Papiroflèxia (Repte Clàssic DXXI)

Amb parsimònia, i a partir de la talla més petita buida els trossos de fusta escollits i els dóna la forma desitjada. Mica en mica, amb cada nou conjunt de matrioixques, les mans agafen destresa i treballen més ràpidament. Ja ha deixat enrere els esculls en l'elaboració de les nines convencionals, que tants problemes li donaven, des de trobar els cabells més realistes per aconseguir una cabellera que no semblés una simple perruca, fins als brodats perquè un tros de roba no fos un parrac mediocre. L'únic que ha de tenir en compte ara és que les talles encaixin, un cop acabades, una dins de l'altra, i escollir els colors més vius, que cridin l'atenció de la clientela. La qualitat de la fusta de til·ler no és tan important si aquests dos elements se saben compaginar amb perícia.

Treballa amb el cisell minúscul i esmolat, abans d'aplicar el torn i polir les superfícies. Col·loca cada nova base en ordre perquè s'assequi bé la fusta i no li costi tant a l'hora de pintar-les i d'encaixar-les, després d'haver comprovat que no ha errat les mides. Una ínfima micra podria esdevenir una diferència catastròfica en el resultat final. Són hores de silenci quasi absolut, amb la il·luminació abundant per moure's amb precisió entre un material tan mal·leable i, alhora, rebel si no se l'ataca correctament. Tanmateix, no defalleix, a pesar de la dificultat que suposa aquesta manualitat. El relaxa i el tranquil·litza, al mateix temps que li treu del cap cabòries inútils i episodis de desesperació extrema. L'amor té aquestes coses, sobretot quan deixa petges massa profundes.

Amb parsimònia, es mira les vuit meitats, entre les parts inferiors i les superiors, i la minúscula nina que comença la sèrie. S'ha proposat tenir-la llesta abans de l'alba, com un repte personal que li indiqui que no hi ha cap monstre del record que li rosegui les entranyes ja, aquella tenebra que s'apoderava d'ell en enllestir una nina convencional qualsevol. Perquè els cabells que triava eren clavats als de la seva xicota, o perquè la roba que havia trobat per al vestit era d'una tonalitat semblant a la brusa que duia la darrera nit de veure's, la nit de llençar per la borda una relació d'anys, per haver-la omplert amb desídia.

Treballa amb els pinzells, barreja les pintures al tremp i les aplica damunt de la fusta blanca. Traça un pentinat senzill però elaborat, les formes d'unes peces de roba harmonioses amb el rostre que imagina. Els ulls, els llavis, el to trencat d'un rosat per a la pell de les galtes i el nas quasi imperceptible en el conjunt de la cara. Així, la primera matrioixca queda enllestida en un tres i no res. S'enretira de la taula de treball per observar-ne el resultat. I, de nou, s'adona que no ha sabut canviar la seva forma de pintar ni de dibuixar ni de descuidar la memòria. Com li havia ocorregut amb les nines convencionals, que tenien els cabells de la seva xicota, les matrioixques segueixen conservant reminiscències de la mirada d'ella, que encara el martiritza dia rere dia.

Es desespera, davant d'aquells fragments de fusta exànime. Els rebot en un ímpetu de ràbia, contra la paret i es barregen aleatòriament. Els destrossa, els trepitja, els clava puntades de peu entre xiscles i grunys de còlera. Després de tantes hores, sap que no podrà oblidar-la tampoc amb les matrioixques. Tot té un halo de la presència d'aquella dona angelical... Potser serà millor deixar de construir nines i dedicar-se a la papiroflèxia. De ben segur que les figures d'origami seran més difícils de corrompre amb records que no s'esborren amb facilitat.

La nàusea (Minirepte49)

[Tema: A l'aeroport]

El problema no rau en la por a volar ni en una possible claustrofòbia deguda a viatjar en avió. Més aviat és quan la barreja de l'olor de querosè i el sotragueig de l'aterratge em maregen la pituïtària i em provoquen una nàusea que no s'atura fins que no he buidat tot el contingut de l'estómac. Per això, vaticinant la tragèdia i no volent ser el centre d'atenció a l'aeroport, m'he entaforat, enmig de l'esmorzar, un còctel de medecines per prevenir-la, que m'ha estabornit durant gran part del trajecte.

