deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/12/17

Llémenes (o Diplomàcia)(Relats Conjunts)

Fa molt de temps, en una comarca
molt, molt allunyada...

enmig del silenci d'un despatx
sonava un telèfon amb insistència,
com un signe premonitori
que aquella trucada duia
nefastes notícies, espúries intencions...


—...
—Sí, jo mateix. Digui'm.
—...
—Com? Llémenes? Llémenes i polls a la sala on s'exposen els fragments del retaule de Santa Anna? S'hi ha apropat cap grup escolar les darreres setmanes?
—...
—N'estan segurs?
—...
—Això és una bestiesa... No poden venir d'aquestes obres d'art. Com a molt, algun corc o un fong estrany que ataqui el material de...
—...
—Intactes? Cap desperfecte en la superfície ni en l'interior? Però em dieu que l'origen de la plaga ve de les peces...
—...
—Des de l'any 1936 o des del segle XVI?
—...
—Bé, vostès són els experts, els entesos...
—...
—Ah, no pas, no, això sí que no... Caldria desallotjar les obres d'art, fumigar tot el perímetre de la sala, esperar un temps prudencial per retornar-les al seu lloc, i que tot plegat no causi un rebombori negatiu per al Museu. És a dir, un impossible, si fa no fa...
—...
—No m'ha deixat massa marge de temps per tenir un pla B a la seva problemàtica. Però jo crec que la solució seria visitar la rodalia de Santa Maria de Sixena. Ara que el bisbat de Barbastre-Montsó sembla que vol enfortir la seva influència a la resta de les parròquies de la diòcesi, aquestes ínfules ens poden ser favorables.
—...
—No és fàcil d'entendre sense antecedents, o sense saber on ens cal arribar. En aquests moments, però, aquestes peces d'alabastre són una patata calenta en les nostres dependències i hem de desfer-nos-en amb els mínims escarafalls possibles.
—...
—De quina forma? Fent publicitat d'allò que guardem aquí i que els pertany. Amb diplomàcia i bones maneres, amb el punt just d'ofesos i de víctimes d'una injustícia tan palpable.
—...
—La compra era legal, sí, però digui'm una altra tàctica per desempallegar-nos d'aquestes bestioles i dels seus ous sense rebre cap conseqüència en les arques del Museu.
—...
—Pensin-s'ho, d'acord, sense pressa però sense pausa tampoc. Que la Justícia és lenta però no cal exagerar...



15/12/17

Existència (o Nàusees)(Relats Conjunts)

Es lleva amb l'ànim pels núvols, amb la positivitat al màxim nivell, com un superheroi que se sent capaç de salvar el món tot sol. Després de prendre una dutxa ràpida, s'afaita la barba i es clenxina els cabells tot dissimulant l'alopècia incipient. Es deixa un bigoti minso, que li confereix un aspecte respectable, seriós, responsable, i s'observa al mirall. Li agrada el reflex que li retorna: un rostre ple d'esperança, uns ulls lluminosos il·lusionats. Té la sensació que aquesta cita li donarà fruits anhelats. Els mesos de malastrugança no poden ser infinits...

Tria la seva camisa preferida, els pantalons de pinça, que ha heretat del veí acabalat, quasi intactes. També té llestos els mitjons, sense cap tomàquet per sargir, i les sabates, enllustrades la nit anterior amb esforç i zel. Fita de cua d'ull el despertador digital i cal que s'apressi. Té deu minuts per recórrer quatre xamfrans i arribar a l'hora acordada. D'una revolada, endrapa una llenca de pernil dolç i un glop de cafè fred, que la mare ha deixat preparar fa hores, i surt per la porta amb la jaqueta a les mans. Se la posarà mentre baixi les escales, amb el risc de trencar-se el cap contra els graons si ensopega.

(...)

