Cítrica astringència

I l'astringència del vi embriaga
Les papil·les que t'han tastat la pell,
Com els cítrics que s'obren camí
Entre les espècies quan s'infusionen:

Ets record dens convertit en llast
Per a la memòria que, emmalaltida,
Demana clemència, però no pas oblit.

Càbales

Per si les càbales han de portar-me

El que el cor vol, continuo comptant,
I el call interior esdevé arma
En el martiri de seguir endavant.

Intramurs, només accepto el silenci;
El murmuri molesta en l'interval
De l'enyor i no hi ha mot que em convenci
Que, sense tu, el món segueix sent real.

I per si la suma dels nombres dóna
Uns resultats més propers al teu cos,
Preparo els batecs del cor i la fona

En l'assalt al teu fortí, sens repòs:

Avanço cap a ta pell de delícia,
Allà on el malson esdevé carícia.

Penitència (o Quilòmetres)

Només veure't, sense emetre ni un sol so,
Ha estat oxigen en les hores d'asfíxia
Que han d'esdevenir encara dantescos quilòmetres.

I he somniat que t'ubicava en el mapa
Del deliri de la meva carn mortal,
En el punt on l'agraïment és romeu
I creix, com la necessitat, a les palmes.

I he peixat, perquè no minvi, aquesta fam,
Que travessa els límits del bé, sense culpa,
I la penitència serà llarga, dura.

I he somniat, en l'insomni, la manera
De traçar el camí directe fins a tu,
I perdia la brúixola del retorn
Entre els plecs del jaç que trobo en el teu ventre.

Cúspide

-Madinat al-Zahra-

Entre capitells i ceràmica també et troba
La pupil·la atenta i malalta de tu,
En el verd del manganès i en el marbre blanc
I en cada galeria que hauré de recórrer.

Escolto el silenci, aquest xiuxiueig que renova
El record del teu nom, les hores de dejú
Dels teus llavis, que em cremen les entranyes: l'esvoranc
Que has deixat en mi ni un segle no l'esborra.

Entre restes i ruïnes i esbossos d'un passat
Esplendorós també sé present la teva glòria,
Que se m'acumula en estrats recòndits dins de la sang.

I batega el cor amb el murmuri callat
De qui se sap en la cúspide de la més bella història
En voler repetir dia a dia el nostre entrebanc.

Música venèria (254è Joc Literari)

Vols ballar al ritme de la música del meu cor

Per oblidar la ruïna de l'enderroc que ens envolta,

Aquest pols contra el temps que cal viure, revolta

Vital que ens creix endins, alhora, i mai no mor?

Vols deslligar els peus a la màgia de la melodia

Que teixeixo entre xiuxiueigs i carícies, rumors

Del murmuri del riu que duc en l'ànima, com amors

Clandestins, perquè el corrent desbocat ens faci de guia?

Invento edificis on vagarejar i estimar-nos, petita,

Traço envans de lleugeresa enmig de bigues feixugues,

On el bes i la mirada tinguin els límits infinits,

Servo les formes del teu cos en la memòria, la fita

Per assolir el rumb correcte en l'illa de cases on et bellugues

O el naufragi que em vaticina el desig pels teus dits.


254è Joc Literari; proposa Jesús M. Tibau

Catàstrofe

El tast de la confluència dels camins

Flaira la catàstrofe del desesper,
Avui que la carn vol carn i escalf i dents,
I el que se somniava és realitat.

Perquè et sabràs desperta i fidel al cor
Un cop que el xiuxiueig ens gemegui els noms
En l'atzucac que han traçat els nostres dits.

Recòndita litúrgia

Amb la litúrgia que mereixen les Verges,

Beso els llavis que em manlleven la raó
En l'altar dels rituals on l'evangeli
Del teu nom puríssim ha de ser llegit.

I em fas creient d'un déu a imatge i semblança
Teva, ateu com he estat fins que he conegut
Les sagrades escriptures del teu cos.

Hipèrboles

Íncola de la delícia del teu nom esdrúixol,
T'habito les entranyes amb l'essència del món
En metàfores creades per a tu només,
Que entenem en aquest minúscul univers nostre.

I la hipèrbole es minimitza a mida que els llavis
Es coneixen i es tasten i depenen del gust
Pel dolç pecat d'amagar-se dels ulls aliens,
Ombres xinesques que difuminen la certesa.

