Confidència (Minirepte31)

Amb nostàlgia, recordo els dies de platja, sol i onatge. De mar. I la nuesa del cos i de l'ànima com mai abans no havia aconseguit. I les paraules curulles. Entre la sorra i l'horitzó, on la llum s'engendra i forma ombres i siluetes noves, belles, oníriques, delicioses. M'hi cabusso.

Tornaré a ser infant, envoltat d'olors maternes, pit ple, bressol de braços tendres. I els llavis que cerquen la pell aliena, generosa, que alberga cada desig possible. L'escuma sap els noms que tinc per anomenar-te? Des de la naixença que els emmagatzemo endins i he desxifrat jeroglífics del silenci per parlar-te amb excuses perfectes.

Amb nostàlgia, recordo els secrets i la confidència. Les ganes de somniar de nou. Les esperances, perdudes anys enrere, una altra vegada recuperades. I miro endavant, on l'aigua bat contra les roques, on la meva pell sap que no hi ha res més reconfortant que el frec de la brisa carregada de salnitre. En l'atzur del cel, barrejat amb l'aiguamarina estesa enfront de l'esguard, lapislàtzuli de l'ensonyament. Mentre una llàgrima aflora en els ulls, quan la memòria burxa el fons del cor. I jec en el reialme del sol, aquesta república que només et té a tu, deessa feta dona i mar antiga.

Tornaré a ser infant i orfe. Per al futur servaré les almoines d'una reminiscència, un bes, la mullena de la saliva. Per si de cas la riba s'amara de l'onada, l'abraçada, el caliu estiuenc d'un temps vernal perpetu. A prop de la mar...

Ressonància (In Memoriam Teresa Pàmies)

Plovia molt i per sort em trobava sota una marquesina de llautó que em protegia del xàfec

Teresa PÀMIES.

*

Flow My Tears, the Policeman Said

Philip K. DICK.

Potser no cal que plogui tot el dia.
Potser -m'escoltes?- tingui prou amb una
Única gota de l'amargant plor
Que avui provoca la vida, la pèrdua.

Potser no cal que la tempesta esmenti
El teu nom de combat, amb el ferm ímpetu
De qui se sap senyera, llengua, poble.
Potser només cal un lleu xiuxiueig.

I la memòria encendrà les fogueres
D'una lluita que encara no ha acabat,
Que hem de seguir fins a la fi, per sempre:

Sabrem que segueixes entre nosaltres,
Amb mots clars i concissos que ressonen,
Quan sentim en el pit la defallença.

Tauromàquia [o (des)gràcia](Repte Clàssic DII)

I.(tira)línies.

En Teòfanes encén els llums del menjador. Les taules de marbre, lluents, multipliquen les bombetes en la superfície polida. En pocs minuts, les tovalles les cobriran i maquillaran aquesta biudor que desprèn la gran sala, nua d'accessoris, que se li endinsa sense adonar-se'n. Para les taules com un autòmat; poc ha de pensar mentre fa una feina que ha efectuat tantes vegades al llarg de la seva vida. Tovalles, tovallons, forquilles a l'esquerra, ganivets a la dreta, i l'ordre de les copes amb una simetria aconseguida pel tiralínies de la repetició.

L'enorme menjador recorda l'antiga glòria de la fonda. Les 502 nits. Aquest és el seu nom, amb les reminiscències dels anys fastuosos de tauromàquia a Les Arenes, quan el telèfon no parava de sonar i el local sempre fregava els límits de la capacitat. Els cartells que pengen a les parets encara són admirats per nostàlgics i per toreros retirats. En Teòfanes esguarda el dietari de les reserves. Dues línies només. Sílvia Almúnia. 4 pax. 21h. Jerónimo. 2 pax. 22h.

Després del sopar del personal, revisa els frigorífics i es canvia. L'uniforme combina l'elegància i la discreció. Ara, només ha d'esperar que els clients arribin. Amb petits retocs, supervisa el menjador perquè tot estigui impecable. Una forquilla que s'inclina massa, un tovalló que ha estat doblegat de diferent forma, una cadira més separada de la taula que la resta... És meticulós, perfeccionista. Un perepunyetes fins i tot en allò que ha estat fet per ell mateix. Des de sempre.


