deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/3/20

Articulacions (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El novè, abans del cap de setmana de recés, ha provocat aquest relat:
 
D'haver sabut que aquest havia de ser el darrer sopar amb ella fora de casa, l'elecció del restaurant hauria estat més selecta. Però el punt romàntic —per haver estat el lloc de la nostra primera cita com a parella—, el grau de coneixement —ens sabíem fil per randa la carta que oferien—, la proximitat —a cinc minuts escassos del domicili comú— i la rendibilitat —l'estil de bufet lliure que, per a la gana superlativa que acostumàvem a tenir, superava amb escreix qualsevol d'aquells gastrobars de plats enormes i racions ínfimes que proliferen pertot arreu, sobretot en els nuclis urbans més concorreguts— acabaria per decantar la balança cap al restaurant japonès.

La beguda, en ocupar la taula indicada per un dels cambrers, havia d'escollir-se després de deixar-nos les cartes i abans d'aterrar les natges a la cadira. Així, mentre començàvem a treure'ns els abrics i a donar una ullada al nostre voltant per si detectàvem alguna cara coneguda, o un personatge peculiar —la primera opció sempre ens molesta força, perquè cal seguir uns mínims d'educació i una breu encaixada de mans i unes frases de cordialitat recíproca; l'altra, normalment fa néixer una complicitat i l'ambient esdevé més amè. Sobretot si hi ha alguna discòrdia recent, tan habituals darrerament—, la cervesa nacional per a ella i la japonesa per a mi ja començaven a escalfar-se davant nostre. El noi, que encara s'havia de desempallegar dels quatre pèls de la barba amb goma d'esborrar, restava palplantat com un estaquirot a la meva dreta. Esperava el reguitzell de plats que volíem. Els números ens els sabíem i vam bombardejar-lo en un tres i no res.

De la mateixa forma va ser l'ofensiva desplegada pel personal de la cuina. Els plats d'edamame amb un toc de sal excessiu però deliciós fumejaven tot seguit, com si una mà invisible els hi hagués deixats i no n'haguéssim parat esment. Les tavelles peludes guardaven dins seu les llavors verdes de la soja i calia devorar-les a corre-cuita. El vapor que desprenien a causa de la temperatura amb què eren servides esdevenia gèlida textura en un aclucar d'ulls. A més a més, les amanides de wakame, cogombre i un adob que mai no sabíem precisar ni endevinar, eren a punt d'aterrar. Si no ho havien fet ja mentre ho rumiàvem. Aquestes eren l'anunci de tot el tropell que, en uns segons, desfilaria sota els nostres nassos. Gyoza a dojo, Shao mai de carn —tant al vapor com a la planxa—, tempura de vegetals i de llagostins, un bol de ramen ben calent i picant —per a mi—, udon de pollastre i gambes —per a ella—, i el reguitzell de peces de sushi (que no cal inventariar per no avorrir més el personal) com a colofó del dinar.

Aquell anar i venir de gent i de vaixella, afegint la dificultat d'agafar destrament i en perfecte equilibri tot el menjar amb els bastons de bambú, enmig de la celeritat que demanava el ritme restaurador, estressava la nostra conversa, la dispersava i ens distrèiem més de l'habitual. L'encaramel·lament inicial, aquells petons furtius i aquelles carícies tendres i còmplices, havia evolucionat cap a un tantmefotisme estoic, de veure-les venir amb el mínim entusiasme. Les postres semblaven donar una certa treva però era una falsa calma. El cafè, portat massa aviat, es refredava, mentre s'escalfava el nostre ànim. De forma pejorativa, però. Una mirada cap a un espècimen del sexe contrari, o la prioritat del mòbil per damunt de la persona, o aquell petó de bona nit gairebé fugaç i en vol rasant per aterrar lleument a la galta. Tots els draps bruts començaren a aflorar, com una torrentada. Cada nova frase afegia bel·ligerància a la conversa, que esdevenia discussió. Sense entendre com ni per què, havíem pagat el compte a mitges i marxàvem del local.

Gesticulàvem i conferíem un to més alt a les nostres intervencions. Dins del cotxe, com per art d'encanteri en engegar-se la ràdio, vàrem callar. El motiu és difícil de concretar el motiu, perquè no n'hi havia cap. Tan sols volíem arribar a casa. A la nit, tard o d'hora, hauríem enterrat la destral de guerra, i ens hauríem allitat entrellaçats per les cames i les mans. Però l'anunci del confinament no ajudava a l'armistici. Ja són dues setmanes que dura aquesta clausura. El sofà hauria estat una bona alternativa, si el caràcter revés d'ella no hagués assolit cotes tan elevades. Però ni la incomoditat de la butaca no va semblar-li prou càstig per la gosadia de tirar-li la cavalleria sobre en públic. Ara, només em manté encuriosit el menú de cada àpat o la possibilitat que la quarantena arribi a la seva fi. Per això, se m'exciten les papil·les en escoltar les seves passes, mentre s'aproxima fins al dipòsit de l'aigua, on em va entaforar al dia següent del sidral. Em salva que haguéssim decidit buidar-lo un any enrere. Però la humitat ja ha començat a afectar-me les articulacions.

26/3/20

Palimpsest (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vuitè ha provocat aquest relat:
 

Per enèsima vegada, poso ordre a casa. No hi ha massa més a fer, després d'un ERTO a la força, en què el paisatge és tan variat com el menú d'un coala o d'un panda. Trec i doblego de nou les peces de roba de l'armari, en canvio la disposició, les combino mitjançant degradació cromàtica. Tot per no desesperar-me més del compte. Al darrer calaix, després dels calçotets i dels mitjons, dels xandalls i dels vestits de bany, que és el dels mals endreços, hi ha la roba que havia utilitzat temps enrere per pintar l'apartament. Les taques pertot arreu, com una galàxia policroma, em duen a cada estança. El turquesa per a l'habitació de les nenes, el marró xocolata alternat amb el gris boira per a la de matrimoni, el blanc per a tots els sostres, el verd vintage per al despatx, el canyella per als passadissos... La gorra em rescata de l'abstracció. Negra, malgrat la mateixa disposició galàctica de la resta de peces, la recordo amb una certa melangia. L'oloro i les pituïtàries s'emplenen de l'aroma familiar del pare. Ell me l'havia oferta per a les tasques de pintor amateur; era vella i ell ja no la feia servir mai. Tot i les bugades sofertes, la seva olor l'ha impregnada tant que, a dia d'avui, encara s'hi troba un cert rastre.