Íncola del teu ventre de rosada i de sol,
M'ajaço a la pàtria de la teva esquena, i l'home
Mortal que sóc retorna als primers dies de vida

I creixo, com el nounat, aferrat al teu pit
Perquè és el més proper al caliu de casa dels pares,
La veritat més vera que hagi dit una dona.

Nàufraga imminència

Tinc la flor de la vainilla a les mans,

Capoll incert de la data precisa,
Marca en el calendari de l'amant,
I la flairo amb anhel, fam, deliri.

La retindré fins que tornis, magenta
Tatuada a la saliva i al pit,
Com qui combat per no perdre la vida,
I la rendició serà imminent.

Tinc la lletania del teu esguard
Al pou de mar bromosa dels meus iris
Per admirar-te també quan no hi siguis.

La repeteixo amb l'ímpetu del nàufrag,
Com el cec desfici de l'alenada
De recuperar el ritme del respir.

Libèl·lules

El teu ventre és el marjal on els somnis
Arrelen, creixen i es tornen reals,
I l'estol de nits de delit són útils
Per al bagatge que vull carregar.

I és blat, espiga madura per moldre,
Treballar i enfornar ja feta pa,
Per llescar i assaborir sense pressa,
Sabent que el nou mos n'agreuja la fam.

I és clivella en acollir la carícia,
Vagareig conscient pels meus racons,
Descoberts i cercats en ple silenci.

I és aljub on calmar el desig en flama
Quan persegueixo el vol de les libèl·lules
Mentre no puc sentir el pes del teu cos.

Vàlua lícita

He despertat amb el gust de la sang
A la boca, com després de la lluita
Més pacífica de dos cossos joves
Per trobar-se en la penombra amb el foc.

I he collit la flor del ferro sanguini
Per recordar cada interval del temps,
Que m'ofereixes, quan siguis absent
I l'anhel constrenyi la paciència.

De nou, els llençols acullen la flaire
I el combat, l'intercanvi desitjat,
El bes, el mossec, l'abraçada, els ulls,
Que beuen els pous del teu ventre mentre

Sol·licito el que és il·lícit: la carn
Que em pertany però sé que no és meva.

Íntegra, fúlgida

Ets íntegra com el bes que es vol fer
Als llavis germinats en la memòria,
Com el bosc que ha crescut en els meus somnis
Per oxigenar-me el temps sense tu.

Ets fúlgida com la nit que pregunta
A les pedres l'edat del nostre amor,
Com la mar que ens ensinistra les mans
Per bressar-nos i abraçar-nos per sempre.

Sóc heura arrapada a la teva pell,
Corall en l'escull dels teus ulls pregons,
Somnolència i vetlla alhora, enyorança.

Sóc corda per lligar la llibertat
Als teus membres, dolç espasme en l'orgasme
Que és tastar el gust de la teva saliva.

Pregària

Que vingui el diluvi durant tot el dia
I aparegui, de sobte, la sequera absoluta,
Que tota terra molla esdevingui eixuta
Perquè els teus peus t'apropin a mi, dolça metgia.

I que la teva esquena sigui la ruta
A seguir per la boca mentre el desig em guia
Els dits per la drecera cap a la gruta
De l'altar del teu ventre de divinitat pia.

Que tota la pluja s'agrupi en tempesta
Damunt de l'embriaga raó que em regeix ara,
Brúixola sense nord que, amb el ras, m'empara.

I que sàpiga que qualsevol requesta
Tindrà com a resposta la penombra més clara,
Que recorda la teva nuesa de ginesta.

Llàntia

I tot en tu és una festa i l'estiu
I l'escalfor de la vida viscuda
I l'argelaga que creix en silenci
Pels camps del país que t'he conquerit.

I véns de puntetes amb el rubor
De qui entra en una casa aliena
I troba una família i plat a taula
I no cal que retorni al vagareig.

Amor, amor, la passió és àpat
Que s'ha de compartir i te l'ofereixo
A mans plenes, amb l'escudella humil

Del desig pur, la llàntia que il·lumina
El camí tenebrós del vil destí
Quan manca el perfum de la matinada.

Cartògrafa exòtica

He deixat el meu cos a mans dels teus dits
Cartògrafs i sabré els seus límits com qui
S'escolta per primer cop el nom en boca
D'altri i se sent viu, immortal, correspost.

He anhelat durant nits d'enyor els teus pits
De pètal mut, de càntir perquè el destí
Segueixi assedegat per tot el que evoca
Ta pell, menja exòtica en el meu rebost.

