Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.
Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...
Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.
Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.
20/10/11
Sínia (Melorepte165)
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.
I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.
El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.
I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.
17/10/11
Zitzània (RPV190)
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.
Maria-Mercè MARÇAL.
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai
En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.
Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè
Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.
Penèlope (Minirepte16; íntegre)
El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
15/10/11
Arrogància (Relats conjunts)
Es desperta amb la incomoditat que ofereix l'arrogància i la fatxenderia. És aviat per sortir amb presses, així que es prepara una dutxa, conscient de l'enrenou que ha suscitat la seva darrera acció. Tan plena d'originalitat... Somriu davant del mirall, el cabell canós el fa sentir-se cada dia més atractiu. Parla a la imatge amb un deix de sensualitat que, barrejat amb l'accent, ell mateix el troba d'allò més temptador. Gairebé nu del tot, només duu els calçotets de mitja cama, es repassa amb la mirada i hi ha una escalforeta que li puja del sotaventre arran de l'espectacle que observa.
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
8/10/11
Consciència (Repte Clàssic CDLXXXIV)
he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
1997
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
1978
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
1997
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
1976
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
1997
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
5/10/11
Nostàlgia de Tòquio (Melorepte163)
Símbol de la melangia extrema,
Del necessari desig de sentir-se viu
Perquè, en ple dolor, el batec de la vida glapeix.
Encara avui.
I és com esguardar el precipici i cercar-hi el fons.
Almenys intentar-ho, mentre s'ennubila la vista
Carregada de paisatges.
Vindran vents d'enlloc, la ginesta flèbil d'un sol
Que ha estat tenyit massa vegades,
El cos estrany en continu jet lag vital.
I, encara avui, sabré els noms d'allò que crec tangible,
I que m'envolta.
Com si el tsunami ressonés a les portes de la llar.
30/9/11
Solàrium (Minirepte14)
Per enllestir l'assumpte dels dos pretendents, la Glòria ens convoca a
la mateixa hora al seu solàrium particular. El meu contrincant és en
Basílio, un portuguès cepat que té més pinta de ser un passerell que no
deu tenir dos dits de front per la forma com bada la boca mentre ella
ens parla. Ens diu les condicions. Extremes como era de suposar. La
Glòria és amant dels riscos i dels perills. Qui suporti més estona sota
el sol abrasador d'agost serà, oficialment, el seu nou xicot.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo, no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo, no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.
23/9/11
Èmfasi (Repte Clàssic CDLXXXII)
Després dels trenta minuts contractats, en què només l'ha tustada de totes les formes possibles, l'home es vesteix i, amb fàstic, llença damunt del llit l'import acordat, amb un bitllet de vint euros de propina i perquè la meuca guardi silenci. S'acaba de col·locar bé la corbata i l'americana davant del mirall i s'adona de l'esgarrapada a prop de la galta esquerra. Inventarà una excusa prou versemblant perquè la seva dona el cregui.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
22/9/11
Planyívola pregària (dibuixet)
Per desitjar la quietud i el desig
D'esdevenir immòbil en el trepig
D'una beutat que pels porus traspua,
En l'esquena infinita que és fita
Dels dits i dels llavis, de la famèlica
Flama que fon dies i delits, cèlica
Fembra que gustosament m'excita.
Nua'm a tu, nua com la llum goluda
Que llepa l'estepa deliciosa del ventre
Teu, el prat jovenívol d'un plany etern.
Lliga'm als teus ulls, en la nit temuda
D'un terratrèmol que multiplica l'epicentre,
En l'anhel d'una escalfor contra l'hivern.
21/9/11
Hàbitat i intempèrie (RPV187)
Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
Retornen la màgia a la llar pròdiga, a l'autumne
Que sembla collir andròmines del desfici arbori.
I serà silueta verdosa d'un jorn que costa d'heure
I de retenir quan el crepuscle desfà la columna
D'una boira que no escampa mai els seus dits de vori.
Fràgil vida, riu que s'escola en les silents entranyes
De la terra que empara l'hàbitat de la melangia,
I la teulada aguanta la pluja, la intempèrie, el transcurs
Del temps, i alberga existències en canvi constant.
Àgil aigua que dibuixa meandres i línies estranyes
Damunt de la pell del paisatge, arribarà la fi del dia
I les hores s'enduran cada bri de puresa del sol als furs
De la nit, plena d'ombres belles, d'enigmes al seu voltant.
