deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

11/12/18

Íncubes (o Gèlida)

El camí havia estat tortuós i dantesc, sobretot perquè esquitllar-nos d'un embús semblava una missió impossible. En arribar al lloc on faríem un petit recés, aquesta sensació de desempara tampoc no ha desaparegut. L'hotel era un casalot rònec, que, a simple vista, feia la sensació d'abandonat. El rètol esbocinat, els parterres de l'entrada deixats de la mà de Déu, els arbres de l'entorn esquifits i tot esperant una poda hivernal... El calfred em recorregué l'espinada i vaig fregar-me els braços a la recerca d'un escalf inútil. La impressió gèlida no desapareixia i li costaria de marxar de dins meu.

La porta principal entreoberta va facilitar-nos la feina. D'un cop d'ull ens havíem adonat que ningú no ocupava el seient de la recepció, i podríem escolar-nos sense ser detectats. També gràcies a una ràpida llambregada al calaix de les claus, vàrem esbrinar quines habitacions encara no eren ocupades. Triaríem un parell de cambres contigües, per si la cosa anava de mal borràs i havíem d'abandonar-ne una o totes dues abans d'hora. El número 113 tampoc no em tranquil·litzava massa. Però no m'hi vaig capficar més del compte. Mai no havia regit la meva vida pels viaranys de la superstició i no començaria aquella matinada.

El cansament va envair-me sense que cap pensament de malastrugança em revifés els membres. Tants jorns de vagareig pesaven damunt de les espatlles; tantes nits de pèssim o nul descans també. Vaig allitar-me damunt de la vànova i la còrpora sencera va ser embolcallada pel sopor. No sabria dir quan varen aparèixer els íncubes, però llur aparició em va modificar aquell son, que era profund, i va començar a alleugerir-lo per oferir-me el trasbals i, a la llarga, l'insomni. S'asseien en el meu pit i em xiuxiuejaven frases de maliciosa vivacitat, i m'emplenaven de terror. Sentia de nou la caterva a prop, amb les torxes enceses i les eines de treball llestes per servir com a armes.

El xiscle que vaig emetre despertà en Sebastià, que aparegué quasi a l'instant en la meva cambra. M'abraçà i s'adonà que tremolava. “Hem de marxar, ara mateix”, vaig murmurar, i ell traduí aquella súplica a l'instant. Vàrem travessar l'hotel per escapar-ne a corre-cuita. Sentia la meva paüra extrema, i aquelles parets no aconseguirien apaivagar-la més ni retornar-me la pau. Semblava que encara ens perseguissin els homes, plens d'odi i de maldat. I jo esbatanava els ulls de la mateixa forma que la nit del linxament. Érem jutjats pels vilatans, sense raons aparents, tan sols per uns rumors gens fonamentats que ens acusaven de bruixeria. Jutjats i condemnats, des d'aquella nit, a vagar pel món i evitar el contacte amb la humanitat. Esperits pels segles dels segles...


15/11/18

Absència (o Escàpola)

Diuen que he perdut el senderi i potser tenen raó. Perquè fa dies que ja no sé contemplar els cirerers en flor, només una mar de tempesta on el meu veler navega a la deriva, ben a prop dels penya-segats. Sense esperança, sense un horitzó on dirigir-me. Ni un port que m'aculli i m'amarri a terra ferma.

Escolto les veus al meu voltant. Les veus del vent que bufa i no para. He d'omplir el silenci per no sentir el murmuri que emeto sense adonar-me'n. M'és menester un interlocutor, i en sé el nom. Però m'isola aquesta melangia, aquests ocres que m'envolten i que embolcallen el paisatge, que era gerd i florit i odorífer en ser-hi l'amat, de llavis encesos, d'ímpetu infinit.

Diuen que no sé retornar al meu nord, que la brúixola que em guiava ha quedat desorientada i és l'absència de coherència. Enmig del daltabaix i del desgavell, segueixo existint? Si la pregunta fos afirmativa, com puc aconseguir-ho si l'existència que em pertanyia s'ha fet escàpola i no tornarà? És tardor dins del meu cor...



27/6/18

Rècordman (o Dècades)

El rècord, la proesa no era mesurar la bondat humana, sinó la set, la gosadia de beure quantitats ingents de la cervesa que promocionava el certamen. I el repte millorava si això s'esdevenia en el lloc més intrínsec i estrany, i corroborar-ho mitjançant proves. Ja fossin fotografies o testimonis degudament certificats. El senyor M., com a bon irlandès de soca-rel, havia ideat un pla infal·lible, irrefutable, que li oferiria un lloc en la glòria de la lletra impresa, en un volum que tantes riallades provocava a les persones que l'obrien i en llegien les diferents anècdotes. Increïbles totes, remarcables també.