Quan la veu metàl·lica del megàfon em desperta amb l'anunci de l'arribada a la destinació, m'adono que es repetirà de nou tot l'episodi vergonyant. Dissimulo com puc el mareig en notar la flaire del combustible i els primers indicis de pèrdua d'altura però no puc fer-hi res un cop que el tren d'aterratge pren contacte amb la superfície irregular de la pista (si el que estem recorrent se'n pot dir així). Els bonys i els sots em remouen les entranyes i em posen del revés el ventre. Tanco els ulls, premo les parpelles i serro les dents, tot amb força. Però res d'això no atura la massa que ja m'envaeix la gola i la boca.

Amb una precisió militar, l'aparell s'atura en el mateix moment que empastifo el passadís. La resta de la tripulació d'abord s'astora per la ferum i el color del vòmit, tan caqui com els nostres uniformes. Mentre penso que no comença bé la missió en terres afganeses.

Òrbites aqüíferes (RPV226)

Seràs pluja per a la meva sequera mil·lenària,
Solc en el camp erm d'aquest cor, que no sap
Acceptar les ofrenes de la passió quan el cap
Recorda el passat, frescor i alenada necessària.

Seràs veritat i cristall pur en tocar-me la pell,
Guariment de les velles ferides, remei i metgia,
Albada que anuncia la fi de la nit i el nou dia,
Mentre espero entre els teus braços el diluvi bell.

Seré arbre assedegat, terròs que l'aigua no recorda,
Satèl•lit que orbita al voltant del teu cel ennuvolat,
Per formar part del teu univers de delícia i d'esclat.

Seré oblit en tastar-te per primer cop, liana i corda
Per arrapar-me al teu cos, llera que espera el seu riu,
I els llamps i els trons, i el degoteig que em manté viu.

Antítesi (o Transparència)[Melorepte199]

Den renaste visionen
är den rena skuggan
ljusets motsats

 

[La visió més pura

és l'ombra pura

l'antítesi de la llum]

 

Gunnar EKELÖF.

Insomne, veig que ets l'antítesi de la llum
I la beutat de l'ombra alhora, l'ull que esguarda
I el mirall que deixa contemplar-se, amb basarda,
Mentre el cel és paradoxa amb tu, dolç perfum.

Or i eben, lluïssor del nacre i sacra veu
Dels segles per venir, bec amb llavis heretges
Del doll fresc, que és a frec del teu pit, i m'assetges
Amb promeses de delícia i d'eterna deu.

Insomne, recordo per sentir les parpelles
A flor de pell, la transparència del desig
Fet esguard, iris, pupil·la, mel i trepig.

I la claror deixa en l'atzur ofrenes belles
De dies perfectes, tot just en despertar
Al teu recer: el jaç només comprèn el demà.

Alexitímia (o Immundícia)[Melorepte199]

Et vigilo amb ulls d'àliga i de fura,
Reconec els teus moviments errants
En el terreny de la vida i, abans
De començar a bordar, el teu gruny s'atura.

Et vigilo perquè l'ànima impura
De l'atzabeja no corrompi el mans
Curs de l'harmonia, perquè el descans
No es desvetlli amb els mots i llur usura.

Et vigilo com qui indaga entre el llot
Per cercar la immundícia que no et deixa,
Per provocar-te el vòmit i no el mot,

Perquè sóc l'ull que sotja i no s'immuta
Sabent que, mentrestant, intentes créixer
En silenci amb l'ofici de ta mare.

Impotència (Minirepte48)

El xiscle que s'escolta darrere de la porta és inhumà. És l'indici que la noia ha estat ferida de nou i dolorosament. Però la sento somiquejar encara. Puc imaginar i visualitzar tot el que ha succeït abans. La roba esquinçada pel terra, emmordassada i lligada a una cadira. El meu impuls lògic seria esbotzar la porta tancada i encarar-me amb l'agressor. Seria fàcil, perquè la porta del casalot és vella i corcada. Però la meva força brilla per la seva absència. I el valor també ha tingut millors èpoques. Ara sols sento impotència.