Àcida experiència (Minirepte13)
Per tercer dia consecutiu, ha seguit al peu de la lletra els consells de la dona de fer feines. Des que va començar a treballar per a ella, no ha estat indiscreta ni tafanera. Ha netejat la casa, li ha planxat l'escassa roba que utilitza i ha guardat silenci la major part del dia. Així era com ho havien acordat.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
15/9/11
Lacònica (RPV186)
Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.
I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.
Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?
Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?
11/9/11
Dècima (Minirepte12)
El cafè amb llet fumeja. L'Obdúlia espera que es refredi per fer el primer glop mentre observa el carrer des de la cafeteria. En el seu camp de visió apareix una jove vestida de forma extremada. Contempla el seu cos, la roba deixa poc marge per a la sorpresa. Pensa en els seus anys de joventut i que no s'hauria atrevit a fer una passa amb aquella indumentària quan la jove atura el pas d'un home de mitjana edat. Els observa com gesticulen i, sobretot ella, somriuen mentre parlen animadament. Veu les boques que es mouen, però el vidre que la separa del carrer no permet saber què diuen. Però imagina el to seductor de la conversa d'ella i prudent d'ell.
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
8/9/11
Primària (RPV185)
(Todas as palavras esdrúxulas,
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Cap a racons on els confins de la terra desapareixen,
Dolls de glops ingents que fendeixen el fons de l'ànima
I cal mirar l'horitzó per sentir la llibertat una vegada més.
Oblits que fugen nord enllà, mentre el vent no s'atura
I satura els pensaments dins de l'espiral de la memòria,
I tot el que he viscut darrerament és confús, irreal, d'altri.
Iris que s'han tenyit amb els colors de l'origen mil·lenari,
Amb la veu primordial de les arrels que aprofundeixen
En les entranyes del bressol matern, escuma que obté
La puresa dels elements en el vagareig cap a la platja.
Descuits que guareixen la rutina de la vida massa lineal,
L'ideal que recorda que només hi ha lloc per a la malenconia
Quan la imatge és tendra, primària, la baula perduda de la Natura.
4/9/11
Pacífica (A Vicent Andrés Estellés)
D'un ventre que canta a l'amor total i l'oli s'escola
Entre el trull blanc d'una pell colrada pel delit joliu
Del vent que bufa en la calma que ens sobrevola.
I potser perquè em mires amb ulls famolencs de vida,
Com qui espera els bocins apassionadament, i t'ofereix
La llum d'un matí, el rebrec d'un llençol que no oblida
La batussa pacífica dels amants, que el desdejuni amoroseix.
Potser perquè els bolets mitiguen la temperatura del teu ball
Nocturn amb el seu nom, els ajunto al record de la mirada,
I acompanyo el plat amb el vi de la taverna de la nostra escalfor.
Mentre dormies, he preparat l'escalivada i els fredolics amb all
Ben laminat i julivert olorós, damunt de la llesca torrada
I untada amb tomàquets de l'hort, i t'he esperat amb serenor.
3/9/11
Àncora (Melorepte158)
Sozinho, no cais deserto, a esta manhã de Verão
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Anit el portaavions dels somnis necessaris que guardo per a tu,
Fins a l'àncora de la realitat, immensa taca d'oli en la mar blava
De la delícia de saber-te meva. Perquè desperto a recer de ningú.
I què m'importa que sigui estiu pels carrers curulls de gent
Si qui vull que aparegui marcant el ritme en les llambordes duu
El teu rostre, el teu cos, la teva gràcia? I no hi ha déu per al lament
Ni per a la queixa en veu alta, i callo i ploro i mastego el dejú.
M'he vestit l'escafandre i he engegat la màquina del temps
De la memòria, d'esma, entre retalls de records gairebé perduts,
Enmig de l'onatge calm d'un port sense tràfecs, en inútil apnea.
I hi ha cel per lloar una badia que t'espera amb honors de dea,
Una cala perquè descansi el repòs amb l'ofrena de besos goluts,
Una amarra per fermar-hi els somnis que servo i el meu cor, ensems?