El senyor M., deia, tenia el pla perfecte en el seu magí. Havia calculat com obrir cada ampolla, com abocar-la de forma que la crema aparegués mentre s'omplia aquella pinta, com degustar-la amb la mida justa de glops perquè l'aire no es barregés amb el líquid i l'embafés abans d'hora. Així, entre fórmules i operacions, havia imaginat el seu racó en l'il·lustre Llibre dels Rècords Guinness, amb fotografia inclosa. I per reblar encara més el clau, la localització d'aquella fita s'escauria al Páirc an Fhionnuisce (Phoenix Park), el parc zoològic de Dublín.

Les càmeres fotogràfiques i els reporters s'apinyaven al voltant del recinte, igual que els amics, els coneguts, els saludats i els dublinesos que havien escoltat els rumors de les intencions del senyor M. Per a uns era un valent i un visionari; per a d'altres, un boig i un oportunista. Però tot plegat semblava relliscar-li, al senyor M., que seguia tranquil i començava a servir la primera cervesa. Aquesta tranquil·litat, però, es va veure estroncada amb l'aparició d'un lleó en ple zel, al bell mig de l'escenari on s'havia d'efectuar la demostració.

Anys més tard, la ciutat de Dublín segueix celebrant el rècord aconseguit pel seu fill il·lustre, el senyor M., que va esdevenir el primer corredor amateur en baixar de l'hora la distància de 42,195 quilòmetres (26 milles i 385 iardes), que separava el zoològic de casa de la mare del senyor M., tot carretejant una cervesa a la mà. Aquesta marató peculiar i ben improvisada continua descrita en l'edició d'enguany, com si no haguessin passat ja quatre dècades dels fets relatats.


28/5/18

Estratègia (o Pàtria)

“La clau és fer la incisió de forma decidida, que la fulla s'endinsi en la carn i se separin els teixits sense problemes. L'estri que utilitzis ha d'estar ben esmolat, amb la vora en condicions òptimes, perquè no trobi cap entrebanc en la seva tasca. Per això, cal que, després de cada ús, la freguis amb sorra fermament i tot seguit li passis un drap de lli i la duguis a la mola. La pedra abrasiva allisarà la superfície i seràs capaç d'obtenir un millor tall com més densa sigui la seva composició. Tingues cura, però, de saber on rauen els límits del metall i no cobegis mai unes característiques que no podràs abastar. Recorda: si estires massa la corda, pot arribar a trencar-se. I això succeeix també en les armes i en les eines.

La clau també és la sorpresa, junt amb aquesta decisió. No emplenis l'ambient de paraules, per molt baix que les pronunciïs o les xiuxiuegis; encara que siguin part d'un soliloqui o d'una dissertació. Les diferències haurien d'aclarir-se abans o després de tot plegat. No pas enmig de la feina. Tota distracció es paga cara, tant en la crispació palpable com en el resultat, que serà, sens dubte, més matusser. O no t'agrada admirar la feina del carnisser o de la peixatera, mentre observes les seves mans destres damunt de la peça que toca arranjar?”

Sí, és clar que sí, murmures, tot recordant els mots del shojet en les seves classes magistrals. D'amagat les escoltaves, i d'amagat vares aprendre'n tots els secrets. Empunyes l'espasa fortament, avances en la penombra i en absolut silenci. T'acompanya la teva fidel serventa, que es masega els llavis per assegurar-se que no emet cap so de manera fortuïta. No coneix massa detalls del pla, però estàs segura que no et trairia. Sense covardia, us obriu pas entre l'estança del general assiri. Dorm profundament, després dels embats apassionats, rendit al son plàcid de l'amant exhaust. T'has purificat per no deixar ni un sol rastre seu en el teu cos. Has evitat les nàusees mentre t'invadia, per no malmetre l'estratègia ni perjudicar la pàtria.

Serres les dents i decideixes el punt just per començar l'operació: just damunt de la jugular inflada. Però aquesta vegada no serà una simple incisió; pretens que esdevingui una decapitació en tota regla. Vols dur el cap d'Holofernes com a ofrena al poble hebreu, que per això ets Judit, la jueva.