La noia plora. I el so somort d'unes passes em remouen per dins. El psicòpata es dirigeix cap a la taula on hi té els estris que empra amb un ordre exasperant. Ara és el moment del ganivet més esmolat, que li produirà incisions als braços i a les cames, el punt just perquè sagnin amb abundància i l'aterri encara més. Monosíl·labs de negació i desesperança anuncien els talls a mida que s'efectuen. Però el cop sec que escolto no arriba en el moment previst. Com si estigués impacient.

L'estocada és imaginable, com si la veiés. L'empunyadura sangonosa i indicant el lloc on s'ha endinsat la fulla brillant. En part, maleeixo l'individu, sàdic en extrem i metòdic. Malgrat que avui hagi fet una excepció dins del seu mètode mil·limètric. En part, agraeixo que hagi tornat a matar. Perquè així tindré companya per suportar aquest vagareig espectral que em condemna al lloc on vaig ser assassinada anys enrere.

Èxtasi i màcula (RPV225)

En la candidesa de la nit servaré la innocència i la buidor,
La màscara que ens protegeixi del món i de les paraules
Manllevades, de la gruta on els malsons s'engendren,
I clamaré pertot arreu la nostra llibertat, segell de llavis.

En la nocturna empara d'uns braços tendres sabré secrets
Dels orígens del món, i, perdut en una mirada que és clau
I forrellat alhora, faré de la meva existència una cruïlla entre
La teva ànima i la meva pell, camins intrínsecs de lluïssor.

I dormirem sota sostre, ensems, lluny de la intempèrie, del ras
I dels perills, i les passions primigènies retornaran als membres,
Dits de sílex que obren la carn, l'esperit, i esborraran la feblesa.

I, potser demà, el xiscle esdevingui senyal en èxtasi i la porta
Entreoberta, tants anys tancada, perquè sentis la idolatria sincera 
Pel teu nom, màcula que ha d'indicar l'honor al teu cos habitable.

Màrmoles Mérida (Repte ClàssicDXIX)

És el dia de Tots Sants i avui no toca anar a l'escola. Només cal honorar els difunts i visitar-los al cementiri, dur-los flors i pregar per ells. Com cada any per aquestes dates, l'Arístides es vesteix després de llevar-se i dutxar-se, amb la mateixa indumentària que utilitza per anar a l'escola i que el diferencia dels alumnes, tots amb l'uniforme reglamentari. Esmorza amb poca gana i agafa el ram de gladiols i crisantems, que ha guardat a les fosques i dins d'un cubell amb aigua i unes gotes de lleixiu. El va anar a buscar ahir, perquè avui hauria estat una bogeria. Entre cues, presses i impaciència...

El cementiri es troba als afores de la vila, no cal agafar el cotxe per anar-hi. Així l'Arístides també aprofita per passar llista a les vídues i famílies que es creuen amb ell. Hi ha cares noves, però el que més abunda és l'elenc que, any rere any, s'aplega al mateix lloc i només té mostres de tristesa com a clixés apresos al llarg de les seves vides. La mort és habitual en les persones de més edat i sembla que no els afecti tant una nova defunció, ja sigui una amistat o un familiar. Això sí, sempre escolta les bondats i virtuts del difunt, sobretot si la mort ha sobrevingut abans d'hora o de forma sobtada.

El grinyol de la frontissa de la porta principal, enguany, també el saluda. La seva queixa, emesa anònimament, no hi ha produït cap resultat ni millora. L'afegeix a la llista mental de les reformes que s'haurien de dur a terme a la vila. I potser si ho demanés amb el mateix ímpetu que el que gasta als claustres de professors hi hauria fruits... Però la visió d'una làpida nova de trinca en el seu recorregut cap als nínxols dels pares el deixondeix de les seves cabòries. Reconeix l'estil, les lletres de diferents mides que confereixen un halo caòtic a la composició, com una empremta identificativa. No cal cercar la insígnia, enganxada discretament en un lateral, per saber que l'autoria del treball és de Màrmoles Mérida. És que amb aquest nom tan barrija-barreja què es pot esperar?

