Taràntula (o Resistència)(ARC a la ràdio)

La mires de fit a fit en detectar la seva presència, carregada d'immobilitat i d'indiferència alhora, com una taràntula que es prepara per atrapar la seva presa. Aquest tarannà es pot titllar de desídia, però, com un nou Uri Geller, creus que, mitjançant el poder de la ment, finalment sucumbirà als teus encants i, inclús, t'obeirà sense cap ombra de dubte. T'hi esmerces, et concentres i llances les ones mentals contra la seva silueta, per connectar amb els brins de còrpora conscient que puguin regir-la encara i anul·lar-los perquè no ofereixin cap tipus de resistència. Però arrufes el nas, corrugues les celles, el teu rictus és de fastig: la concentració ha d'augmentar, ho tens clar. Si no, sentiràs ferit el teu orgull de solter autosuficient.

No parpelleges i gairebé no goses respirar perquè tota l'energia convergeixi en un sol punt. Des d'allà, quan pressentis que és el moment adequat, tornaràs a intentar-ho. La miraràs de nou, amb fixació, emetràs un lleu xiuxiueig amb paraules que has triat com a mantra, més per petulància que per efectivitat o superstició. I, quan t'adonis que, com les altres, tampoc no hi ha res a fer amb ella a través de les teves influències telepàtiques, desistiràs de l'experiment. Ho provaràs fins que una d'elles claudiqui de la seva tossuderia i es dirigeixi cap a la rentadora. Potser així la resta també segueixi el seu camí.

Mentrestant, però, et llevaràs del sofà i aniràs a comprar una nova dotzena de camises, a veure si aquest cop són menys díscoles que les que s'amunteguen per tota la casa.

Càbales (o Vèrbola)(ARC a la ràdio)

La Camèlia estrena viduïtat i la tasca feixuga de pujar, a partir d'ara tota sola, dos fills adolescents. Continuarà amb ells al poble del seu difunt marit, que l'ha acollida sense problemes i que s'ha abocat per complet d'ençà de la desgràcia. Encara és aviat per llançar-se a l'aventura de refer la seva vida en una altra banda. L'ajut que percep de l'assegurança de vida és exigua, perquè les circumstàncies de l'accident laboral no es van aclarit massa bé. Per aquest motiu, després dels quefers domèstics i de dur els nens a l'escola, se submergeix a l'alenada fresca i social de les xarxes, deixant a banda cabòries i càbales.

Ningú no l'ha refusada en cap moment per la seva condició de vídua o per haver perdut el vincle amb el seu món anterior. Sinó perquè la naturalesa humana és inescrutable i rara. A més, per què no es pot considerar, també ella, mereixedora d'ocupar aquest espai comú, sense haver-se d'amagar de les males llengües? Com passa a qualsevol altra banda, té el seu grup d'amistats confidents i més properes, a l'igual que hi ha les persones que la ignoren o li restringeixen l'accés a les seves converses. No es posa pedres al fetge per aquestes rancúnies; al contrari, s'apressa per enllestir la compra o la neteja i així no es perd les xafarderies més suculentes. Encara que no gosi posar-hi cullerada perquè peca de prudent.

La Camèlia feineja i segueix atenta tant el darrer rumor com el fil de la trama perquè, enmig de l'emoció de descobrir una infidelitat o d'escoltar els entranyables records d'infantesa de les ancianes del poble, l'ordit no se li emboliqui i se li vagi en orris tot el sargit. L'ormeig ha de quedar perfecte perquè la captura no se'n ressenti, malgrat la vèrbola de les dones dels mariners.

Alexitímia (o Confidències)(ARC a la ràdio)

Arribes al bar amb l'ànim d'un cor que, imbuït per una alexitímia extrema, encara té presents les passades cartes d'un amor esgrogueït, enterrades a l'últim calaix de la còmoda. Però, en veure en Cóssimo, enmig de la cridòria, tot llegint, com de costum, deixes la ment en blanc enmig del trasbals que et provoca. El mateix que t'ha fet oblidar una de les regles bàsiques del Centre: No es permeten vincles afectius entre el personal del Centre i l'alumnat. Allà imparteixes classes d'ensenyament i perfeccionament de la llengua dels signes. Perquè ell és sordmut. I sempre et provoca un somriure quan dibuixa les lletres amb les mans i les perfila en els seus llavis silenciosos. Aquelles ganyotes mitiguen la part tràgica del seu aïllament.