1/9/11
Família modèlica (Repte Clàssic CDLXXX)
Un gemec provinent del pis de dalt desperta la Pètula. La que semblava una família modèlica i digna de respecte s'ha convertit, sobretot al mig de la matinada, en un matrimoni luxuriós i escandalós. Si almenys fessin les seves coses en un to més baix... Sent el seu marit com ronca, ell no s'immuta per res. Encara que una bomba caigués un carrer més avall no es despertaria, n'està segura. Canvia de postura i es posa de bocaterrosa, amb les mans sota del coixí, com feia de petita. Així s'adormia immediatament. Però els xiscles intermitents no ajuden a agafar el son.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
31/8/11
Sépia (RPV184)
I la història d'un poble que seguirà essent
Lliure dins dels cors, estimat en l'íntima
Escalfor d'un caliu que no s'ha d'apagar.
I el bat i el violoncel i la veu i la bellesa
S'amalgamen en la polsosa illa on el temps
S'ha aturat, i el son ressona en cada carreró
Per alegrar aquesta immobilitat obligada.
En la pinacoteca d'un cel constel·lat rau
El record i l'anècdota, la reminiscència
Que reposa en el blanc i el negre per semblar
Més gran del que va ser, més esplèndida.
I he tenyit la meva memòria de sépia, de nou,
Contra la realitat d'un món mediocre que cau.
Còmplice (Repte Clàssic CDLXXIX)
Entro al bar amb ganes d'una infidelitat. Abans, però, he passat per la biblioteca i he demanat en préstec el darrer llibre de Roberto Bolaño i El brogit i la fúria, de William Faulkner. No vull passa per pedant ni per lector de best-sellers. El trobo a la barra, amb una cervesa a mitges. Ell també ha visitat la biblioteca, i gairebé hem coincidit en la mateixa lleixa. Ell, si no recordo malament, ha triat David Grossman. El volum era prou visible per veure'l des de la lletra efa mentre fullejava el llibre de Faulkner. És un mal vici que tinc, això de fixar-me en les lectures d'altri...
L'interrompo quan es troba immers en la lectura de la contraportada del seu llibre. Està ocupat?, demano tot assenyalant el tamboret de la seva esquerra. Ell em fita amb els ulls foscos i contesta negativament. Li agraeixo la deferència quan enretira la copa de cervesa per deixar-me més espai. Deixo estratègicament els llibres damunt de la barra, el més a prop d'ell possible. Mentre demano una cervesa de la mateixa marca que la que pren ell, m'adono que la seva atenció recau en l'esquer que he llançat. El cambrer no tarda en servir la copa gelada amb la bromera justa, gairebé el mateix temps de reacció que es pren el meu company de barra per comentar alguna cosa referent al genial escriptor xilè.
Aquesta és l'excusa perfecta per iniciar la conversa al voltant dels llibres, de forma eclèctica, d'un autor a un altre, sense una pauta a seguir. Passem del preciosisme de la literatura japonesa (descobrim que Murakami i Mishima ens són afins) a la bufetada realista de Sherwood Anderson, barrejant els comentaris de la literatura plena de violència i sexualitat de Bolaño. En realitat, però, la meva dona és qui més llegeix dels dos, deixo anar amb l'eufòria de la tercera cervesa.
En Pàrtenas, que així és com se diu el meu contertuli (per raons religioses dels pares, que ell no professa, però), somriu tota l'estona i presta atenció a les meves opinions, igual que jo faig amb les seves. Declinem la conversa cap a la família i les professions, sense adonar-nos que fa una hora escassa que érem complets desconeguts. Malgrat tot, li parlo com si ens coneguéssim de temps... amb una complicitat que esparvera. L'aproximació dels tamborets també es fa palesa de forma lleu. Comença a acompanyar cada somriure i cada frase amb un copet suau al braç, que no trobo estrany. És més, m'agrada que se senti amb aquesta comoditat.
L'observo, ara que el tinc més a prop. Els seus trets són masculins i atractius. A banda de l'afició per la lectura, se'l veu interessat per cuidar-se físicament. Es disculpa per dirigir-se al lavabo, per qüestions fisiològiques evidents. I afegeixo que no tardaré en marxar. No deixo d'observar-lo mentre es dirigeix al cambrer per preguntar on és el servei, que l'hi indica. Té espatlles amples, cames gruixudes i la samarreta dibuixa a la perfecció un cos atlètic i jovenívol. Quan desapareix darrere de la porta del vàter, agafo un full de la meva bossa i hi gargotejo unes paraules i unes xifres. Sense ser vist pels cambrers, diposito el full doblegat entre les pàgines del llibre d'en Pàrtenas, que ha quedat damunt de la barra.