Es queda palplantat davant del marbre. Les flors fresques i la polidesa de totes les superfícies indiquen que la tomba ja ha rebut la visita pertinent. Indaga en els cognoms durant uns instants i conclou que no es tracta d'un vilatà històric ni d'un antic alumne de l'escola. Potser un nouvingut o que va cursar els estudis en una altra banda... Mira a dreta i a esquerra i s'agenolla, amb un posat solemne que qualsevol persona confondria amb el de l'acció de pregar. Entafora la mà a la cartera i n'extreu un retolador vermell, el que empra per a les correccions d'exàmens i per als butlletins de notes. I, amb un ràpid moviment ple de sigil, ratlla una de les lletres de la làpida i, damunt de la ratllada, hi escriu la correcció. Perquè el difunt almenys descansi "en paU", en lloc d'"en paO".

Tot seguit, l'Arístides fuig a corre-cuita a visitar els pares, penedit d'haver tingut clemència amb el petit de la família Mérida i haver maquillat les seves qualificacions en l'època estudiantil. Així potser no es trobaria amb aquestes faltes d'ortografia escampades pel cementiri i tindria un Tots Sants de plàcid descans total, com el que es demana per als difunts...

[Dist]ànsia (Melorepte197)

Allò que estimo és l'ofrena de la matinada,

El pou bell d'una mirada que engoleix el temps,

L'ànsia del desig que creix sense pausa ni tremps,

Una paraula que és torrent en una boca desitjada.

I no escatimo mitjans ni esforços, en l'absència,

Per tenir present cada carícia, glop d'aigua clara,

Cada resquícia de pell que vull, aquests ulls d'ara

Per al sacrifici que em desperten sense clemència.

Allò que estimo duu el nom etern de totes les coses,

La joia clandestina de retrobar, enmig de la fosca, l'alba,

La saba càlida d'un sentiment que ha arrelat dins meu.

I de nou llimo el descans per demostrar-te que sóc teu

Contra la distància i el destí, per dir-te que em salva

Aquesta dosi de desitjar-te, pura com el vol de les aloses.

Mitològica (RPV224)

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs


Vicent Andrés Estellés

*


La carn vol carn


Ausiàs March.

Ha quedat a la intempèrie, a l'espera del retorn
D'uns llavis de foguer que convertien en espurna
Qualsevol paraula pronunciada, amb la melodia
De la melangia al seu costat, foscor entre la Llum.

I la guitarra, l'única fèmina que l'acompanya, plora
Versos del cor i esgarips de la carn, que vol carn,
Per il·luminar els racons més inaccessibles de l'enyor,
Encara que la xavalla no pagui ni oblidi el dolor sisífic.

Ha quedat, herald del dolor, a les portes d'aconseguir
Tocar el cel, i veient com fugien l'aigua, la fruita i la pedra
En el seu deliri, i la tristesa omple jorns, estrofes i notes.

Demà, com Pandora, obrirà la caixa dels trons del record,
N'extraurà paraules noves, velles idees, cignes i signes,
I cantarà, vers el vent, a la nostàlgia, a l'amor escàpol.

Parèmies (Minirepte47)

El pare sempre deia que era enamoradís de mena i que les dones em farien patir. Com parèmies particulars. O vaticinant l'aparició en la meva vida de la Sarah, l'estiuejant belga, adolescent com jo, que s'allotjava, amb els pares i el germà, a prop del restaurant on vaig començar la meva carrera de cambrer. D'ençà que la vaig veure un matí que es dirigia, amb la seva mare, cap a la platja, vaig saber que era la dona de la meva vida. Sobretot gràcies a l'aval d'una altra parèmia paterna, Els testos s'assemblen a les olles. Perquè la seva mare era esvelta, preciosa...

I així passava els dies, amb una ànsia per observar-la, ben embadalit, evidenciant que la mirava mentre es dirigia a la platja. O quan venien a fer el cafè de després del dinar, ella em somreia, per correspondre'm, i alguna caiguda d'ulls se li escapava. Però el dia del comiat va agafar-me desprevingut. Tot i que el rumor va estendre's entre nosaltres el matí anterior al que marxaven. A l'hora del cafè, només van venir per acomiadar-se de tot el personal. Els tres petons de rigor van augmentar la flama encesa, irremeiablement. I un tot ziens, schoonvader (*) xiuxiuejat tímidament al seu pare van acabar de mostrar-li les meves sinceres intencions.

Ara, trenta anys després, encara em mantinc fidel als meus principis. No m'he casat amb cap dona per no estroncar un camí ideal al costat de la Sarah, per si, tard o d'hora, es decideix a tornar... 