I no hi ha fites en el mapa del foc
Del ventre, que alberga cada matinada
Que visc quan en la penombra t'anomeno

Perquè tornes i em regires amb un toc
Les vísceres i l'ànima i la mirada,
Plena de tu, que sobreïx quan aleno.

Època d'ardència magnànima

El camí de la punxa conclou en la rosa

Vicent Andrés Estellés.

És època de collita, amor, i m'has sembrat
En els llavis l'ardència més pura
Que és glapir nit i dia pel teu nom
Magnànim de flor plena de rosada, de sol.

És hora de recol·lectar el nèctar i l'alè
Per quan vingui l'absència, l'asfíxia
De voler el frec d'un dit teu a l'ànima,
I hivernar amb la letargia de qui estima.

És temps que l'espiga marqui els segons
Que manquen per al teu retorn, per transcriure
Els moviments de la busca mentre t'espero.

Amor, amor, cerco en el camí al teu jaç
Les espines que em demostrin que ets real
Dins del deliri i del somni, que he fet meus.

Ànima d'àmfora

Sigues fecunda
Com el desig
Que avui m'inunda,
Com el trepig

Sincer a l'abim
Directe al cel
I seré llim
Tendre, fidel:

Modela'm, forma
Cada bri d'hàlit
Perquè em respiris.

Habito el càlid
Jaç dels teus iris,
País enorme.

Parròquia (Minirepte52)

[Tema: La infidelitat]

Des del banc que ocupa, escolta les converses i sent les rialles sense ser vist. Reconeix a tots i a cadascun dels parroquians que, amb assiduïtat i puntualitat quasi suïssa, feien la seva visita diària i que, fins i tot, coincidien de vegades amb ell. Els reconeix i li doldria ser reconegut mentre s'amaga de les seves mirades. No li han agradat mai els rumors i esdevenir-ne el centre d'un d'ells tampoc no li faria gràcia. I el que té de peculiar aquesta parròquia és la quantitat de safareigs que acaben muntant-se entre reunió i reunió.

Els escolta pronunciar els renoms ben clars, els mals noms que només uns quants sabien interpretar. I gairebé podria seguir el fil de les converses, com abans, quan parlaven amb ell. Però eren altres temps, que semblen tan llunyans com aliens a ell mateix. Els enveja, potser. Són feliços amb l'única fita de retrobar-se dia rere dia i mantenir una conversa prou banal per fer oblidar maldecaps.

Ara ell ja no pot permetre's aquesta rutina, a la llarga massa cara. No té ingressos tan suculents d'ençà que ha perdut la feina. Però el costum de visitar la parròquia no pot deixar-se de cop. Sap que així traeix els principis del grup. S'arrepapa al banc perquè ningú no vegi com treu l'envàs de vi barat de la bossa. Amb el primer glop prolongat, marxen ulls i rumors i tremolors. I aquest corc que li insisteix que allò que fa és una infidelitat a la parròquia.

Basílica (Melorepte202)

Amb el record de la vainilla i el rosec de l'espera,
Han travessat el llindar vuit dones i una innocència,
Abans d'aparèixer el sol del sud de la teva presència,
Que les matinades han envoltat de desig des de la primera.

Amb el cúmul de mots deixat a l'espai, ja no s'ajorna
Aquest foc terrible que abrusa els llavis, el pinacle
Perdut en la basílica del teu cos de miracle:
Pendent avall, el pes, amb la promesa de l'ascensió, se suborna.

I no hi ha crucifixió ni ciris ni penitència
En la temptació més terrenal, inundació i receptacle
On han de confluir rius i mars i torrents de saliva.

Només la desmesura controlada que em miris i no sigui la darrera
Vegada que l'alba m'ofereix la vida quan retorna
Amb el teu somrís, abim i argolla que m'aferra i em captiva.

Heliòpolis

Besar-nos com si només tu i jo existíssim

En aquest món que he bastit en el teu ventre

I abraçar la penombra és saber que el centre

Dels somnis s'abasta en un segon brevíssim.

Encetar la deu dels llavis és sofrir

La set infinita, que avui es perpetua

En contemplar d'aprop ton ànima nua,

I deixar els fruits d'Eros a mans del destí.

Besar-nos amb la fam que mai no s'aparta

De les nostres dents en la ciutat del sol

És haver per primer cop el nom de l'aire.

I impregnar-me, per fi, de la teva flaire

És bleixar bocins de vida i de consol

I evitar l'ofec de desitjar estimar-te.