II.(equi)distància.

En Teòfanes ja no es troba sol a la sala. La taula de quatre comensals ha arribat amb una puntualitat britànica, a les nou del vespre. Els escolta com xerren animosament. Rialles i intercanvi d'impressions. I ell, en un racó ben dissimulat, per si l'han de menester. A una distància prudencial, en un punt equidistant de la porta d'entrada i de la taula ocupada. Ara se sent com un llangardaix al sol, quiet i immòbil, però sota la fredor de la il·luminació artificial. Gairebé com si estigués dins d'un zoòtrop en mans del destí més burleta. I el mira un enorme ull que no parpelleja mai...

Queda poc perquè arribi l'altra reserva. Poc més farà avui, pensa. Jerónimo de los Cármenes. Un vell conegut de la fonda. Un d'aquells nostàlgics que eren assidus als caps de setmana de braus i d'excusa perfecta per veure's amb l'amant de torn. Ara, però, segueix apareixent amb els seus flirts. A saber quina excusa deu haver-se empescat d'ençà que no hi ha braus a la Ciutat Comtal. Si no s'equivoca, avui tornarà a venir amb la Lídia, amb la seva fragància d'orquídia sensual i enigmàtica que l'entristeix i l'omple de malenconia. La mateixa melangia que li provoca veure el sopar de les parelles, que gaudeixen d'allò que ell no pot tenir. Pel sacrifici de la feina de cambrer, que sempre li ha suposat problemes en les seves parelles i també en el seu matrimoni, que s'està esfondrant. Enmig dels pensaments, la porta d'entrada s'obre.


III.(des)càrrega.

En Teòfanes veu aparèixer en Jerónimo de los Cármenes primerament. Al seu darrere, com era de suposar, no el segueix la seva esposa oficial, sinó la Lídia. La fragància d'orquídia impregna l'ambient. Quan es treu l'abric, el vestit extremat el bufeteja. S'endevina més del compte, i en l'acció de seure, és evident que sota del vestit només duu una peça de roba interior, com a màxim. Els allarga les cartes i no rep una paraula d'agraïment de cap dels dos. Tampoc ella no gosa mirar-lo mentre els pren nota de la comanda. Mai no s'ha acostumat als fums de certa clientela, i més sabent que ell veu de tot dins d'aquelles quatre parets...

Mentre la parella es troba acompanyada per l'altra taula, les mostres de luxúria es controlen. Però un cop que han pagat i han abandonat el local, en Jerónimo i la Lídia comencen la seva càrrega lasciva i pujada de to, en presència d'en Teòfanes, que exerceix de Moisès, separant les aigües del Mar Roig de tant en tant. Expressament, perquè s'adonin que encara queda ell, i amb descàrregues de gelosia callada, aprofita qualsevol excusa per interrompre l'espectacle. Des de servir més vi fins a retirar només un plat buit de la taula. Però no sembla que els incomodi res de la seva presència. Només sembla que els mogui la dèria d'aprofitar tot moment de la trobada clandestina. No poden ocultar la impaciència d'anar cap a l'habitació, en Teòfanes ho veu amb claredat: en breu demanaran el compte.

IV.(cript)orquídia.

En Teòfanes apaga els llums del menjador. Ha finalitzat la jornada laboral per avui. Tanca bé els accessos i s'assegura que tot queda recollit. Conduirà cap a casa amb música clàssica amb el volum baix. Rumia, trist i emmudit, aquesta buidesa que l'aclapara no desapareix. I cada vegada s'agreuja més en el cul-de-sac de treballar a la fonda. Aquesta nostàlgia que traspua, entre cartells d'obsolescència i sopars secrets i taules per a dos. Se sent sol també a la feina. No només a casa. Sap què hi haurà quan hi arribi. Silenci i foscor, ningú per rebre'l. Ni la feina que l'absorbia anys enrere el guareix ara, en època de rescessió. Continua treballant gairebé les mateixes hores, però amb un volum de treball que no el distreu de les seves cabòries ininterrompudes. La seva dona el deixarà, encara que no ho hagin esmentat oficialment. Ja fa mesos que s'esquitlla d'ell. Els horaris no l'ajuden, tampoc l'absència a la llar i les consegüents mancances de tota mena. Al cul del sac es troben les engrunes, això sempre ho deia el seu pare.