Aquesta flaire m'ancora a la memòria, que em transporta a través del temps. A dies que he emmagatzemat dins del magí. Entre un caràcter massa ferreny i una rigidesa impermeable, el meu pare tenia una presència que imposava. Calia respondre tot fent servir certes fórmules i consignes, mai amb monosíl·labs o conjuncions soltes; encara menys —pecat mortal!— amb verbs deixats a mans d'una pregunta retòrica. La rigidesa dels àpats també era una llei inqüestionable. La preparació s'havia de començar amb prou marge perquè, a les vuit clavades, la taula i el sopar estiguessin parada i preparat, respectivament. Al seu favor diré que ell era el responsable del menú nocturn, i sols demanava una puntualitat britànica. Com l'afició al te que, avui en dia, encara conservo. Un te amb excés de llimona i de temps d'infusió i escadusser de sucre. Aquests elements li conferien un regust àcid i amarg que segueixo mantenint a les papil·les. Per molt que me'l prepari més a les meves preferències, un xic més eclèctiques i canviants (mel quasi sempre; un núvol de beguda de soia de tant en tant; un toc de llimona per a l'Earl Grey).

Acaricio la visera i hi tamborinejo. Com també ell feia, sobretot quan un pensament en referència a una actriu o a un director no li venia. Les dades cinematogràfiques, que sempre m'havien meravellat, eren infinites. Sobretot si eren pel·lícules de la seva època, o de quan col·laborava en un programa radiofònic de l'emissora comarcal. Era un magazín al voltant del setè art i, cada setmana, la pregunta que s'hi formulava premiava la persona més ràpida en telefonar al programa i respondre correctament. El premi era un parell d'entrades per a una tarda de diumenge, de sessió doble —aquelles coses que succeïen el segle passat, en l'absència, per inexistència, del mòbil i d'internet—. La feina d'empleat de banca (l'etiqueta de banquer sempre l'emprenyava força, perquè ni era real ni tenia un poder adquisitiu d'aquests peixos grossos, amb fam de tauró) li agrejava l'humor i suportava ben poc la ironia i el sarcasme que ja començava a germinar en el meu interior. Seria lleig dir que, gràcies a aquests tons i per culpa també d'ells, he sembrat tempestes i enemistats. Però és la veritat. També penso que aquesta és la primera herència rebuda per ell.

El gust per les pel·lícules el conservo. Inclús no em molesta que siguin en blanc i negre o subtitulades, o totes dues coses alhora. Com ell. Llegeixo TAG HEUER al frontal de la gorra. La marca alemanya i el llibre de la Gramática Sucinta del Alemán de l'Editorial Sopena arriben de la mà. L'exemplar era a casa dels pares, a les lleixes de la llibreria en fusta de roure del menjador, sempre atapeïdes amb les noves adquisicions que, mensualment, arribaven degut a la subscripció al Grup de Llibre per part del pare. M'agradava cercar paraules al diccionari, elements químics a l'Enciclopèdia. Els llibres cridaven llibres i creaven lectors. Aquesta dèria bibliòtafa i bibliòfila d'ara va engendrar-se en aquella llar, en què l'esperit maternopaternal dels pols oposats amalgamava tots elements que hi albergava. 

L'alerta d'un nou missatge de whatsapp em retorna a l'apartament i a l'habitació de matrimoni, davant per davant de l'armari obert de bat a bat i amb la gorra entre les mans. Em decideixo a pintar en breu. Sé on són les brotxes i els pinzells, el corró i els gibrells, el paper de vidre i la massilla. Serà fàcil trobar pintura blanca i així esborrar qualssevol resquícies del passat, eliminar la gamma de colors que emplena aquest habitatge que alimenta els fantasmes. El palimpsest ha d'esdevenir-se. Des del divorci, que mosseguen amb totes les seves forces. Abans, però, necessito telefonar als pares i dir-los que els enyoro i que m'agradaria estrènyer-los llargament i ben fort. El confinament, junt amb les troballes inesperades, augmenta els vincles; d'això no me'n queda cap dubte.

25/3/20

Rastres (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El setè ha provocat aquest relat:


Volo.
Volo.
Volo. I m'escolo per un finestral obert. Sento la calidesa de la llar. L'estridència del televisor em desorienta. Esquivo la canalla. Juguen a mastegots. Són germans, sens dubte. Flairo menges diverses. Travesso el llarg passadís. Ferums d'immundícia, de pixum. El lavabo és a prop. Em venç l'aroma alimentària. M'hi dirigeixo. És la cuina. Com passa amb la resta d'espècimens humans. Hi trobaré delícies. Aterro damunt del marbre. Cristalls de sucre. Els arreplego amb la trompa. Alhora buido els budells. Si no, és impossible ingerir res. Un corrent d'aire m'espanta. M'enlairo. Els meus ulls composts en detecten la font. La dona duu un davantal i un drap. Arrufa el nas. Li molesta la meva presència. Com de costum entre humans. La sobrevolo, la finto. En mil·lisegons. Clavo les sis potes al sostre. M'empolaino el cap amb el parell davanter. Les dues de darrere treuen llustre a les ales. Aprofito el recés. L'observo mentre feineja. Els vapors surten de dins del forn. M'exciten la gana. Detecto un rastre de sang. Suculent. So de trencadissa de vidres. M'enlairo discretament i veloç. M'hi ajuda l'escridassada maternofilial. El festí comença en la fusta de tallar. La baieta no l'ha eliminat prou bé. La saliva desfà fluids. Per deglutir-los millor. Per digerir-los després. Defeco al mateix temps. Com sempre. El tub digestiu és minúscul. Com jo. Inversament proporcional a la fam que arrossego. I que mai no minva. Crits al menjador. L'esbroncada continua. Les passes que s'aproximen em desquadren, però. Tanmateix, llepo cada mil·límetre de la superfície lígnia. Engoleixo sense pausa. L'embranzida talla l'aire. Pressento l'amenaça. Desplego les ales. M'enlairo per no acabar esclaf

24/3/20

Et sembla? (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El sisè ha provocat aquest relat:
 
