Després de deixar els nens a l'escola
i de fer una compra ràpida al supermercat que es troba de camí,
torna a casa i es dutxa ràpidament. Fa setmanes que se sent
neguitosa, sobretot els darrers dies, en què ha rebut la confirmació
de tot. S'ensabona amb perícia i velocitat alhora. Vol que tot
estigui impecable. Cada racó del seu cos ha de quedar immaculat,
sense cap olor estranya. Ni tan sols de suor fresca. Vol que sigui
una ofrena sincera i pura, sense res que corrompi aquests sentiments.
Els que la desvetllen nit rere nit, perquè se sap desitjada. Ella,
que no mereix la felicitat en aquesta vida.
La tovallola ja la fa estremir. Les
restes de la fragància del suavitzant i la rugositat del rus li
desperten els sentits. Torna al seu cap una única idea: uns dits que
la duguin allà on decideixin. Vol ser penell en aquest corrent
d'aire que l'ha feta alenar de nou. I anhelar també. Anhels dins del
cap durant tot el dia perquè transcorregués el temps i arribés la
nit i poder trobar-se amb unes paraules plenes d'amor i apassionades,
amb uns ulls que la devoren mentre li recorden la infantesa en
platges gaditanes. Desperta de l'ensonyament en adonar-se que s'ha
assecat dos cops tot el cos. Mira el rellotge. Té un marge ampli
encara. Però no vol anar de bòlit.
Deixa la tovallola amb cura. Així, en
una revolada, podrà recollir-ho tot quan torni. S'unta de crema tot
el cos, amb més delicadesa a la zona dels pits. Hi passa més d'una
vegada, fins que els mugrons se li sensibilitzen. No hauria de seguir
perquè s'humitejarà i haurà de tornar a la dutxa. Es ruixa amb la
colònia que sempre utilitza. La vainilla, junt amb la crema
corporal, que es barregen en la seva pell, crea una pàtina de
delícies, que trobarà cada carícia que li sigui oferta. Sent la
suavitat del seu cos i l'excitació creixent, amalgamada amb els
nervis i la suor que li provoca la proximitat de l'hora concertada.
Pateix, abans de col·locar-se les calcetes negres, encara sembla que
suï i que olori la transpiració. Es vol maquillar ja. Així no se
sentirà tan estranya. Es veu horrible al mirall del lavabo. Per això
es dirigeix a la seva habitació. Davant de la còmoda, es perfila la
línia dels ulls. No els veu tan bonics com li diu. Són marrons,
normals, mediocres. Ella els prefereix verds, com la mar de Cadis que
ha descobert fa mesos de nou en el seu esguard. Es perfila també el
contorn dels llavis amb el llapis de color magenta. Res de colors
estridents. El carmí, rosa pàl·lid, per omplir els seus llavis
molsuts i res més. No vol pólvores a les galtes ni rímmel a les
pestanyes. Sap que la troba més atractiva amb el rostre al natural.
El sostenidor, de blonda blanca, ha
estat triat perquè sigui un senyal que
indiqui que avui és un dia important. Són els que duia la primera
nit... Quan se'l col·loca, els pits exuberant i rebels comencen a
pacificar-se. I els dissimularà, o ho intentarà, amb allò que
triï. L'acomplexen per la seva mida. No li agraden i, per tant, no
poden agradar a ningú. No ho vol pensar massa ja, i se'n va cap a
l'armari i la munió de roba que hi troba dins no l'ajuda en
l'elecció. En veu tanta... I tota li agrada i li desagrada al mateix
temps. La faldilla i una brusa deixen al descobert les seves cames i
l'escot; uns pantalons i una samarreta perfilaran massa el seu cos
grassonet... Se li acut presentar-s'hi només en gavardina. I la idea
esbojarrada la fa somriure. Quina cara faria en veure-la! O ella
anant pel carrer així... La decisió recau en un vestit texà, que
no es pot desbotonar, però que és fàcil de treure. Només hi troba
una pega, a banda de l'escot, que és impossible d'amagar amb
qualsevol peça: el vestit cobreir només mitja cuixa i no li fa prou
el pes, per agosarat, però no se'n desdiu més.
Un cop que es calça les primeres
sabates que troba i que combinen amb el vestit, descendeix per les
escales a la planta baixa i, allà, en el lavabo que només és usat
per ella i quan hi ha convidats, es pentina. Es pentina diverses
vegades, canviant la clenxa, recollint-se els cabells en un monyo,
deixant-lo solt sense cap més complement. Finalment, però, tria la
cua. Els recull amb una goma blanca, que combina amb tot. Mira de nou
el rellotge. Aquesta vegada el del menjador. Queden quinze minuts per
a l'hora. S'esglaia perquè tot ha transcorregut tan ràpid...
Sobretot la darrera hora. Agafa les ulleres de sol i les claus del
cotxe i les de casa i surt al carrer. Tanca de cop. No vol perdre
temps reculant per tancar amb doble volta. El cotxe, aparcat enfront
del xalet, l'espera fidelment. Al maleter, ben amagada, la compra del
matí, que li servirà de coartada per a tota pregunta que se li
formuli més tard. Té deu minuts ben bé fins al centre de la
ciutat. Entre carrers tallats, avingudes plenes de trànsit i de
vianants, carrerons alternatius que la diguin per itineraris una mica
més llargs. Els carrers més pròxims al seu domicili es troben
deserts. Per sort, el veïnat treballa o és al bar, o al supermercat
comprant o a casa, atrinxerat. I potser algú la vegi sortir
esperitada. Però no sofreix per això. Més aviat li sembla més
perillós un cop al centre. Per molt que sigui gairebé desconeguda
per aquella zona, sempre hi ha coneguts escampats per tot arreu.