15/5/18

Polèmica (o Carpetània magnífica)(Relats conjunts)

ESCENA ÚNICA

[Tarda plujosa. Una ciutat sense definir, en un estat indefinit d'un continent pròxim però no proper. O potser sí. L'acció s'esdevé en un local espaiós i escassament il·luminat. Un desordre ordenat és la tònica de l'estança, plena de partitures i d'instruments. Apareix el darrer integrant del grup, amb un cert retard.]

CANTANT 1 (entra capcot). Bones, arribo tard, perdoneu...
MÚSIC 1 (fitant-lo amb posat seriós). T'has passat no?
CANTANT 1. Tampoc és tan tard... sols passen cinc minuts de l'hora acordada.
CANTANT 2. No es refereix a això, en Roderic.
CANTANT 1. Llavors, a què?
MÚSIC 2. Potser al que llegeixes?
CANTANT 1 (astorat). També esteu amb aquesta cançoneria? Pensava que això només era un entramat de la caterva mediàtica que s'avorreix tant...
MÚSIC 3. Sí, la caterva mediàtica i tota la raça carpetovetònica!
CANTANT 1 (en to burleta). Els carpetovetònics no han nascut per llegir més de tres paraules seguides. No m'aixequis la camisa tu ara...
MÚSIC 3 (sec). Muts i a la gàbia tu. Precisament són tres paraules les que han causat tot el rebombori.
CANTANT 1. Llavors, ara el problema és la lectura en aquest país.
MÚSIC 1. Ara i des de sempre.
MÚSIC 2. L'ADN carpetovetònic... Blanc i negre i retrògrad...
MÚSIC 3. Muts i a la gàbia he dit. Ell i tu també, m'has entès?
CANTANT 1. Però Carpetània de merda és només un títol. Enganyós i gens adequat a la trama de la novel·la...
MÚSIC 1. Res, que no havies d'haver fet tanta publicitat del seu (assenyala la CANTANT 2) regal de Sant Jordi. Almenys no abans de l'actuació.
CANTANT 1. Si és una crítica a la situació laboral de...
MÚSIC 1. Ni crítica ni defensa. Aquí no estem picant pedra perquè, gràcies a un marrec que tot just acaba de sortir de l'ou, la nostra tasca se'n vagi en orris.
MÚSIC 2. Ben dit!
MÚSIC 1. I doncs? Et disculparàs i així ningú no rep?
CANTANT 1 (astorat, bocabadat i garratibat). Jo? A qui? A la "Carpetània magnífica"?
MÚSIC 3. Sí, als que no llegeixen, evidentment...
CANTANT 1 (resignat). Entesos... Però això seria donar-los la raó i admetre que, en realitat, els hem insultat.
MÚSIC 1. Potser sí, però si són justets...
MÚSIC 3 (sorneguer). I no llegeixen més de tres paraules...
CANTANT 2. Podem començar la feina seriosa, o què?

(Fi de l'ESCENA ÚNICA)

15/3/18

Paràboles (o Pictòrica)

[Interior de taller. Migdia. El dia s'ha llevat ennuvolat i rúfol. La llum i les ombres fan jocs interessants per a l'artista. Xiuxiueigs enmig del silenci i la calma de l'estança. Temperatura agradable en ple mes de març]

—Ja has escoltat l'artista. Ben immòbils i com ens ha col·locat abans de començar a aplicar el carbonet damunt del llenç.
—Sí, ho sé. Però sento massa a prop la teva túnica i no crec que...
—Xst. Res de remugar i estigues quiet, que ets un rondinaire dels grossos.
—Vejam, demanem-li parer a en Raffaello i acataré la seva opinió.
—No crec que hàgim de destorbar la seva creació, i menys un cop endegat l'esbós.
—Deixa'm malpensar, però penso que aquest no és un tarannà propi de la ciutat d'Urbino. Soc foraster però no ruc, m'entens?
—T'entenc i et comprenc, amic. Però permet-me explicar-te la paràbola del gra de mostassa i...
—Això sí que no. Que després del gra de mostassa, venen els talents; tot seguit la dracma perduda i acabo essent jo qui rep el caliu massa pujat de to del pare en retrobar-se amb el fill pròdig.
—No ets massa extremista, Lluc?
—Tot el que tu vulguis. Ara, però, fes el favor de treure'm les teves grapes del gluti i deixa de tirar-me l'alè al clatell. O la paràbola que hi haurà aquí serà la descrita per la plantofada que et clavaré, sòmines!
—Llavors em veuré obligat a posar l'altra galta...
—Vés a pastar fang, apa! I tant de bo que surti un nyap d'aquest quadre, si per mi fos...


