deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/7/14

Coherència i lògica (relatcrossing de VullEscriure)

Paraules obligades: dinosaure-barjaula-paraula-gronxar-llibreta-França-saule



(En homenatge al miniconte “El dinosaurio”, d'Augusto Monterroso)

En despertar el dinosaure, la libido creixent d'haver tingut tota la nit somnis humits no ha desaparegut. No pensa en l'esmorzar. Encara no, almenys fins que aquesta xardor seva no arribi a nivells acceptables. S'alça i, sense emetre ni un gruny ni el que podria ser una paraula d'afecte en el seu idioma primigeni, albira cap al mar de falgueres i saules i d'altres espècies arbòries i herbàcies que no sabria anomenar. Hi deu haver alguna velociraptora desperta ja, i tan calenta com ell. Ho suposa per la forma de gronxar-se aquella part de vegetació, i per la flaire carregada de feromones que li arriba amb el ventijol càlid d'aquest començament de dia.

Corre cap al punt on suposa la presència d'aquesta barjaula moguda. I si el seu instint l'enganya, pot tirar pel dret i acabar l'aventura amb una decapitació neta i ràpida, com si es tractés d'un rei de França. O algun president papissot d'algun país decadent i peninsular...

S'atura. Tot el que rellegeix no té cap sentit. Dinosaures excitats, països moderns en ple Juràssic... Tanca, enfurismat, la llibreta i apaga el flexo. Per avui no seguirà escrivint. Massa porros i massa cerveses en el seu cos per pensar amb lògica i coherència. S'allitarà i demà, segurament, quan desperti, el dinosaure encara serà allà...


Demència famèlica (Supervivència VIII)[Melorepte249]

Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?