Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,
Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.
3/7/11
Bitàcola (Itineràncies poètiques III, 12)
Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,
Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.
PÈrfida COherència REScissòria* (Melorepte151)
Que clama i reclama justícia
Enmig de la immundícia
Que han escampat quatre fills de desconeguda*.
Campanades a morts, güell que no necessita paraules
Per saber què significa
Allò pres que dignifica
Els cossos caiguts pels qui no tenen mares sinó fantasmes*.
I durem la lluita dins de la sang, per sempre, en les entranyes
Que recorden el cop,
El tret, la pólvora d'aprop,
I les cicatrius que ens marquen el cor contra gents estranyes*.
I durem l'orgull de la nostra naixença per tots els racons,
Fins als confins del món, sense escoltar aquests pregons*.
PS: cada asterisc cal tenir-lo en compte. I cada rima ha de ser consonant. He substituït la paraula que hi escau per una de més 'poètica' i no posar-me al nivell d'assassins i/o de cabdills. El títol original queda en majúscules, però també el títol opcional té la càrrega de protesta que hi ha en el poema. Encara que passin mil anys...
Carícies funàmbules (Itineràncies poètiques III, 11)
[seguiment extraoficial del poema Una vesta rònega, de Francesc Mompó]
És clar com la llum a trenc d'alba,
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Reflectància refractària (Itineràncies poètiques III, 10)
[seguiment extraoficial del poema Mirall trencat, d'Anton]
I en el mirall trencat resta cada imatge
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Salmòdia òssia [o Papiroflèxia](Itineràncies poètiques III, 9)
I amb la salmòdia de queixes que el teu esquelet
Confereix en aquest trencaclosques rígid i immòbil
Que és la vida.
Venç la rutina i la peresa amb l'esforç d'esdevenir dret
I apareixerà un sol càlid contra tots els desembres
Acumulats en la sang i perquè, immediatament, trobi el
Gebre en la ferida.
Cull l'esperança feta de paper i guarda-hi les cabòries
Per si una ràfaga de vent se les enduu enllà, lluny,
I les perd i les oblida.
Home d'origami avui, tanca el puny i desvetlla't: el juny
Ha acabat i cal posar ordre al camp del viure, històries
D'espiga fràgil que no té brida.
Puríssima Glòria (Repte Clàssic CDLXXII)
Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.
2/7/11
Gramàtica (Itineràncies poètiques III, 8)
[seguiment extraoficial del poema Passeu, passeu, d'Isabel]
Per conjugar cada baula del teu cos precís,
Invento una gramàtica de carícies
Amb pretèrits inexistents i futurs
Perfets que rauen en la perfecció.
I tot dins d'un present que ets tu,
Devessall de delícies en el torrent
Franc dels teus llavis, de qui sóc vassall.
Invento una gramàtica de carícies
Amb pretèrits inexistents i futurs
Perfets que rauen en la perfecció.
I tot dins d'un present que ets tu,
Devessall de delícies en el torrent
Franc dels teus llavis, de qui sóc vassall.
Anècdotes (Itineràncies poètiques III, 7)
Perquè la vida és origen
I memòria, anecdotari
Incert i jorns perduts,
Llum plena d'existència, vida,
Volo enllà del silenci
I del sòl que acull l'arrel
De l'arbre frondós i de l'herba.
Demà seré lliure, potser,
Amb la novetat d'un món
Creat per mi mateix, sense déus,
On les lleis dels homes hagin
Estat oblidades i abolides,
Però la corda al turmell, plúmbia,
Retorna la ment a la part mortal meva.
Paràbola (Itineràncies poètiques III, 6)
Per descobrir què amaga l'horitzó
I quina és la cadena de la presó
De la vida que et remena les entranyes.
Vol llastat en la llum d'una paràbola
I les ales es despleguen com vestes
Rònegues quan la foscor àvol ha
Tenyit de sable les passades gestes.
Amb els membres alienats, acceleres
Les teves passes i cerques un camí
Per aconseguir la llibertat i la fugida.
Vella glòria pretèrita, que ja no esperes
El futur, només un cop de vent del destí
Que et perfili el rumb adient, i la vida.
Pólvora rotundifòlia (RPV176)
Del teu cos i seran desig i pólvora rotundifòlia, acàcia solitària
Que cerca un sòl on arrelar-hi.
Perquè els llavis busquin les teves paraules, emmudeix l'estona
Que necessiti el valor per agafar embranzida, dona de carn i aire,
Endins del meu vell cor gregari.
