deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

21/3/11

Platxèria mínima a Xènia (A la Poètica)[Dia de la Poesia'11]

1. Platxèria

Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix
I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma
Que xuma la xocolata de la mateixa xicra.

He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs
Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle,
Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti
Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi.

Xerro per no desxifrar ximples exhortacions
Que ruixen de xaragalls les xurriaques
De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles
En els xiprers del nínxol extrem i exhumat.

Puix que xollo els xais del xafardeig,
M'afegeixo al xivarri i a la platxèria
Com el peix que es queixala i no es queixa.

*


2. Mínima

M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans
I moc les mans amb moviments de marees meditabundes.
Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món
I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid

(La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix
Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor,
Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).

*


3. A Xènia

(o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA)



Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre el xuetim m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xuplit de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.

Cíclica (o Litúrgia onírica)[RPV164]

I retornes a brollar en plor i càntic.

Xantalam (Empar Sáez)



En el cercle, les mans, la suor, la forja de la força conjunta.
I dansen els somnis en corrua, i pressenten que la nit eterna
S'ha engalanat amb colors de flama i de cel, en la caverna,
On només hi ha espai per a la nuesa, per al silenci -pressumpte

Pou que s'enduu els mots enllà-, per al càntic mut, per al plor,
I els peus segueixen un moviment de passes invisibles ancestral,
Que ha estat escrit en la pols dels segles, en les llàgrimes, en la sal
De la mar que s'alberga en cada cos, i ha esdevingut batec i ressò.

En el cercle, silents, homes i dones que no saben què és el descans
Quan el deliri s'apodera de la carn i de l'esperit, i els transporta
Fins als marges d'un precipici cap a l'èxtasi, cap al fons d'un mateix.

I guareixen l'atàvica ombra del ritu, i la vida i la mort amb escreix,
Litúrgic malabarisme que roda cíclicament en el llindar de la porta
Del món tangible i el més enllà, la força que s'agrupa en les mans.