deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/7/10

Acadèmia d'abundància (Itineràncies poètiques, 125)

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.

Cromàtica paciència (Itineràncies poètiques, 124)

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...

Trèmula violència pacífica (dibuixet)

Blau de mar per recordar el ventre
Que engendra la vida i el desig,
Enmig de la demència del trepig
D'un cos on l'Univers es concentra.

I cercaré, cegament, l'epicentre
Del terratrèmol provocat per la fam
De voler tastar la carn que és flam
En el ble de la pell; i em trobo entre

L'espasa i la paret, entre els seus pits,
Combat pacífic i bel·licós que mostra
Els camins per perdre totes les nits

Amb l'excelsitud d'un déu sense rostre
Que s'amaga en la perfecció d'un melic,
Al fons d'uns llavis que m'ofereixen abric.

27/7/10

Mir(í)ades (Itineràncies poètiques, 123)

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.

Inexperiència (Itineràncies poètiques, 122)

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.

Centenària carícia (Itineràncies poètiques, 121)

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.

26/7/10

Crisàlide (Itineràncies poètiques, 120)

[seguiment extraoficial d'Entre els rebrecs dels llençols de Carme R]

A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.

Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.

El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.

I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.

Tragèdia a la intempèrie (Itineràncies poètiques, 119)

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.

Efervescència instantània (Itineràncies poètiques, 118)

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.

Interrogatòria (Itineràncies poètiques, 117)

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.

25/7/10

Reminiscències (Itineràncies poètiques, 116)

[seguiment extraoficial de Camins a la pell de zel]

Híbrida vida,
El cos àvid recorda
Cada carícia,
Cada mossec, i els llavis
Besen reminiscències.

Memòria espontània (Itineràncies poètiques, 115)

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.

24/7/10

Cartògrafa de carícies (Itineràncies poètiques, 114)

Perquè les passes dubitatives
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,

Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.

L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.

Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.

Òrbites (Itineràncies poètiques, 113)

Cada mirada,
Dona de primavera,
T'acaricia.

I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.

El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.

Quilòmetres (Itineràncies poètiques, 112)

I el color sempre ens acompanya.
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.

La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.

I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.

Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.

23/7/10

Diferència (Itineràncies poètiques, 111)

Quina diferència hi ha, en definitiva,
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?

Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.

Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.

I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?

Ígnies ànimes aquàtiques (Itineràncies poètiques, 110)

D'aigua, de foc, potser només de terra.
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?

22/7/10

Acròbata (Repte Clàssic CDXXX)

Quan sents l'escalfor de les seves mans a les cuixes, un calfred et recorre l'espinada. Empasses saliva i no goses dir res. En la penombra del vagó, la silueta del seu cos musculat és esfereïdora i imposa respecte. Intueixes que tot allò que facis per resistir-te serà inútil. Te'l mires astorada però no t'oposes a la pressió que fa, amb les seves mans, per separar-te les cames i, tot seguit, arrencar-te la faldilla. Amb l'estrebada, també s'esquincen les calcetes minúscules.

La nàusea aflora a la teva gola perquè, incrèdula, no t'hauries imaginat mai l'escena que et toca viure en aquests moments. I menys amb qui t'ha arreplegat dels carrers i t'ha refet la vida els últims mesos. Feina estable gràcies a la innata facilitat per les acrobàcies, malgrat haver de recórrer llargues distàncies, de país en país, sense un domicili fix, però amb tres àpats calents i un sostre (si l'alternança d'habitacions d'hostals de mala mort i vagons atrotinats pot anomenar-se així). Però el món del circ és un món a part, marginal.

La seva cara té una expressió que no has vist abans en ella. Malèvola i plena de rancúnia, encesa de desig per obtenir allò que vol al preu que sigui. Encara que tu t'hi neguis, cosa que és impossible perquè els teus llavis segueixen emmudits. Les seves mans enormes t'envolten els canells prims sense cap tipus de delicadesa i et mantenen els braços per damunt del cap, mentre les seves cames substitueixen la pressió que feien les mans per mantenir-te eixancarrada. És quan notes la seva erecció. I, sense temps de reacció per adonar-te que no hi ha cap peça de roba entre el seu penis i la teva vagina, sents en les entranyes el rude fregament d'un enorme pal de fusta seca. El seu sexe t'ha penetrat salvatgement, sense més lubricació que la sang que hagi provocat aquesta acció.

No gemegues. La sorpresa ha capturat la teva consciència i, al mateix temps, et separa del teu cos. T'observes sota del director del circ, que també és el domador de grans felins, l'home que va quedar bocabadat en veure't fent tombarelles per unes minses monedes, la figura paternal que va treure't la mirada poruga i va conferir seguretat al teu esguard. I mica en mica també et va seduir, a la seva manera. Sense insinuacions clares, preparant el terreny, perquè confiessis en ell. Per això, no t'ha estranyat la cita d'aquesta matinada a l'estació del poble, a prop de les caravanes de la resta dels integrants de l'espectacle, però prou allunyada perquè els possibles crits d'auxili es confonguin.

La fricció segueix, per poca estona, perquè ejacula amb força dins del teu cos. Notes com et torna la consciència quan el semen calent crema el teu ventre, i el fàstic et traspua per cada porus de la pell. Vols cridar, colpejar-lo amb totes les teves forces. Però un puny tancat s'estavella contra la barrada, i quedes estabornida, desorientada. “Tranquil·la, puteta, aquesta és la primera i la darrera vegada que et follaré”, diu amb un xiuxiueig cruel i impersonal mentre surt del teu sexe bruscament. Abans d'apujar-se els pantalons, s'espolsa el penis sobre la teva cara. La barreja d'olors és intensa: la teva sang, els fluids d'ell, el teu sexe.

Marxa i és quan comences a somicar amb força. Sanglotes i no escoltes el grinyol metàl·lic. El que m'indica que la tanca de la gàbia ja no em reté. Em guiaré per l'olor de la teva sang. Ajudada pel dejuni obligat i la urgència de devorar carn fresca, em serà fàcil trobar-te en la penombra del vagó. La nit amagarà els meus moviments sigil·losos, i em farà invisible als teus ulls, gràcies al meu pelatge negre. Fins al moment en què les meves urpes comencin a esquinçar-te la tràquea. Per evitar que els teus xiscles em delatin i hagi d'abandonar la meva presa.

Superfície fructífera (Itineràncies poètiques, 109)

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.