Multiplica els ulls. Ho mira tot, tot
ho observa i busca cares familiars que puguin ser informadores. No
arribarà a temps però ja ha avisat que potser portaria una mica de
retard. Només li sap greu que sigui temps perdut en altres coses.
Pateix. La processó més important va per dins. Els seus principis
són uns altres: la fidelitat, el respecte, l'aliança durant anys...
Però, si ho pensa, també actua segons els seus principis. Perquè
és fidel a allò que sent i que ha despertat en ella. Amb una força
tan increïble com agradable. Amb una gran part de sorpresa, perquè
se sent desprendre's d'una letargia que l'endormiscava, que li
afeixugava el cos i els membres. I també el cor, la part dels
sentiments, i el cervell, la ment cada cop menys àgil per haver-se
rendit a la sort de la vida. Malgrat tot, ara sent la veu lluitadora
de l'adolescència que reclama els seus drets i els seus somnis, els
arramblarà amb força i amb tot l'esforç que calgui, encara que la
veu de la maduresa, també interior però més calmada, li xiuxiuegi
amb insistència que el camí correcte és un altre.
Encara la rampa d'accés a l'aparcament
subterrani del centre de la ciutat. Així no cal capficar-se més, a
banda de les cabòries, amb la dificultat de trobar un aparcament a
aquestes hores del migdia, quan la bullícia és tan exasperant com
intranquil·la. Per qualsevol raó, per petita que sigui, es toca el
clàxon o es renega o s'esmenta un familiar proper amb oficis de
baixa estofa, o, fins i tot, es busca brega i, si tan greu és
l'icident, o tan valenta és la part implicada en l'incident, pot
arribar la baixada del cotxe o el cop de puny. S'atura davant de la
barrera i espera el tiquet, que mai no havia tardat tant a sortir.
Així ho veu ella, avui. La barrera, amb una parsimònia igual de
lenta que la del tiquet, s'apuja i, a la fi, pot avançar a la
recerca de la plaça lliure el més a prop de la porta de sortida. Ha
de baixar dues plantes abans que, a la tercera, en trobi una, en
l'atapeïment en penombra de l'aparcament. No és una maniobra
perfecta, ho sap, però ara no té temps per tirar de manuals de
conducció o de reglaments de comportament cívic.
Tanca i s'assegura que no queda res a
la vista, i corre cap a la sortida. No espera l'ascensor i puja els
graons de dos en dos. Els replans serveixen per agafar aire. I per
notar que tota ella està banyada per la suor. Se'n tornaria,
evidentment, però el desig per abocar-se en aquells ulls marins és
irrefrenable ja. Tornen, novament, les imatges que duren fa tres
mesos i mig, les paraules nocturnes que trobava cada cop que
coincidien, l'estratègia pensada i planejada, girar l'esquena al
decòrum i a la vergonya, la nostàlgia i l'espera, la desesperació,
l'enyorança, el neguit de no arribar la nit encara. I haver de
callar, buscar l'única complicitat en el silenci i, en resum, ser
feliç durant un interval de temps tan breu com satisfactori.
Travessa la plaça en diagonal, amb les ulleres de sol posades i la
mirada baixa, mirant un punt inconcret del terra. No sabria què
respondre si es trobava amb algú conegut i li preguntava on anava. I
si la resposta l'animava a acompanyar-la? Millor dir la veritat, que
es dirigeix a l'església per resar i pregar. No diu cap mentida. Sap
a qui resarà i per quin motiu pregarà. Vol que la vida sigui més
fàcil, que li permeti aconseguir allò que sap que no té dret a
tenir ni a merèixer. Però que, malgrat tot, vol tenir perquè s'ho
ha guanyat. Perquè, en el fons, sent l'egoisme per un cop a la vida.
Enfila el darrer carrer abans d'arribar
a l'església, la seva preferida entre totes les de la ciutat. La més
tranquil·la i bonica alhora. Per tot el que significa per a ella com
a dona i com a creient. Creu en Déu, sí. Però també creu en
l'amor. Sobretot si l'herald que porta el seu missatge és un esguard
nítid, una mar en calma de verdor i de profunditat, on ella hi ha
naufragat abans d'aprendre a nedar. I no se'n penedeix. De res. Al
llarg dels cent dies i escaig que fa que sospira pel dia d'avui. Se
sent lliure a decidir, ha llançat els daus i no sap quins números
tocaran. Però vol jugar amb l'atzar i amb la fortuna. Una vegada
més. Com la primera, que va acabar en matrimoni, el matrimoni que
dura i l'acolla. Però, aquest cop preferiria que la sort li
somrigués. Tot i la clandestinitat i els nervis pel mal tràngol
d'haver de mentir. No li fa res ara. Quan ha traspassat el llindar de
l'església, el cruiximent d'un dels bancs li descobreix la figura
esquàlida d'ell, amb el llibre sempitern i omnipresent a les mans.
La somriu, perquè l'ha reconeguda. Està suada, vol tornar enrere,
però aquell somriure i els ulls que, mica en mica, va distingint,
acceleren els seus passos cap a ell. Perquè sap que aquesta és la
segona oportunitat d'intentar ser feliç. Malgrat que no sigui lícit
ni se li permeti ser-ne, de feliç. Per la seva condició de casada.
