deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

13/9/12

Vehemència (Repte Clàssic DXXII)

Serà l'església la que empari la nostra trobada, aquest corc que avança per les entranyes dia rere dia i omple d'impaciència. I, entre rosasses que refulgiran amb el sol del sud, apareixeràs plena de set per apaivagar, llavis famèlics per un bes, un mossec, una tímida frase. Llavors ens adonarem de la importància del pla, que semblava superflu mentre el dissenyàvem per ser perfecte, de les hores de conversa secreta, de les confidències a l'ombra del món.

I et veuré més bella del que ja et veia darrere de la pantalla freda que emparava la teva escalfor, les paraules apassionades escrites amb neguit i pressa podran ser xiuxiuejades en abraçar-nos enmig de la pau del temple. I no tindrem perícia per formular preguntes ni respondre-les, pels nervis a flor de pell d'ençà que hauràs travessat el pòrtic i ens haurem reconegut. Tampoc no trobarem el moment adequat per decidir-nos a travessar-lo de nou i fer cap al meu apartament. Sense gosar agafar-nos de la mà per si un cas apareixen ulls que no haurien de ser presents.

Serà a l'església on descobrirem el tacte i el gust, l'esgarrifança i la timidesa extrema, i un nou glop de desig ens recorrerà la columna vertebral tot esperonant-nos els membres. Caldrà controlar els ímpetus i les ganes de devorar cada centímetre dels nostres cossos per no rebre el toc d'atenció de les ancianes beates que duen dol sempitern. I recorrerem, com si fóssim amics que s'han trobat per casualitat, els pocs carrers que ens separen de la salvació i de la intimitat de les quatre parets en què només hi ha espai per a tu i per a mi. I en tancar la porta, les pupil·les es cercaran en la penombra demanada, per recrear, un cop més, l'escenari de la nostra coneixença, la primera nit de màgia i de conversa amena, sense cap més límit que l'alba.

I et despullaré amb la lentitud de qui ha sabut esperar i de qui desitja amb vehemència, et fitaré amb l'atenció que has merescut sempre i sabré que davant meu hi ha la dona que em desperta i em desvetlla, que em carrega dia rere dia les alforges de la necessitat sincera. I agrairé al cel que veneres la teva existència, la nostra coincidència, la decisió esbojarrada de trobar-nos, malgrat el perill i el risc. Tot això serà demà, quan hagis tornat de l'escola, de deixar els petits. Avui imagino cada detall de la nostra cita, que està a punt de fer-se realitat, mentre us esguardo rere les cortines de l'apartament, a tu i al teu marit, envoltats per la gatzara de la quitxalla. Avui que encara no ets meva...