Tònica (o Plàcida delícia)(REC de la Cadena Ser IX; 005)

—I com és que mai no van canviar el pany si sabia que el lladre tenia un duplicat de les claus i que havia entrat en altres ocasions després del primer robatori? I si, no content amb robar-li tot, hagués abusat sexualment de vostè? Perquè les vegades que va perpetrar les seves malifetes vostè dormia plàcidament al seu domicili...

 —Miri, jove, quan s'arriba a la meva edat, l'absència d'emoció és la tònica en la vida d'una dona gran. Què hauria guanyat canviant-lo? Tornar a l'avorriment d'un passar les hores sense cap al·licient. A més, no es va fixar com d'atractiu era el lladregot? Si l'hagués enxampat in fraganti...

Amnèsia (o Reminiscències bàsiques)(REC de la Cadena Ser IX; 001)

En obrir el contenidor, es va adonar que estava començant a oblidar el nom de les coses, fins i tot les més quotidianes i bàsiques. Quedava en el seu cervell el pòsit d'una reminiscència però sense un vincle concret. Tot i això, el seu estómac no deixava de queixar-se. La fam semblava un element més ancestral i costava perdre'l en un descuit qualsevol. Entre negres bosses i efluvis pestilents, trobava restes rebutjades que semblaven comestibles, cosa que corroborava en clavar-hi un mos. També semblava no recordar quin aspecte tenia el menjar. Per això, va defugir la dona que li oferia una ampolla de llet i un paquet de magdalenes. L'amnèsia també li havia esborrat la part de l'agraïment.

Hàbitat (o Espècimen)(REC de la Cadena Ser VIII; 033)

Aquell ésser diminut que colpejava la lent des de l'altre costat em causava nàusees i això s'empitjorava en veure'l tan de prop, augmentat milers de vegades, fins al punt d'haver de desistir per uns minuts en la tasca d'observació. Era llavors quan visualitzava el seu origen i el seu hàbitat, la forma que havia estat obtingut i, fins i tot, totes les accions relacionades amb aquest espècimen. En realitat, era massa escrupolós per estar al laboratori, ho assumia, però mai no hagués imaginat que una mostra investigada em tirés tan enrere, sobretot tractant-se del meu propi esperma.

Cutícules (o Nàdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 031)

Va sortir, sigil·losa, a estirar les cames, a desentumir els músculs perquè no se li engarrotessin, a dibuixar fàcilment amb el seu cos figures impossibles. En definitiva, a gaudir del moment sense mals de cap i demostrar al món que així succeïa, malgrat la seva serietat i el seu rictus impassible. Per això, la va descol·locar que allò que a ella li semblava normal, una cosa que sortia del seu interior amb naturalitat i gairebé sense esforços, hagués assolit la perfecció. Com així intentaven plasmar els dígits del marcador, també sorpresos com la Nàdia, que es mirava les cutícules, vergonyosa...

Consciència (REC de la Cadena Ser VIII; 030)

La Inquisició no trigarà a arribar. Fa un cop d'ull al rellotge i murmura una maledicció. Ha de córrer per amagar les proves del delicte: els rastres de cendra dels papers cremats, l'olor delatora que ha impregnat l'habitació, mentre esborra de la seva mirada la càrrega de consciència de saber-se culpable. Abans que hagi tingut temps a obrir la finestra perquè el fum desaparegui totalment, escolta els passos i la veu que tant tem:

—Jaimito, què has fet amb el butlletí de les teves notes? —pregunta darrere de la porta la seva mare, inquisitiva .

Càbales (o Misericòrdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 023)

Tot estava dibuixat a la petita llibreta grisa que duia a la butxaca dels pantalons, i així no hi havia perill d'error o de descuit. Bric de llet, pa, formatge... només l'imprescindible. Tot traçat amb una visible cura. Ella, que era sordmuda, assenyalava els dibuixos que volia i la seva filla entrava al supermercat amb els diners necessaris, segons les càbales de la mare. Mentre la nena corria pels passadissos frenèticament per acabar ràpid l'encàrrec, la dona continuava al costat dels carros de la compra demanant a estranys una mica de misericòrdia, en forma de moneda, per apaivagar la seva fam i la de la seva filla.