Arribarà a casa. L'aura perfumada d'orquídia impregna l'ambient. Igual de sensual i enigmàtica que a la fonda. I, de nou, tindrà desitjos malèvols cap a en Jerónimo. Una disfunció erèctil o, per què no ser sorneguer?, una criptorquídia en plena “faena”... Almenys que estiguin a la mateixa alçada per un cop a la vida. Així sabria què és no poder gaudir de la dona que estimes malgrat la proximitat...

Arrogància

De nou, m'ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se'n penedirà. M'ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L'acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l'odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l'estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m'acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m'imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l'odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m'adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M'atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d'aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l'excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l'odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s'enfadés tot just arribar...

Sàssola

Com un nàufrag que no pot buidar
La barca amb l'ajuda de la sàssola,
M'he endinsat en la mar d'estimar-te
Sense més rumb que els teus llavis tendres.

I espero els alisis que desvetllen
La calma quan ja ha acabat el torb,
Aquesta calma que amb res sotsobra.

Ascendència ciclòpia (RPV205)

[A Carme Cabús]


En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.

I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.

Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.

I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.

Amèrica (In Memoriam Lucio Dalla)

Esgarips. La veu és una dalla
Que talla l'aire i la mar i la vida
I l'atura per contemplar el panorama
D'un capvespre italià a Amèrica.

Mim i ombres. I el mot que calla
Tot el que cal dir, en la humida
Llum d'un amor que acaba, que ama
L'avui i l'ahir, en una flama genèrica.

I el sentiment resta al fons del cor
Junt amb el record i saber que els anys
Vindran amb més memòria que mai.

Esgarips. I la veu m'inunda i no mor:
Retindré cada bri de vida i, amb enganys,
Faré de la nova dalla un bell i etern lai.

Coherència (Repte Clàssic DI)

Aquesta nit en què el pleniluni ho embolcalla tot, encara l'estimo. No hauria de ser així però l'estimo. No ho he pogut evitar i m'he saltat els principis bàsics d'un bon ciclòster (*), que són la disciplina, la insistència i la passió desenfrenada durant vint-i vuit dies, el cicle en què m'és permès de gaudir de cada amant. Després d'aquest període, cada espècimen masculí ha de ser abandonat i oblidat. Sense excepcions. I per segon cop he sortit carabassa, si he de ser primmirada. De no haver caigut en la temptació la primera vegada, a hores d'ara no estaria lamentant-me d'estimar-lo. És el meu fill, ho sé. Però ja no hi ha coherència en el meu cap d'ençà que vaig engendrar-lo. El fruit del meu propi ventre. Aquest ventre que havia de restar eixorc i sense deixar-hi créixer ni un bri de vida. I no només he violat aquesta llei sagrada, sinó que l'he seduït sense refrenar els meus instints. Per a això he estat educada, per assolir la perfecció en l'art de seduir. Ell també ha estat presa dels meus encants, malgrat ser mare i fill.

Malgrat que ho sembli, no em queixo pas. No ho dubtava, segueixo conservant l'esplendor de la joventut gràcies a cada nou amant. En la penombra, l'aquari em retorna el reflex d'un cos harmoniós, nu i desitjable. Entenc per què els homes han caigut rendits als meus peus. No només per la disciplina, la insistència o la passió desenfrenada. Escolto, enmig del silenci, el ritme constant del pèndol del rellotge. S'ha intensificat d'uns dies ençà. I avui sembla que s'alenteix per moments com si no desitgés, tampoc ell, que arribi l'hora. Amb els anys, enmig de l'alternança amatòria, he entès que ell seria el viu retrat del seu pare tard o d'hora, que l'edat em faria més difícil esborrar-ne la petja, deixada pel seu cos en el meu cos, del meu cap. Aquesta idea pèndula i imprecisa no va caure ni esborrar-se, sinó que va enfortir-se fins avui. El dilema m'aclapara, si més no. He estat bona mare o millor amant? L'he amanyagat entre els meus braços amb l'instint maternal i l'he acollit dins del meu sexe amb la flama ciclòstera que em crema endins. D'igual forma, amb la mateixa intensitat. Com si no hagués d'acabar-se mai aquest sentiment efímer des del començament.

