Artròpode (Itineràncies poètiques II, 10)

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.

Incendiària (Itineràncies poètiques II, 9)

Òrfenes ofrenes ertes
Ofertes a les mans buides.
He fet el gest, per retenir-lo
Només, de dir el teu nom.

Però bado en l'abís dels teus pits,
Indòmita mudesa que aclapara
Dits i mots i fats, i tots els ets
I els uts s'abalancen contra mi.

El delit i la temença. Si parlo,
Callaràs per sempre? Si callo,
Perdré la font on abeurar aquesta

Gola que s'incendia amb el record,
Que cerca aixopluc en l'entrecuix
De la teva impavidesa, distància ingent?

Laberíntica absència (Itineràncies poètiques II, 8)

S'esfilagarsa el moaré dels dies.
I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...

Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.

Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure

Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?

Línies divisòries (Melorepte133)

Recordo efluvis d'amnèsia, la línia divisòria
Entre la realitat i el somni, i la vida, l'engruna
Més valuosa quan s'agonitza, sense Fortuna,
Envoltat pels parracs d'una ànima que es desfà.

Quin és el meu crim? Potser ser un ésser humà
Que sent i desitja, que guaita al seu voltant
I no escolta la els falsaris de la vanaglòria?

Recordo haver de travessar mars ennegrides
Amb l'àncora de l'ofec lligada al turmell, buscant
Rutes esborrades, per sempre, enmig de l'onatge.

I la pell i els ossos i el cor són l'únic equipatge
Que carrego, nord enllà, mentre sé que no trobaré,
Per molt que aprengui a miolar, cap de les sis vides
Que no he viscut, que no podré viure, al teu recer.

Erràtica (Itineràncies poètiques II, 7)

Estrall. I reparo en l’escalf esquiu
Per a les ninetes enceses.
Guspira d'una foguera que viu
Per contemplar-te les joies

Malgrat l'embat de les tristeses.
I suro entre mars de boies
Inútils que porten les toies
De les noies que no desitjo

Després del naufragi, i l'estiu
És hiemal, la gèlida veu d'un sòl
Que amb peus de plom trepitjo,

I l'hivern s'eternitza, destreses
De construir ziga-zagues en el trespol
Quan s'ha de viure cap per avall.

Gèlida, ígnia (Itineràncies poètiques II, 6)

Amb mà destra obriràs la finestra
Que separa els meus somnis de tu?
Gel i foc, oxigen i ofec, paradoxes
Que existeixen dins teu, dona.

Servo aquests llavis de la intempèrie
D'haver d'esperar per encadenar-me
A la paraula, per obtenir una ombra.

Escàpola boscúria (Itineràncies poètiques II, 5)

Certs matisos d'enyor porten a les portes
D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.

Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.

I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.

I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.

Màrfega rònega (Itineràncies poètiques II, 4)

La llum del seu crepuscle m'ajaça
A la màrfega rònega d'un delit
Que no desapareix ni recula una passa
Per deixar-me (sobre)viure el pit
Després de l'enlluernament.

Buit el buirac de fletxes fetes ulls,
Percudida la pólvora del festí
Que esdevé el polvorí de la ment,
Sóc lament i seguiment, el mesquí
Pesombre d'unes paraules que embulls

Retenen, que tornaveus d'altres veus
Repeteixen, que són ombra i repetició
En l'insomni malgirbat d'unes deus
Que m'ofereixen la pròpia perdició.

Retòrica (Itineràncies poètiques II, 3)

[seguiment extraoficial del poema Encadenem-nos, de Carme]

Com si fossin una resposta,
Perquè he deixat interrogants
Al vent plens de retòrica.

I no he sabut batallar contra
El temps ni la distància,
Contra el bleix i la crosta

Que embolcalla el cor -porpra
De posta, jou sempitern-.
I batega amb glapits que enyoren
Les cadenes del llavi, paraules

Mudes que són eco de l'Infern,
Escrits que cantaran la fragància
D'un cos perdut, esforços vans
Per atrapar la brisa amb baules.

Metàfores aèries (Itineràncies poètiques II, 2)

[seguiment extraoficial del poema Poetitzem, de Novesflors]


Dóna'm paraules,
Metàfores enlaire,
Fins que esdevinguin
Porus, desig i ganes
De devorar-nos sempre.

Partícula (Itineràncies poètiques II, 1)

Als núvols i arran de terra.
Així esdevinc minestra que obre
La fam en la teva boca, desferra
Per percebre la dolçor en el salobre.

I tinc l'espai per eixamplar
Cada bri de l'amor que em mou,
Cada partícula que basteix el rou
De les fulles que tocaràs demà.

Carícia efímera i tangible desig.
Això és el que sóc quan em parles
Amb mots terrenals i angèlics alhora.