—Bones, m'ajudes?
—És clar, dona. Coi, quin carretó més atapeït, no?
—No et pensis... I el que m'ha costat tot plegat, ni t'ho imagines. La verdura i la fruita, prohibitives. I les lleixes gairebé buides. No hi havia res de res.
—No es nota pas, si sobreïx aquesta andròmina!
—Exagerat...
—No opino el mateix. De ben segur que hi trobaré productes prescindibles, com quasi sempre que vas tu a la compra. Veus? Deu paquets de crispetes per a microones!
—Per al sofà, mentre gaudim de Netflix i de Movistar Plus. A més a més, hi ha gent pitjor, que arramba amb el paper higiènic com si s'hi passés la vida, al lavabo, i no mengés.
—Nosaltres no som l'altra gent. I em referia a aquesta llar, no pas a la resta, per molt que sigui la majoria.
—Escolta, no cal que diguis res d'això, que ja costa prou sortir al carrer com si fos un delinqüent per refer aquest coi de frigorífic. Com que endrapes a tothora i, a sobre, et passes mitja nit llegint i llegint i et lleves a quarts de quinze...
—Mira qui parla, la qui actua com una gallina que, abans que es pongui el sol, ja acluca els ulls, i després no li toquis ni un pèl per si es desvetlla. La mala llet serà suprema i li durarà tot el dia.
—Ara reclames favors sexuals? Ha calgut una pandèmia per notar la meva presència? De veres?
—Doncs...
—Ah no, que aquest virus dels nassos ha vingut posteriorment de tot aquest reguitzell de llibres que tens amuntegats pertot arreu. Excepte al bany, per sort. Però dona-li temps a aquest sòmines, que entre el desodorant i l'escuma d'afaitar és capaç d'entaforar-hi un Tolstoi o la poesia completa de Neruda.
—Ja tenen el seu lloc. A la sala polivalent i al despatx, respectivament.
—“A la sala polivalent i al despatx, respectivament.” Que n'ets de fi, quan vols. Almenys es nota que et llegeixes algun llibre que altre...
—No com tu, oi? Que només et llegeixes el prospecte d'aquelles cremotes que entorpeixen tothom quan cal raspallar-se les dents o rentar-se les mans i la cara. I com que ara cal fer-ho mil vegades al dia...
—Sort hem tingut del virus, o aquestes grapes teves seguirien llardoses com sempre, que fot angúnia només de veure-les.
—També l'hi deu passa a en Raül, oi que sí?
—Eh, en... Raül?
—Sí, dona, no et facis la desmenjada ara. O com se deia aquell Dom Joan que t'enviava missatgets pujadets de to o alguna selfie de parts un xic púdiques? Per no esmentar els correus electrònics. En Biel, l'Isaías, en Gaby... Tots ells tan acaramel·lats i tots ben depilats i carn de gimnàs.
—Qui t'has pensat que ets per xafardejar en les meves coses?
—Jo no pas. Només una sessió no tancada o una conversa de whatsapp sense esborrar. Si eres tu mateixa que em deixaves les proves ben a l'abast! I aquest anell indica què soc per a tu. Te'n recordes, d'ell?
—I ara em vindràs amb culpes? Tu, expert del món cibernètic i virtual, que et passaves hores i hores en xats gastant a dojo amb quatre meuques que t'escalfaven i prou? Sort tens que siguis bufó i sàpigues cuinar més que jo; però si eres un mort de gana quan ens vàrem conèixer. No calia ser una vident per endevinar-ho; aquell petaner que passejaves, els mocadors de paper que feies servir per arreplegar les tifes d'aquell gos pollós...
—Així parles d'en Bongo? I les carantoines que l'hi feies?
—Per dissimular, perquè no el suportava gens. O encara estàs convençut que es va morir de vell?
—Com dius?
—El que has escoltat. O t'he de donar més detalls de com preparar un tiberi deliciós que segui la vida a un animaló tan esquifit?
—Ets una bèstia, Sònia!
—Ofès, carinyet?
—Saps què et dic? Pots confitar-te les crispetes fins que et caiguin els ulls a la catifa gràcies a tantes sèries i pel·lícules. I quan ens desconfinin, ja pots anar guillant a ca ta mare.
—Roger...
—...O alternar amb les cases d'en Raül, d'en Biel, de l'Isaías o d'en Gaby. O potser s'animaran a muntar una comuna. Tots cinc (o els que hagin estat) allà compartint fluids i temporades, del llit al sofà, i tiro perquè em toca. Et sembla?

23/3/20

Hipòcra(i)tes (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El cinquè ha provocat aquest relat:
 


Imaginarem un virus capaç de transmetre's a una velocitat increïble i a infectar diversos individus en qüestió de segons. Imaginarem també que, arran d'aquest agent infecciós submicroscòpic, l'activitat humana s'alenteix i s'exigeix un confinament massiu per tal de mitigar-ne el contagi. Caldrà tenir presents l'activitat mèdica a partir d'aquesta crisi i les retallades que, al llarg de les legislatures, s'han anat efectuant; junt amb la privatització d'aquests serveis —l'aflorament de les mútues n'és una conseqüència gairebé directa—, ja tindrem l'escenari de l'acció que volem narrar. Com que som un país en què el contacte físic va de bracet amb el d'Itàlia, serà fàcil que l'augment de casos es multipliqui i creixi com l'escuma. A més a més, com que som sòmines i cafres de mena, ens hauran de prohibir, mitjançant multes i sancions (fins i tot, alguna que altra detenció), tota activitat innecessària, com el pàdel o la caça d'elefants o el blanqueig de capital en ciutats helvètiques.

Imaginarem ara una comtessa —per a qui li costi imaginar-ho, es tracta d'un espècimen d'aquells que ostenten un títol nobiliari que els va gran, per molt que l'adjectiu formi part d'aquesta suposada noblesa—, amb trets facials d'allò més normals, i gairebé fregant la xavacaneria, sobretot després d'un escó i d'una presidència. També haurem de fer un esforç imaginatiu per visualitzar un tal Fernando, que actuarà de cònjuge de l'anterior i gràcies al qual la primera va ser nomenada noble del país. També haurem de tenir en compte la memòria perquè, des de la maleïda hemeroteca, aflorin diferents opinions d'aquesta política xarona i força ordinària, tot elogiant la professionalitat del sistema sanitari de pagament. Com que el virus creat per la imaginació en la primera frase no entendrà d'estatus, ni de diners ni de propietats, serà fàcil pensar que aquests dos intocables del gènere humà podran caure en mans seves i hauran de ser ingressats en un hospital de la Sanitat Pública, perquè seran tan garrepes que no voldran gratar-se les butxaques i invertir aquesta despesa en ser tractats en una clínica privada. I no haurem menester d'esforçar-nos massa per imaginar uns sanitaris prou eficients per deixar de banda la llengua viperina de l'escòria i la medecina que es mereixeria i complir amb el seu deure, promès en el Jurament Hipocràtic, que és salvar el màxim de vides.

20/3/20

VIGILÀNCIA (Severe Area)[Dia Mundial de la Poesia i confinament]

Vigilància. Com si el món es dividís en superfícies
Que cal mantenir sota les pupil·les d'un gegant
Insomne i amb peus de fang per recórrer les planícies
De mil deserts en un sol instant.

I som hereus de l'arbre eixorc, ara sense primícies,
En l'arrelament perpetu d'uns temps que no canviaran,
I errarem nord enllà fins que trobem el país de les nícies
Solucions que sols serveixen per al lament.

Vigilància. Com si l'esguard que ens haurà de fendre
Demà fins al moll dels ossos es preparés per entendre
El galimaties de cent escriptures, mentre el salvatge vent
Se n'enduu els mots un cop pronunciats.                           

                                                                    I som la cendra
De mil fogueres que haurem de protegir i tornar a encendre
Quan s'apaguin, en la debilitat d'un déu fútil de tan absent.