15/2/18

Libèl·lula (o Insistència)(Relats conjunts)

—Libèl·lula? —pregunta amb un lleu xiuxiueig el nuvi, que se li ha acostat manyac i dòcil.

I un rotund no és la resposta de la núvia. Li gira la cara per no mirar-lo, com si la visió del seu rostre li provoqués basques. Fa dies que no el suporta, que la seva mera presència l'aclapara i li esbombaria mil i un improperis perquè marxés del seu davant. El sent respirar al seu clatell, immòbil però amb els tentacles a punt per engrapar-la; el coneix massa i sap que, davant del terreny fèrtil del dubte, se li abalançaria vers la jugular sense miraments.

Després d'un silenci incòmode, el murmuri de la seva veu greu la sobresalta. Hamaca? Catapulta? Dos interrogants seguits, que els respon amb sengles negacions. Es mostra ferma, i no cedeix gens ni mica. Continua brodant i, impertèrrita, endevina les ganyotes de ràbia que se li deuen dibuixar a l'innat rictus sever. Li fa gràcia aquest galimaties que ell usa, com si hagués d'emplenar la graella d'uns mots encreuats invisibles, com si calgués copsar de forma immediata el missatge subliminar que amaga entre preguntes mancades de subjecte o de context.

La quietud de nou i, novament, el trencament per emetre unes síl·labes inquisitives, que bastiran una o diverses paraules. Butaca? Somnolent? Salvatge? Arc? Bona tria. Dos substantius i dos adjectius, en simetria capiculada. Un palíndrom en qüestions gramaticals. Almenys té alguna ocurrència bona, més elaborada que la construcció primària de les seves preguntes. La resposta és a l'altura de les circumstàncies: quatre monosíl·labs negatius i mut i a la gàbia un cop més.

El nuvi es desespera. És la primera vegada que la bateria de preguntes, fins ara infal·lible, no li funciona. Tanta insistència també l'atabala. Però avui el pleniluni és massa present, i el seu influx gairebé insalvable. Expira amb força i abans que pugui pronunciar una posició més, la núvia el talla: —No, no i no. Ni la doma ni la sorpresa ni la medusa ni el motllo. Tinc mal de cap, estic menstruant i em tens fins al capdamunt de la teva ardència incontrolada. No obtindràs ni l'insuls i típic missioner, pesat!

Relats conjunts 

28/12/17

Llémenes (o Diplomàcia)(Relats Conjunts)

Fa molt de temps, en una comarca
molt, molt allunyada...

enmig del silenci d'un despatx
sonava un telèfon amb insistència,
com un signe premonitori
que aquella trucada duia
nefastes notícies, espúries intencions...


—...
—Sí, jo mateix. Digui'm.
—...
—Com? Llémenes? Llémenes i polls a la sala on s'exposen els fragments del retaule de Santa Anna? S'hi ha apropat cap grup escolar les darreres setmanes?
—...
—N'estan segurs?
—...
—Això és una bestiesa... No poden venir d'aquestes obres d'art. Com a molt, algun corc o un fong estrany que ataqui el material de...
—...
—Intactes? Cap desperfecte en la superfície ni en l'interior? Però em dieu que l'origen de la plaga ve de les peces...
—...
—Des de l'any 1936 o des del segle XVI?
—...
—Bé, vostès són els experts, els entesos...
—...
—Ah, no pas, no, això sí que no... Caldria desallotjar les obres d'art, fumigar tot el perímetre de la sala, esperar un temps prudencial per retornar-les al seu lloc, i que tot plegat no causi un rebombori negatiu per al Museu. És a dir, un impossible, si fa no fa...
—...
—No m'ha deixat massa marge de temps per tenir un pla B a la seva problemàtica. Però jo crec que la solució seria visitar la rodalia de Santa Maria de Sixena. Ara que el bisbat de Barbastre-Montsó sembla que vol enfortir la seva influència a la resta de les parròquies de la diòcesi, aquestes ínfules ens poden ser favorables.
—...
—No és fàcil d'entendre sense antecedents, o sense saber on ens cal arribar. En aquests moments, però, aquestes peces d'alabastre són una patata calenta en les nostres dependències i hem de desfer-nos-en amb els mínims escarafalls possibles.
—...
—De quina forma? Fent publicitat d'allò que guardem aquí i que els pertany. Amb diplomàcia i bones maneres, amb el punt just d'ofesos i de víctimes d'una injustícia tan palpable.
—...
—La compra era legal, sí, però digui'm una altra tàctica per desempallegar-nos d'aquestes bestioles i dels seus ous sense rebre cap conseqüència en les arques del Museu.
—...
—Pensin-s'ho, d'acord, sense pressa però sense pausa tampoc. Que la Justícia és lenta però no cal exagerar...