Penetro dins teu, malgrat voler-me fora
De la pell que habito en somnis, enmig
Del deliri per les teves mans, per palpar-les.

Bel·ligerància pacífica (Repte Clàssic CDLI)

Escrius, com sempre has fet, amb bolígraf i paper. No hi ha ordinadors ni màquines d'escriure per plasmar les teves idees. És una qüestió de principis, igual que triar amb cura els quaderns (sempre llisos, sense línies ni quadrícules). Immers en un relat que et treu les hores de son. Fumes més del compte, i el cafè no falta mai a l'escriptori.

-Prometi'm que tot sortirà bé -suplica al doctor instants abans de ser anestesiat-. No vull deixar...
-Es tracta d'una operació senzilla, sense riscos.

Confiat, permet que li posin la mascareta mentre Paolo Conte surt a l'escenari. És allà perquè el record es barreja amb la realitat? És allà perquè la seva filla l'ha sorprès amb les entrades per al concert que se celebra el dia del seu aniversari. Potser serà la darrera vegada que el pugui veure. Un pensament que no diu però que li ronda pel cap. Després d'anys sentint admiració pel cantautor italià, ha arribat el dia de veure'l en directe.

Tots els seus discs a la lleixa del menjador, a l'abast de totes les visites. Sap totes les lletres, i la taral·lareja enmig dels primers efectes de l'anestèsia. Escolta, de fons, la veu del cirurgià; s'endormisca mica en mica, sense pensar si serà la darrera vegada que vegi el seu entorn, potser gaudint dels darrer minuts de la seva vida...

Massa dramàtic. Et deu semblar l'inici d'un melodrama perquè deixes d'escriure. Fulleges el quadern, endarrere. Fulls escrits amb lletra minúscula, només intel·ligible per a tu, però amb esforços. T'atures. En un full on hi ha uns versos esparsos. Sense data. Això indica que encara hi estàs treballant. Capficat, llegeixes les dues estrofes que hi ha escrites...

La llavor de la Mort que ha florit dintre meu
em lliga amb els seus brulls eternament a l'ombra.
M'acosta tant al cel que veig en la penombra
la malenconia d'un déu.

Pel Paradís promès preservo l'esperança,
que la broma s'enduu; mes resta son record.
He sembrat la foscor ínfima de la sort
al lloc on la vida descansa

T'has preguntat per què tanta reiteració en el final de la vida? O per què darrerament l'esmentes tant en allò que escrius? La Dama Negra, la Dalla que balla una dansa macabra i mil·lenària, el xiprer que indica el camí cap al Cel? Símbols desgastats, que esmenten ombres en la vida humana. Has vist tot allò que deixes en els teus escrits, en els sonets que publiques periòdicament en la revista comarcal? Rimes d'un vell xaruc, deuen dir, que es lamenta perquè la vida se li escola més ràpid del que és conscient. Versos d'un ancià que ha quedat corprès per les constants pèrdues d'éssers estimats, d'amics o de familiars, fins i tot de l'esposa, fidel durant tot el seu matrimoni.

Realment, no ho has fet? No has preguntat per què tanta càrrega de malenconia en els teus relats i en els teus poemes, tant de dolor en les paraules que tries per bastir els teus textos? Et defraudaries si et digués que totes aquestes imatges són simples arquetips? Que no hi ha dalles ni dames negres. Només el final i res més. Desesperançat? Potser sí, però no hi ha cap tracte signat per parlar de condicions ni de quina manera he d'arribar. I t'ensodudeixes a creure en símbols improvables i intangibles i no escoltes els símptomes amb què intento avisar-te.

No és tristesa allò que t'abat, ni les punxades al cor són nervis. Sóc jo. Però no vols creure que sigui tan terrenal; he de ser simbòlica com les teves metàfores? Alça la vista, esguarda el mirall que tens davant per davant. No hi ha res darrere teu que puguis veure a simple vista. Però hi sóc jo. Sóc això, un final i prou. Esbatana els ulls, intenta bleixar un cop més o trobar-me. S'acaba la vida. No hi ha lluita ni bel·ligerància possible. Una artèria que es trenca o un càncer que s'ha escampat en silenci. Això ets tu, un simple mortal que arriba al final del camí. Jo només observo com t'enfrontes a aquest final, sense més imatges que les que puguis veure. T'adones que no hi ha parracs foscos ni fulles lluents que tallen el fil de la vida? Inspira i expira per darrera vegada. Observa al teu voltant, no sabràs on però hi sóc. Sempre hi he estat, per permetre't imaginar-me i ajudar-te a valorar la vida... Fins i tot els moments tristos són necessaris.