[poema inspirat en: Severe Area, d'Apocalyptica]

Estampes (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El quart ha provocat aquest relat:


Apujo la persiana i la claror del matí m'ofèn els ulls, encara acostumats a la penombra. Comença un nou dia i cal posar-se les piles i esmorzar i endreçar la casa. A l'edifici del davant, també s'hi apugen les persianes. M'encauo darrere de les cortines i observo una estona la dona gran que surt al seu balcó i inspecciona cada test que hi té duu una bata de color violeta mig descolorit, apagat, i unes plantofes amb un blau elèctric llampant i hòrrid. No li arriba la pensió per comprar-se una de nova, més conjuntada amb les sabatilles? O no té família perquè li'n regali una altra? O és una moda, absurda com qualsevol altra, que dissenya peces de roba que semblen envellides? Imagino que sota hi deu portar un pijama. Podria assegurar que és un model típic del mercat o d'un fora estoc en què, per molt que remenis, mai no hi trobes un que destaqui; més aviat són estampats vulgars, teles d'incerta qualitat que, a la mínima, fan boletes o s'estripen. Mentre barrino i bado, ella té totes les plantes esporgades i regades, amb moviments precisos i experts.

Baixo a la cuina i escalfo una tassa de beguda de soia mentre trec el cafè soluble, el sucre morè i una cullereta. Me'l prendré al menjador, mentre fullejo una revista cultural. En apujar la persiana del finestral que dona a la terrassa exterior, el degoteig del balcó trenca la calma que regna a aquestes hores en el carrer. Just damunt seu, les cortines verd festuc del veí (o de la veïna) contrasten en la façana d'obra vista i n'acoloreixen les seves zones grises. Aquestes vistes mai no canvien, com si qui hi visqués allà dins no tingués massa cura de casa seva ni de la seva higiene personal. L'àloe que s'hi veu entre la barana tampoc no té un aspecte saludable. En fixar-me una mica més —per si està sec del tot o té una coloració pròpia d'aquesta estació—, una cortina es descorre i sorgeix un parell d'ulls que intenten devorar allò que apareix fora. Penso que m'ha vist perquè aquesta llambregada no dura més que tres segons. Tampoc aquesta vegada soc capaç de discernir el seu sexe. Entro de nou i enllesteixo el cafè, ja tebi, en dos glops.

Els quefers domèstics em distreuen durant una bona estona; entre pols i detergent, lleixiu i canvi de llençols, m'empesco un menú fàcil de preparar i que no aporti massa calories. Cal vigilar aquests quilets de més que s'agafen i s'acomoden entre els malucs i la panxa. El sol de migdia convida a dinar a la terrassa, i així ho faig: amb un llibre obert i una amanida complerta gaudeixo de l'aire lliure. I les instruccions de fitness que venen des de la finestra de la veïna divorciada em distreuen. S'està posant en forma? Deu ser que té alguna conquesta entre cella i cella? O és que ja li pesa el cul i no pot ni pujar per les escales de casa seva? Sempre acabava respirant fatigosament quan decidíem anar a caminar una mitja horeta justa, però d'ençà del seu divorci que no es fa amb segons qui de cara a la galeria i jo soc una mala influència, sobretot per a les enraonies. Realment, em rellisca quina opinió pugui tenir de mi. El que és evident és que el sol de finals d'hivern dura ben poc. S'hi estava bé fins fa una estona, que s'ha aixecat una brisa molesta.

Desparo la taula del dinar frugal i frego els quatre estris fets servir, i em preparo un te Earl Grey amb un xic de mel. Encara que sigui poc recomanable, intento llegir unes línies d'aquesta novel·la interminable recolzada a la vitroceràmica, però un miol intens i els esbufecs del veí del darrere em destorben. La primera impressió és la sexual, que no tinc una ment massa puritana i és el que acabaria amb més d'una rucada. Però les restes de sang de les mans i que la seva finestra també sigui la de la cuina m'esborra aquest pensament del cap. Prepara el dinar; de ben segur que un d'aquells arrossos per llepar-s'hi els dits —amb set gats rondant-te tot el dia deu ser complicat, tot i que darrerament sembla que s'hagin calmat força—. Hi té la mà trencada, ell que és valencià i caçador i jubilat. Alguna vegada me n'ha portat, una ració un pèl exigua, tot s'ha de dir. Però millor que no n'abusi. Els set gats que conviuen amb ell es noten en la reacció al·lèrgica que em causa la seva amabilitat altruista. Un arrosset seria deliciós —inclús després del tiberi de quatre fulles d'enciam i una pastanaga minúscula i tres grans de moresc amenitzats per una llauna de tonyina, per donar-li un toc alegre—. Conill i garrofons i pebrotet i el regust del safrà, junt amb el socarrat... Igual que el de fa una setmana, potser? Aquell dia, però, vaig haver de prendre'm doble ració d'antihistamínics. Com si s'hagués escolat un dels seus felins dins de casa. Però serà millor que deixi aquestes xafarderies: caldrà enllestir les tasques abans que s'acabi el dia, que s'escapa acceleradament.

19/3/20

L'harmònica (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:


La dona de mitjana edat travessarà l'avinguda, amb pas apressat, en direcció a un conjunt d'edificis plurifamiliars. A causa d'aquest ritme accelerat, i sense adonar-se'n, la bossa de ràfia negra se li escorrerà del braç i caurà, de forma gairebé silenciosa, al bell mig del carrer. Gràcies a un vídeo que correrà en uns minuts per twitter, sabrem el seu contingut: un pot de cola blanca (d'un litre aproximadament), una minúscula atzavara i una harmònica. A partir del moment d'aquesta pèrdua, la imatge gairebé s'aturarà, com si el món marxés al ralentí. Ens fixarem en ella. Podrem calcular-ne l'edat que, d'indagar en la bossa de mà i arribar fins a la cartera, hi trobaríem la documentació i, per tant, la data exacta del seu naixement. 14 d'abril del 1970. Durà un vestit de seda rosa, unes sabates de tonalitats similars, i unes arracades conjuntades amb un penjoll i una polsera. La permanent de fa pocs dies i el maquillatge gens cridaner arrodoniran el seu aspecte. Llavors ja podrem recuperar la velocitat normal de la vida.

La dona de mitjana edat s'aturarà davant d'un majestuós portal típic de l'Eixample barceloní. Traurà un manyoc de claus de la butxaca dreta de l'abric i n'escollirà una gairebé sense fixar-s'hi. Aquest moviment mecànic ens donarà pistes que és una rutina que sol fer sovint. Abans que es tanqui el portal podrem escolar-nos-hi i seguir-la fins al tercer replà mentre ella triarà una nova clau per obrir la porta d'entrada de l'apartament. Enmig de la dubitació per haver-se copsat de l'absència de la bossa negra, aprofitarem per encauar-nos en l'habitatge, on hi haurà una àvia i una nena. Les edats, que no tindran importància, rondaran els 73 i els 11 anys, respectivament. Les dues juguen al parxís, amb el televisor encès com a música de fons.