15/12/17

Existència (o Nàusees)(Relats Conjunts)

Es lleva amb l'ànim pels núvols, amb la positivitat al màxim nivell, com un superheroi que se sent capaç de salvar el món tot sol. Després de prendre una dutxa ràpida, s'afaita la barba i es clenxina els cabells tot dissimulant l'alopècia incipient. Es deixa un bigoti minso, que li confereix un aspecte respectable, seriós, responsable, i s'observa al mirall. Li agrada el reflex que li retorna: un rostre ple d'esperança, uns ulls lluminosos il·lusionats. Té la sensació que aquesta cita li donarà fruits anhelats. Els mesos de malastrugança no poden ser infinits...

Tria la seva camisa preferida, els pantalons de pinça, que ha heretat del veí acabalat, quasi intactes. També té llestos els mitjons, sense cap tomàquet per sargir, i les sabates, enllustrades la nit anterior amb esforç i zel. Fita de cua d'ull el despertador digital i cal que s'apressi. Té deu minuts per recórrer quatre xamfrans i arribar a l'hora acordada. D'una revolada, endrapa una llenca de pernil dolç i un glop de cafè fred, que la mare ha deixat preparar fa hores, i surt per la porta amb la jaqueta a les mans. Se la posarà mentre baixi les escales, amb el risc de trencar-se el cap contra els graons si ensopega.

(...)

15/11/17

Camèlies ebúrnies (o Al·legòrica)(Relats Conjunts)

Capvespre ennuvolat. Corre l'any 1830. Per ser més exactes, és el vint-i-set de juliol. La senda és plena de penombres que amaguen el lloc cap a on mena. Una multitud s'arraïma tot seguint una dona que, quasi nua, enarbora una bandera de tres pals; concretament, es tracta de la bandera de la República de França. Però això ja és parlar en termes endevinatoris, ja que, ara per ara, a la capital francesa, com la resta dels dominis, hi regna l'absolutisme de Carles X. La caterva empunya armes diverses (fusells amb baionetes, pistoles, sabres...) i ningú no para esment en els cadàvers que emplenen el terra que trepitgen. Alguns diuen que aquesta figura al·legòrica i femenina és la llibertat; d'altres, que no s'aventuren en la seva identitat, només es fixen en aquella sina descoberta; uns pocs gaudeixen d'unes hores de no haver-se de preocupar dels maldecaps constants. La cridòria i la xerrameca és un poti-poti eixordador, sense ordre ni concert, potser només amb la finalitat del rebombori pel rebombori.

Capvespre ennuvolat. I el camí cap a la revolució sembla endegat i encès i veloç, com si es tractés de pólvora llepada per la flama d'un llumí. Seran tres dies intensos, gloriosos. Aquest ímpetu fructificarà i derrocarà el dèspota que governa la nació. Seran dies convulsos i vertiginosos, amb sensacions contradictòries, des de l'excitació extàtica al pessimisme recalcitrant, arrelant-se en el cor de cada parisenc, que formi part (o no) d'aquesta comitiva tsunàmica. No hi haurà muralles prou altes que no sigui capaç de derruir, ni exèrcits que l'aturin. Venceran tard o d'hora, com ja ho van aconseguir els seus avantpassats en prendre la Bastilla. Són fills i néts i nebots i gendres d'aquella munió que ja s'alçà contra la crueltat d'un altre monarca. Aquesta sang blava que corromp tant i malmet la gent sense llinatge noble...

Capvespre ennuvolat també en la nostra terra. I observo el llenç de Delacroix amb una mescla d'escepticisme i d'esperança. Camèlies ebúrnies enmig del sutge. En silenci, imagino les consignes que devien fer menester llavors, i penso en tot el que succeeix ara. Aquest territori usurpat, en què s'ha erigit algú com a capitost i cabdill, sense haver estat cridat; aquesta força innecessària i inútil i gratuïta, que cal esborrar perquè és vergonyant; aquests ferits que, mitjançant la manipulació i la informació tergiversada, seran engolits pel secretisme i l'”aquímandoyocoño”. I unes llàgrimes s'aboquen en les balustrades dels meus ulls, plens d'impotència, i em sento orfe d'aquesta dona que, amb coratge i clarividència, es carrega tot un poble a la seva esquena; una dona decididament oprimida, proletària, de classe baixa. Tres voltes rebel, tèrbol atzur que compta els dies per fugir d'aquest parany d'un caire entre roig i groc.