15/11/17

Camèlies ebúrnies (o Al·legòrica)(Relats Conjunts)

Capvespre ennuvolat. Corre l'any 1830. Per ser més exactes, és el vint-i-set de juliol. La senda és plena de penombres que amaguen el lloc cap a on mena. Una multitud s'arraïma tot seguint una dona que, quasi nua, enarbora una bandera de tres pals; concretament, es tracta de la bandera de la República de França. Però això ja és parlar en termes endevinatoris, ja que, ara per ara, a la capital francesa, com la resta dels dominis, hi regna l'absolutisme de Carles X. La caterva empunya armes diverses (fusells amb baionetes, pistoles, sabres...) i ningú no para esment en els cadàvers que emplenen el terra que trepitgen. Alguns diuen que aquesta figura al·legòrica i femenina és la llibertat; d'altres, que no s'aventuren en la seva identitat, només es fixen en aquella sina descoberta; uns pocs gaudeixen d'unes hores de no haver-se de preocupar dels maldecaps constants. La cridòria i la xerrameca és un poti-poti eixordador, sense ordre ni concert, potser només amb la finalitat del rebombori pel rebombori.

Capvespre ennuvolat. I el camí cap a la revolució sembla endegat i encès i veloç, com si es tractés de pólvora llepada per la flama d'un llumí. Seran tres dies intensos, gloriosos. Aquest ímpetu fructificarà i derrocarà el dèspota que governa la nació. Seran dies convulsos i vertiginosos, amb sensacions contradictòries, des de l'excitació extàtica al pessimisme recalcitrant, arrelant-se en el cor de cada parisenc, que formi part (o no) d'aquesta comitiva tsunàmica. No hi haurà muralles prou altes que no sigui capaç de derruir, ni exèrcits que l'aturin. Venceran tard o d'hora, com ja ho van aconseguir els seus avantpassats en prendre la Bastilla. Són fills i néts i nebots i gendres d'aquella munió que ja s'alçà contra la crueltat d'un altre monarca. Aquesta sang blava que corromp tant i malmet la gent sense llinatge noble...

Capvespre ennuvolat també en la nostra terra. I observo el llenç de Delacroix amb una mescla d'escepticisme i d'esperança. Camèlies ebúrnies enmig del sutge. En silenci, imagino les consignes que devien fer menester llavors, i penso en tot el que succeeix ara. Aquest territori usurpat, en què s'ha erigit algú com a capitost i cabdill, sense haver estat cridat; aquesta força innecessària i inútil i gratuïta, que cal esborrar perquè és vergonyant; aquests ferits que, mitjançant la manipulació i la informació tergiversada, seran engolits pel secretisme i l'”aquímandoyocoño”. I unes llàgrimes s'aboquen en les balustrades dels meus ulls, plens d'impotència, i em sento orfe d'aquesta dona que, amb coratge i clarividència, es carrega tot un poble a la seva esquena; una dona decididament oprimida, proletària, de classe baixa. Tres voltes rebel, tèrbol atzur que compta els dies per fugir d'aquest parany d'un caire entre roig i groc.


22/9/17

Orquídies (o Delícies d'Anatòlia)(Relats conjunts)

El venedor ambulant comença la jornada amb el crit sembrat en la seva gargamella, tan avesada a la cridòria del soc:

Tinc salep deliciós i calent —i tot un reguitzell d'amants que he anat utilitzant i abandonant al mateix ritme i sense remordiments, en cada lloc on he anat a raure amb el parament ambulant. Com que sóc lliure com el vent i res no em pot lligar enlloc... encara...—. Salep! Per al llépol i per al desanimat, per al malenconiós i per al vividor! —i la cantarella els atrau, com la mel ho fa amb les mosques, i en tastar aquest beuratge reconfortant i apegalós, sobretot elles, que tornen i en demanen més. I elles s'enrolen a aquest retorn gràcies a l'afegitó extra de sucre de canya i de canyella mòlta. I aquest somriure que les desarma i aquestes mirades diàfanes i profundes alhora. El seductor s'alia amb el venedor i en sorgeix el parany perfecte per atrapar les preses més vulnerables—. Salep i un recés en aquest dia atrafegat! —i es confien i són capaces d'obrir-te casa seva perquè reposis al final d'una dura jornada de vendes i de batallar amb rius de gent per quatre monedes guanyades de la forma més honrada possible. I amb la mítica història de les orquídies que es cultiven als jardins de Babilònia per obtenir aquesta recepta secreta, i els frecs que, entre frase i frase, deixo caure ara en un braç, ara en una cuixa, les engalipo i les sedueixo i esbatanen inclús els forrellats més resistents que tenen: el del cor i el del sexe—. Salep calent i magnífic, per al turc i per al foraster! —i aquestes mans que s'arrapen a la carn i al desig, sense miraments ni futur, com un tafur que juga amb cartes marcades i sap com ha d'acabar cada partida: amb el botí al sac i cames ajudeu-me per desaparèixer sigil·losament i espaiar prou la tornada perquè hagi caigut en l'oblit, si algun dia repeteixo destinació—. Qui es nega a la temptació d'omplir-se el paladar amb la delícia floral que creix en la nostra pàtria? —i les preguntes prou directes les obliga a aturar-se davant del cassó que es manté calent i a prestar-me atenció, com una hipnòtica dansa d'acoblament que les abdueix en una espiral fatídica, que no saben preveure. I l'atzar juga a favor meu, i les penombres i la rapidesa i el matís furtiu; tot plegat els segella la boca, a aquestes desgraciades... —Salep del cor de la península d'Anatòlia! —i aquests ulls que em sotgen sense parar? I aquests llavis que es perfilen d'una forma tan familiar? I per què tinc la sensació que hi ha un mirall al meu davant? Hi he estat mai, en aquest llogarret? Si no em falla la memòria, juraria que no, però....

Murri com gairebé sempre, el venedor ambulant comença a recollir els estris i els atuells, les veles i les tovalles, mentre guita i foragita la possible clientela, aquell jovencell sotjador inclòs. Desapareixerà en un tres i no res, com si no hagués estat mai en aquesta vila de mala mort. Però gravarà a foc el seu nom, en el magí i en el record, per no cometre una altra vegada l'error de repetir l'estança allà. I sempre haurà de viure amb el dubte si aquell ganàpia és sang de la seva sang, fruit d'una nit libidinosa i esbojarrada, d'aquelles que s'han anat donant al llarg de la seva vida. Perquè aquest és el seu modus operandi... sense vacil·lacions ni mala consciència.


24/5/17

Vivències (o Metamòrfica)(Relats conjunts)

El murmuri obscè a cau d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant. All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint, però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està incomodant i l'assetja.

—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.

Torna cap a la ciutat tot deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles, s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.

—Pa... pa... pa... ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les entranyes, entre dents.

Se sent desemparada, com si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia devorar, aquell home tan proper a ella...

—Papa, pare? —l'aparent balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere, els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell Infern.


2/5/17

15 hectòmetres (o Tècnica acrílica)(Relats conjunts)

Traça lleument la silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.

Memoritza els contrastos que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats òptims.

Abans d'atrevir-se amb l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs, ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas encara.

S'entreté, un cop abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més realista, més particular. Sempre segons el seu parer.

A escassos metres, sona la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim les hores de llum natural per avançar en el seu treball.

Ara per ara, el final del pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la seva esposa.

Deixa caure el pinzell i la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.


10/2/17

Dòmino (o Penúries)(Relats Conjunts)

Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:
 

La cigarreta li penja del llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més, de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.

Fa una nova pipada abans de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria. Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les seves vísceres de plom.

Però el doble quatre que acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i joies.

Abans que perdi aquesta partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells, humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la cigarreta.


Relats Conjunts 

19/12/16

Els llops ja no viuen als boscos [#Booktour #Gola], de Teresa Saborit






Jo també m'he apuntat al Booktour proposat per l'enèrgica Teresa Saborit, que no deixa mai d'animar el cotarro del tema literari, ja sigui creativament com participativa.