Pensativa encara, la dona de mitjana edat tancarà la porta i les saludarà amb efusió. Després de la jornada laboral, agrairà una mostra d'estima i un amanyac dolç i tendre. El diàleg posterior quedarà en incògnita, per respectar la intimitat d'aquesta trinca, però direm que el contingut principal del mateix serà la disculpa de la dona de mitjana edat per haver tingut un descuit en portar-los uns presents. En part, no li sabria greu haver perdut la bossa de ràfia negra. La cola blanca es podrà comprar de nou, i així la petita continuarà amb les seves manualitats, que tant li agraden; l'atzavara també, i així la senyora Josepeta tindrà una alegria en el dia del seu sant. Però l'harmònica serà el regal més difícil de restituir. Perquè havia pertangut al marit de la senyora Josepeta, que era alhora l'avi de la nena i el pare de la dona de mitjana edat. Marxarem subreptíciament i sense estridències, tot esperant que la persona que ha gravat el vídeo i l'ha penjat al seu compte de twitter tingui el bon cor d'investigar qui és aquesta enigmàtica dona de mitjana edat.

Fragmentària (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El tercer ha provocat aquest relat:


Escolto la veu interior que em parla i, amb quatre traços malgirbats, conjumino un retrat robot de la idea que m'ha inoculat dins del cap. En dibuixo els ulls, els llavis, i la resta de trets físics que el distingiran d'altres individus. L'imagino tot passejant pel carrer, creuant-se amb la gent i saludant-los, interactuant amb cada persona que vulgui dirigir-li la paraula. Li basteixo una identitat i una família, de pocs membres però amb l'opció d'augmentar-la a mitjà termini. També penso en les referències laborals —poques però fermament estables—, un currículum prou brillant per esborrar les traces d'un origen humil, gairebé immund.

Recordo les instruccions, en un tornaveu insistent que ressona a cada moment. M'he d'afanyar i aprofitar l'avinentesa. Entre tutorials d'anatomia i algunes nocions de costura ja apreses en observar durant tardes sempiternes la mare, que era cosidora en les hores mortes, trampejaré l'assumpte. El feix de bitllets m'ajudarà a aconseguir les parts triades; tot té un preu, sobretot en època de necessitats. Dos-cents anys després, Prometeu podrà ser novament desencadenat. Ara només cal saber on s'emmagatzemen els centenars de cadàvers que s'han generat arran d'aquesta pandèmia.

18/3/20

Òdena (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El segon ha provocat aquest relat:

Escoltes el discurs del president i, en cada nova frase, notes que una angoixa creixent t'embarga. El sòmines ha decretat l'estat d'alarma per un ínfim virus amb menys mortaldat que el de la grip, per exemple. Per tant, no entens els motius reals d'aquest confinament. La pèrdua de drets, junt amb les econòmiques, és una de les raons que barrines dins del magí. Però no vols ser alarmista ni crear polèmiques. Ja en tens prou amb tota la caterva que piula pel twitter, borda per whatsapp sense cap tipus de filtre o penja bajanades al seu mur de facebook. No ets partidari a escampar més fal·làcies per les xarxes socials; així que et quedes tranquil, dins dels teus límits, i respires fondo. Seran dies d'enclaustrar-te de forma forçosa, just per fer les quatre compres necessàries i pertinentment justificades. Veuràs la llum del sol si, com a molt, no s'ennuvola el cel i des del balcó pots captar un ínfim raig des de la capital de l'Anoia.

Fas una llista mental de totes les coses que hauràs de deixar estar durant uns dies. Des de la partideta de dòmino amb els parroquians que coincideixen amb tu al bar del barri fins a deambular sense un rumb aparent per qualsevol racó de la comarca o de la província. No t'arriscaràs a agafar el cotxe i conduir: hi ha previstes multes per a qui surti de casa, a no ser que sigui amb una causa justificada. En aquests temps d'incertesa, és millor no haver de jugar-se-la amb imprevistos que buidin la guardiola. La cosa podrà allargar-se més que els quinze dies que ha estipulat. Sobretot ara que inclús s'ha mobilitzat l'exèrcit. Poca broma, penses. Obres la nevera i engrapes un iogurt i una poma, sense gana ni esma. Les paraules del Xanxes segueixen ressonant-te dins del cervell.

T'angoixes degut a les mesures preses per Govern. Si fossis agorafòbic, podries suportar aquesta restricció, o si tinguessis tot el necessari dins d'aquestes quatre parets. Però això no es dóna en el teu cas. El més important —o almenys el que és primordial en el teu cas específic— és a uns quants quilòmetres del teu domicili, fora del terme municipal que tens adscrit en el padró. Important i inconfessable, alhora. Perquè la condició humana de vegades té uns tints obscurs i enigmàtics que costen d'entendre. Ara et preguntes com recorreràs la distància que et separa de la Victòria tot esquivant els controls policials al llarg del trajecte, sobretot després d'haver aïllat la ciutat d'Igualada i el municipi d'Òdena, on ella es troba. No hi ha la possibilitat de telefonar-li, ni d'avisar el veïnat; és el que tenen les passions secretes. El traster on continua reclosa està insonoritzat, com un búnquer de maldat. I l'única clau que obre la seva porta la tens tu, que li duies els queviures diàriament i reclamaves la ració de sexe com a preu a pagar si volia tenir-los. Mentre en Xanxes continua advocant a la unitat i a la no existència de fronteres per a aquest virus.

17/3/20

Zumzeig (#escripturaperalconfinament)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El primer ha provocat aquest relat:


Abans que escolti novament el zumzeig mecànic, sap que aquest és el seu darrer dia de vida. Ben mirat, no és que tingui clarividència, sinó que és un sisè sentit que l'acompanya des que va néixer. Contempla el carrer a través del gran finestral del menjador. De dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, contempla cada detall que li arriba des de fora. Els fanals s'han encès massa aviat, però prefereix que així sigui. Fins i tot la claror l'esparvera en aquests moments. Guaita el portal en semipenombra i li sembla entreveure una silueta enorme, una còrpora prou voluminosa per amenaçar-la des de la llunyania. Ha parpellejat diverses vegades per aclarir-se la vista i aquella còrpora continua allà dreta, palplantada. Imagina que l'està esguardant ella també, amb uns ulls diabòlics, mentre guarda dins de les butxaques de la gavardina unes urpes capaces d'esquarterar-la en un tres i no res. Ja fa massa temps que se sent assetjada pertot arreu —a l'institut, al supermercat—, però que inclús a casa seva no pugui estar tranquil·la... Kafkiana seria l'adjectiu per titllar aquesta situació ara mateix. La gola se li ha assecat i no engoliria ni tan sols la saliva que no té. Mira la pantalla del mòbil i s'astora de la poca bateria que li queda. Només un 12 per cent. Optaria per anar a buscar el carregador i endollar-lo a corre-cuita. Però aquesta és una idea absurda que deixaria sense vigilància el portal i, per tant, aquell individu. Quanta estona s'hi estarà, allà, abans que es cansi d'aquest joc maliciós? Recula unes passes i encara el segueix veient, com un espectre borrós gairebé difuminat.