22/9/17

Orquídies (o Delícies d'Anatòlia)(Relats conjunts)

El venedor ambulant comença la jornada amb el crit sembrat en la seva gargamella, tan avesada a la cridòria del soc:

Tinc salep deliciós i calent —i tot un reguitzell d'amants que he anat utilitzant i abandonant al mateix ritme i sense remordiments, en cada lloc on he anat a raure amb el parament ambulant. Com que sóc lliure com el vent i res no em pot lligar enlloc... encara...—. Salep! Per al llépol i per al desanimat, per al malenconiós i per al vividor! —i la cantarella els atrau, com la mel ho fa amb les mosques, i en tastar aquest beuratge reconfortant i apegalós, sobretot elles, que tornen i en demanen més. I elles s'enrolen a aquest retorn gràcies a l'afegitó extra de sucre de canya i de canyella mòlta. I aquest somriure que les desarma i aquestes mirades diàfanes i profundes alhora. El seductor s'alia amb el venedor i en sorgeix el parany perfecte per atrapar les preses més vulnerables—. Salep i un recés en aquest dia atrafegat! —i es confien i són capaces d'obrir-te casa seva perquè reposis al final d'una dura jornada de vendes i de batallar amb rius de gent per quatre monedes guanyades de la forma més honrada possible. I amb la mítica història de les orquídies que es cultiven als jardins de Babilònia per obtenir aquesta recepta secreta, i els frecs que, entre frase i frase, deixo caure ara en un braç, ara en una cuixa, les engalipo i les sedueixo i esbatanen inclús els forrellats més resistents que tenen: el del cor i el del sexe—. Salep calent i magnífic, per al turc i per al foraster! —i aquestes mans que s'arrapen a la carn i al desig, sense miraments ni futur, com un tafur que juga amb cartes marcades i sap com ha d'acabar cada partida: amb el botí al sac i cames ajudeu-me per desaparèixer sigil·losament i espaiar prou la tornada perquè hagi caigut en l'oblit, si algun dia repeteixo destinació—. Qui es nega a la temptació d'omplir-se el paladar amb la delícia floral que creix en la nostra pàtria? —i les preguntes prou directes les obliga a aturar-se davant del cassó que es manté calent i a prestar-me atenció, com una hipnòtica dansa d'acoblament que les abdueix en una espiral fatídica, que no saben preveure. I l'atzar juga a favor meu, i les penombres i la rapidesa i el matís furtiu; tot plegat els segella la boca, a aquestes desgraciades... —Salep del cor de la península d'Anatòlia! —i aquests ulls que em sotgen sense parar? I aquests llavis que es perfilen d'una forma tan familiar? I per què tinc la sensació que hi ha un mirall al meu davant? Hi he estat mai, en aquest llogarret? Si no em falla la memòria, juraria que no, però....

Murri com gairebé sempre, el venedor ambulant comença a recollir els estris i els atuells, les veles i les tovalles, mentre guita i foragita la possible clientela, aquell jovencell sotjador inclòs. Desapareixerà en un tres i no res, com si no hagués estat mai en aquesta vila de mala mort. Però gravarà a foc el seu nom, en el magí i en el record, per no cometre una altra vegada l'error de repetir l'estança allà. I sempre haurà de viure amb el dubte si aquell ganàpia és sang de la seva sang, fruit d'una nit libidinosa i esbojarrada, d'aquelles que s'han anat donant al llarg de la seva vida. Perquè aquest és el seu modus operandi... sense vacil·lacions ni mala consciència.


24/5/17

Vivències (o Metamòrfica)(Relats conjunts)

El murmuri obscè a cau d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant. All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint, però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està incomodant i l'assetja.

—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.

Torna cap a la ciutat tot deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles, s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.

—Pa... pa... pa... ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les entranyes, entre dents.

Se sent desemparada, com si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia devorar, aquell home tan proper a ella...

—Papa, pare? —l'aparent balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere, els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell Infern.


2/5/17

15 hectòmetres (o Tècnica acrílica)(Relats conjunts)

Traça lleument la silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.

Memoritza els contrastos que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats òptims.

Abans d'atrevir-se amb l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs, ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas encara.

S'entreté, un cop abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més realista, més particular. Sempre segons el seu parer.

