deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/7/11

Nostàlgia (o Metròpoli idíl·lica)

[microconte per celebrar el quart aniversari del blog Antaviana, de l'Arlequí]
arran d'aquesta imatge:



Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...

Insol(v)ència (Itineràncies poètiques III, 56)

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

Renúncies (Itineràncies poètiques III, 55)

Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.

21/7/11

Incògnites (Itineràncies poètiques III, 54)

Tu, foc pur que m'asfixia,
Aire que em crema per dins,
Aigua que m'enterra mentre
Ets terra que m'ofega lentament.

Llum i foscúria i gel i lava,
Incògnita i solució, paraula
Plena de silenci i mudesa.

Deixa'm les preguntes respostes
I cercaré en cada interrogant
Una nova requesta per recomençar
El joc dels enigmes que t'engendra.

Deixa'm en l'abisme més alt
I en la muntanya més pregona,
En el caos ordenat d'estimar-te.

Mel·líflua (Itineràncies poètiques III, 53)

Ventre de mare.
La mirada més dolça
Dins seu s'empara.

20/7/11

Cleptòmana transparència (Itineràncies poètiques III, 52)

[seguiment extraoficial del poema Riu, de lolita lagarto]


A les palpentes,
Permeto que el silenci
Em robi l'ànima.

I la mirada.
I allò que més desitjo
(Tu, el riu, la calma...)

Pronúncies poètiques (Itineràncies poètiques III, 51)

Achiam [Danse du ventre (Albâtre)]



(En cada plec del jaç on has reposat
O en el somriure clar que t'acompanya.
Potser en el silenci entre les paraules
Que pronuncies o a flor dels teus llavis.

En l'arbre que t'ofereix la seva ombra
O en el núvol que travessa el cel en silenci.
Potser en la forquilla que ajuda a alimentar-te
O en el matí que et roba el son dia rere dia.

En la quietud de la nit que ens empara
O en la distància que separa les estrelles
Dels teus ulls. Potser en el refilet de l'alosa.

En l'horitzó del capvespre o en la mar materna.
Potser en cada gra de sorra de la nostra platja.)

Per què penso en el teu ventre quan ubico la Poesia?

Màgia aquàtica (Itineràncies poètiques III, 49)

Navega el somni
Per les mars que són nostres
Des que vam néixer.

La pell antiga
De l'onada el bressola
I s'endormisca.
El somni dins del somni,
Somniant que desperta

I veu la màgia
Fins a l'horitzó -blava
Sina de l'aigua.

19/7/11

Lapislàtzuli (II)[Itineràncies poètiques III, 48]

Paraula blava de la mar,
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.

M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.

I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.

Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.

Lògica horària (Itineràncies poètiques III, 47)

Fora d'horari,
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.

El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.

18/7/11

Poètica pacífica (Itineràncies poètiques III, 46)

[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]


Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.

Legítima victòria (Itineràncies poètiques III, 45)

[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]

Fotografia d'Agustí Centelles

Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.



Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.

Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.

17/7/11

Dependències (Itineràncies poètiques III, 44)

[seguiment extraoficial del poema Escriba, de la Isabel]


En l'intrínsec camí de l'alba,
El pensament escriu en els fulls
En blanc dels núvols i els carrega
D'una pluja de mots per xiuxiuejar-te.

I, en despertar, pronunciaré
Cada paraula clara, tot verb precís
I preciós que necessitis escoltar
Perquè et germinin somriures al rostre.

Depenc de l'ham de les teves carícies,
Contracorrent del món i de la vida
Si em pots emparar entre les sines.

Depenc dels tebis llençols amarats
Amb la teva flaire per respirar
I saber que viure és pronunciar-te el nom.

Somnolència (Itineràncies Poètiques III, 43)

[seguiment extraoficial del poema Més enllà..., de la Isabel]


Blanca atzabeja
Per aclarir-me els somnis
Mentre desperto
En una somnolència
Que acaba quan comença.