Sent un calfred que li recorre l'espinada i, a l'instant, els pèls se li ericen per complet. Tem per la seva integritat perquè és poruga de mena i, per acabar-ho d'adobar, també pessimista: Una mitja merda, que diria el seu pare. Vol que aquesta història s'acabi aviat, que pugui sortir al balcó, i al carrer, i anar a visitar els seus pares, o comprar amb normalitat. What the fuck?, pensa i ho deixa anar com una adolescent d'avui en dia, mentre el gat del veí travessa com un esperitat d'una vorera a una altra. Xiuxiueja quatre malediccions especialment dirigides al felí que és un privilegiat que pot sortir de casa, i a ella, per ser un coi de gallina, i recita uns versos de Lope de Vega, que tan bé s'adiuen ara mateix:

Y después de largo rato /de disputas y opiniones, /dijeron que acertarían /en ponerle un cascabel, /que andando el gato con él, /librarse mejor podrían.”

Zumzeja de nou la nevera, que gràcies a aquest confinament que ja li destarota el cap, es buida a marxes forçades.

14/6/19

Pregàries (Relats conjunts)

Per increïble que sembli, viu gairebé sense necessitar res i no essent propietari de cap bé. Tan sols un mos frugal i un glop d'aigua periòdicament per a ajudar-lo a subsistir i a calmar l'estómac. Perquè accepta, després de la negativa inicial, l'almoina d'una moneda o un rosegó de pa. Qui el vegi per primera vegada, pensarà que és un home imbuït per les pregàries, com si fossin la clau per assolir la beatitud, com a premi de la misèria soferta. Humil i discret, el trobareu al costat de la gruta, allà on neix un dels rius més cabalosos d'aquestes contrades. Però no patiu pel vostre equipatge ni pels diners que tragineu: no és un lladre. Si us endinséssiu en els seus pensaments, tindríeu la clau d'aquesta forma de vida: el desamor, platònic i dolorós, que converteix en apàtic foc d'encenalls un cor fort, agosarat.


15/5/19

Nostàlgia (Relats Conjunts)

No cal ser un cavaller medieval, d'aquells que cerquen brega per camins solitaris, tot errant d'una banda a una altra per un plat calent o que almenys ompli el ventre, a canvi d'algun servei al senyor de torn. Però sempre sense casar-se amb ningú ni crear vincles ni lligams amb cap terra ni gent. Així no hi ha nostàlgia ni enyor. Tampoc no cal ser un emprenedor enmig de la voràgine de l'oferta i de la demanda, i voler formar part de l'engranatge del món capitalista, que ens fa dependents de tants productes, tantes vegades innecessaris... Però sempre queda bé deixar-ho caure en alguna conversa distingida, davant d'uns gintònics, tan de moda en els darrers temps

Realment, no cal cap d'aquests supòsits per tenir ganes de lluitar amb valentia i decisió. Contra vents i marees, per evitar obstacles i entrebancs. Només pel simple fet de voler viure amb calma i sense maldecaps. Sobretot, quan la vida et brinda sorpreses tan sobtadament agradables com un melanoma mal diagnosticat, que pot remetre o acabar en metàstasi. I, dia rere dia, el tractament per frenar-ne el seu avanç et recorda que ets mortal i fràgil, malgrat l'entusiasme que demostres tothora, amb escreix.


Relats conjunts

29/3/19

Insistència (Relats Conjunts)

En acabar de preparar-me l'amanida, la veig entre les fulles de l'enciam i les meitats de tomàquet cirerol; amb l'ajuda de les olives d'Aragó, apareixen unes pupil·les negres com el carbó i vívides, i la remolatxa esdevé el coloret de les seves galtes gràcils i infantils. I, com sempre, em convenço que la maledicció de trobar reminiscències d'ella pertot arreu, en qualsevol objecte —per molt quotidià que sigui—, és culpa de la sageta del cupidell. Sospiro i m'esbullo els cabells, en plena desesperació, com si aquests moviments em sacsegessin també la matèria grisa, curulla dels seus records. Aquest martiri que ha estat conèixer-la, coincidir amb ella.

Per sort, estic sol quan aquests deliris m'aclaparen. Si no, no sabria justificar aquests monòlegs que pretenen ser diàlegs amb les al·lucinacions que em visiten. Avui ha estat al bell mig de la plàtera del meu dinar d'allò més frugal; uns dies enrere, en ple camp, envoltat de ranuncles de diversa coloració, o en la distorsió de la lluna d'un aparador, que reflectia els objectes de forma enganyosa. Tot i així, no em puc oblidar del seu cos púber, innocent i fràgil, que va destarotar-me fins al moll dels ossos, tot provocant-me insomni i una necessitat imperiosa de besar-la.

Encara que fregués la il·legalitat, la cobejança de tastar els seus llavis i inclús la seva carn, amb famèlica ardència, era superior al seny que, innatament, posseïa. La suor freda apareixia quan ella feia acte de presència. L'aroma floral voleiava al seu voltant, com una aura virginal i vernal, que gairebé em tocava. I l'anhel es convertia en realitat. Com avui, com les altres vegades. Aquesta reiteració, la insistència amb què les visions s'escauen, fa que em plantegi seriosament el futur immediat: abans que el pes de la consciència i la ferum, que comença a escolar-se del soterrani, desvelin la veritat del nostre amor impossible, cal que em desempallegui del seu tendre cadàver.


15/3/19

Història vària (o Verbigràcia)(Relats conjunts)

Potser sigui un ofici, realment. Però podríem ser malpensats i imaginar-nos la vida quotidiana d'aquest individu que, a la intempèrie, enmig del solell del mes de maig, fa jocs de mans amb quatre barnilles i un tros de lona impermeable. Les bones llengües l'anomenen el paraigüer. Tot i que els rumors siguin uns altres. Hi ha una conxorxa en les rotllanes que es formen, en dies de mercat sobretot, al bell mig de la Plaça Major i que generen un lleu xiuxiueig constant. Allà es fan i es desfan llaços afectius i famílies, es resumen o s'allarguen successos sucosos, tot depenent de la coneixença que es tingui del cercle íntim en qüestió. Era d'esperar que aquest pobre home, paraigua en mà, també tingués els seus minuts de glòria entre les xafarderes i els safarejadors.

Si seguiu llegint és que us interessa quines enraonies l'incumbeixen. Per exemple (o verbigràcia), podríem elucubrar sobre un matrimoni per conveniència. No tenim cap dubte que és casat: l'aliança al dit anular de la mà esquerra així ho revela. Diem això perquè l'home no és gaire agraciat, sinó tot el contrari. Rotundament, podríem afirmar i afirmem que és lleig com un pecat. Per tant, només queda aquesta opció possible. Dins dels tòpics, sempre, que són infal·libles com les paràboles dels objectes llançats cap al cel amb impulsos diferents.

A banda de l'enllaç forçat, dubtarem en el nombre de quitxalla. Tanmateix, no seran menys de tres. Les bosses dels ulls, profundes i ben marcades, delaten aquesta paternitat múltiple. I, com que és capaç d'esmerçar hores i hores assegut en una banqueta potinejant un tros de fusta i els diversos llistons flexibles, afegirem al conjunt una discussió recent. De fa pocs dies, a més de dràstica. Les conseqüències d'aquest encontre verbal i amb certes diferències —ineludibles perquè, si no, no haurien existit les arestes de la incomoditat— esdevenen una tancada en banda i un cop de porta, ordenat per la cònjuge.