(*) fins aviat, sogre

Resistència (Repte Clàssic DXVIII)

El so clar de la dutxa em desperta. La Glòria, la meva dona, deu haver matinat més que jo. He dormit pitjor que malament. Entre la xafogor i la discussió d'anit, en plena revetlla de Sant Joan, que sembla que serveixin per a això les celebracions, no hi ha hagut manera d'adormir-se quan tocava. L'escletxa de la persiana no ajuda a calcular l'hora que és. El xiscle amortit de les orenetes i la claror, que m'adoloreix els ulls en mig obrir-los, no ajuda a calmar aquesta refotuda glopada de mala llet. No estic acostumat a beure, i sort que avui no he d'anar a la feina, si no, ni ho explico... I això de dutxar-se amb la porta sense ajustar no pot canviar? Sembla que s'acaba ja, però. El degoteig i la cortina en desplegar-se ho indiquen almenys. Acluco de nou els ulls. Evitaré haver de xerrar abans d'hora sense apaivagar una mica el mal humor i embolicar encara més la situació.

Però em sorprèn un petó apassionat. Per l'ímpetu que porta i per no haver escoltat cap grinyol de cap frontissa. No puc dir res, amb aquesta boca damunt dels meus llavis. Em rendeixo abans de combatre. He perdut, de nou, la batalla però la reconciliació sempre és preferible si ha de venir d'aquesta forma. Hauria d'oferir resistència, però se'm treuen les ganes amb la seva llengua i les mans que em ressegueixen el pit nu. La penombra també ajuda a amagar aquesta cara d'imbècil que dec fer, amb un rictus que, de ben segur, delataria el meu despertar girat i les ganes de batussa. Quan intento magrejar-li els pits jo també, les mans suaus que m'acariciaven em tenallen contra el matalàs. Entenc el joc i l'accepto. He de fer allò que la Glòria vol. tampoc seria massa difícil tombar-la i que canviessin les tornes. Però ja em sembla bé deixar-me dur per ella. La sento humida, sense roba interior i suposo que també hi maca la resta de peces de roba possible. Així que els nostres cossos no tenen obstacles per trobar-se i notar les nueses alienes i les excitacions creixents. Evident en el meu cas, tot i el calibre modest que gasto.

Amb un moviment gràcil de malucs, envolta el meu membre i l'engoleix dins del seu sexe. Sense més preàmbuls ni opcions per a mi. Entre l'espasa i la paret es diu això? L'estretor de la seva vagina m'excita, igual que l'escalfor que desprèn i la humitat que no fa falta comprovar ni visualitzar. Encara m'agafen amb força les seves mans i el desig de tocar-li els pits augmenta, cosa que es nota en la meva excitació. Forcejo mínimament per anunciar la meva intenció, però no se'n vol assabentar. Imagino un mig somriure dibuixant-se en els seus llavis sabent-se vencedora en tot, ara que em trobo en el seu terreny. Qui pot pensar ara en el sopar d'anit? Qui en la dutxa de bon matí sense respectar el descans de l'altra gent? Ja no dic el meu, sinó el dels fills que no marxen mai de casa...

Gemego sordament. La mà que em retenia un dels braços ha aparegut damunt dels meus llavis. Ara embesteixo amb més lentitud. Allargo el final, perquè és difícil predir quant durarà la sequera, de nou. El grinyol de la porta del bany em recorre, en forma de calfred, tota l'espinada. El corriol de llum, que es forma en obrir-se de bat a bat la porta, il·lumina tènuement l'habitació i ajuda a endevinar l'escena. La silueta tan coneguda i peculiar de la Glòria es retalla en el marc de la porta. Llavors, el meu cap encaixa peces i formula preguntes amb una celeritat que m'astora. Em sembla discernir, entre el joc d'ombres i de llum, el meu barnús blau cel, que cobreix el cos acabat de dutxar de la meva dona, tot just abans que esclati el xiscle de ràbia amb les síl·labes del meu nom i el de la meva filla Alèxia ben clares. No cal dir que el conflicte d'anit no ha estat oblidat encara i que continuarà, suposo...

Rèplica (RPV223)

Arrelaré, de nou, com un vell om, a la nuesa de la terra,
A l'abric del món, al costat de la tempesta i del torb,
Amb el sigil de qui només escolta el riu i esdevé orb
Abans que fugi la vida i sigui, de l'abandó, una desferra.