Clarividència (REC de la Cadena Ser. VIII; 021)

Seguia atrapat allà dins. Tot i haver trencat aigües hores enrere i de tenir una òptima posició per a un part sense complicacions, el fetus no avançava ni un centímetre cap al camí correcte, fora del ventre matern. Alguna cosa anava malament i tothom semblava adonar-se'n. Es va haver d'improvisar un pla alternatiu, tot estudiant la possibilitat dels fòrceps o de la cesària, però res no semblava funcionar en aquell atziac quiròfan. La dona, desesperada, mirava arreu aterrida. Com si pressentís, ella també, la clarividència del seu fill, que es negava a conèixer aquell planeta ple de caos que era la Terra.

Nostàlgia (REC de la Cadena Ser. VIII; 020)

A ningú no se li ocorrerà que només va voler volar, com abans de l'accident. Tampoc que sentia nostàlgia dels núvols i del cel blau, dels llampecs tan propers en plena tempesta ni dels canvis de pressió en variar l'altitud. A ningú no se li passarà pel cap preguntar les raons per les que va tornar a l'hangar amb un uniforme de l'època en actiu. La seva presència era tan perillosa, tan lligada a la matança de civils a l'Afganistan, que s'havia d'esborrar rotundament. D'un tret precís, per exemple, escampant pel paviment la seva matèria grisa, tan grisenca com l'entramat del que incumbeix als militars.

Faràndula (o Ignorància)(REC de la Cadena Ser. VIII; 019)

S'adreça a la gàbia dels lleons per demostrar quant s'equivoca. Farà que s'empassi les seves pròpies paraules, perquè la ignorància és molt agosarada. Ell, que sap tant sobre el circ, els seus tripijocs i els seus trucs. Perquè fins i tot aquest món de faràndula té goigs i ombres. A més, aquest gamarús és un simple pallasso, en el sentit literal. Què opinarà ell sobre les dietes dels grans felins, si ni sap desmaquillar-se? Qui s'imagina un lleó sent vegetarià? Pobre infeliç, murmura ja dins de la gàbia. I somriu en ratificar que ell té raó: són carnívors!, crida als quatre vents mentre se li abalancen les lleones amb els ullals esmolats.

Còmode (REC de la Cadena Ser. VIII; 018)

Li faltaran, almenys, un parell de centímetres per arribar a la barra. Del trapezi no voldrà saber ni el seu aspecte. Ni parlar de les cames, que li faran mal fins al límit del que és suportable. I tot el reguitzell de músculs i ossos que ni sap anomenar, però que demanarà protagonisme. El simple fet de pensar-ho li provoca prémer la mandíbula i cloure els ulls. Abans de començar a omplir el formulari, deixa el bolígraf damunt del taulell i s'acomiada amb un somriure forçat. Ho consultarà, novament, amb el coixí: no veu clar que l'halterofília sigui un assumpte que mereixi tan precipitada decisió, i el sofà de casa és tan còmode, confortable...

Ímpetu (o Retrògrada)(REC de la Cadena Ser. VIII; 016)

Vostè és el primer que l'obre, em va dir d'amagat de tothom, protegit per la penombra i el murmuri. I és admirable tanta valentia, prosseguí el seu discurs, és agradable ser testimoni de la decisió de la joventut, del seu ímpetu. Reconèixer que, gràcies a vostè, hi ha més horitzons si alcem la vista i deixem de contemplar-nos el melic. Demostrar, sense enervar a ningú, que no existeixen límits excepte els d'una societat retrògrada, abstreta, tancada de mires com la nostra. Vostè és el primer que l'obre, va repetir i, estrenyent-me la mà, afegí, emocionat : i el seguirem com el cec ramat dòcil que som.

Idíl·lica (REC, de Cadena Ser Castelló)

Sense saber per què em vaig enamorar dels seus ulls. Les seves pupil·les penetrants i negres com la nit més abandonada em provocaven insomni, desassossec, i, alhora, em transportaven al racó més idíl·lic mai imaginat. Els volia observar per omplir-me l'ànima. I va arribar el dia en què no vaig voler respondre a aquesta pregunta; no m'importaven els motius, només gaudia dels seus iris maragdins, de la seva mirada capaç de provocar l'aleteig de mil papallones. Encara dormo malament, tot i tenir-los al meu costat, guardats en formol.

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.