En veure't, la seva mirada s'omple de llum i les seves mans balbucegen una salutació que contestes ràpidament. El seu rostre és increïble, inclús quan forma la histriònica circumferència que correspon a la o, i t'ha fet perdre el seny com mai ningú havia aconseguit abans. Entre signes que resumen accions i paraules escrites damunt del quadern que sempre duu a sobre, us enteneu cada vegada millor. La seva atenció el fa progressar i et satisfà veure resultats. Per això, quan obre els ulls verds i eixampla la palma de la mà, l'entens a la primera i atures els teus moviments espasmòdics i nerviosos. De la seva bossa extreu un paquet embolicat amb paper de regal i t'emociona.

És l'única persona, tret de la teva família, que s'ha recordat que avui és el teu aniversari. I, abans que els teus dits tremolosos desfacin l'embolcall, l'abraces amb efusió. La proximitat et provoca reaccions que desconeixies, amb sentiments que no recordaves, i perllongues l'abraçada. No et fa res aguantar-li la mirada i traçar les lletres d'un t'estimo que havies emmudit pel desamor. Ja et sents lliure del llast d'aquelles cartes, i saps que el besaràs amb desig i t'adonaràs que aquests llavis, que et mantenien despert i estrany, són tan excitants com els d'una dona.

Hipòtesis (o Antípodes)(ARC a la ràdio)

L'estridència omple l'apartament en sonar el telèfon i la mosca aixeca el vol. Ningú no despenja l'aparell i continua el so metàl·lic del timbre fins que salta el contestador i la veu masculina, gravada sense modulacions emotives, convida a deixar un missatge tot seguit. Llavors, el senyal acústic, com una comporta oberta, deixa pas a un torrent de retrets ple de violència i ràbia:

—Hola, ja ho suposava, que no t'atreviries a atendre'm. T'he telefonat al mòbil i ara al fix de casa teva, després que no rebis els missatges ni me'ls vulguis llegir. Sí, hi haurà una raó de pes que em faci sentir culpable, però n'estic fins al capdamunt que no t'enfrontis a les coses. Som parella i hi ha moments per a discutir, també. No només flors i violes i petons i carantoines. Som adults i has de posar-hi més de la teva part perquè això rutlli. Fuges una vegada més i em deixes amb la paraula a la boca. Desapareixeràs durant uns dies, ho sé. Però aquest cop no t'aniré al darrere, t'ho hauràs de guanyar i ja ho has de saber que et perdonaré i ens reconciliarem. Però tingues valor i afronta els temporals si creus que...

El temps per al missatge ha escapçat el comiat. Però l'Ofèlia no tornarà a telefonar. Ja ha dit allò que havia de dir i no es vol estovar. Anirà a la dutxa, s'hi estarà una bona estona i recapacitarà. Tot són hipòtesis diverses, ara que es troba als antípodes d'en Màrius i no sap cap a on dirigir aquesta relació, en què tants esforços han de venir de la mateixa banda perquè s'avanci. I mai no és la d'ell. Se l'imagina encauat al seu apartament, havent blocat el pany de la porta com les altres vegades perquè ella no es presenti i el sermonegi. Realment, li manca sang per a l'amor.

L'Ofèlia es deixa amanyagar pel doll d'aigua calenta mentre, a l'habitació d'en Màrius, la mosca atura el seu vol quan el silenci ha envaït de nou el pis. Aterra a la taca de sang coagulada, que s'estén al voltant de l'orifici de bala del jove, que jau mort al llit amb el revòlver encara a la mà.

Rèquiem (o Cràpules)(ARC a la ràdio)

Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables. 

Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.

Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.

Península Ènia (o Efímeres intermitències)(ARC a la ràdio)

Ara ja puc dir que la viduïtat és l'estat més gris i desgraciat en la vida d'un home. Després d'anys de matrimoni i de convivència, una urpa t'arrabassa la persona més propera, la companya d'alegries i de penúries, que ha sabut perdonar inclús una infidelitat. Llavors, quedes corglaçat, atrapat en un cos decrèpit que no reconeixes i a la deriva, com una illa enmig de l'oceà, sense opcions de queixar-te. Et sents estancat perquè, en l'horitzó, no albires cap canvi.

