deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

16/5/08

Potser no... (Melorepte13)

[proposat per ametista]
Lluny, ets lluny i no noto que les teves passes
Hagin portat els vents de la tempesta que acomiada.
Potser perquè sé que seria insuportable la vida
Sense llevar-se amb el somriure de qui estimes.

Lluny, i no sé arreplegar les forces per a fer-te propera
Enmig de l'abraçada paralitzadora del fred més intens,
Per a sucumbir als teus braços de dona i de mar tendra.
Potser perquè les paraules s'han erosionat en la meva boca.

I somnio que els llençols guarden la teva fragància encara,
Que el sol del nou dia em desperta amb l'alè de la teva besada,
I sé que tot ha marxat. Enllà, massa enllà, i ets lluny.

I cal viure mentre quedi esperança -això he après amb incredulitat-?
Cal lluitar encara que sàpiga que tindré l'amargor de la derrota,
Encara que senti el teu cos en la buidor que et manté lluny?

L'Àgueda (Repte Clàssic CCCXXV)

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall vermell i se’l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de sabors que s’acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d’una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l’alcohol la duu a un estat eufòric que l’allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l’envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.

L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.

No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.

Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...