I la còrpora restarà per sempre més, enmig del paisatge,
Com a indici de l'existència, l'escorça aspriva, l'eixorc
Tronc que ja oblida el pas de la saba, al fons del gorg
On l'eremita i el curiós s'apleguen, i és bella la imatge.

Arrelaré a les entranyes de la mare, al llindar d'un sender,
Que travessem els arbres germans i jo, com si escrivíssim
La història de la vida, amb paciència i amb serena quietud.

I seré bosc d'un únic membre, soliu enmig de la multitud,
Com a rastre i record del temps mortal que tenim, brevíssim,
Mentre l'aigua s'escola, silent, vall avall i meravella el foraster.

Nàufraga dèria (Melorepte196)

Per tu, invento mars i rumbs i astrolabis
Que em menin als mons recòndits d'un secret
Que ha de dir-se amb la boca petita, a un indret
On la suavitat es transformi en els teus llavis,

I forjo somnis i anhels, dagues i esmolats glavis
Perquè no es resisteixin la carn ni el sentiment,
I caigui als teus peus abans que el mot més ardent
Desplegui la bogeria damunt dels consells més savis.

Per tu, seré mariner i nàufrag, onatge diàfan
I tenebra obscura, far i pèrdua, dòcil hostatge
Quan l'abordatge sigui tangible, i sofrida platja.

I obtindré els teus braços de tresor, que estafen
La vida amb summa joia, i abasten l'horitzó, l'agafen
Perquè tasti el coratge i faci de tu el meu paisatge.

Posidònies antàrtiques (Écija somnàmbula)

Límits i paràmetres. I descobrir el teu ventre
És explorar el món immaculat, l'edèn virginal,
I sucumbir als teus ulls, l'esguard que em cal
Per admirar el noviluni en la nit més clara,

Desitjar el terratrèmol de què ets epicentre
I recórrer, per valorar la mel, camins de sal
Cap al desert ofert, sabent que l'oasi és gual
I salvació, el teu nom i l'alberg que m'empara.

Algues. I cabussar-se en aigües primordials
És tastar la vida i amuntegar hores a la deriva
I reconèixer les petges mil·lenàries de l'origen,

I dur el moviment al teu voltant, desfer glacials
Amb els mots que pronunciïs, gaudir de sentir viva
La flama que s'abriva per l'enyor, vertigen i oxigen.

Metròpoli subterrània (Repte Clàssic DXVI)

Quan em deixondeixo, el rebombori de la gent ja ha començat de forma lenta. Com un ramat, es dirigeix cap als seus llocs de treball, d'altres potser tornen de divertir-se o del torn nocturn en una empresa de l'extraradi. Els sons de les excavadores em burxen, que van més enllà del perímetre que delimiten les valles i els cartells indicadors de les obres que s'hi efectuen. De nou, callo. Enmig de la tranquil·litat de la rutina, però, aquest trasbals de material, sorgit de les meves entranyes, altera el veïnat i la circulació viària, la ciutat mateixa, que sóc jo, aquesta ciutat que molts anomenen Comtal i d'altres promouen turísticament.

Aquestes obres, diuen els rumors, serviran per millorar. Però només sembla una millora per a pocs, per a agilitzar el transport sota aquest laberint en el meu interior, que, si es pensés abans, provocaria el vòmit de qualsevol persona a la que se li efectués el mateix dins del seu cos. Però, una ciutat no té sentiments. Només serveix per acollir persones i suportar els fonaments dels seus habitatges. I deixar que l'entramat de túnels i vies i enllumenat i clavegueram s'estengui sense ser evident, en acabar la construcció; l'aspecte és tan diferent quan l'obra ja s'ha enllestit que, d'explicar l'escletxa oberta, el terreny perforat, ningú no creuria que sota tanta dissimulació hi creix una nova ciutat subterrània.