Aquesta vegada havíem de fer un esforç de comentarista, a canvi d'un avançament còmplice d'una de les set peces que formen el seu proper llibre. M'ha tocat la parada del relat titulat "Gola", que ja ha comentat anteriorment la ninona i això ja afegeix un grau de pressió i d'exigència més gran. La primera impressió que deixa la seva lectura és bona, amb el desig que aquell parell de nens acabi sortint-se'n. Ja és dur perdre un familiar en una tendra edat, imaginem quina plantofada por ser perdre'n un altre tot seguit...

Com diu la ninona, costa resumir un relat curt sense caure en l'explicació d'una part del mateix. Només diré que la lectura és amena i amb llenguatge planer, reiteratiu pel que fa a l'assiduïtat de l'aparició del monstre que engoleix el pare cada vegada que beu. Aquesta reiteració, junt amb els flash-backs, que reculen un xic en el temps per presentar-nos les anècdotes que serviran com a aclariment de tot plegat, és la tècnica que destaco d'aquest relat: s'exposa la problemàtica i les raons que es tenen per arribar a aquest extrem; la resta, que és la connexió que uneix el lector i el personatge protagonista, fa que desitgem de tot cor que tot rutlli.

Parafrasejo la resta de bookturistes i dic que, si els altres sis relats tenen aquesta qualitat (cosa que de ben segur succeeix), us faltaran cames per arribar-vos a la primera llibreria i adquirir-ne un, d'exemplar, com a mínim.

Aquesta parada descafeïnada deixa pas a la Maite López Luque

31/8/16

Agrícola (o Fragància salutífera)[Repte DCXXXVII]

Arribo a casa, després d'un dia ple de blavor mediterrània al seu costat, i la seva flaire persisteix al meu voltant. Ara ja sé identificar-la; es tracta de Trésor de Lâncome. Però el romanent no és d'aquest perfum. Al bell mig del Balcó del Mediterrani tampoc no he pensat en una fragància concreta, sinó en converses en una terrassa ja buida de clients, mentre ella feia un breu recés del rutinari repartiment del correu i jo gargotejava versos que, calladament, traspuaven aquelles estones amenes, deixondides. Quina olor m'encadenava a ella, llavors? Salnitre, aigua fresca de roses, tinta, paper, pega...

El record em barrina dins del cervell, com si es tractés d'una rella que llaura un camp erm, en guaret forçós, que ha rebut les primeres gotes de pluja salutífera i que sent que la vida i la llum de nou bateguen al seu interior. La memòria escup el pòsit d'una soledat que ara ja em destorba perquè topa amb una porta ajustada feblement, per on l'aire circula amb timidesa i complicitat. I les pedres dels mals moments aliens a nosaltres reapareixen, però no malmeten; han quedat a la marjal d'un temps que no tornarà. Necessites respirar, li diria.

Aleno discretament i profunda, com si encara la tingués al meu davant, mirant-me amb ulls àvids de ser esguardats i d'observar cada canvi en el rostre d'aquell qui, després de tant de silenci, alimentant un amor venerable cap a ella, s'arrapa com l'heura al mur de la casa pairal més ferma, al seu cos fràgil i vincladís, que es permet abraçar amb força. I regiraré els fulls on amagava els batecs del cor en versos malgirbats i escamparé l'olor antiga d'uns papers que la coincidència ha volgut que aflorin com si haguessin estat escrits ahir mateix, amb sentiments intactes.

En mirar-me avui, s'han anul·lat el transcurs dels anys, les cruïlles i els revessos de la vida, les absències i les pèrdues; i només xerrem d'aquelles glopades de diàlegs banals, quan les hores duien la fragància tendra d'un amor amagat, que no gosava pronunciar en veu alta els versos que provocaven:

La mel en les teves paraules;
I el meu cor intenta libar-les
Contra la set del silenci.

