deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

24/5/14

Misèries (51a Crida de VullEscriure)


A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh


En obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de la feina que produïa fruits, escassos estalvis.

Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.

Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.

En òrbita (Melorepte245)

Perquè el món és bell com una gota de rou
Quan apareix la teva veu en cada ínfim racó
I tot moviment és en òrbita amb el so que s'ou
Mentre la dansa és vida i naixença, inici i claror.

Perquè la fruita collida és dolça, perfecta, enorme,
Quan el delicat ventijol l'acaricia i la pluja deixa
Harmonia i música i balls ancestrals, i transforma
La tristor en joia i en peus nounats que cal péixer.

Perquè estimar-te és ballar entre el precipici i el jou
I predir que el silenci omplirà el desànim i la por,
La passa enrere, abans que el núvol sàpiga que plou.

Perquè néixer és cançó i bes, carícia de lletania
Feta de retalls de pètal de rosa, i reposar té l'olor
Dels teus llavis, el gust tendre de la llum d'un nou dia.