Tel·lúrica, aèria, ígnia, aquàtica potència (Itineràncies poètiques III, 42)

En tu, l'origen del món.
La màgia dels elements,
Tetraèdrica potència
Que sura en el teu mar invisible.

En tu, i només en tu,
La carícia i la lletania
Per voler abastar la veritat
Al preu que calgui, mentre fibla

L'oblit endins de la memòria,
Tel·lúrica mà que és aire,
Ígnia demència que ofega.

I ets l'origen elemental,
La Mare Terra que m'ha format
L'afirmació que, alhora, nega.

Pres(abs)ència (Itineràncies poètiques III, 41)

Amb presses però lentament,
Respiro en apnea constant
I sento la presència gran
De la teva absència en la ment.

Dormo despert per somniar
Que els dies viscuts retornaran
I seràs de nou el vent on vull niar.

Clarividència (Repte Clàssic CDLXXIII)

La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. El doctor Córcoles aviat començarà la seva visita rutinària a la cinquena planta de l'hospital, de la que n'és la cap d'infermeres. Ella s'encarrega de revisar cada historial perquè s'agilitzi la feina del doctor. L'horari de les visites és al vespre i llavors seria impossible fer res de tot això. De bon matí, després dels esmorzars i abans dels dinars, hi ha un interval de temps idoni i tranquil, amb el tràfec de confrontar dades i regular de la millor manera la medicació i els tractaments.

El pacient de l'habitació, el senyor Herèdia, fa mesos que es troba en coma. Una encefalitis i, d'afegitó dies més tard, una aturada cardiorespiratòria l'han deixat en aquest estat vegetatiu. No hi ha gaire a variar en el senyor Herèdia. Només esperar que se li exhaureixin les forces que el mantenen en vida. El troba com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. Els apaga i l'habitació queda en una mitja penombra amb la claror del sol que entra a través de les cortines translúcides.

La Sònia recorda la frase xiuxiuejada pel doctor Córcoles abans d'acabar la jornada del dia anterior i ha obeït fil per randa. Avui ha extremat encara més la seva forma de vestir, fregant sempre els límits del que és acceptable. La bata blanca és llarga, a l'alçada dels genolls, i dissimula l'absència de més peces de roba sota, però que pugui ser notada per qualsevol persona de l'hospital l'excita més encara. Llavors, treu l'ampolleta de perfum de la butxaca esquerra i se'n pulveritza darrere de les orelles. Tot seguit, la hi guarda de nou. El seu cervell treballa febrilment en allò que pot succeir en escassos minuts i provoca que s'humitegi i que els mugrons siguin evidents i es marquin a través de la roba.

En pocs segons, el batec del seu cor duplica el ritme de la màquina que controla les constants vitals del senyor Herèdia, n'observa els dígits verds i la línia oscil·lant del seu pols i, tot d'una, la porta s'obre a la seva esquena i sap que és el doctor. La salutació arriba carregada de sensualitat i de desig; es pot palpar. Igual que ell la palpa en arrapar-se impetuosament al seu cos. Fa setmanes que les insinuacions i les mirades augmenten la seva intensitat, i el joc divertit de complicitat i bromes ha esdevingut un flirteig en tota regla, d'amagat de tothom. La Sònia ratlla la trentena i el doctor Herèdia és un sexagenari que es conserva de forma extraordinària. La pell sempre bronzejada i el somriure ampli i blanc ajuden al seu aspecte rejovenidor.

En sentir les mans del doctor Herèdia per primer cop damunt de la seva pell, la Sònia perd el món de vista al límit del desmai. Acluca els ulls i percep cada acció del doctor. Flaira la barreja d'olors que envaeixen l'habitació, entre els asèptics i els corporals; l'oïda capta els sons de les seves respiracions excitades; la llengua recorre els seus llavis, humitejats per rebre millor el petó que ha estat esperant pacientment. Les mans expertes s'escolen sota de la bata i l'alcen, fins que queden al descobert les natges. Escolta una cremallera que s'abaixa i la tebior i la humitat de la carn en fregar-la amb suavitat. Els mugrons contrets fan mal per l'excitació que sent la Sònia.

