deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/7/11

Rapsòdia marítima (Itineràncies poètiques III, 58)

Imatge: E. Chillida [Yunque de sueño X]


Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.

Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.

Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima

Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.

Desídia pecuniària (Itineràncies poètiques III, 57)

[segiment extraoficial del poema Abstracció i empatia, de l'Helena Bonals]


Duré xavalla
Sense valor a l'ànima
Per a aquells dies
En què la vil desídia
Em faci negar els besos.

El cor és eco,
Quan no troba paraules,
Ple de buidesa.

Nostàlgia (o Metròpoli idíl·lica)

[microconte per celebrar el quart aniversari del blog Antaviana, de l'Arlequí]
arran d'aquesta imatge:



Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...

Insol(v)ència (Itineràncies poètiques III, 56)

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

Renúncies (Itineràncies poètiques III, 55)

Renunciar a tu
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.

Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.

Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,

Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.