Perquè sàpiga quin és l'origen de totes les preguntes, xiuxiueja
Els noms de les pedres que formen les muntanyes, o les llambordes
D'un carrer qualsevol, i indagaré els rastres de l'aigua pertot,
També en les cicatrius de la Terra.
Perquè dibuixi el perímetre del teu cos, ofereix-me l'atzabeja
De la nit i les roses de l'alba dels teus llavis, ressegueix les ombres
Entre la teva pell i els meus dits i seràs bleix de vida quan sigui llot,
El meu esquelet quan sigui desferra.
1/7/11
Efemèrides (Itineràncies poètiques III, 5)
O només donar importància a les que compartim
Amb cor i ànima amb el temps i amb la melangia?
Vine, nostàlgia, torna pels senders que el llim
Coneix, que l'arbre regenta amb el contorn
De la seva ombra allargada, i cura'm la malaltia
De recordar dates, números, xifres que no s'esborren.
Lumínica, elèctrica, vívida (Itineràncies poètiques III, 4)
[seguiment extraoficial del poema L'estrena del dia, d'Isabel]
Veus la tempesta
Elèctrica del viure
I el llast que pesa.
El llamp fulgura
I saps que el temps transcorre
Sense cap pausa.
Has d'aprofitar el dia...
Elèctrica del viure
I el llast que pesa.
El llamp fulgura
I saps que el temps transcorre
Sense cap pausa.
Has d'aprofitar el dia...
Hàbitats (Itineràncies poètiques III, 3)
[seguiment extraoficial del poema Extensió, d'Helena Bonals]
Per si els bocins de cor
S'amaren de tendresa, xiuxiueja
Els mots que t'escric i acull-los
En la llar dels teus llavis.
Fendiré els hàbitats aliens
Amb els t'estimos que necessitis,
Amb la subtilesa de l'amant furtiu.
S'amaren de tendresa, xiuxiueja
Els mots que t'escric i acull-los
En la llar dels teus llavis.
Fendiré els hàbitats aliens
Amb els t'estimos que necessitis,
Amb la subtilesa de l'amant furtiu.
Màgiques carícies (Itineràncies poètiques III, 2)
Capcirons màgics,
On neixen les carícies,
I el desig vague
De voler retenir-te
A les mans, i a la vida.
Innocència òrfena (Itineràncies poètiques III, 1)
Deixa'm en l'hospici del silenci i de la vergonya, innocent
De mi, que he foradat les butxaques amb el pas del temps,
I la xavalla s'ha perdut pel camí i pels besos manllevats.
Perquè la fam m'amenaça en cada segon d'existència, omple'm,
Escudella'm amb carícies el plat del cor, fins que sobreixi,
Que l'insomni per no ser correspost em desvetlla nit rere nit.
Resquícies de música (Melorepte150)
Amb la sal eterna d'un glop de somni que no abastaré mai més.
I rebo les llàgrimes a dolls plens, mentre les parpelles es clouen
Per no adonar-se de la teva absència, Esteve, de la teva pèrdua.
I resta la resquícia tendra de la teva música, el clam de la terra,
La lluita pacífica contra les injustícies, el tro i el llamp ensems,
I el so que ressona en cada paret i enmig de cada escletxa oberta
En els murs d'un aïllament forçós. I el pleniluni de nou és teu avui.
Mans de malenconia em menen per miratges de meravella, de vida,
I refusaré els hams que vulguin caçar-me les il·lusions, entre l'oneig
i l'escuma, aquesta Mediterrània que és nostra i no morirà engabiada.
I queda la tinença d'una identitat, la idèntica mare que ha engendrat,
Un rere l'altre, tots els germans i totes les germanes que defensaran
Fins a l'extenuació el ventre que els ha ofert la llum del món, Esteve!
28/6/11
Àrdua, metòdica, disciplinària
Per aconseguir arribar a la meta, cal seguir un mètode, una disciplina i treballar amb constància i arduïtat. Aquest és el meu pensament i lluito amb sacrifici per arribar a bon port. I per perfeccionar dia rere dia els meus moviments fins que sigui impossible seguir-me.
Durant anys m'he observat i, a hores d'ara, puc dir que la meva preparació és infal·lible. Des de la part física fins a la psicològica. Inclús l'alimentària, que no estalvio ni esforços ni recerca perquè sigui variada i equilibrada. Però, perquè no em preneu per un xarlatà de pa sucat amb oli, us l'intentaré explicar de forma breu i concisa.