La penetració arriba mentre la besa al clatell. L'esgarrifança és doble perquè el punt erògen accentua més encara el plaer latent. La mà del doctor ofega el gemec que li arriba de la gola a la Sònia i obre els ulls per adonar-se que no somnia. La seva mirada troba els iris blaus del senyor Herèdia, i sent una punyalada a les entranyes. Però el xiscle tampoc no surt de la seva boca. L'ímpetu de les batzegades augmenta al seu darrere i la pressió de la mà contra els llavis la tranquil·litza. Només és un acte reflex, s'autoconvenç. Malgrat que els ulls segueixen oberts. I semblen observar tot detall de l'acte. La respiració continua constant però els dígits del ritme cardíac indiquen que les pulsacions augmenten de manera lleu.

La mà esquerra no s'aparta de la seva boca i la dreta l'engrapa per la cintura amb força. I en aquell precís moment tot esdevé confús i precipitat. El senyor Herèdia, que dibuixa perfectament en els seus llavis un somriure per a ella, acompanyant-lo amb una erecció, i l'ejaculació del doctor en ella, i la feixuguesa del seu cos damunt d'ella, i l'aparent relaxació de l'home després d'acabar sense ella, i la sensació de l'esperma que es refreda mica en mica dins d'ella. I no adonar-se de res fins que l'habitació s'ha omplert de gent familiar per a ella perquè els xiscles, finalment, sí que han sortit del seu interior.



*




La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. La bata blanca oculta la roba que porta sota. Uns pantalons i una brusa de màniga llarga, les dues peces ben folgades, sense insinuar res. És el preu del silenci que li ha tocat pagar...

El senyor Herèdia segueix com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. L'estat vegetatiu no ha variat gairebé, només amb una única diferència d'ençà de l'episodi vergonyós de dies enrere. Com si encara hi hagués restes de perfum, que ja no utilitza per no remoure res, en la seva pell, el senyor Herèdia dibuixa un somriure lleu en els seus llavis, que incomoda la Sònia.

Marxa de l'habitació de pressa, després d'haver anotat les dades del matí. I d'haver notat, també aquest matí que, en entrar ella, lentament el membre flàccid es tornava erecte sota els llençols. I s'astora de nou i ha de calmar-se abans de continuar el control rutinari, a l'habitació 504, que el destí capriciós ha volgut que sigui ocupada pel sexagenari doctor Córcoles, que es recupera de l'embòlia que va patir dies enrere.


Safe Creative #1107189703636

Cal·ligràfica ignorància (Itineràncies poètiques III, 40)

Potser no sé quins límits
Té la mar quan esdevens ona
I ràfaga i escullera i horitzó;

I potser també ignoro noms
I paraules oblidades per l'ús
Quan t'espero en el silenci
Entre la mirada i el bes golut.

Però omplo de traços el núvol,
De gargots la sorra de la nostra
Platja, de desigs el teu ventre

Amb la ignorància de qui viu
Sabent que els fruits de l'amor
Són dolços i bells, mel que ajuda
A transcórrer el dia. I les nits.

16/7/11

Onomàstica (Itineràncies poètiques III, 39)

Lluna de pleniluni,
Blanca com els somnis
De la tarongina,
Endevina quina mà
T'acarona mentre
El món dorm i la llum
És teva, entre la foscúria.

Diré el teu nom
Una i mil vegades
Pels cops que hagis
Obert la teva llar clara
A la paraula i al so,
A l'estrella que lluu,
A l'esquitx de vida que mostres.

Memòria rígida (1r Convit estiuenc 2011)

Francesc Mompó, novament des del seu blog, ens proposa que escrivim un haikú amb aquesta imatge:



I el meu intent de haikú és el següent:

Vergonya i òxid.
L'ocell de la carronya
En el seu seti.