deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

1/2/15

Intempèrie (o Ímpetu d'adolescència)[63a Crida de VullEscriure]

Esbufega i prega perquè la canalla mengi ràpid i marxi lluny i la deixi tranquil·la. També perquè ell, que avui tampoc no li agrairà el dinar, s'arrepapi i faci una becaina d'allò més reparadora. Els observa, murris i afamats. Des de la seva perspectiva, veu que la parella ja no rutlla. Hi ha retrets i indirectes, mirades de menyspreu. Ha arribat el moment que no reconeix els seus propis fills, que emulen el gandul del pare. Ell, que no fa res més que exhibir-se i dropejar. I es troba a la intempèrie, desemparada inclús, del que creia que era el seu clan. Se sent entre desconeguts, aliens a ella mateixa, que no sap ben bé d'on han vingut.

Exhala novament, rosegada pel desassossec de qui s'impacienta, descol·locada. Encara li resta l'esperança de l'escapada quan tots s'han descuidat. Quan torna a ser ella i aquestes alenades d'aire fresc li eixamplen els pulmons i, per consegüent, li il·luminen la grisor de la rutina, que és la vida d'un temps ençà. Ho nota. Havia caigut en barrina i es trobava en un bucle que la xuclava. Uns ulls pregons van ajudar-la a sortir d'aquell pou fosc de moure's d'esma, com un arbre al bres del vent. Ell fou tan oportú que avui encara li sembla viure un somni. També li fa respecte anomenar-lo amant. Però és clandestí. Quin altre nom té aquest tipus d'amor? Perquè l'estima, s'estimen. No s'ha atrevit a confessar-ho però li ho transmet amb mirades furtives, de caçadora i de maula.

Suporta estoicament la cançoneria diària del dinar abundant, perquè el premi és enorme, i s'ho prenen com un repte: aconseguir veure's sense que siguin descoberts. Les males llengües i els orígens diferents, per molt que diguin que són cosins llunyans... La fressa dels més petits, jugant, quasi inaudible i els lleus roncs, que han començat, li indiquen que ja pot absentar-se sense cap perill. Corre, amb ímpetu d'adolescència, cap a la sabana, on l'espera el guepard. Almenys ell li té més sensibilitat i atencions que el rei de la selva, expert en espantar mosques amb la cua, mentre dorm.

Cabòries (o Penúries)[Lliga de Microrelataires; J2]

Rebràs el correu amb la nova proposta de la Lliga. Aquesta jornada t'imposaran escriure sobre progrés. Arran d'un reportatge, se t'acudirà la història d'un adolescent congolès que es guanya la vida en una mina de coltan. Plasmaràs al paper les penúries, els sacrificis d'aquell vailet, que anomenaràs Bene o Koffi, d'uns tretze anys. Reflectiràs en cada frase les cabòries d'un noi que, abans de descobrir la joia de viure, ja està cansat de lluitar i de guanyar una misèria a canvi d'aquest mineral. Li faràs picar entre els riscs de l'asfíxia i el límit de la claustrofòbia, en forats cavats a la muntanya, mentre pensa en un mòbil i en una tauleta, gràcies als primers guanys i a la cobdícia del progrés, vista en cartells publicitaris pels carrers de Lusamba. Et bullirà la idea dins del magí i l'entrellaçaràs amb allò que has copsat, bocabadat, davant del televisor. Gairebé desistiràs, per poc versemblant o per la ubicació tan llunyana, però encara falten dies per al final del termini. Reposaràs l'esbós mental i, a l'endemà, potser veuràs més clar l'argument. Només són dues-centes paraules, sense cap altra dificultat o handicap. Però no podràs adormir-te, que el temps també progressa i transcorre...