I ara em sento culpable d'haver-me deixat endur per la passió més pura i primigènia. La de la Natura, que batega en cada porus de la meva carn. Plena de culpa però no penedida. És un goig oferir l'hàlit de la vida a un nou ésser. I inhalo lentament. Flairo l'aigua i el cos seu, la proximitat de la mar i la pluja que vindrà en un parell de nits. Les restes del sopar de comiat, les espelmes encara enceses, el rastre de la seva saliva en els meus llavis. Tot s'ha aguditzat. En extrem. Amb les sensacions a flor de pell, aquesta pell que s'eriça amb el simple contacte de la lleu brisa que s'escola entre els finestrals oberts. Sento el frec dels seus dits encara, damunt dels pits, en els malucs, les seves mans arrapant-se'm amb fermesa i suavitat alhora. Com si intuís el comiat. Enmig dels meus pensaments, veig la seva figura nedant dins de l'aquari. Amb una tranquil·litat nerviosa, amb la seva nuesa adolescent que m'encisa encara. M'espera, com cada nit des que vaig començar a seduir-lo. Però avui no em banyaré amb ell. He d'abandonar-lo. I no sabria com fer-ho si el mirés als ulls.

Quan la lluna plena apareix en un dels finestrals, sé que ara ja no puc desdir-me'n. He de tancar el cicle. Sense excepcions. La seva llum il·lumina l'estança i, amb els ulls plorosos, obro la comporta que tancarà el cicle. L'aigua es remou, l'estol de piranyes apareix d'immediat i envolta el cos que fa uns minuts m'havia posseït per darrer cop. Entre el tel aquós dels ulls, percebo com la sang tenyeix l'aigua. Com les altres vegades, però amb el dolor de perdre el fruit del meu ventre, que hi ha deixat la llavor de la vida, com el seu propi pare va fer en el seu dia. I sé que encara els estimo...

* ^ * ^ *


(*) ciclòster, -a és un mot que no existeix; és una de les condicions donada per a aquest Repte: calia dir què era i definir-lo. En el meu cas, és un espècimen regit pels cicles lunars, ni vampir ni licàntrop. Una amalgama, potser, de tots els 'bitxos' que he llegit al llarg de la meva vida..., tal volta...

Península (Melorepte181)

[A Mariona Lorente i Pla, gypsy a Relats en Català]

ànims!

Diré: "el riu ens envolta i és nostre" i vindran les aigües
Per compensar l'asfíxia de voler respirar lliurement,
De saber que en cada paraula naixem de nou
Però no ens és permès de pronunciar-les.

Diré: "els braços ens vinculen" i aquestes illes que som
Esdevindran península, lligam i germanor,
Perquè el pleniluni acompanyi tot glapit
Mentre hi ha vida i escalfor al nostre recer.

Diré: "cal servar les hores immaculades, sens presses"
I sentirem que el temps s'atura i ens parla
Amb la dolçor d'una mare, entre versos vívids.

Diré: "tot flueix al nostre voltant" i no deixarem
Que ens arrossegui cap corrent lluny de l'origen
I sabrem que l'amor és tenir cura de la veu del poeta.

Amb perícia (237è joc literari, de JM Tibau)

Amb perícia, el noi retalla el full ben plegat. De gran, potser serà polític o President d'algun Estat que demani ajustaments econòmics dràstics. Ara per ara, però, només pensa en els moviments adients perquè el full quedi com ell l'ha imaginat. La llengua no para, d'un cantó a l'altre humitejant els llavis, fins que topa amb la comissura i desfà el recorregut cap a la comissura contrària. Sempre ho fa quan es concentra. I, quan retalla, fins i tot prem de tant en tant la barrada, sense descuidar-se la llengua fora de la boca, evidentment.