Crido el cambrer per pagar les consumicions i en Pàrtenas torna tot seguit. M'acomiado amb un somriure satisfet. Per raons que no pot endevinar. Apresso el pas en direcció contrària al meu domicili, penso en el moment en què en Pàrtenas trobi el paper entre les pàgines de Grossman. Truca'm si vols reunir-te amb la meva ombra, la reminiscència faulkneriana és tan clara que, de ben segur, mossegarà l'esquer. Deixaré un marge d'acció esperant al parc de l'altre cantó de la ciutat. Amb impaciència però calmat, començaré a llegir Bolaño i imaginaré en Pàrtenas marcant les nou xifres escrites en el paper doblegat, les que corresponen al mòbil de l'Aurèlia, la meva esposa, que també picarà l'esquer que li he preparat. És tan capriciosa... Tant com jo, que he entrat al bar amb ganes d'una infidelitat de totes totes.
L'interrompo quan es troba immers en la lectura de la contraportada del seu llibre. Està ocupat?, demano tot assenyalant el tamboret de la seva esquerra. Ell em fita amb els ulls foscos i contesta negativament. Li agraeixo la deferència quan enretira la copa de cervesa per deixar-me més espai. Deixo estratègicament els llibres damunt de la barra, el més a prop d'ell possible. Mentre demano una cervesa de la mateixa marca que la que pren ell, m'adono que la seva atenció recau en l'esquer que he llançat. El cambrer no tarda en servir la copa gelada amb la bromera justa, gairebé el mateix temps de reacció que es pren el meu company de barra per comentar alguna cosa referent al genial escriptor xilè.
Aquesta és l'excusa perfecta per iniciar la conversa al voltant dels llibres, de forma eclèctica, d'un autor a un altre, sense una pauta a seguir. Passem del preciosisme de la literatura japonesa (descobrim que Murakami i Mishima ens són afins) a la bufetada realista de Sherwood Anderson, barrejant els comentaris de la literatura plena de violència i sexualitat de Bolaño. En realitat, però, la meva dona és qui més llegeix dels dos, deixo anar amb l'eufòria de la tercera cervesa.
En Pàrtenas, que així és com se diu el meu contertuli (per raons religioses dels pares, que ell no professa, però), somriu tota l'estona i presta atenció a les meves opinions, igual que jo faig amb les seves. Declinem la conversa cap a la família i les professions, sense adonar-nos que fa una hora escassa que érem complets desconeguts. Malgrat tot, li parlo com si ens coneguéssim de temps... amb una complicitat que esparvera. L'aproximació dels tamborets també es fa palesa de forma lleu. Comença a acompanyar cada somriure i cada frase amb un copet suau al braç, que no trobo estrany. És més, m'agrada que se senti amb aquesta comoditat.
L'observo, ara que el tinc més a prop. Els seus trets són masculins i atractius. A banda de l'afició per la lectura, se'l veu interessat per cuidar-se físicament. Es disculpa per dirigir-se al lavabo, per qüestions fisiològiques evidents. I afegeixo que no tardaré en marxar. No deixo d'observar-lo mentre es dirigeix al cambrer per preguntar on és el servei, que l'hi indica. Té espatlles amples, cames gruixudes i la samarreta dibuixa a la perfecció un cos atlètic i jovenívol. Quan desapareix darrere de la porta del vàter, agafo un full de la meva bossa i hi gargotejo unes paraules i unes xifres. Sense ser vist pels cambrers, diposito el full doblegat entre les pàgines del llibre d'en Pàrtenas, que ha quedat damunt de la barra.
Crido el cambrer per pagar les consumicions i en Pàrtenas torna tot seguit. M'acomiado amb un somriure satisfet. Per raons que no pot endevinar. Apresso el pas en direcció contrària al meu domicili, penso en el moment en què en Pàrtenas trobi el paper entre les pàgines de Grossman. Truca'm si vols reunir-te amb la meva ombra, la reminiscència faulkneriana és tan clara que, de ben segur, mossegarà l'esquer. Deixaré un marge d'acció esperant al parc de l'altre cantó de la ciutat. Amb impaciència però calmat, començaré a llegir Bolaño i imaginaré en Pàrtenas marcant les nou xifres escrites en el paper doblegat, les que corresponen al mòbil de l'Aurèlia, la meva esposa, que també picarà l'esquer que li he preparat. És tan capriciosa... Tant com jo, que he entrat al bar amb ganes d'una infidelitat de totes totes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)