La meva rutina comença ben d'hora. A trenc d'alba ja he pres una dutxa d'aigua gelada perquè tots els sentits es deixondeixin ràpidament i es carreguin de tensió. Això fa que el temps de reacció sigui menor i agilitza els membres. Tot seguit, i abans que aquesta tensió desaparegui, ingereixo un parell de plàtans amb un got d'aigua, també gelada, i sucre abundant. Els carbohidrats són digerits sense esforços i penetren en els teixits musculars que han d'efectuar la feina.
El següent pas a seguir és el vestuari. La roba més lleugera i més arrapada al cos és la més indicada, però també serveix la que sigui còmoda, encara que resulti més folgada. Jo sóc partidari de colors poc cridaners, que passin desapercebuts en qualsevol moment. La meva índole tímida apareix en certs aspectes i, quan la multitud no es pot evitar, prefereixo aquesta invisibilitat. La motxilla, que carrego amb bosses plenes de sorra ben tancades i pesades, sol ser d'uns tons similars a la roba que duc i és un element que sempre m'acompanya en el meu entrenament. A més, darrerament, he afegit dues bosses de mà discretes amb dos sacs de sorra, també ben tancats i pesats. El pes es reparteix i acostumo el cos a aquesta forma d'equilibrar la càrrega.
Quan surto al carrer el cel ja clareja, però l'ambient encara és fresc i amb restes de la humitat de la nit. Em fixo en el refilet dels ocells, en els motors dels pocs cotxes que circulen en la llunyania, els lladrucs dels gossos, que esperen que els amos es despertin d'una vegada i els traguin a passejar i a fer les seves necessitats. Amb la motxilla ben subjecta i les bosses de mà agafades amb força, començo a córrer. Controlar la respiració i seguir un ritme constant, sense augmentar-lo ni disminuir-lo, són les claus d'aquest pas. Un cop que els músculs de les cuixes s'han escalfat, intento esprintar durant uns segons, per si em veig obligat a fer-ho en el moment decisiu. Però només quan ja noto que les cames responen a aquest trot inicial.
És preferible que les característiques del terreny siguin desiguals, amb trams costeruts i dificultosos i baixades suaus o abruptes que alternin amb rectes. Els sotracs continuats ajuden a bascular el pes i a jugar amb el balanceig natural dels volums. I augmenten la força en els braços i en les cames, en els músculs que reben aquest moviment brusc. La distància depèn de l'objectiu que es vulgui assolir. És important, però, tenir-lo ben fixat i clar abans de començar amb el mètode. Cal aconseguir, enmig de la carrera i sense baixar el ritme, de deslliurar-se dels sacs de sorra gradualment, de forma dissimulada.
Un cop acabada la part de la carrera, cal recuperar el desgast de la forma més ràpida possible. Una beguda isotònica ajuda a fer-ho, però dur un grapat de fruits secs (els dàtils, les figues, les panses i les orellanes són els més rics en hidrats de carboni, però també serviran avellanes, ametlles o nous) pot contrarestar en qualsevol moment la fadiga soferta al llarg del recorregut. Aquesta ingesta, combinada amb aigua ensucrada, accelera la recuperació i, per tant, es pot passar al següent exercici sense haver d'aturar-se més temps del compte o de l'aconsellat.
Muntar en bicicleta és un complement a l'entrenament. Aquest canvi és indicat per eixamplar el ventall de músculs que treballin i perquè no se sobrecarreguin els utilitzats en la carrera. També es pot complementar amb flexions i abdominals, que donen descans a les cuixes sense relaxar-les i canvien el quadre muscular per complet.
El darrer pas, i també amb la seva importància, és la higiene en finalitzar l'activitat. Les toxines i les petges de l'entrenament han de desaparèixer en qüestió de segons, perquè el cos no absorbeixi de nou allò que ha expulsat i, d'aquesta manera, les proves siguin gairebé impossibles de trobar.
És difícil assassinar un desconegut i complicat cometre el crim perfecte. Un esport d'alt risc però excitant. La qüestió s'agreuja quan has de carregar el seu cos esquarterat perquè el repartiment aleatori garanteixi aquesta perfecció, i les forces defalleixin abans d'hora. Per això treballo amb aquesta constància àrdua, metòdica, disciplinària...
Durant anys m'he observat i, a hores d'ara, puc dir que la meva preparació és infal·lible. Des de la part física fins a la psicològica. Inclús l'alimentària, que no estalvio ni esforços ni recerca perquè sigui variada i equilibrada. Però, perquè no em preneu per un xarlatà de pa sucat amb oli, us l'intentaré explicar de forma breu i concisa.