Sobre la taula, el primer full ja està enllestit: un reguitzell d'homenets amb barret inclòs, agafats de les mans, amb la impassibilitat extrema. No tenen rasgos que els identifiquin. Potser no són idèntics però sí semblants i ben aconseguits. El noi s'hi esforça. Hi esmerça hores de lleure en la calma de la seva habitació, mentre el pare feineja o prepara el dinar. La mare encara no ha arribat de la feina. Han canviat les tornes, per d'altres tissorades. El darrer tall allibera el tros de full que no serveix, per una banda, i el nou reguitzell, per l'altra. L'obre i l'estén, a la vora del primer. Bufa en enllestir la feina, just uns segons abans que el pare el cridi per parar taula. Cal col·laborar també a casa, li repeteix sempre la mare, perquè el pare no se senti tan desemparat. Ni la casa li caigui damunt.

En marxar, sento un xiulet que prové del primer reguitzell d'homenets. I, instants més tard, uns xiuxiueigs que s'alternen, de fila a fila. Paro orelles per si hi ha algun indici de què xerren. Potser es queixen que tots siguin mascles. O potser es lamentin d'anar de la mà i de no tenir autonomia i llibertat. Però l'intent és en va. Parlen un idioma enrevessat, que un simple peluix no comprèn. Però, què s'hi pot fer quan un ha estat fabricat tafaner de mena?

Una proposta de Tens un racó dalt del món, de Jesús M. Tibau.

Còrpora de bèstia (o La intempèrie)(Minirepte30)

L'home arriba a casa i, sense parlar, s'abraona contra la seva dona. Ella no xiscla, ofega el crit al fons de la gola i n'és conscient: serà forçada com va succeint cada cop que ell arriba borratxo. El vestit es converteix en un parrac amb la primera estrebada, i queda al descobert el seu cos nu, tapat per una minúscula calceta. Matusserament, ell l'enretira i la penetra amb violència. Aquest cop tampoc es queixa. A les fosques i en silenci, al terra del passadís de la casa, la dona visualitza l'escena dantesca. Una còrpora enorme abalançada damunt del seu cos fràgil i indefens. D'immediat, aquesta visió li nega els ulls de llàgrimes però cap somiqueig serà emès per no trencar la calma que regna en l'habitatge. Malgrat els violents embats de l'home, que empenyen endins de la vagina el seu membre erecte i descomunal. La dona no ha tingut estímuls agradables per lubricar-se. Per això, cada ímpetu furiós és paper de vidre dins del seu ventre.

Quan ella nota que l'home està a punt d'ejacular, tapa la seva boca, que li provoca fàstic, amb la mà. Vol evitar que se senti el seu gemec salvatge. Sap que, de no fer-hi res, destorbaria el son del seu petit, l'únic tresor que l'ajuda a seguir endavant i a suportar les vexacions. Tem més la intempèrie.

Presència (Repte Clàssic D)

Palplantat, al costat del cotxe estacionat. Lluny de ser una molèstia per als altres vehicles que decideixin abandonar la carretera principal. Mira el rellotge, per enèsima vegada. Passen tres quarts d'hora de l'hora que se suposava que havia d'haver aparegut el cotxe de luxe. En Wenceslau es neguiteja. Ha matinat més del normal, ha passat per la barberia a tallar-se els cabells i ha aprofitat perquè l'afaitin. En mans d'un professional, hi ha diferències notables. Sobretot perquè desapareixen aquelles ombres en llocs més complicats de passar-hi la fulla d'afaitar. Volia estar presentable i, a més de l'afaitat, ha regirat tot l'armari per trobar el vestit dels casaments i dels funerals, el més elegant que té. El més important és la presència. Aquí rau la clau de l'èxit. Podria emprar qualsevol conjunt que sol portar en les reunions de feina, però no són tan llustrosos com aquest, seriós i impecable alhora.

Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.

Vinífera essència (Melorepte180)

sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern

Febrer, de Màrius TORRES (1937)

Cordes funàmbules que segueixen el rastre, la petja antiga
De l'enigma i de la llum més clara, lluny de la rònega veu
Dels somnis que malden per existir, lluny del llast que lliga
El pols propi al batec de la terra, abans que s'assequi la deu.

Giragonses etèries que esquiven l'onada de la brisa invisible
I pentinen l'esveltesa de l'espiga i la verdor de la vinya, la mar
Per on naveguen les aromes pures i la bellesa ancestral, que fibla
L'esperit i l'allibera al capvespre de desitjar viure arran de l'atzar.

La posta retorna els matisos del món a cada racó que la mirada
Descobreix, l'iris s'emplena de clarors i penombres, de roig intens,
De fogueres apagades fetes núvols flonjos, com el fum de l'encens.

Funàmbules cordes polsades per dits imperceptibles, la música bada
El pit i el galop cap a l'horitzó es desferma, mentre el solc erm acull
El cep, la dolçor del raïm, els arpegis del vi abans que els percebi l'ull.

Interferències (Melorepte179)

Jugues. He d'escriure't. Paper. Tinta. Començo...

Una mar d'oliveres,
Un temps fet d'esperes,
I et miro amb el pit patern
De qui estimes i amb qui restes.


M'aturo. Penso.
Com una promesa, així és com se m'acut definir la teva arribada. Després de penúries, de mals tràngols oferts per la vida, apareix la Llum. Perquè -de ben segur algun home savi ja ho devia pensar-, després de la foscor, ha de venir el període lluminós del dia. I aquesta alba, aquest començament de jorn duu el teu nom, tendre, fràgil, fresc, però alhora fort, aspriu, acerós. Contra el pas del temps, contra l'obscuritat del dolor futur i pretèrit. Per això t'estimo, com la Mar que m'acull en la seva sina cap al tard, quan l'ocàs és la perla negra de la bellesa perdurable. Perenne...

He de seguir, però, escrivint-te...

I la teva escalfor
Fa desaparèixer la tristor
D'aquesta vida, llarg hivern
Del què llimes les seves arestes.


M'aturo. De nou. Els teus xiscles enjogassats... Aspiro i torna la memòria.
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...

O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar... O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies... O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls... O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...

Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...

De nou intento escriure
Sobre la llum del teu somriure,
Filla, la claror que em revifa.


S'atura la mà. Desitjo cridar-te.
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.

Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?

Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, paternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.

I sols em neix l'abraçada
En veure't la verda catifa
De tendresa al fons de la mirada.


Deixo paper, ploma, tinta, silenci. Correré a cercar-te. A gaudir dels teus jocs, filla meva. Seguiré escrivint-te quan reposis. Intentant-ho almenys...

Excremència (Minirepte29)

A Joan BROSSA

Se sent cansat. El mes de febrer se li està fent costa amunt. És un vellard, sobretot quan es veu aparèixer davant del mirall, amb una figura estrafeta que no recorda el lluitador que anys enrere era. I ple de xacres que, amb queixes i sons ben sincronitzat, acompanyen cada moviment seu. Però encara els controla en rebre visites o trobar-se en públic. No li agrada que rumoregin de la seva salut, de ferro abans i dia a dia més minvada. Parla davant de la seva pròpia imatge, els llavis repeteixen les paraules diverses vegades per obtenir una dicció més clara i entenedora. La veu aflautada ensopega amb lletres difícils, degut a la dentadura postissa, i la vocalització s'entorpeix i alenteix les seves intervencions si no les prepara acuradament abans.

