·labs i complicitat furtiva, exhaureix els darrers segons de la conversa telefònica. Un Jo també a tu; fins després la conclou. I guarda l'aparell a la butxaca del seu abric.

Que et puc ajudar?, li pregunta al jove. I ell, tímidament, esbossa una negació amb el moviment del seu cap. No gosa mirar-la massa, ni tampoc tocar els llibres estesos com a reclam de novetat per a qui entra a l'establiment. Totes aquelles portades ben vistoses l'encisen. Les lletres amb colors llampants, les imatges triades, que volen resumir el contingut del llibre o ser esquer per a qui no sap prou bé què busca o què vol trobar...

El jove clava la mirada en una portada que li resulta familiar, com si llegís entre línies. Una pintura de Manet, de la que n'ha sentit a parlar des de petit, perquè hi havia una reproducció al menjador dels avis. Agafa el llibre sense mirar res més i s'acosta al mostrador. Se sent observat per ella i es ruboritza. Va brut i encara amb l'uniforme de la feina. És per regal?, pregunta de nou la noia, amb una veu encara més càlida que el fa trontollar. Balbuceja una negació, a la que li sobren lletres pertot arreu. Sua, se sent roig al màxim i no veu el moment que el tiquet de compra s'imprimeixi, li cobri i fugi de la llibreria. Encara queda el suplici del frec dels seus dits en retornar-li el canvi al palmell. I aquell gràcies tan efímer com tendre que li recorre l'espinada. Aquest cop hi afegeix una frase que el mata: Espero que t'agradi i la propera vegada en parlem, que també el vull llegir.

Marxa esperitat de la llibreria. És home mort si no inventa excuses per a posposar aquesta nova trobada. Li dirà que encara no l'ha llegit o que li han pres, o que sa mare se l'està llegint i que no se'l vol tornar... Qualsevol cosa abans que parlar amb ella. Llença el llibre a la primera paperera que troba, com la resta d'exemplars que han acabat de la mateixa forma només pel plaer dolorós de veure la noia uns minuts. Un amor tan impossible com el que sent pels llibres que no és capaç de desxifrar i llegir, perquè és gairebé analfabet.

An(n)aCrònica (Melorepte215)

Parlaré de rendició i de profunditat
Amb paraules plenes de combat
I lleus com un escalf que neix
En les teves mans, amor.

I dibuixaré el nou somrís del matí
En els teus llavis, en despertar,
Per poder besar-te amb brins
De somni i amb la realitat.

I no defalliré quan la teva esquena
Em brindi la calidesa d'aquell qui
Reinventa el temps i el món.

I em sentiré innocent com un nounat
Que avança a tentines, com el boig
Que et parla amb la mirada.

Cobdícia (Niporepte77)

Pels carrers vago
Per demanar temps extra
A l'existència,
Per cobejar els teus llavis
De fruita prohibida

Sleeping Beauty (RPV242)

He somniat els traços del teu cos exacte,
El somrís que espera una mirada clara
En nits de vetlla, quan la tristor compacta
Els record en la memòria i s'hi empara;

Els braços que acullen l'escalfor absent,
El neguit d'un cor entusiasta que sobreviu
Gràcies a la il·lusió, quan la pluja és corrent
A seguir i en el diluvi deixa l'amor que escriu.

He somniat paraules contra la melangia làbil,
La pell mentre la devora una boca, que amara
La sequera, perquè l'hivern esdevingui etern estiu;

L'endemà arrapat a l'esquena, pacífica i hàbil
Guerrera, en lluita callada, quan despertar és l'acte
Més bell i pur que es pugui somniar, bella dorment.

Diàspora pròpia (o Cornucòpia)[RPV241]

Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
Cal lluitar per ideals i il·lusions malgrat que signifiquin
La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

I busco en els meus malsons la primavera exacta, la Cornucòpia
Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.

Demència (o El boig de la Ronda)(Melorepte213)

Diré el bes i vindrà a la memòria la pluja i la nit,

El boig que et ronda sense remei quan l'engruna

Més ínfima d'un mot teu és un udol trist a la lluna

Que ens guaita i ens empaita els somnis i el delit.

