deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

20/4/20

Santjordiana (#escripturaperalconfinament; 23)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-tresè, mentre els unicorns i els extraterrestres es decideixen a col·laborar o no, ha provocat aquest relat amb aires santjordians:


L'atmosfera de la Diada de Sant Jordi s'omple de llibres i de roses, un dia per a la llegenda i per a l'amor. Si aquesta fos la tònica per sempre, ja seria una fita memorable, però no sempre s'esdevé de la mateixa forma. I no parlo d'enguany, en què un minúscul ésser ha estat capaç d'ajornar i de suspendre dies assenyalats i festivitats ben arrelades. Caldria recular uns tretze anys, per exemple. I el sol del mes d'abril fereix uns ulls acabats de llevar, un badall oxigena les cèl·lules encara mig adormides i les esperona, en ple estirament de braços i de cames. I la primera micció amb totes les aromes de vuit hores sense evacuar-ne ni una gota, i l'esmorzar a corre-cuita perquè les classes no esperen però de pressa i bé no pot ser. Surto de casa com un esperitat i de seguida veig com les roses comencen a guanyar terreny en la grisor de l'asfalt i de les voreres i els cavallets i els taulons acabats de treure d'un magatzem, són el germen de l'exposició de llibres que, en uns minuts, es desplegarà davant de l'aparador de la llibreria del poble. Respiro amplament. Eixamplo els pulmons i somric.

He estat fent la llista inacabable de llibres per tenir a la biblioteca personal, i sé que el més voluminós serà demanat al pare. Per una vegada (deixant de banda la cita nadalenca) no és dolent que es grati la butxaca per comprar-me'n un. El neguit em visita durant cada assignatura i el professor de torn m'enxampa revisant el rellotge massa cops seguits, fins que acaben cridant-me l'atenció. Jo, però, penso en tots els llibres que m'esperen quan soni el timbre de les 3 de la tarda, quan sigui l'hora d'anar a dinar. Endraparé en un temps rècord i fugiré cames ajudeu-me cap a la parada llibretera, a remenar i a sospesar l'elecció segons el pressupost santjordià, sumant-hi l'afegitó de la mare que, subreptíciament, m'entaforarà un bitllet dins de la butxaca de la jaqueta.

De camí cap a casa, penso en Joyce, en Gil de Biedma o en Gabriel Ferrater. Rumio en les obres completes bilingües de Sylvia Plath o d'Anne Sexton, o també em tempta deixar-ho a l'aventura de la coincidència. Hi ha troballes extraordinàries de vegades, quan et poses en mans del destí i de la fortuna. I, abans que me n'adoni, ja estic fregant-me les soles de les sabates en el pelut de l'entrada de casa. Els ulls plorosos de la mare em reben junt amb una abraçada ben ferma. Aquest panorama em dona una mala espina suprema. Un gerro d'aigua freda al damunt és la quitança d'aquesta Diada perquè cal afanyar-se per arreplegar quatre coses i conduir fins al poble nadiu de la mare, a 400 quilòmetres d'aquí. La notícia de la mort de l'àvia provoca que els autors i les poetes s'esfumin lentament i ara ja soc conscient que hauré d'esperar-me uns dies per augmentar el nombre d'exemplars de la meva biblioteca.