M'empararàs entre les ales
Del somni per a alliberar-me
Del malson de no escoltar-te?

Caic en els teus ulls lentament.


Arribo a casa, i respiro la plenitud del poema escrit gràcies a les seves pupil·les.

18/7/16

Novetats [Jornada 8, Grup C. LLMRC'2016]

Tres dies després de contraccions i trencament d’aigües, de llargues hores d’espera i d’incertesa, entre el quiròfan i la incòmoda llitera de l’hospital, la parella arriba finalment a casa, amb símptomes clars d’esgotament. Caldrà informar la família de les novetats; des dels primers indicis d’un possible embaràs és un formiguer d’activitat i de nerviosisme, sobretot pels membres femenins i arran del test que confirmava la sospita. Ara, però, urgeix més una dutxa i treure’s de damunt la ferum asèptica abans que els pits, amb precisió suïssa, reclamin tornar a ser alliberats de la càrrega de llet que els emplena. Mentre ell potineja el comandament a distància del televisor, ella, decidida, travessa el llindar de l’habitació de matrimoni i es despulla frenèticament, rabiosa. Vol desempallegar-se també dels records blancs i hospitalaris, del mal peu escales avall que va accelerar-ho tot. Però el bressol, que varen muntar al costat del llit, resta buit i li bufeteja la fràgil fortalesa per no sucumbir al plor en fitar-lo. S’acaricia el ventre també buit, encara amb rastres del nadó perdut, i, sense oposar-hi resistència, deixa que les primeres llàgrimes sorgeixin. Caldrà informar la família de les novetats…

12/7/16

Idèntiques malícies (o D'urticàries i de vèrboles)[RepteDCXXXIII]

Les bessones arriben a la platja i s'embranquen ràpidament en els seus quefers i jocs i pugnes. Sempre és la mateixa cançó... Si no s'afanyen i endeguen aquesta empresa fraterna i infantil, que les allunyi dels adults, les engolirà el rall de la mare amb qui estigui disposada a escoltar una vèrbola infinita. Cubells i pales i gorres i samarretes i l'olor del protector solar aplicat a casa. Tota mesura no sembla suficient per a evitar que aquelles dues peces, que són el parell d'esmolets idèntics, no es cremin sota un sol de justícia. Deixen els castells de sorra per després; prefereixen capbussar-se de forma rabent i explorar els tresors que s'amaguen dins de l'aigua. Conquilles, pedres polides per l'onatge, algues que escampen la ferum de sal putrefacta... I potser tinguin sort de topar-se amb el cadàver d'una medusa poc urticant, que amagaran fins que arribi el moment idoni, quan les dones s'estarrufin damunt de la tovallola per bronzejar-se la pell. Sols escoltar com xiscla la mare, sorpresa i espantada en notar aquella massa llefiscosa sobre l'esquena, ja mereix córrer el risc del càstig posterior...

3/6/16

Recurrències (o Seqüència sedífera)[Repte DCXXX]

Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí com no, just quan aclucava els ulls.

Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.

I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.

Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.

22/5/16

Diumenge [Jornada 4, Grup C. LLMRC'2016]

Finalment, ha acabat de redactar tot el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum sulfurós.

Es desperta encarcarat i adolorit, els ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació; és diumenge.

UNA RESSENYA [Quant valen els teus somnis?, de Sergi Monteagudo (2016); Edita: El Toll]

Aquesta és la ressenya del relat "La fortuna", de Sergi Monteagudo. Aquesta narració pertany al llibre Quant valen els teus somnis? (Ed. El Toll, 2016). L'aparició d'aquesta ressenya [la primera en aquest blog] és arran d'aquesta peculiar promoció, proposada pel mateix Sergi. Com que em feia especial il·lusió pel temps que fa que conec (i llegeixo) en Sergi, no només per obtenir un llibre de gorra {en cas de ser un dels cinc seleccionats}, m'hi vaig apuntar. Però no és el meu fort, això de les ressenyes, i es nota un xic... El resultat és el següent:

La fortuna. Una ressenya (o no) (*)

I. De metamorfosis i capolls.

De vegades, la fortuna és trobar una promoció d'un llibre d'un autor que has tingut la sort de llegir força i que n'has experimentat la metamorfosi. Perquè no només d'infidelitats i de navalles d'Occam es basa aquest relat bastit d'escenes fragmentàries que cal entrellaçar per veure'n la trama i l'ordit. Sinó també de metamorfosis.