Se sent cansat, les bosses sota dels ulls enfonsats són visibles. Les amagarà, com és habitual, rere unes ulleres de sol, que augmenten de mida perquè el cos es redueix. Recorda amb nostàlgia el vigor i el caràcter que el movien, que maquilla perquè ningú no ho detecti. Envelleix però no vol que ningú senti clemència per ell, tampoc que comencin a perdre-li el respecte aconseguit i conservat durant tant de temps. Agafa amb fermesa el raspall de les dents i la mà, tacada per la vellesa, li tremola. Haurà de controlar també aquest tremolor, l'indici més clar de la decrepitud. Sobretot quan hagi de comparèixer davant del seu gabinet i refusi, de nou, l'indult de Salvador Puig i Antich.

Joan BROSSA

Reincidència (Itineràncies poètiques IV, )

Teranyina de besos que em captura voluntàriament
I sense esforç, que la rendició redimeix...
Hi ha prou noms per anomenar el foc de la llar
Que l'hospitalitat del teu ventre m'ofereix?

Endevino les vies cap a l'exili, vers el país fecund
De no acabar el desig de besar-te la boca de riu,
Que provoca més set, de què el meu cor n'és reincident.

Litúrgia

Fa estona que observo els seus moviments, nimbats pel sol que em provoca que parpellegi mandrosament. Tot el matí que gairebé no els ha modificat, els seus moviments. Apareix, busca allò que li interessa, el giravolta per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li dóna el vistiplau mental i silenciós, desfà el trajecte que l'ha dut fins on es troba i desapareix. Amb aquesta, ja són tres vegades les que ha repetit aquesta litúrgia. L'observo sense immutar-me, mig endormiscat per l'escalfor del migdia i avorrit de la calma que abunda a casa. La canalla juga animosament al jardí però els vidres de la balconera esmorteeixen la cridòria, que no em molesta. Fins que desapareix del tot quan caic en mans de la somnolència.

Malgrat el sigil, escolto que s'apropa de nou. I, abans que aparegui, sé quina acció segueix en cada moment. Apareixerà, buscarà allò que li interessa, el giravoltarà per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li doni el vistiplau mental i silenciós, desfarà el trajecte que l'ha dut fins on es trobi i desapareixerà. No hi ha més misteri. Enmig del badall, un pensament ràpid m'embarga. L'esguard del rosegador no detecta els meus gestos felins quan m'aproximo a ell. L'urpa esmolada l'escorxarà sense miraments, amb una precisió que aturarà de cop la seva litúrgia avorrida però que no acabarà amb el meu fastic. Almenys no m'interromprà més la becaina.

Bitàcola (Itineràncies poètiques IV,)

Cel i mar en el teu nom,
I seré grumet i grua,
La postil·la en la bitàcola
De voler amarrar-me a tu,
Record vívid, heretgia
Contra la notícia d'ésser
Llunyana des de fa dies...

Amunt, vers la plenamar,
El cor neda i sobrevola
Mil paratges impregnats
Amb el teu cos bell, present,
La platja que ha obtingut
La teva nuesa en flor,
La llum amb què encara em guies...

Apàtica parsimònia

Es lleva apàticament. Més ben dit, s'incorpora. Sense esma però obligat per la intensitat d'un raig de sol que l'enlluerna des de fa estona. Ha dormit vestit, es grata i s'adona que torna a ser dilluns. Els dos dies del cap de setmana només han servit per canviar de postura a la butaca. Fa setmanes que no marxa cap a casa després de finalitzar l'horari laboral. No hi troba res que el distregui ni que el motivi. Per tant, transcorre les hores amb la mínima activitat possible. Fins i tot, a la feina segueix amb aquesta apatia que el mou. No s'esmerça per anar cap al bany privat dels empleats del despatx. Arrossega els peus fins allà i, en encendre el llum, en un moviment més reflex que meditat, s'adona que el seu rostre apareix reflectit al mirall. Unes ulleres visibles i la barba que no para de créixer-li. Preferiria que no fos així però d'això sí que ell no pot decidir-ne res. La camisa encara resistirà la jornada d'avui, a pesar de les marques de suor al voltant de les aixelles. Els pantalons haurien de canviar-se. De la roba interior ja no pensa res. Put i ho nota. L'americana mig rebregada ho dissimularà tot.

Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.

Excel·lència (Itineràncies poètiques IV,)

Dringadissa de fulles,
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.

Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.

Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.

Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.