Quatre peces de roba en un sarró minúscul són les seves úniques pertinences, ara per ara. Han estat engrapades i entaforades amb temps rècord, tot esquivant una pluja de calçat femení i improperis de to cada vegada més elevat i gruixut. Ni raspall de dents, ni llibres ni una trista pinta per clenxinar-se els escassos cabells que li resten. Aquesta alopècia va conjuntada amb l'exigu vestuari, i el pensament li provoca un trist somriure de resignació. El murmuri, en aquest precís instant, se solidaritza amb aquest aire resignat de l'esmentat i minva d'intensitat. Com si es tractés d'un dol que cal sofrir i passar. De ben segur que aquesta tristor mig melangiosa és causada per una greu malaltia que afecta el caganiu.

Però la bruixa de l'encara esposa no li permet visitar-los, ni una minsa estona, per pura malícia. Les raons? Una infidelitat, evidentment. Amb la seva millor amiga o amb la pròpia cunyada, la germana d'aquesta dona tan rígida. La traïdoria i la mala fe són els motius principals de les banyes. I algú altre afegirà una gelosia per ser la pubilla o per una herència poc repartidora. Com que té una tieta que, casualment, s'ha criat en el mateix carrer del mateix llogarret d'on ells són originaris... Aquesta intervenció és tan versemblant que inclús les més beates se senyen, mentre pronuncien entre dents una pregària de protecció. Aquesta panòplia preventiva les eximirà de les desgràcies que escolten i expliquen.

Arribant a aquest punt, una ment lúcida esmentarà la proximitat de ponts i de pous profundíssims on una ànima turmentada pot acabar-hi raent, obrint el camí irreversible i imperdonable de l'Infern: aquest és el preu i la penitència que cal pagar arran de la pròpia occisió o, per no ser tan barroc, del suïcidi. Altres recularan fins gairebé a mig relat i creuran que la fabricació d'un artefacte tan domèstic com útil és per esquivar el futur bescanvi d'opinions, una mera antelació dels fets. Igualment, en aquesta nova premissa les de perdre també les té ell. L'intercanvi de parers és extens, i els cistells de la compra segueixen buits com al començament del safareig, mentre el paraigüer ja ha enllestit mitja dotzena d'estris contra la pluja, que ven a bon preu als afores de la vila.

El migdia assolellat de mica en mica va tornant-se rúfol i amenaça ruixats imprevistos a curt termini.


11/1/19

Experiències (o EUgènia, RÒmula, PAtrícia)(Relats conjunts)

DRAMATIS PERSONAE

Eugènia
Ròmula
Patrícia


L'Eugènia és esvelta, agraciada, de cabellera abundant. La Ròmula té la sort que sempre somriu, per tot, amb entusiasme. La Patrícia és de casa bona, se li nota en l'estil. Només té la desgràcia de viure en un país on aquestes característiques cosifiquen la dona. I aquesta manera de ser molesta la gent, per pura malícia. I qui la vegi potser pensarà que ha tingut la fortuna d'encastar-se a la mamella dels pares, però és treballadora, una pencaire nada. I també que sigui atrevida i amb independència, i als trenta anys encara no s'hagi subjugat a les urpes del matrimoni castrador. Però, de no ser pel seu somriure entusiasta, seria per qualsevol altra motiu que la fes diferent de la norma. Tampoc no l'han analitzada a fons per esbrinar què hi amaga, sota aquella pàtina de pedigrí, ni s'espera aquesta anàlisi. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Potser l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Si és que l'aparcament del poliesportiu on sol anar a nedar de bon matí és un inconvenient. Si és que trobar-se en l'avinguda més apartada de la vila té alguna cosa dolenta. Si és que voler posar-se en forma al capvespre, després de l'estrès laboral, és una mala decisió.

I la trobaran en una gran nau industrial abandonada, a desenes de quilòmetres del seu poble, despullada, vexada, masegada, sense cap justificació per cometre aquesta aberració. I continuarà colgada, després de ser violada i escanyada, sota terra fins que el joc d'uns nens descobreixi la seva mà lívida mig descoberta després d'uns forts aiguats o de l'erosió natural de les ventades. I podrà escapar, gairebé in extremis, de l'amagatall on l'havia portada, per la força, aquell desconegut, i s'aproparà, a la desesperada, a una comissaria i, allà començarà el seu calvari real, quan no sigui creguda en explicar la seva experiència, i li calgui lluitar contra vent i marea perquè algú l'escolti sense una ganyota sardònica a la comissura dels llavis o amb ulls d'incredulitat absoluta, contra l'home per ser mascle, i contra la societat per ser immòbil i mostrar-se més favorable al menys vulnerable, i potser hauria estat millor l'abandó, la nuesa, la vexació, el masegament, el colgament, la violació o l'estrangulació que cometre el crim de seguir viva, tot trobant-se amb el mur altíssim, ferm, inamovible dels fonaments —la llavor sembrada durant dècades en el cor— de la societat.

11/12/18

Íncubes (o Gèlida)

El camí havia estat tortuós i dantesc, sobretot perquè esquitllar-nos d'un embús semblava una missió impossible. En arribar al lloc on faríem un petit recés, aquesta sensació de desempara tampoc no ha desaparegut. L'hotel era un casalot rònec, que, a simple vista, feia la sensació d'abandonat. El rètol esbocinat, els parterres de l'entrada deixats de la mà de Déu, els arbres de l'entorn esquifits i tot esperant una poda hivernal... El calfred em recorregué l'espinada i vaig fregar-me els braços a la recerca d'un escalf inútil. La impressió gèlida no desapareixia i li costaria de marxar de dins meu.

La porta principal entreoberta va facilitar-nos la feina. D'un cop d'ull ens havíem adonat que ningú no ocupava el seient de la recepció, i podríem escolar-nos sense ser detectats. També gràcies a una ràpida llambregada al calaix de les claus, vàrem esbrinar quines habitacions encara no eren ocupades. Triaríem un parell de cambres contigües, per si la cosa anava de mal borràs i havíem d'abandonar-ne una o totes dues abans d'hora. El número 113 tampoc no em tranquil·litzava massa. Però no m'hi vaig capficar més del compte. Mai no havia regit la meva vida pels viaranys de la superstició i no començaria aquella matinada.

El cansament va envair-me sense que cap pensament de malastrugança em revifés els membres. Tants jorns de vagareig pesaven damunt de les espatlles; tantes nits de pèssim o nul descans també. Vaig allitar-me damunt de la vànova i la còrpora sencera va ser embolcallada pel sopor. No sabria dir quan varen aparèixer els íncubes, però llur aparició em va modificar aquell son, que era profund, i va començar a alleugerir-lo per oferir-me el trasbals i, a la llarga, l'insomni. S'asseien en el meu pit i em xiuxiuejaven frases de maliciosa vivacitat, i m'emplenaven de terror. Sentia de nou la caterva a prop, amb les torxes enceses i les eines de treball llestes per servir com a armes.