II. Sobre distraccions supèrflues.

Tanmateix, hi ha moments que demanen prestar atenció als diversos canvis d'escenari i de punt de vista (sobretot en aquells en què el narrador és en segona persona i, per tant, és subjectiu en extrem). Tot i que aquest narrador és tan omniscient que imprimeix a cada personatge una personalitat ben remarcada que ajuda a seguir l'entramat.


III. Ai las! Cercar la peça des del bell principi.

Tu, com a lector, demanaries que el trencaclosques es muntés de forma lineal. Però ja seria massa fàcil i mastegat i no et seduiria de la mateixa forma. L'estructura és impecable, que agradarà o es veurà incòmoda, segons qui l'hagi de llegir. Aquest consell pot ser pres com a revelador o filtrador d'alguna cosa (allò que alguns modernets anomenen “spoiler”), però jo només adverteixo...


IV. Una tria.

Si arribéssim a veure'ns en el dilema de triar un dels quatre personatges del relat, el que més sedueix, d'entrada, és la Irina. Per calculadora i per tenir una amplitud de mires superior als altres tres, que són més viscerals i ofuscables. Per no dir ofuscats.


V. Millor ometre aquest punt si compraràs [i llegiràs] el llibre.

I d'haver de triar un perdedor, aquest seria, des d'un inici (pels seus principis execrables), en Pau Hortet. Grimpa de la mateixa manera que vaticinaríem una caiguda imminent o a mitjà termini. La banca sempre guanya {em permeto parafrasejar en Sergi}. O no.


VI. 3400 paraules, aprox.

El metratge del relat no és tan breu per encabir-lo en l'etiqueta de microrelat ni tan extens per anomenar-lo nouvelle. No es fa pesat quan acceptes les regles del joc ni és curt perquè, en acabar-lo de llegir no tinguem unes bones nocions dels trets psicològics de cada personatge. Almenys sabrem amb qui faríem un cafè i a qui ni tan sols saludaríem, de creuar-nos amb ell. Aquí no diré res sobre la meva elecció, però la tinc força clara. Si voleu una pista, comparteix gènere amb un servidor.


VII. Introspecció i explicacions.

Cal subratllar la introspecció i les explicacions bàsiques perquè la història resulti versemblant i quedi lligada enmig del maremàgnum que el senyor Monteagudo s'empesca. No us espanteu pas, que aquest embolic s'aclareix de mica en mica...


VIII. Diàleg i/o narració.

Afegiré que la bona harmonia entre el diàleg i la narració és un tret a destacar i a remarcar. Com abans ja he esmentat, entre les diverses parts, en què llisca el narrador omniscient en tercera persona i el narrador protagonista en segona a cor què vols. Això només s'aconsegueix pencant i millorant, polint i confegint idees i històries. I aquí no cal esmentar l'ofici de l'autor, que si heu arribat al punt número vuit ja sabreu de què parlo.


IX. Preguntes?

Ensopeguem amb la mateixa pedra?
La gelosia és dolenta?
O és pitjor el desig de malastrugança d'altri?

Quan més perseguim alguna cosa més se'ns allunya?
O perquè se'ns allunya ens enteste a obtenir-la?
Cal deixar estar les coses o les hem de convertir en cabòries?