A escassos metres, sona la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim les hores de llum natural per avançar en el seu treball.

Ara per ara, el final del pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la seva esposa.

Deixa caure el pinzell i la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.


10/2/17

Dòmino (o Penúries)(Relats Conjunts)

Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:
 

La cigarreta li penja del llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més, de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.

Fa una nova pipada abans de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria. Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les seves vísceres de plom.

Però el doble quatre que acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i joies.

Abans que perdi aquesta partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells, humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la cigarreta.


Relats Conjunts 

19/12/16

Els llops ja no viuen als boscos [#Booktour #Gola], de Teresa Saborit






Jo també m'he apuntat al Booktour proposat per l'enèrgica Teresa Saborit, que no deixa mai d'animar el cotarro del tema literari, ja sigui creativament com participativa.

Aquesta vegada havíem de fer un esforç de comentarista, a canvi d'un avançament còmplice d'una de les set peces que formen el seu proper llibre. M'ha tocat la parada del relat titulat "Gola", que ja ha comentat anteriorment la ninona i això ja afegeix un grau de pressió i d'exigència més gran. La primera impressió que deixa la seva lectura és bona, amb el desig que aquell parell de nens acabi sortint-se'n. Ja és dur perdre un familiar en una tendra edat, imaginem quina plantofada por ser perdre'n un altre tot seguit...

Com diu la ninona, costa resumir un relat curt sense caure en l'explicació d'una part del mateix. Només diré que la lectura és amena i amb llenguatge planer, reiteratiu pel que fa a l'assiduïtat de l'aparició del monstre que engoleix el pare cada vegada que beu. Aquesta reiteració, junt amb els flash-backs, que reculen un xic en el temps per presentar-nos les anècdotes que serviran com a aclariment de tot plegat, és la tècnica que destaco d'aquest relat: s'exposa la problemàtica i les raons que es tenen per arribar a aquest extrem; la resta, que és la connexió que uneix el lector i el personatge protagonista, fa que desitgem de tot cor que tot rutlli.

Parafrasejo la resta de bookturistes i dic que, si els altres sis relats tenen aquesta qualitat (cosa que de ben segur succeeix), us faltaran cames per arribar-vos a la primera llibreria i adquirir-ne un, d'exemplar, com a mínim.

Aquesta parada descafeïnada deixa pas a la Maite López Luque

31/8/16

Agrícola (o Fragància salutífera)[Repte DCXXXVII]

Arribo a casa, després d'un dia ple de blavor mediterrània al seu costat, i la seva flaire persisteix al meu voltant. Ara ja sé identificar-la; es tracta de Trésor de Lâncome. Però el romanent no és d'aquest perfum. Al bell mig del Balcó del Mediterrani tampoc no he pensat en una fragància concreta, sinó en converses en una terrassa ja buida de clients, mentre ella feia un breu recés del rutinari repartiment del correu i jo gargotejava versos que, calladament, traspuaven aquelles estones amenes, deixondides. Quina olor m'encadenava a ella, llavors? Salnitre, aigua fresca de roses, tinta, paper, pega...

El record em barrina dins del cervell, com si es tractés d'una rella que llaura un camp erm, en guaret forçós, que ha rebut les primeres gotes de pluja salutífera i que sent que la vida i la llum de nou bateguen al seu interior. La memòria escup el pòsit d'una soledat que ara ja em destorba perquè topa amb una porta ajustada feblement, per on l'aire circula amb timidesa i complicitat. I les pedres dels mals moments aliens a nosaltres reapareixen, però no malmeten; han quedat a la marjal d'un temps que no tornarà. Necessites respirar, li diria.

Aleno discretament i profunda, com si encara la tingués al meu davant, mirant-me amb ulls àvids de ser esguardats i d'observar cada canvi en el rostre d'aquell qui, després de tant de silenci, alimentant un amor venerable cap a ella, s'arrapa com l'heura al mur de la casa pairal més ferma, al seu cos fràgil i vincladís, que es permet abraçar amb força. I regiraré els fulls on amagava els batecs del cor en versos malgirbats i escamparé l'olor antiga d'uns papers que la coincidència ha volgut que aflorin com si haguessin estat escrits ahir mateix, amb sentiments intactes.

En mirar-me avui, s'han anul·lat el transcurs dels anys, les cruïlles i els revessos de la vida, les absències i les pèrdues; i només xerrem d'aquelles glopades de diàlegs banals, quan les hores duien la fragància tendra d'un amor amagat, que no gosava pronunciar en veu alta els versos que provocaven:

La mel en les teves paraules;
I el meu cor intenta libar-les
Contra la set del silenci.