I retindré en la gola el crit i el desig per cadascuna

De les passes que ens separen, per minvar el neguit

De voler i no poder, el joc i el foc i la passió pel dit

Que et ressegueix l'esquena, dèbil castell que s'enruna.

Diré el bes i retornarà l'eclipsi de la raó al meu Univers,

Satèl·lit d'aquest món creat al teu voltant, on la pupil·la

És foscúria brillant en trencar-se la promesa del silenci.

I retindré a les palmes l'escalfor del teu cos, el pervers

Pou que m'engoleix i em tempta i em remou la tranquil·la

Vida al teu servei, perquè cada segon que visqui et pensi.

Cíclica dèria (Niporepte75)

Entre la brossa,
Les perles de la vida,
Cíclica dèria.

Peripècies (Minirepte65)

Recorda la primera matinada que vam veure sortir el sol, xerrant de tantes coses. Recorda, si no, el rampell sota la pluja torrencial per abraçar-te només. O fins i tot pots recordar el mirador en un dels comiats més dolorosos que hem tingut, entre llàgrimes i tanta tendresa i amor que ens parlàvem amb els ulls.

Rememora les frases pronunciades a cau d'orella, escrites a corre-cuita o d'amagat. També pots rememorar llavis delitosos de besos, dits exploradors d'esquena tatuada o, simplement, un pit disposat a albergar-hi el cansament d'un cap que necessita manyacs. Hores de complicitat i minuts d'impaciència per la proximitat de la nova visita, ja ordida abans de l'adéu anterior.

Remembra el desig per veure'ns a tothora, la inquietud per saber-nos llunyans però propers alhora. Refresca la memòria amb dolls de somriures i passeigs amb les mans entrellaçades. O la calma de Peníscola fora de temporada. Recorda tot segon viscut al meu costat, l'esbós de la felicitat absoluta i mútua. I pensa que, en cap instant que ens manquem, no s'esborrarà el teu record de la meva memòria.

Recorda'ns amb l'única fita de ser ben arrapats, amb un món construït a base de respecte i amor, de calma i passió, sense cap més ambició que delimitar-lo amb els cossos i amb les quatre parets d'una llar. Recorda-ho, Anna, i recorda que no hi ha oblit suficient per dissipar aquesta flama encesa. Sempre i per sempre.

La Noor doblega de nou el paper esgrogueït. Els ulls vidriosos són la prova que aquelles paraules li són familiars. Tantes i tantes vegades ha escoltat amb incredulitat les peripècies que s'hi expliquen... Ara, però, s'adona que l'amor dels seus pares era sincer i desassenyat, sense distàncies ni impertinències que el minvessin. Per això ella és al món, i la il·lusió els dura...

Calma (Repte Clàssic DXXXV)

Llegeixo tranquil·lament a la meva butaca de lectura, en silenci, ara que ja es pot. Però dura poc la calma. La presència de la nena a la sala em fa alçar la vista i deixar la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa. Els seus ulls, sempre a l'aguait, em miren amb odi, freds i amb ràbia condensada. La fito sense pronunciar cap paraula. No mou ni un múscul del seu cos esquifit. Tampoc jo no goso moure'm, per si comencés a xisclar en veure un sol moviment meu. Aquest silenci, tan costós de trobar, és meravellós i no em ve de gust que aquesta marreca el trenqui de nou, capriciosament, per molt extraordinàries que siguin les martingales que pugui idear. La ignoro i segueixo amb el llibre.

Però pressento el punt àlgid d'una ganyota que s'entreveia en els seus llavis just abans de reprendre la lectura. Les seves mans obertes i els dits separats estan en tensió, la mateixa que es pot respirar a la sala. Els seus ulls em provoquen nerviosisme i la respiració se m'accelera, gairebé emulant la de la petita, amb un ritme tan ràpid que sembla ofegar-se. Suplico que em deixi en pau durant el temps que llegeixi. Li ho suplico amb la mirada, sense emetre cap so. Vull gaudir de la lletra impresa durant un interval de temps mínim, escassos minuts si cal. He claudicat fa tant...