Purpúria (Melorepte131)

Perquè em llegeixis, tenyeixo cada gota de pluja
Amb la pròpia sang i els versos amb carícies
Que han d'escolar-se en degotís fins a l'ànima.

I guaito en silenci la lluïssor de la teva mirada,
I prenc alenades de l'aire que has respirat,
I sóc dòcil àncora que es ferma en la mar
De la badia que somnio retrobar, i espero.

Perquè els teus peus trobin els rius de purpúria
Passió que tracen sendes des del no-res,
Llanço als quatre vents senyals perpètues
De la devoció pels teus llavis, del desig per tu.

I obro les finestres i les portes, i m'instal·lo
Als ampits i als llindars, i desvetllo el plaer
Per la mossegada enyorant les teves dents.

Badívola amplària (RPV155)

Escorxa la conxorxa del sutge
Amb la ufana de la maragda
Que creix en la darrera resquícia
De llum que pots albirar,

Enxarxa la xamor de la fal·làcia
D'un miratge fet d'asfalt, de formigó,
I peix l'arrel que, en la frondositat
Del silenci, enverdirà les fulles.

I cull el triomf del bancal isolat:
Corre pels rierols, en cada gota
D'aigua que inunda la terra.

Demà despertarem de la letargia
Que ens atrapa per amanyagar de nou
El fèrtil ventre de la nostra mare?

Tailàndia (Repte Clàssic CDXLVIII)

...i m'envolten núvols que canvien de colors i ocells que no recordo haver vist abans les paraules escapen dels meus llavis i no les sé aturar qui m'escolta? qui em parla? callo el xiuxiueig de la nit em porta les aromes d'una lluna que s'allunya quan la vull abastar amb les mans que no són mans sinó ales puc volar però no m'apropo enlloc l'horitzó em porta plaers que tasto amb famolenc deliri sóc capaç d'engolir cada gram de vida que m'eixampla el pit silenci i l'aleteig dels insectes és eixorador roseguen l'esbufec de la meva respiració i els vull aniquilar s'amaguen rere les pedres i penetren dins de les còrnies fins al cervell que devoraran amb ansietat no fugen s'escapoleixen entre els dits i encendré el foc que els devasti boscos sense amagatalls possibles quan les flames els incinerin no conec res del que m'envolta país estrany estranya llengua heures que tenallen els meus membres lianes que em lliguen a la terra i la gola s'asseca aridesa i no puc cridar corbs em sobrevolen i els ocells han esdevingut vaixells cap a l'estranger sotrac de les hores batec que calla fingeixo o somnio en el que veig? pel·lícula fora de la pantalla malson que m'atrapa xiscles i carrisqueig d'angoixa pertot arreu i no trobo cap escletxa de llum on sóc que tot és foscor ara? gemec i mudesa alhora els vidres se'm claven a les plantes i sagno negre sutge d'un pou que no té fons asfixio aquest monstre que m'engoleix entre les mans he de degollar-lo i seré lliure caic no es mou zumzeig de mils d'eixams gruta que m'embolcalla i les roques creixen damunt del meu cap m'enfonso i les urpes em sacsegen l'ànima sóc lluny de la llar a les palpentes cerco una porta inexistent i se m'omple la boca de núvols d'espesses algues d'amargor i de fel gèlida llosa que m'esmicola la carn desfici per arribar a la platja on els ocells tornen a refilar fils d'ariadnes que resten en illes que no abastaré la bena als ulls m'encega...

L'Álvaro ha deixat de respirar fa estona. La xeringa, encara clavada al braç esquerre. Buida. Cau de bocaterrosa, sense que l'altra gent se n'adoni. D'esquena al grup -sempre ha volgut amagar-se de la resta per no haver de compartir-, l'excés d'alcohol i de porros retardarà la troballa, quan sigui inevitable el desenllaç, sense cap forma de recuperar-lo amb vida del pou fosc on ha caigut. Lluny de casa, en un paradís per a les drogues però un infern per morir-hi.

Ímpetu/Línia (Melorepte130)

Has interrogat cada resquícia del teu cor
A la recerca dels misteris que mouen
El món amb mans destres, àgils moviments?

I tornes a guarir les ferides obertes
En la pell intacta, en els desigs que saben
Quins límits té l'ànima humana, quines inquietuds
Han de manllevar el seny i l'ímpetu.

L'horitzó és la línia més abastable
Quan parlo del teu cos, amada esquiva,
Quan encens la paraula amb la més viva
Flama que em crema el pit inhabitable.

I tresco per camins closos, per la riba
Estreta, inundada del dolor perdurable,
I caic per precipicis on la llum no arriba.

