deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

8/10/11

Consciència (Repte Clàssic CDLXXXIV)

he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)

[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]


e. e. cummings.



1997


Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.


1978


Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.


1997


Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.


1976


Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.


1997


Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.

No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.