La meva rutina comença ben d'hora. A trenc d'alba ja he pres una dutxa d'aigua gelada perquè tots els sentits es deixondeixin ràpidament i es carreguin de tensió. Això fa que el temps de reacció sigui menor i agilitza els membres. Tot seguit, i abans que aquesta tensió desaparegui, ingereixo un parell de plàtans amb un got d'aigua, també gelada, i sucre abundant. Els carbohidrats són digerits sense esforços i penetren en els teixits musculars que han d'efectuar la feina.
El següent pas a seguir és el vestuari. La roba més lleugera i més arrapada al cos és la més indicada, però també serveix la que sigui còmoda, encara que resulti més folgada. Jo sóc partidari de colors poc cridaners, que passin desapercebuts en qualsevol moment. La meva índole tímida apareix en certs aspectes i, quan la multitud no es pot evitar, prefereixo aquesta invisibilitat. La motxilla, que carrego amb bosses plenes de sorra ben tancades i pesades, sol ser d'uns tons similars a la roba que duc i és un element que sempre m'acompanya en el meu entrenament. A més, darrerament, he afegit dues bosses de mà discretes amb dos sacs de sorra, també ben tancats i pesats. El pes es reparteix i acostumo el cos a aquesta forma d'equilibrar la càrrega.
Quan surto al carrer el cel ja clareja, però l'ambient encara és fresc i amb restes de la humitat de la nit. Em fixo en el refilet dels ocells, en els motors dels pocs cotxes que circulen en la llunyania, els lladrucs dels gossos, que esperen que els amos es despertin d'una vegada i els traguin a passejar i a fer les seves necessitats. Amb la motxilla ben subjecta i les bosses de mà agafades amb força, començo a córrer. Controlar la respiració i seguir un ritme constant, sense augmentar-lo ni disminuir-lo, són les claus d'aquest pas. Un cop que els músculs de les cuixes s'han escalfat, intento esprintar durant uns segons, per si em veig obligat a fer-ho en el moment decisiu. Però només quan ja noto que les cames responen a aquest trot inicial.
És preferible que les característiques del terreny siguin desiguals, amb trams costeruts i dificultosos i baixades suaus o abruptes que alternin amb rectes. Els sotracs continuats ajuden a bascular el pes i a jugar amb el balanceig natural dels volums. I augmenten la força en els braços i en les cames, en els músculs que reben aquest moviment brusc. La distància depèn de l'objectiu que es vulgui assolir. És important, però, tenir-lo ben fixat i clar abans de començar amb el mètode. Cal aconseguir, enmig de la carrera i sense baixar el ritme, de deslliurar-se dels sacs de sorra gradualment, de forma dissimulada.
Un cop acabada la part de la carrera, cal recuperar el desgast de la forma més ràpida possible. Una beguda isotònica ajuda a fer-ho, però dur un grapat de fruits secs (els dàtils, les figues, les panses i les orellanes són els més rics en hidrats de carboni, però també serviran avellanes, ametlles o nous) pot contrarestar en qualsevol moment la fadiga soferta al llarg del recorregut. Aquesta ingesta, combinada amb aigua ensucrada, accelera la recuperació i, per tant, es pot passar al següent exercici sense haver d'aturar-se més temps del compte o de l'aconsellat.
Muntar en bicicleta és un complement a l'entrenament. Aquest canvi és indicat per eixamplar el ventall de músculs que treballin i perquè no se sobrecarreguin els utilitzats en la carrera. També es pot complementar amb flexions i abdominals, que donen descans a les cuixes sense relaxar-les i canvien el quadre muscular per complet.
El darrer pas, i també amb la seva importància, és la higiene en finalitzar l'activitat. Les toxines i les petges de l'entrenament han de desaparèixer en qüestió de segons, perquè el cos no absorbeixi de nou allò que ha expulsat i, d'aquesta manera, les proves siguin gairebé impossibles de trobar.
És difícil assassinar un desconegut i complicat cometre el crim perfecte. Un esport d'alt risc però excitant. La qüestió s'agreuja quan has de carregar el seu cos esquarterat perquè el repartiment aleatori garanteixi aquesta perfecció, i les forces defalleixin abans d'hora. Per això treballo amb aquesta constància àrdua, metòdica, disciplinària...
27/6/11
Estàtica existència (Relats conjunts)
HOME 2: -També aquesta vegada hauré d'estar a la teva ombra, darrere teu?
HOME 1: -Calla, envejós! Que el mestre dibuixa! Ja ho deia la mare que eres l'ovella negra de la bessonada...
Relats Conjunts
HOME 1: -Calla, envejós! Que el mestre dibuixa! Ja ho deia la mare que eres l'ovella negra de la bessonada...
Relats Conjunts
26/6/11
Sense estridències (Repte Clàssic CDLXX)
Després d'introduir el cotó fluix en cada cavitat nasal i cosir l'interior dels llavis de forma que cap fil no quedi visible durant el velatori, aplica damunt del rostre i del coll de la dona, amb meticulositat i uniformement, una capa de maquillatge de tons carnosos sense estridències. Per evitar que es taqui la roba, que ell mateix ha triat perquè sigui la més adient possible, la brusa queda descordada fins a l'alçada de l'escot. Mica en mica, la fesomia de la dona anirà revifant i deixarà de semblar un cadàver exànime per tenir l'aparença d'una anciana adormida.
Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.
Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.
Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...
La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:
...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.
Els iris tampoc no es veuran, i no cal retocar-los amb lentilles. La silicona segella les parpelles, que no s'obriran més. Quan el maquillatge aplicat no deixa restes de la pell esgrogueïda, agafa el pintallavis malva i ressegueix la boca prima de la difunta, que esdevé molsuda i de llavis gruixuts. Tot seguit, el rímel i el llapis de les pestanyes per donar-los volum i perfilar-ne una línia més clara. Acabarà amb l'ombra, de tons també malves, perquè els parpres lleument enfonsats ressaltin amb els focus de la cambra de vetlla.
Comprova el resultat quan ha botonat la brusa i se sent satisfet del que veu. Amb els farciments que ha col·locat al sostenidor i sota de la faldilla per augmentar el volum dels pits i dels malucs, ha aconseguit una nova imatge per a la finada, tan semblant a la seva mare que diria que la dona que reposa dins del taüt és ella mateixa.
Demà, davant la mirada astorada dels familiars, sabrà que ha estat capaç, un cop més, de reproduir el cos i el rostre de la dona que més ha estimat en la seva vida. I, demanant disculpes a la família ultratjada, tancarà la tapa del ta-üt-de-fi-ni-ti-va-...
La dona recalca aquestes darreres síl·labes mentre observa el noi. Els ulls, oberts de bat a bat, són plens de pànic per la història que li està llegint. Ella somriu i l'amanyaga tendrament. Veus com hi ha persones malvades al món, Màrius? No pots refiar-te de ningú. De ningú, repeteix ella, em sents, Màrius? Amb aquestes paraules, calmes i pausades, el nen es mostra dòcil, com un anyell que ha de ser escorxat en breu. La mare somriu no només per conferir-li tranquil·litat, sinó també perquè s'adona que ja no hi ha ni un bri de rebel·lia en aquell vailet que, uns mesos enrere, amenaçava d'abandonar-la. Amb aquests relats terrífics, de persones malèfiques en situacions tan quotidianes ha trobat l'antídot contra aquesta fugida imminent i, també, per retenir-lo a la llar materna. Pensa això sense deixar de llegir el relat:
...-ment, amb els ulls plorosos, no per penediment, sinó per enterrar, un cop més, la seva mare estimada.
Safanòries (Daucus carota)[Minirepte 4; 3]
Com molts infants, jo també odiava la verdura. O em rebel·lava contra els pares per no menjar-ne. Malgrat tot, les pastanagues sempre superaven l'esperit rebel antivegetals i claudicava silenciosament. Esbufegava llarga estona si calia carregar el carretó de verdura per lliurar-me'n sempre.
Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.
En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...
Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.
Però va arribar un dia en què, degut a un descuit de la mare en anar a comprar tota sola, va oblidar les meves pastanagues. Vaig córrer abans que tanqués la senyora Pepeta, la verdulera del barri, per comprar-les. Allà, enmig d'hortalisses pudents, hi havia els tubercles preuats i, per sorpresa meva, la Sònia, la néta de la senyora Pepeta, que l'ajudava durant les vacances d'estiu. Vaig badar la boca i no vaig poder pronunciar una paraula fluïda perquè havia perdut el seny i la capacitat de comunicació en aquell cos de noia en tota la seva plenitud.
En arribar a casa, el pensament anava amarat de la noia, i a la bossa, que havia omplert maldestrament, ja no hi havia pastanagues sinó safanòries, que així les anomenava la família de la Sònia. Des de llavors, vaig alliberar la mare de la feixuga tasca d'haver de carregar el carretó de les verdures durant els calorosos mesos d'estiu. I van augmentar de forma estranya els descuits en la llista de la verduleria. I els corresponents viatges per solventar la desmemòria...
Avui encara menjo amanides de safanòria, trumfes i, de postres, em deleix menjar maçanes. Sempre recordant la forma de parlar de la Sònia, la néta de la senyora Pepeta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)