La súplica és escoltada. Potser. Perquè l'horrible ganyota cessa a l'instant. Però clou les mans amb força, els ínfims punys agrupen tanta ira que temo per la meva integritat, si es decideix a carregar contra mi. No sabria com defensar-me, de nou, del seu atac violent. Demano calma, tranquil·litat, assossec. Amb la mateixa fórmula que abans. La seva mirada s'alleuja, no hi té tant d'odi. Però el to moradenc de les seves ulleres no em fa confiar en ella. Tot i així, la nena gira cua i surt de la sala. Quedo bocabadat de tanta docilitat. Deixo el llibre damunt de la tauleta i segueixo les seves passes.

La trobo quieta al rebedor, palplantada i amb la vista dirigida a la porta. No sortirà pas. Perquè sap que no pot fer-ho i perquè no li ho facilitaré jo. Aprofito la seva immobilitat per anar cap al lavabo. Encenc el llum i, dins de la banyera, encara hi roman el cos ensangonat de la petita. El ganivet que li travessa la caixa toràcica n'és la prova que l'he morta i que allò que he vist ja no pot trencar el silenci. Com a molt, espantar-me de tant en tant. Torno a la sala i reprendré la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa, sense rialles ni sorolls, sense destorbs capriciosos d'una nena malcriada.

Reclam (o Misericòrdia)[Melorepte212]

Aire. Com qui respira el plom de l'enyorança,
Reclames la llibertat entre cadenes in(di)visibles,
Amb ulls de misericòrdia i l'aixopluc de la flama
De l'amor més devot, que espera i et mira i et parla.

I t'ofega el dia a dia, i l'ànima insubmisa no es resigna
A la grisor del vistiplau mesell, al roc que arrossega
Els membres fins al fons del toll enllotat de l'aliança.

Aire. Com qui s'arrisca a travessar els núvols orfe
D'empar, sols amb les ales de la confiança del somni,
Amb el rampell del cor que sap què vol, sense guiar-se
Per la brúixola del seny, també anheles la felicitat i la vida.

I t'asfixia aquest ingent embalum fet cobdícia pels llavis
Clivellats, que cerquen besos que ja no els corresponen,
L'encenall que revifi un foc derrotat per la passió, pel diluvi.

Llàgrimes de la memòria (peresa)

Plou. Ha plogut tot el dia. Aquesta és una tarda de sofà i vànova. I no fer res més. Ja n'hi ha prou amb la pluja per augmentar l'enyorança que sento per tu. Tinc mandra de refer la meva vida. La mateixa mandra que em ve per oblidar-me de tot el que m'has ofert. I de tota la il·lusió suscitada. D'aquest somni que ha de ser la vida fins a esdevenir una realitat. Ara no em va bé, sincerament. Ni ganes. Bufa el vent. I plou. I deu fer un fred al carrer, que es treuen les poques idees de sortir de casa. Tan bé que s'hi està, a la saleta, sense res més que el silenci. Si tingués el comandament de la cadena de música a mà... Però m'he d'alçar per engegar-la. També és bo el silenci de tant en tant.

Plou. I sembla que no hagi d'aturar-se mai, aquest xàfec. M'endormiscaré amb aquest so constant de gotes caient als vidres, l'espurneig llunyà d'algún llampec esporàdic. Com si l'escalfor del radiador s'escolés dins de la meva consciència i em convertís en autòmat desprovist del seu mecanisme. Estirat al sofà, amb els ulls clucs, no moc ni un sol múscil del cos. Només el lleu moviment del ventre en respirar pausadament. Com si alimentés aquesta peresa que m'aclapara. Pel teu assumpte i per la vida en general. Vull descansar només. Sense son, per mer plaer, si fa falta. Per contrarestar que no puc passar aquesta tarda amb tu.

I et penso. Tenyoro. Et beso en la imaginació, i m'arrapo a la teva esquena. Amb desig de dormir i sentir el teu caliu. Mandrejant, gaudint-te calladament. Mentrestant, plou. Ho ha fet tot el dia. I ja no sé si les llàgrimes que ploro són també pluja de la memòria.

An(n)estèsia (Niporepte74)

Té la mà, pren-la Quan el passeig és vida: L'ànima exhala.