Callo els mots que m'inunden la boca,
Jec en jaços buits, en l'herba molla
Pel rou d'un matí estrany, esquàlid,
I sé que tindré el passat com a penyora:

I els errors es paguen, i els dubtes embarguen
Tot marge de vida que resta amb mi,
Pensant-te, estimant les hores d'enyorança.

Sents el silenci cada vegada que sorpira?
Fereixes de la mateixa manera l'aire
Quan els teus dits de solitari captaire
Arriben a solcar els camps de la ira?

Demanes almoina, cor meu, com qui degolla
El matí per veure la llum en el pou, i estira
El temps per no sentir-se enfonsant-se amb l'argolla.

Fondària (Melorepte129)

Digues: Per què vols esbrinar la temperatura d'una flama
Atrapant-la amb els dits si t'abrusarà la pell com un adéu,
Si la soledat seguirà intacta malgrat la sofrença del cos?

Per què pateixes el pànic de viure en apnea si el turment
De la melangia s'acaba a la riba d'un nou dia, amb la llum
Primera d'un sol que asseca la fondària de qualsevol flum
Que aparegui en l'existència? Respira mentre l'oxigen encén

Fogueres d'entusiasme al teu voltant; sabràs que l'ofec val
El pes d'una llàgrima d'angoixa, els parracs d'un record.
I has d'oblidar per travessar les aigües d'un pantà mort,
Les arenes movedisses de la derrota, els camps de sal.

Gaudeix la vida -les obagues i els solells- i evita el clos
D'un fracàs, la solitud d'un aïllament voluntari, fes breu
Cada defallença i somriu al corb del temps que et reclama.

Hipocondríaca (Repte Clàssic CDXLVI)

Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. La foscor també indica que l'hora és correcta. Les palpitacions no disminueixen, el malson que tenia fa uns instants encara la persegueix. Els dígits brillen en l'habitació i tot té un aspecte fantasmagòric. I això tampoc no la tranquil·litza. Vol que transcorri aquest minut, que passin els segons fins que canviï la darrera xifra.

Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.

Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?

Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.

Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. Té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.

Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am

Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...

Síndries en desídia (o Psicodèlia nívia) [Melorepte128]

Per si els camins cap a les geleres de fúlgida grogor nívia
Han de pertorbar el descans de la forest, amago les sabates
Allà on puguin conquerir amb xavalla princesetes barates
I constituir, mica en mica, harems en un oasi del desert de Líbia.

Per si cada miratge fa que em pregunti si és un camell
Cada duna que veig, viatjaré fins a regions abissals
Sense llum ni vida, perquè els malsons no omplin de calç
Viva la meva boca, i pugui salvar d'alguna manera la pell.

I esdevinc oli -o petroli- en la bassa d'aigua que m'envolta.
I preparo en silenci els camàlics fidels per una nova revolta
Contra tot el que no hagi creat, a través de fangars de ronya.

I seré monarca, xa, eunuc, soldat i semental amb escafandre
Mentre canvio de paisatge a tort i a dret, a bon preu i sense mandra,
Fins que la regalia d'una guitarra i d'un motor em desensonya.

Impertèrrita instantània (RPV153)

In Memoriam Nguyễn Văn Lém

Violència

Potser cal besar el bressol de la Terra per oblidar
L'estrèpit del plom en travessar la templa,
I el silenci s'ha trencat definitivament per
Emparar el tro i l'hecatombe, la immundícia i no saber
Trobar l'inici sense haver de trepitjar la
Humanitat sencera amb plaer.

Potser cal repetir de nou els noms
D'allò que ens envolta només per situar-nos.
Quan el món ha emmudit amb hermètiques maquinacions
I no facilita una sortida ni l'oxigen, l'ofec i el deliri
Persisteixen més enllà de la demència,
Fins als límits arran de pell, a flor d'ànima.
I ens adonem que no hi ha respostes per a cada
Pregunta, fragments de vida òrfena.

*


Denúncia

Per un tret, has d'inhumar un pas perdut.
I sabrà el món què és l'home, o allò que queda,
Que corre per aquests marjals en decadència
Contínua, que, amb la seva imatge, esdevé mut.

Calla la boca, i parla el revelat, pigmentació
Que porta el nom de la sang, el so del tot,
El ressò del sofriment, de la mort imminent,
La por i el valor, l' aire d'una darrera inspiració.

I la decrepitud d'aquella carn que resta viva put
Com el cadàver que deixa oblidat, i, quan sent gana, torna a la cleda
I menja la minestra, com qui és innocent, amb vehemència.

Però vindrà el dia. I aquella bala és plom d'una tona, la visió
De milions d'ulls que esguarden cada següent pas, cada gallet que escup llot.
I la vergonyant acció immobilitza l'home -la bèstia- i el torna lent.

La imatge: Execució a Saigon, d'Eddie Adams