X. Respostes? [o De ciències exactes].

Potser no tindrem les respostes a aquestes preguntes si llegim el llibre d'en Sergi Monteagudo, però el que sí queda clar és que la literatura no és una ciència exacta però remou el magí d'allò més. Sobretot si el producte que se'ns ofereix és de qualitat i poc convencional.

Si la resta del contingut és com aquest, la fortuna no només serà haver participat en aquesta promoció peculiar. Sinó també haver-lo obtingut. I tot gràcies a la ploma d'aquest escriptor que és en Sergi. I la valentia de l'editorial El Toll, que, un cop més, aposta per la feina feta a casa nostra i en la nostra llengua.




(*) Aquest relat va resultar finalista del XXVI Premi vila de Begur de Narrativa Curta

21/5/16

Consciència (o Càrregues i fal·làcies)[Repte DCXXIX]

Arribo a casa. Localitzo el mòbil i connecto la wifi. Mentre intento desprendre'm de la primera peça de roba, sona l'avís de recepció d'algun element al dispositiu. Prioritzo la comprovació del que serà un correu publicitari per davant de la comoditat. Aprofito també per revisar les aplicacions de les xarxes socials. Els missatges que he tramès abans de sortir cap a la feina han estat rebuts i llegits, segons les miniatures de la imatge d'usuari al xat de facebook i el doble tick blau als missatges de whatsapp. Premo les dues icones, alternativament i aleatòria, i m'espero una estona més per si el marge de sincronització ha de ser més ampli. Però no hi ha cap resposta, ni tan sols una exigua emoticona, a aquesta tramesa massiva.

Sense camisa i encara amb els pantalons de la feina, teclejo un missatge sec i intimidatori; el copio per trametre'l a tothom qui ha ignorat la meva salutació anterior. La càrrega de retrets és elevada, tot i que les gracioses cares de disgust que hi afegeixo suavitzen el to enutjat del text redactat. Hi esmerço ben bé una hora, entre l'enviament i les pertinents constatacions de recepció o no, perquè no hi hagi excuses possibles ni inventives que sabré fal·laces. Tot seguit, apago el senyal wifi i finalment em canvio de roba, amb la consciència alleujada, sabent que sempre sóc jo qui endega la comunicació amb els amics, els coneguts i els saludats.

Al bar de sota de casa, demano un cafè amb llet i llegeixo el magazine d'ahir diumenge. “Què ens està fent l'smartphone” resa la portada, massa fosca pel meu gust. Les set mans que hi apareixen tampoc no ajuden al conjunt. “Collonades”, penso mentre topo amb paraules com empatia, relacions familiars, dispersió o identitat. “Què sabran aquests periodicastres de relacionar-se?”

18/4/16

Còmplices (o Les llàgrimes)[«La nit de les lletres» 2016; 5]


Has esperat que tot sigui fosc per venir
Del teu món d'enderroc i compartir runes
Amb el turment que m'acora, com el destí
Que cal arrossegar nit i dia, tot i les llunes.

Has xiuxiuejat secrets i proeses, promeses
Trencades com miralls d'aigua tèrbola, espills
Fràgils on recol·lectar llàgrimes de princeses
Oblidades i amargors alienes, lluny dels perills.

Has somniat en aquest moment tota la vida,
I sembres el dolor i l'alegria en la meva oïda
I, de cop, fuig el llast que et pesa en l'ànima.

Has esperat que el món esdevingués nostre
Per aclarir els tons del teu rostre i del llostre,
Per evitar el desamor i la seva tristor exànime.

Puríssima Glòria (o La penitència)[«La nit de les lletres» 2016; 4]

Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.

—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.

El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.

—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.

Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada, subreptícia i per sorpresa, no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.

Existència d'urgència (o L'úlcera)[«La nit de les lletres» 2016; 2]


En arribar els serveis mèdics d'urgència al domicili, la dona jaurà damunt del llit i no respirarà. Serà carregada a l'ambulància i la duran a l'hospital més proper. Durant el trajecte, els intents per reanimar-la s'alternaran però seran infructuosos i, després de quinze minuts, que s'eternitzaran, cessaran. La dona travessarà les portes del centre hospitalari sense vida.

