Glaça els cors amb pupil·les
De gèlid ferre.
19/12/11
18/12/11
Ràfegues (Minirepte22)
i la boira és fidel com el meu esperit
M. TORRES.
M. TORRES.
L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea voler-se estalviar els peatges abusius del túnels de la C-32, i agafar el traçat ple de corbes amb ràfegues de vent constants és l'afegitó d'aquesta boira que persisteix dia rere dia i que no escampa. Potser avui... Malgrat tot, els seus pronòstics personals no són gaire esperançadors perquè es tenyeixen amb el seu tarannà depresiu i, inclús, pessimista que sempre l'ha caracteritzat. Des que té ús de raó i memòria per recordar-ho...
L'Eustaqui és aprensiu, un xic hipocondríac i, segons la seva dona, controvertit dins de la seva introversió. Perquè rarament se'l convenç al cent per cent si no ho veu clar des del bell començament. Però si alguna cosa se li fica entre cella i cella... I aquesta boira no ajuda a treure's del cap una idea que li ronda massa vegades els darrers dies... Un clàxon potent, l'embalum d'un camió que gairebé frega el minúscul turisme que condueix, un gir a la dreta després del cop de volant per esquivar l'ombra d'una corba inesperada. Aquestes sorpreses el desperten dels pensaments. Per això també, intueix que avui tot plegat és una suma de despropòsits. Des que ha posat el peu a terra.
L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea llevar-se avui en topar contra el mur de protecció i notar com el vehicle cau al buit, penya-segat avall. Ni que hagi demanat cita, en secret de la dona, per treure's la boira dels ulls a la Clínica Barraquer.
Consciència (o Indústries vàries)(Repte Clàssic CDXCII)
Per la seva complexió, ningú no diria que la Lídia tot just ha complert els setze anys. I menys ara, vestida amb una roba tan extremada que deixa ben clar el desenvolupament generós i voluptuós de la seva anatomia. Espera que la bona fortuna l'acompanyi i que no hagi de tornar a peu a l'hotel on s'allotja la resta de noies. S'ha arriscat massa, ho sap, però li havien parlat tant i tan bé d'aquella discoteca que no ha pogut evitar la temptació. Malgrat trobar-se enmig d'un polígon industrial, on l'activitat que menys s'hi dóna a aquestes hores és la industrial.
Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.
Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.
Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.
Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.
Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.
Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.
15/12/11
Ràpides mandíbules (Niporepte3; 3)
Endins arrela
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.
14/12/11
13/12/11
Voràgine gastrònoma II (Relats conjunts)
[m.j.e.b.]
I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.
I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.
I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.
I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.
I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.
I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.
I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.
I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.
Relats Conjunts
12/12/11
Voràgine gastrònoma (Relats conjunts)
[m.j.e.b.]
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.
Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.
Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.
La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.
Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.
Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.
Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.
La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.
Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...
Relats Conjunts
11/12/11
9/12/11
Elegància magnífica (Repte Clàssic CDXCI)
El Palau de la Música es vesteix amb les millors gales per acollir el concert d'aquesta nit. El programa és exquisit per a les persones enteses en la matèria. Amèlia Pàvlova interpretarà els Concerts per a piano i orquestra número 26 i 24 de Mozart. Els que sempre ha preferit per harmoniosos i bells. Sec en una butaca discreta, barrejat entre el públic, per no provocar rumors i passar desapercebut per a tothom. La barba, que m'he deixat créixer, ajuda a no ser reconegut.
Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.
Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.
La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...
Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.
Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.
La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...
8/12/11
Insípida dedicatòria (Minirepte21)
Després de vint aniversaris sopant junts, la rutina s'ha trencat. No cal dir que avui es nota que l'àpat l'he cuinat jo. És una menja insípida i tan allunyada de la idea que tenia del plat que, a hores d'ara, ja em penedeixo d'haver-ho intentat. I, el més greu de tot, d'haver-ho consumat.
No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.
Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.
No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.
Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.
7/12/11
Blasfèmia (Melorepte171)
Allunyar-se la vida sobtadament
És una llosa tan pesada i feixuga
Que esperar el darrer bes ja no consola.
Potser ajuda la pregària, de cadència humana,
Fins a fer tangible l'immaterial,
Però cal alliberar els pulmons de l'ofec
Blasfem, que malmet, de dependre d'una rèmora.
Hi ha prou fondària per enterrar els malsons
A les simes de l'oceà de voler viure lluny
De cadenes i de fal·làcies, de presons obscures
En l'ànima que la creença i l'encens empudeguen?
Enyorar-Te en majúscula com qui viu en silenci
És adonar-me, Déu meu, que no em pertanys.
6/12/11
Funàmbula transparència angèlica (RPV196)
ese ángel es el peor de los dragones
J. E. CIRLOT.
FUNÀMBULA
La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.
I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.
I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*
TRANSPARÈNCIA
Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.
L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència
El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*
ANGÈLICA
Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?
Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.
Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.
* * *
J. E. CIRLOT.
FUNÀMBULA
La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.
I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.
I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*
TRANSPARÈNCIA
Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.
L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència
El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*
ANGÈLICA
Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?
Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.
Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.
* * *
2/12/11
1/12/11
Extravagància endèmica (RPV195)
Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela
-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.
On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig
-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.
30/11/11
Clarícies (Melorepte170)
[m.j.e.b.]
Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.
I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.
Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro
El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.
24/11/11
Paràbola (dibuixet)
[m.j.e.b.]
Pots endevinar la paràbola del cor
Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre,
On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana?
Pots saber quant resisteix la melangia que mor
En aparèixer el teu somrís, mentre
Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana?
Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta,
Raig de sol en un matí on el record crida
El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil
Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana?
Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta
Dels teus besos al voltant de la meva vida,
La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana,
Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?
Lúmina (Minirepte20)
Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.
Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...
T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...
*
Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...
Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...
*
Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...
Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...
T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...
Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...
Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...
Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)