deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

11/8/15

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)(RepteDCVI)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']
f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...