Quan em deixondeixo, els obrers, que actuen amb perícia, dirigeixen la maquinària perquè no hi hagi cap error en posar a la pràctica el que ha estat dissenyat en despatxos i en estudis d'enginyers, avalat per geògrafs i plànols anteriors. Gairebé em perdria si hagués de fer recompte de totes les modificacions que he anat sofrint al llarg de la meva existència, ampliacions, denigracions, descuits, oblits,... No sempre he viscut temps gloriosos, jo... I això també li ha succeït a la resta de la meva espècie. Perquè, en realitat, som invenció de l'ésser humà, canviant, indecís, reiteratiu, guiat per modes i corrents ideològiques.

Ara, però, toca intervenir contra la Natura i sense escoltar els consells de ningú. No hi ha d'haver cap impediment per assolir allò que hi ha escrit i dibuixat damunt del paper. Per això, quan s'esfondra el terra, al barri del Carmel, les veus d'alarma s'alcen i critiquen el Govern i l'Ajuntament. Però només servirà, a la llarga, per posar de moda una paraula, gairebé oblidada, però que sona d'allò més bé. Des d'avui mateix, esvoranc anirà lligat a la desgràcia d'alguns, a l'esnobisme d'una minoria i al barri de molts. I, amb els anys, s'anirà oblidant aquest episodi, esborrat per la bona combinació entre les línies metropolitanes d'aquesta seva ciutat, que sóc jo mateixa.

Dialèctica oceànica

T'ofreno les paraules que encara no he dit,
Els versos que puguin mantenir encesa
La flama de la matinada, la proesa
Que aparegui la llum enmig de la nit.

T'ofereixo els glops frescos de la certesa
De saber que el meu cor només té el glapit
Per pronunciar-te el nom fins a l'infinit,
La satisfacció de la constant sorpresa.

T'ofreno els rastres que deixi el meu desig
Damunt de la teva pell, el més fidel croquis
Del meu cos, que alena per tu, perquè el toquis
I m'ofereixis llavis àvids i dits, amb el trepig

Suau de la brisa, ara que ve el temps de soliloquis,
L'oceà del teu amor, que m'amara esquitx a esquitx.

Lactescència (Melorepte195)

y si tirara una moneda? (cara tú seca cielo)
no! tu ser no se arriesga y
yo te deseo te de-se-o
Alejandra PIZARNIK.

Per tu, renuncio al silenci i al descans,
A la dansa de les plàcides hores diürnes,
A l'escalfor del sol i a la quietud que vol
Restar a les vísceres fins a l'eternitat,

Al goig de la solitud, al ferm desig d'oblit,
A la carència i al fantasma de la vivència,
Que mossega amb força i la joia s'enduu.

Per tu, dia rere dia anhelo les teves mans,
Les estones nocturnes que creen espurnes
De vida i de respir, el cant del rossinyol
Del matí endegat, la fam del nounat,

La llum que et pertany, que porta al zenit
Del cel desitjat, l'alba de la teva presència,
La lactescència pura d'aquest anhel per tu.

Escórpora (In Memoriam Jon Lord)

Existeix la màgia de la vítrica
Pluja quan porta reminiscències
De mort i de bellesa alhora, nòmada
Senyor del crit, de la queixa metàl·lica?

Existeix, com el fum, contra l'escórpora
Cruel que viu en el torrent d'artèries
I venes, i devora amb lentitud àvida
La vida, el baptisme de la veu ígnia?

Existeix quan cal respirar la plúmbia
Barreja d'oxigen i d'agonia, la calúmnia
Muda del furt sense límits ni paràmetres?

Digues, Senyor nòmada, si la cridòria
I el lament han de convertir en presència
Aquest buit ple d'absència teva, de llàgrimes?

Jactància (RPV221)

De blanc setí o de seda negra, el meu destí
Es lliga a la recerca de la llum perquè l'ombra
Esdevingui tangible, tacte de núvol, intacta
Quietud per despertar-te amb el silenci d'un bes.

I seré petja en la neu, dit embolcallat pel caliu
Del teu escalf, la calidesa que em manca al pou
De la matinada de mil hores si no apareixes, infinita.

De seda negra o de blanc setí, i de nou en el camí
Que ha de portar-me el teu encontre, que escombra
Penúries, llàgrimes espúries en l'esguard que es jacta
D'haver-te vist nua, pura, plena, bellesa que se sap i és.

I sabré que sóc captiu en aquesta presó on l'adéu aspriu
No existeix, desig d'home lliure en adonar-me que el jou
D'aquest desglaç és el somrís que em captiva i m'incita.