L'autòpsia detectarà una perforació en les parets de l'estómac, originada per una úlcera mal guarida i pitjor controlada. El que no serà capaç de reflectir l'informe forense és la quantitat de fel acumulada, la ràbia continguda, tants gripaus empassats al llarg de la seva existència... la raó veritable de la seva mort fulminant.

Musofòbia (o La síndrome)[«La nit de les lletres» 2016; 1]

Deixes de llegir i escoltes amb atenció. Vols comprovar que el rosec que t'ha semblat discernir entre la música de fons sigui allò que realment creus. La simple idea del rosegador t'esparvera, però encara t'aterreix més que hagi estat capaç d'escampar la seva nefasta descendència per les teves possessions. T'alces de la butaca i observes al teu voltant, mentre el teu peu topa amb l'embolcall buit d'unes crispetes i fa carambola amb la llauna de refresc que has begut un parell d'hores enrere. Saps que et moriràs de l'ensurt si els ulls detecten la presència del múrid, sigui quin sigui l'exemplar, entre els teus béns més preuats, que conserves zelosament. Visualitzes el seu musell estripant plàstics i ratant papers i diaris, les seves urpes obrint-se pas enmig de túnels llòbrecs i dissimulats pel desordre imperant. Acluques les parpelles, terroritzat degut a l'astorament que t'envaeix, però la imaginació treballa i olores la nauseabunda ferum del seu pelatge i et sembla que t'esvaeixes i perds l'equilibri i els incisius de la rata es multipliquen i un reguitzell de cues peludes i glaçades et frega els turmells i les cames i les cuixes i ascendeixen amunt amunt i et creix la picor per tot el cos però no te'n pots desempallegar. Ni dels rosegadors ni d'aquesta coïssor que et lacera. Et veus completament cobert de rates, d'hàmsters, de ratolins, que es mouen espasmòdicament i nerviosa, damunt teu, que t'has quedat estès al mig del menjador, inconscient.

Et cau el llibre de les mans i el malson s'esfuma i desapareix. No pas el mal tràngol de la por experimentada. Aterres al món i escoltes amb atenció. T'alces de la butaca i observes al teu voltant. Les bosses d'escombraries segueixen al seu lloc, intactes, però caldrà tornar al contenidor per augmentar el teu botí i perquè les rates no infestin els carrers de la teva ciutat.

17/4/16

Delícies càrnies (o La nàusea)[«La nit de les lletres» 2016; 3]

Tallo el tros de carn i la sang apareix i amara el fons del plat. Sempre m'ha agradat poc cuita, i inclús la mare em felicitaria per haver-li trobat el punt òptim de cocció. Quan s'acabi el tall, hi restarà un bassal abundant de color vermell intens, que recolliré, plena de parsimònia i lentitud, amb una llesca de pa. Però, en empassar, sento la tibantor desagradable d'una fibra entre les dents, que deixa al bell mig de l'epiglotis el mos mastegat, com un pèndol que vol abastar el buit de l'abisme. El fàstic d'aquell contratemps em provoca una nàusea, la consegüent convulsió i perboco abundosament; tot s'empastifa. L'àpat se'n va en orris, i maleeixo aquella qui em va dur al món per no tenir la meva temprança. Tot i que, de vegades, també perdi l'oremus. Sòmines!, em dic, no calia crispar-li tant els nervis si sabies que no et tornaria a emprenyar de nou.

Llenço a les escombraries el tros de carn sanguinolent, cobert de vòmit —una pasta marronosa mig digerida pels sucs gàstrics—, i recullo la resta del maremàgnum amb arcades, que aconsegueixo controlar amb esforç. M'allitaré després de prendre una dutxa calenta i demà ja em desfaré del cadàver de la mala pècora que em va parir. Prou disgust m'ha provocat la darrera discussió.