Ara, però, d'uns anys ençà, em sento afortunat per la meva néta Ènia, que m'alegra les hores en què la cuido. Ella ha esdevingut un sol resplendent per a mi, que passava els dies d'esma per empènyer anys, un vell xaruc perdut a l'Esplai entre partides de dòmino o capcinades amb la remor del serial de torn de fons. No enyoro res d'això, assegut cada tarda en un banc del parc, envoltat de gronxadors i mares joves. Perquè el seu somriure innocent i infantil ho eclipsa tot. La nostàlgia o la tristesa, qualsevol mancança. No hi ha res al món que em robi la joia d'observar-la mentre faig petar la xerrada amb alguna altra àvia, necessitada de compartir la soledat de la vellesa amb algú de la seva època.

Ara, que la Natura no em permet gaudir de la màgia d'un encontre amb una dona, la vida m'ofereix un vincle amb la terra ferma, com un fill pròdig que retorna a la casa pairal i s'adona que no tot s'ha perdut. I m'arrapo a la joia de viure, a l'entusiasme que apareix en veure aquesta criatura, que és sang de la meva sang, arrebossada de grava i de sorra, empastifada de gelat, enganxada a les meves costelles tot pesant figues, després d'una jornada de jocs i d'escola... I respiro cada moment ple de l'Ènia, com si pogués abastar l'oxigen del món en una alenada, i revisc i oblido les xacres de l'edat i l'alço per damunt dels meus braços, com si, entre ella i jo, ens repartíssim l'existència. I, després d'acomiadar-la, en el silenci de la llar, agraeixo aquesta propina i demano que el bes de la Dama no sigui massa cruel.

Llàstima (o Litúrgia cíclica)(ARC a la ràdio)

Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.

Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...

Mèdiums (o Dislèxia)(ARC a la ràdio)

No sé qui va posar de moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme. Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule. Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho, el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.

No teníem massa preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions, escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a manta, eren els més concorreguts.

Com avui, la primera calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat, sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al lavabo des de la seva absència.

Adolescència (o Quadrícules)(ARC a la ràdio)

La porta cedeix a la petita empenta. Ha quedat mal tancada en entrar-hi la darrera persona. Això em permet d'esquitllar-me dins del portal, a les fosques. És de matinada i fa fred. M'arrecero sota l'escala, on hi trobo un cotxet de nadó. Sense pensar-m'ho, estiro la roba i la faig servir de flassada. Estic cansada. He corregut durant mitja hora llarga en quadrícules; no sóc massa lluny de casa, ho sé. M'he escolat per la finestra de la meva habitació i he començat a córrer, tot just quan els llums del rebedor de casa dels pares s'han encès. El cor encara segueix desbocat, respiro amb dificultat i temo que algú em descobreixi i m'escridassi per haver entrat en una propietat privada i haver fet malbé allò que no és meu. Sóc rebel, rebeca, adolescent. Les hormones se sobreïxen del meu cos, en continu canvi. Un programa de desaparicions a la cadena estatal, que acapara audiència a dojo, o les lectures tampoc no m'ajuden a tranquil·litzar aquesta rebel·lia sense causa.

Si ara em preguntessin per quina raó m'he escapat de casa, no sabria què respondre. També desconec per què no m'he aturat en sentir el meu nom, quan la mare ha aparegut al porxo. L'he visualitzada, amb plantofes i bata, amb els ulls somnolents, neguitosa perquè ha escoltat una persiana que s'apujava en plena matinada i ha comprovat que el llit de la seva filla és buit. Tot i així, intento dormir. Les imatges, però, s'agrupen en el meu cap i em remouen. Serà llarga aquesta nit, igual que per als meus pares, que telefonaran als Mossos, alarmats i pensant el pitjor. És llépola una noia atractiva i de tendra edat per a les màfies... La roba, impregnada d'olors d'infant, em transporta a temps amb ulls i atencions només per a mi. Un reguitzell de records em deixa, sense adonar-me'n, el rostre banyat de llàgrimes. No sóc lluny de casa però sento vergonya d'haver comès aquest acte de nena malcriada. Em queixo per vici, amb el punt de vista de l'egoisme i de l'adolescència. Sóc covarda i no tardaré en tornar a casa.