M'empararàs entre les ales
Del somni per a alliberar-me
Del malson de no escoltar-te?

Caic en els teus ulls lentament.


Arribo a casa, i respiro la plenitud del poema escrit gràcies a les seves pupil·les.

18/7/16

Novetats [Jornada 8, Grup C. LLMRC'2016]

Tres dies després de contraccions i trencament d’aigües, de llargues hores d’espera i d’incertesa, entre el quiròfan i la incòmoda llitera de l’hospital, la parella arriba finalment a casa, amb símptomes clars d’esgotament. Caldrà informar la família de les novetats; des dels primers indicis d’un possible embaràs és un formiguer d’activitat i de nerviosisme, sobretot pels membres femenins i arran del test que confirmava la sospita. Ara, però, urgeix més una dutxa i treure’s de damunt la ferum asèptica abans que els pits, amb precisió suïssa, reclamin tornar a ser alliberats de la càrrega de llet que els emplena. Mentre ell potineja el comandament a distància del televisor, ella, decidida, travessa el llindar de l’habitació de matrimoni i es despulla frenèticament, rabiosa. Vol desempallegar-se també dels records blancs i hospitalaris, del mal peu escales avall que va accelerar-ho tot. Però el bressol, que varen muntar al costat del llit, resta buit i li bufeteja la fràgil fortalesa per no sucumbir al plor en fitar-lo. S’acaricia el ventre també buit, encara amb rastres del nadó perdut, i, sense oposar-hi resistència, deixa que les primeres llàgrimes sorgeixin. Caldrà informar la família de les novetats…

12/7/16

Idèntiques malícies (o D'urticàries i de vèrboles)[RepteDCXXXIII]

Les bessones arriben a la platja i s'embranquen ràpidament en els seus quefers i jocs i pugnes. Sempre és la mateixa cançó... Si no s'afanyen i endeguen aquesta empresa fraterna i infantil, que les allunyi dels adults, les engolirà el rall de la mare amb qui estigui disposada a escoltar una vèrbola infinita. Cubells i pales i gorres i samarretes i l'olor del protector solar aplicat a casa. Tota mesura no sembla suficient per a evitar que aquelles dues peces, que són el parell d'esmolets idèntics, no es cremin sota un sol de justícia. Deixen els castells de sorra per després; prefereixen capbussar-se de forma rabent i explorar els tresors que s'amaguen dins de l'aigua. Conquilles, pedres polides per l'onatge, algues que escampen la ferum de sal putrefacta... I potser tinguin sort de topar-se amb el cadàver d'una medusa poc urticant, que amagaran fins que arribi el moment idoni, quan les dones s'estarrufin damunt de la tovallola per bronzejar-se la pell. Sols escoltar com xiscla la mare, sorpresa i espantada en notar aquella massa llefiscosa sobre l'esquena, ja mereix córrer el risc del càstig posterior...

3/6/16

Recurrències (o Seqüència sedífera)[Repte DCXXX]

Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí com no, just quan aclucava els ulls.

Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.

I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.

Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.

22/5/16

Diumenge [Jornada 4, Grup C. LLMRC'2016]

Finalment, ha acabat de redactar tot el llibre. N’està satisfet del resultat, sobretot pel capítol final tan negre, imprevisible, cataclísmic. Ara, però, troba que li manca algun element que confereixi versemblança. Arreplega quatre grapats de terra i, amb l’ajuda de l’aigua, en modela una figura coherent amb la magnificència que adquirirà a la llarga. Gràcies a la tebior d’un sol acabat de néixer, aquell embalum s’asseca lentament i, abans que deixi de ser mal·leable, li dóna una posició asseguda i endormiscada. El col·loca en una cadira, al davant d’un escriptori, entre el llibre enllestit, la ploma als dits i el tinter gairebé buit. Li transmet el contingut íntegre d’aquells capítols, que se li arraparan a la memòria com a records propis, i li infon l’alè vital i responsabilitats diverses. Desapareix de la cambra tot seguit; hi deixa un lleu resclum sulfurós.

Es desperta encarcarat i adolorit, els ulls sofreixen la llum que s’ha fet present a l’estança, els dits troben i fullegen el volum manuscrit. Somriu, amb total convicció, i concedeix el seu vistiplau al conjunt. Mira a través de la finestra i hi albira una figura que descendeix la muntanya. Però avui no farà cap indagació; és diumenge.