El xiscle que vaig emetre despertà en Sebastià, que aparegué quasi a l'instant en la meva cambra. M'abraçà i s'adonà que tremolava. “Hem de marxar, ara mateix”, vaig murmurar, i ell traduí aquella súplica a l'instant. Vàrem travessar l'hotel per escapar-ne a corre-cuita. Sentia la meva paüra extrema, i aquelles parets no aconseguirien apaivagar-la més ni retornar-me la pau. Semblava que encara ens perseguissin els homes, plens d'odi i de maldat. I jo esbatanava els ulls de la mateixa forma que la nit del linxament. Érem jutjats pels vilatans, sense raons aparents, tan sols per uns rumors gens fonamentats que ens acusaven de bruixeria. Jutjats i condemnats, des d'aquella nit, a vagar pel món i evitar el contacte amb la humanitat. Esperits pels segles dels segles...


15/11/18

Absència (o Escàpola)

Diuen que he perdut el senderi i potser tenen raó. Perquè fa dies que ja no sé contemplar els cirerers en flor, només una mar de tempesta on el meu veler navega a la deriva, ben a prop dels penya-segats. Sense esperança, sense un horitzó on dirigir-me. Ni un port que m'aculli i m'amarri a terra ferma.

Escolto les veus al meu voltant. Les veus del vent que bufa i no para. He d'omplir el silenci per no sentir el murmuri que emeto sense adonar-me'n. M'és menester un interlocutor, i en sé el nom. Però m'isola aquesta melangia, aquests ocres que m'envolten i que embolcallen el paisatge, que era gerd i florit i odorífer en ser-hi l'amat, de llavis encesos, d'ímpetu infinit.

Diuen que no sé retornar al meu nord, que la brúixola que em guiava ha quedat desorientada i és l'absència de coherència. Enmig del daltabaix i del desgavell, segueixo existint? Si la pregunta fos afirmativa, com puc aconseguir-ho si l'existència que em pertanyia s'ha fet escàpola i no tornarà? És tardor dins del meu cor...



27/6/18

Rècordman (o Dècades)

El rècord, la proesa no era mesurar la bondat humana, sinó la set, la gosadia de beure quantitats ingents de la cervesa que promocionava el certamen. I el repte millorava si això s'esdevenia en el lloc més intrínsec i estrany, i corroborar-ho mitjançant proves. Ja fossin fotografies o testimonis degudament certificats. El senyor M., com a bon irlandès de soca-rel, havia ideat un pla infal·lible, irrefutable, que li oferiria un lloc en la glòria de la lletra impresa, en un volum que tantes riallades provocava a les persones que l'obrien i en llegien les diferents anècdotes. Increïbles totes, remarcables també.

El senyor M., deia, tenia el pla perfecte en el seu magí. Havia calculat com obrir cada ampolla, com abocar-la de forma que la crema aparegués mentre s'omplia aquella pinta, com degustar-la amb la mida justa de glops perquè l'aire no es barregés amb el líquid i l'embafés abans d'hora. Així, entre fórmules i operacions, havia imaginat el seu racó en l'il·lustre Llibre dels Rècords Guinness, amb fotografia inclosa. I per reblar encara més el clau, la localització d'aquella fita s'escauria al Páirc an Fhionnuisce (Phoenix Park), el parc zoològic de Dublín.

Les càmeres fotogràfiques i els reporters s'apinyaven al voltant del recinte, igual que els amics, els coneguts, els saludats i els dublinesos que havien escoltat els rumors de les intencions del senyor M. Per a uns era un valent i un visionari; per a d'altres, un boig i un oportunista. Però tot plegat semblava relliscar-li, al senyor M., que seguia tranquil i començava a servir la primera cervesa. Aquesta tranquil·litat, però, es va veure estroncada amb l'aparició d'un lleó en ple zel, al bell mig de l'escenari on s'havia d'efectuar la demostració.

Anys més tard, la ciutat de Dublín segueix celebrant el rècord aconseguit pel seu fill il·lustre, el senyor M., que va esdevenir el primer corredor amateur en baixar de l'hora la distància de 42,195 quilòmetres (26 milles i 385 iardes), que separava el zoològic de casa de la mare del senyor M., tot carretejant una cervesa a la mà. Aquesta marató peculiar i ben improvisada continua descrita en l'edició d'enguany, com si no haguessin passat ja quatre dècades dels fets relatats.


28/5/18

Estratègia (o Pàtria)

“La clau és fer la incisió de forma decidida, que la fulla s'endinsi en la carn i se separin els teixits sense problemes. L'estri que utilitzis ha d'estar ben esmolat, amb la vora en condicions òptimes, perquè no trobi cap entrebanc en la seva tasca. Per això, cal que, després de cada ús, la freguis amb sorra fermament i tot seguit li passis un drap de lli i la duguis a la mola. La pedra abrasiva allisarà la superfície i seràs capaç d'obtenir un millor tall com més densa sigui la seva composició. Tingues cura, però, de saber on rauen els límits del metall i no cobegis mai unes característiques que no podràs abastar. Recorda: si estires massa la corda, pot arribar a trencar-se. I això succeeix també en les armes i en les eines.

La clau també és la sorpresa, junt amb aquesta decisió. No emplenis l'ambient de paraules, per molt baix que les pronunciïs o les xiuxiuegis; encara que siguin part d'un soliloqui o d'una dissertació. Les diferències haurien d'aclarir-se abans o després de tot plegat. No pas enmig de la feina. Tota distracció es paga cara, tant en la crispació palpable com en el resultat, que serà, sens dubte, més matusser. O no t'agrada admirar la feina del carnisser o de la peixatera, mentre observes les seves mans destres damunt de la peça que toca arranjar?”

Sí, és clar que sí, murmures, tot recordant els mots del shojet en les seves classes magistrals. D'amagat les escoltaves, i d'amagat vares aprendre'n tots els secrets. Empunyes l'espasa fortament, avances en la penombra i en absolut silenci. T'acompanya la teva fidel serventa, que es masega els llavis per assegurar-se que no emet cap so de manera fortuïta. No coneix massa detalls del pla, però estàs segura que no et trairia. Sense covardia, us obriu pas entre l'estança del general assiri. Dorm profundament, després dels embats apassionats, rendit al son plàcid de l'amant exhaust. T'has purificat per no deixar ni un sol rastre seu en el teu cos. Has evitat les nàusees mentre t'invadia, per no malmetre l'estratègia ni perjudicar la pàtria.

Serres les dents i decideixes el punt just per començar l'operació: just damunt de la jugular inflada. Però aquesta vegada no serà una simple incisió; pretens que esdevingui una decapitació en tota regla. Vols dur el cap d'Holofernes com a ofrena al poble hebreu, que per això ets Judit, la jueva.