Antagòniques (REC de la Cadena Ser. VIII; 014)

Sense saber per què, li vaig clavar un cop de puny. Enmig de la cara, amb precisió i sense titubeigs per part meva. A ella la va sorprendre tan inusitada acció; a mi em va descol·locar desconèixer-ne el motiu. Des de l'inici del curs acadèmic, amb prou feines ens dirigíem la paraula, i menys arran d'aquest atac de ràbia infundat. Pel que sembla, cap de les dues no notava l'existència de l'altra però, al seu torn, ens observàvem. Dies després, vaig descobrir les meves enveges i les nostres diferències. Jo era l'aplicada i delegada de classe; ella tot el meu jo antagònic, desordenada i plena de passotisme. Ser l'última de la classe també desperta la ira.

En guàrdia (REC, de Cadena Ser Castelló)

Compartim moments però ningú no se n'adona. Sobretot perquè passem gairebé desapercebuts. No ens molesten, tampoc no pregunten. Ni tan sols ens parlen a tots dos. Per a aquests moments delicats, que requereixen una ment oberta i sense prejudicis, ja hi sóc jo, que replico davant qualsevol consulta, aldarull o insult. Fins i tot a la nimietat més banal. L'autocontrol, la sang freda mai no fallen, precisos com la punteria. Tant patrullant com en un atestat, som col·legues inseparables, la meva ombra i jo.

Químiques (REC, de Cadena Ser Castelló)

Mai no vaig sospitar que els estudis de química em portarien la felicitat; abans havia pensat en ardus anys per arribar a ocupar un lloc un xic decent en una cosmètica de mig ral o, amb una mica de sort, no haver de viatjar a l'estranger quan el mercat laboral al país fóra tan precari como es vaticinava. Ara, com a cambrer de pub musical, aconsegueixo aventures diàries gràcies a la química de seductor innata. Però és una altra química, la inorgànica, la que alimenta la meva ànima psicòpata a la fi de cada nit.

Fondària (REC de la Cadena Ser. VIII; 011)

El missatge era clar, concís, breu i letal: no insisteixis, deia. Per això, va seguir sobrevivint als seus profunds ulls, que, tot i la renúncia, els somiava nit i dia. Però, quan va despertar, un matí qualsevol, i ni tan sols va ser capaç de recordar el nom d'aquest amor, es va sentir alliberat, lleuger com una ploma. Amb un ressentiment, això sí, de remordiment. Per haver deixat en l'oblit aquest romanç breu i impossible. Va treure el cap a la finestra i va aspirar l'aire fresc. Va ser llavors quan es va adonar de l'atracció de l'abisme, profund com uns ulls pretèrits, tan temptador...

Oxímoron (o [Genea]lògica)(REC de la Cadena Ser. VIII; 009)

En realitat això de l'amor no tenia cap lògica. Ho reconeixia i, malgrat tot, es va capbussar cegament en les aigües turbulentes d'una nova relació. La noia, de bona família, era educada i atenta, igual d'encantadora que la seva mare. Van llimar les diferències que van sorgir i van gaudir dels períodes de calma, en consens i harmonia. I, encara que notés que el distanciament era ja palpable, va néixer una filla en comú; un àngel tan tendre, pur amor... Però sabia que, tard o d'hora, la paradoxa que l'unia a ella li portaria a la cruïlla de no saber si la dona que estimava era sogra, esposa o filla.

Dècades (REC de la Cadena Ser. VIII; 008)

Començà a pensar en un nou teorema. I, després de dècades d'investigacions i proves fallides, avui pot dir que tot està a punt perquè el seu experiment es faci realitat. Ja no recorda les nits en blanc ni  els atzucacs en topar amb l'error. És enorme la seva joia i satisfacció: ser pacient i perseverant ha donat els seus fruits. L'únic que li manca per aconseguir l'èxit és la tempesta, anunciada dies enrere. Aviat, el llampec serà l'origen dels seus malsons, dels seus temors més ocults, en tornar la vida al monstre. Però ho ignora encara Viktor Frankenstein, que dorm plàcidament.

Gèlida (REC de la Cadena Ser. VIII; 007)

Però ja res no seria igual. Ni les seves joguines ni les seves amigues. Ni tan sols la seva llar ni els seus vestits. La primavera va desaparèixer gairebé sense haver-la gaudida, al costat de l'almesc dolç de les llaminadures. Ni l'estiu es va aturar a la porta. Ni la tardor. Va arribar l'hivern de cop, gèlid, cruel. Un hivern perpetu, que li va marcir les paraules entre els llavis en flor, que li va fer avançar el rellotge de la vida i passar de la infància a l'edat adulta sense adonar-se'n, en el silenci de la nit. En veure's envaïda. A mans del seu pare i de la seva nuesa tan violenta com inesperada.