deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/4/20

L'any u (#escripturaperalconfinament; 20)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vintè ha provocat aquest relat de gènere romàntic:


T'agafo la mà i la noto glaçada, gairebé exànime. I el cap s'allunya i recula, torna a l'any del confinament per culpa de la pandèmia. “L'any u de la nostra història també”, dic i començo a pensar en veu alta. “Després de l'aturada, caldria inhalar amb força per recuperar el ritme i engegar novament la maquinària humana. Però m'avanço massa. L'abril havia arribat de puntetes, gairebé com la primavera, i les setmanes eren intuïdes perquè els canvis no eren substancials. Tampoc les anotacions al calendari, completament absents, no ajudaven. S'havia de prendre aire als balcons o obrint de bat a bat les finestres. Una de les regles fonamentals va ser rentar-se les mans durant trenta segons. Aigua i sabó i mig minut sota l'aixeta. Ara seria impensable, i ens detindrien per malgastar bens preuats. Les lleis s'han modificat tant, inclús sense poder-les votar. Però això no s'ha d'immiscir en la nostra història.

El confinament provocà fer treballar l'enginy per saltar-se'l. Qui no comprava una mascota innecessària però recurrent, llençava la brossa a quatre xamfrans de casa, comprava tres llimones al supermercat perquè eren queviures o espigolava productes de primera necessitat en diferents establiments i tan ample... Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. Jo vaig ser el més estricte possible, i com que la meva feina no era de les etiquetades com “imprescindibles”, des del primer dia de l'estat d'alarma que vaig enclaustrar-me a casa, sols amb l'excepció de les sortides específiques i mínimes als llocs on em calia anar. M'agradava llegir al balcó. M'estarrufava al lloc on el sol feia acte de presència i aprofitava aquest temps per respirar i obtenir vitamina D. Gaudia del refilet dels ocells, de la quasi nul·la activitat al carrer —tant a peu com de vehicles—, de tot el que el tràfec diari ens elimina. Tot i que el més important no era això, sinó la melodia que taral·larejava una noia en un edifici proper.

La cançó era sempre la mateixa, però l'alternança dels fragments triats per cantar-ne el vers corresponent em brindava l'oportunitat d'anar bastint aquella peça musical mentre gaudia de la dolçor d'aquella veu. Cada dia, com un clau, arreplegava un llibre, sortia al balcó i esperava amb impaciència la veïna cantant i enigmàtica. N'imaginava l'aspecte o l'alçada, pensava presentacions, des de ridícules i apegaloses fins a seques i encarcarades, que desembocaven en diàlegs d'allò més vergonyants. Era tímid per natura, i això no ho arreglava ni un virus. En arribar el moment, tancava el llibre, que s'havia convertit en un convidat de pedra, i aguditzava l'oïda. L'èxtasi s'acabava de sobte i, com un nen davant de l'aparador d'una pastisseria, em quedava bocabadat i desil·lusionat. Era tan breu el Paradís per a un simple humà?

I com era d'esperar, en un barri tan petit i amb la limitació de moviments, la princesa i el gripau s'havien de trobar. L'horari habitual dels minuts musicals entrava una franja inaudita, si prenia com a paradigma els darrers deu dies. Jules Verne no em mantenia en tensió ni assegut a la cadira, sinó més aviat amb ganes d'abocar-me a la barana del balcó i escrutar-ne tot el carrer, fins on em permetessin la miopia i l'astigmatisme dels ulls. Encara que aquesta acció em deixava al descobert i la no compareixença de la dolça veu em feia mala espina, vaig atrevir-m'hi. I davant per davant meu va passar una sílfide, una deessa, el cos més perfecte que les diòptries al meu haver havien copsat mai. Com un estaquirot, l'observava i l'admirava. Fins que gairebé era a uns deu metres del meu habitatge, no vaig tenir la genial idea de xiular la melodia ja arxiconeguda per mi.

L'anècdota sempre ha fet gràcia en els nostres tiberis familiars. Els costa, a la canalla sobretot, imaginar una època excepcional com la de la pandèmia. Però també els és dificultós aquest aproximament a l'altra persona, gens immediat ni fàcil, amb entrebancs i amb el perill de fracassar. Cinquanta anys després la sílfide segueix encisant el gripau que soc, i m'enorgulleix amb els cinc fruits del seu ventre, que també ens han ofert diversos enllaços i descendència nombrosa. Recordes els seus noms?” T'acarono el dors de la mà, glaçat, gairebé exànime, i els ulls se t'omplen de llàgrimes. Avui almenys sembla que he pogut entreobrir lleugerament la porta de la teva memòria. I esdevens borrosa rere el tel del meu plor mentre et dic: “Tranquil·la, inclús per a mi, que no visc eclipsat per l'Alzheimer, em costa el meu temps.”

Cap comentari: