deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/12/14

Antagòniques (REC de la Cadena Ser. VIII; 014)

Sense saber per què, li vaig clavar un cop de puny. Enmig de la cara, amb precisió i sense titubeigs per part meva. A ella la va sorprendre tan inusitada acció; a mi em va descol·locar desconèixer-ne el motiu. Des de l'inici del curs acadèmic, amb prou feines ens dirigíem la paraula, i menys arran d'aquest atac de ràbia infundat. Pel que sembla, cap de les dues no notava l'existència de l'altra però, al seu torn, ens observàvem. Dies després, vaig descobrir les meves enveges i les nostres diferències. Jo era l'aplicada i delegada de classe; ella tot el meu jo antagònic, desordenada i plena de passotisme. Ser l'última de la classe també desperta la ira.

24/12/14

Hipotèrmia (o Llúdrigues famèliques)(Repte ClàssicDLXXVIII)

Les llúdrigues famèliques s'abalancen de nou a la carn. Han canviat l'hàbitat i els costums alimentaris. No hi ha esgarips ara, els dos cossos són dos ninots sense consciència. La hipotèrmia ha fet el seu efecte. Però encara són vius. Ho veig en els seus ulls, esbatanats i plens de dolor i de pànic. M'han reconegut, finalment, sense caputxa. Els observo, ja no hi ha gens de rancúnia, més aviat amb pena i tristesa. Per les dates que són, per com ha hagut de concloure aquesta història, enmig del dinar de Nadal. Però des de fa mesos que maquinava aquest moment, en veure'ls follar salvatgement mentre jo era lluny del refugi de muntanya, cercant mostres per als meus estudis biològics. Llavors, a través dels vidres del finestral, era jo qui esbatanava els ulls, incrèdul, era jo qui els hauria estomacat fins a l'extenuació i que els hauria omplert de plom els cossos, era jo qui havia quedat congelat pel panorama glacial que m'oferien aquell parell. La meva dona i el meu millor amic, fins al moment. Els va salvar el gallet de l'escopeta, que va sortir defectuós, sortosament. Va ser allà, a la intempèrie, que saltà el ressort de la venjança freda i calculada.

Ara també m'adono que les llúdrigues famèliques, infal·libles mamífers carnívors, no enyoren els peixos ni els crustacis. Dins de l'aquari, el que construïa a casa enmig de la befa d'ells, que sempre es mofaven de la meva tasca de biòleg, no paren esment en la carn humana que ingereixen; sols sacien les seves necessitats bàsiques. Com jo. Entre el pampallugueig dels llums de l'arbre de Nadal, em descobreixo plorant i pensant en les properes festes, tan sol com sempre. Potser amb cava, cocaïna i els serveis d'una meuca professional, que no canviaran massa dels d'una d'amateur.

Demència (31 paraules de VullEscriure; 24)


Sol a casa, una rialla dement m'astora; espero...

22/12/14

Adolescència i peripècies (o Històries ombrívoles)(RPV249+Niporepte133)

A tota Liesel Meminger anònima...


Perquè l'horror i la sang poden esborrar
El plaer més gran d'aquest món, llegeix-me
En somnis o en plena agonia, en l'holocaust
De l'ànima abans que sàpiga que et perdo.

Perquè la inquietud i l'esperit lliure peixen
El guariment i la cendra, el desànim i la por,
Guia'm entre línies i paràgrafs, cap al teu
Pit adolescent, tendre, alè gèlid de la boira.

Perquè ets influx i reflex, flum que transforma
Els meandres en siluetes per combatre la vetlla,
Omple'm els llavis d'històries ombrívoles i noves.

Perquè sóc lligam entre els teus braços, impuls
Abassegador i clam contracorrent, fàstic i goig,
Narra'm les peripècies de l'home; també l'horror.

En guàrdia (REC, de Cadena Ser Castelló)

Compartim moments però ningú no se n'adona. Sobretot perquè passem gairebé desapercebuts. No ens molesten, tampoc no pregunten. Ni tan sols ens parlen a tots dos. Per a aquests moments delicats, que requereixen una ment oberta i sense prejudicis, ja hi sóc jo, que replico davant qualsevol consulta, aldarull o insult. Fins i tot a la nimietat més banal. L'autocontrol, la sang freda mai no fallen, precisos com la punteria. Tant patrullant com en un atestat, som col·legues inseparables, la meva ombra i jo.

L'horror de Nadal (o Regalèssia)(Disparador #11 d'Orciny Books)

En despertar, la boca pastosa, amb un regust de regalèssia, em fa mal. No fou bona idea fer un ninot després de la nevada i la tempesta familiar del dia anterior, enmig del dinar de Nadal. Però era una forma de reconciliar-se entre germans. A més, tothom sap que aquestes dates propicien els conflictes de família. El que no esperava, però, era que, tot aprofitant que amuntegava neu per al cos, el meu germà, rancuniós, m'estampés la pala als morros. I menys que l'eina li servís per cavar la meva pròpia tomba, al meu jardí, sota les fabàcies, encara viu.


Pèrdua diària (o Paremiològica)(31 paraules de VullEscriure; 22)

Qui dies passa... perd la salut mentre minven les paraules...

19/12/14

Àlgebra (o Càbales)(31 paraules de VullEscriure; 19)

Nous horitzons diaris, però com restar avui evitant el tretze, malastruc de mena?

Represàlies (o Sanguínies)(RepteDLXXVII)

Diuen que el somni americà és a l'abast de tothom. També diuen que conduir per la Ruta 66 és sinònim de llibertat, a pesar de fer-ho sovint a 60 mph. Fins i tot gosen dir que aquesta terra és cosmopolita, oberta al progrés i a les oportunitats. S'ho creuen amb canalla rebent un revòlver com a regal d'aniversari? Són bajanades, sobretot a Tennessee, on els ossos afroamericans pateixen de sol a sol a les plantacions de cotó. Inclús els meus, vinguts de terres filipines deixades de la mà de Déu, que ja s'han barrejat i criat amb ells. Aquí hi he trobat el plat a taula, gràcies a la suor i al sofriment, i a l'ajut de l'àvia, que viu amb mi. I també la marginació.

Em queixo amb la boca petita, perquè la sang africana és la mal parada aquí, per insignificant que sigui la fracció. Això ho saben prou bé els membres del Klan. Els oloren i els persegueixen quan es denuncia la desaparició d'una noia de raça blanca, pura. Aquesta nit hi haurà sarau, ho intueixo. Pel poble es rumoreja que l'Odette, la noia més liberal i poca-solta que es pugui conèixer, fa hores que ha desaparegut. Igual que l'Ava fa un mes, o la Patricia fa mig any. Hi haurà represàlies i creus incendiades als voltants dels habitatges dels negres. Sense preguntar.

Sort que l'àvia sordeja i no escolta la cridòria del carrer, ni els insults o les puntades de peu contra les portes i les tanques properes, on s'hi encauen famílies nombroses d'afroamericans. L'odi es respira pertot arreu, després de la llarga jornada laboral. I jo sols vull descansar, recuperar-me de l'esforç. Que ningú no em destorbi, tampoc la meuca del soterrani, o seguirà el mateix camí que les altres dues. Aquesta l'hauré d'emmordassar millor...

18/12/14

Eficàcia (o Inequívoca)(31 paraules de VullEscriure; 18)

 La trufa no l'enganya. Al jardí, trobats entre la neu, els ossos, sos tresors.

Àgrafa (50 paraules)

Àgrafa, mandrosa i pessimista, la dona imaginà córrer la tinta a les venes. Cercà personatges, recordà possibles diàlegs i embastà trames amb desenllaços sorprenents. Però sempre preferí no fer-ho.
 
Avui, en ferir la pròpia carn, es barregen plaer i dolor: dels seus canells oberts, sent brollar milers de pàgines, finalment...

17/12/14

Nívia Bèlgica (o Migratòria)(Relats Conjunts)

Amb el cavallet ben assegurat i el llapis de carbonet amb bona punxa, des de dalt del turó observo l'escena que he triat. Ha parat de nevar; l'aire és gèlid, però, entre la bufanda, el barret i l'abric nou de trinca, aconseguit a canvi de dos esbossos, gairebé no el sento. Els pujols del voltant s'han enfarinat de debò, i els arbres, orfes de fulles, destaquen encara més llur esqualidesa. A la vall, el riu i els petits embassaments s'han glaçat i la gent de les rodalies aprofita per patinar-hi i jugar a fer batalles de boles de neu. Els trineus tampoc no hi manquen.

Les teulades dels edificis, igual que el paisatge, també han quedat blanques immaculades. Serà fàcil, aquest cop, trobar les tonalitats. Així descansaré després de la feinada que suposà acabar la “petita” Torre de Babel. Encara em fan mal els ulls i l'esquena de tan d'esforç... I quatre ocells mal comptats, que encara no han migrat cap a terres menys fredes que les belgues, voleien a la recerca d'alguna baia o insecte per dur-se al bec, en un mos frugal, gens notori.

Els lladrucs dels gossos, excitats i histèrics, m'indiquen que avui serà una nova jornada de caça per a en Hans, l'Andries i en Martijn, els que diumenge rere diumenge deixen l'escalfor de la llar per abatre llebres, faisans o, si tenen sort, un senglar o un cérvol. Lentament, i amb força cura, descendeixen pel vessant del turó, sense parar esment en la meva presència, ni en el bon dia que els he murmurat, amb la boca tapada per la bufanda. Són murris, més del que eren abans dels rumors. Perquè, també, saben que estic esdevenint un pintor cèlebre.

S'allunyen i els observo. També els inclouré al llenç, per què no? Gargotejo les tres figures humanes i la desena llarga de gossos, i l'escalfor de la foguera acabada d'encendre sembla reclamar un lloc dins del quadre. Els tres caçadors han quedat fora de l'abast de la meva vista. I això és recíproc, ells tampoc no em veuen. Deixo el llapis i el cavallet. Em frego les mans, glaçades i balbes, mentre començo el camí cap a casa de l'Andries. Dissimuladament, perquè els carboners no endevinin les meves intencions. Allà m'hi espera l'Annegreet, la jove i bella esposa de l'Andries, la que tant detesta els diumenges de cacera, la que tant estima el tacte dels meus dits d'artista i el traç del meu pinzell...


Il·lusòria (o Gràcia de la infància)(31 paraules de VullEscriure; 17)


S'adorm el petit, neguitós, tot imaginant la munió de sorpreses sota l'arbre de Nadal l'endemà.

16/12/14

Anestèsia (o De(i)ferències)(Disparador#10, d'OrcinyBooks)


“La dissecció del membre és dolorosa i desagradable. Sobretot si s’efectua sense anestèsia”. Aquestes paraules sempre són recordades abans de traure la baralla. Les deia el professor just començar la classe d’anatomia, palplantat davant del cadàver. Nosaltres, però, prestàvem més atenció en combinacions. Tan viscerals com dements, apostant l’insospitable, com si ens hi anés la vida. Però també la salut.

Novament, ens reunim, com científics bojos o jugadors empedreïts, sense cansar-nos de repartir les cartes i de gaudir, sota el compàs del so metàl·lic dels nostres membres perduts, que ens recorden que no tornarem a tenir mai més una bona mà.


Químiques (REC, de Cadena Ser Castelló)

Mai no vaig sospitar que els estudis de química em portarien la felicitat; abans havia pensat en ardus anys per arribar a ocupar un lloc un xic decent en una cosmètica de mig ral o, amb una mica de sort, no haver de viatjar a l'estranger quan el mercat laboral al país fóra tan precari como es vaticinava. Ara, com a cambrer de pub musical, aconsegueixo aventures diàries gràcies a la química de seductor innata. Però és una altra química, la inorgànica, la que alimenta la meva ànima psicòpata a la fi de cada nit.

Ludòpata (o Teràpia)(31 paraules de VullEscriure; 16)

Després del tractament contra la ludopatia, detesta allò que li recordi les cartes. Inclús els SMS.

15/12/14

Incendiària (o Ànima piròmana)(31 paraules de VullEscriure; 15)


Novament, com una ànima piròmana, incendia les ments d'aquells qui la segueixen, i ofereix una oportunitat d'escriure.


PS: dedicat, íntegrament, a la M. Teresa Saborit Molist.

14/12/14

Luminòmetre (o Lúcida pèrdua lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 14)


Rumia durant hores per treure a la llum una idea concisa, que minva en el transcurs dels dies.


PS: dedicat al joc de desembre, companys i editora inclosos.

13/12/14

Fragàncies (o Gàbia)[A la Pàtria](Melorepte260)

T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.


Raimon.

M'invoco a tu, llim dels segles, ventre perpetu
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.

M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.

Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.

I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.

Èxtasi (31 paraules de VullEscriure; 13)

Besà l'esquena d'ella i, extasiat, hi descobrí l'Arc de Sant Martí de l'amor més humit. Encara ara l'intenta abastar...

12/12/14

[{Sardònica (Família} Política)] (o Efemèrides)(Relats Conjunts)

Jerónimo de los Cármenes, temptat pels braços llarguíssims de Morfeu, dormisqueja al sofà en una becaina digna de mitja tarda. Però fa just cinc minuts que ha acabat d'esmorzar i s'hi ha arrepapat ben còmode al seu lloc predilecte, des d'on controla els seus dominis: el comandament a distància, la cervesa i el Marca. Gairebé simultàniament, expulsa del seu cos un rot i un pet, ben sorollosos, barreja de gurmet satisfet i de patriota orgullós. Avui, que és el seu aniversari, la sogra l'ha sorprès amb un esmorzar de campionat. Torrades amb oli de Jaén, suc de taronges il·licitanes acabat d'esprémer, cecina de Zamora i un gotet d'albarinyo de les Rías Baixas. I el plat estrella, un remenat de bolets de la zona, collits per ella mateixa, i gambes de Huelva. Tanta amabilitat li estranyava, al començament, però la data se la mereixia. L'efemèride del seu naixement, junt amb el Día de la Raza, li haurà suavitzat el caràcter, es convencia en veure tanta plàtera curulla de delícies, fa mitja hora llarga.

Els ulls se li clouen lentament i es desperta sobresaltat quan s'adona que es perd la desfilada de l'Ejército español, amb el pezidente i el Rei nou de trinca atents a la tribuna. Però l'imant morfeic és poderós i l'endormisca de nou. Fins que un recargolament al ventre el desvetlla de cop. Sent nàusees i li roda el cap. Els ulls, ara esbatanats, veuen al televisor la cabra de la Legión i, tot seguit, homes musculats, rabassuts i hirsuts que es transformen en mànecs i cabotes de martell, sense perdre la formació, això sí, i amb pas ferm, militar. Els mateixos que li repiquen i li martellegen les temples i l'estómac. Es remou en el sofà, li costa respirar. Sobretot quan el vòmit li omple la boca, que no pot obrir, i les fosses nasals. Tanta amabilitat... I, mentre s'adona que ha estat entabanat per la mare política, l'asfíxia se l'enduu tan fermament com Morfeu. Se li grava al cap el somriure sardònic d'aquella pècora, que li entaforava més remenat, amb un color rogenc més peculiar del reig bord* que del camagroc*. Imaginacions teves, es repetia fa deu escassos minuts...


NOTA: reig bord=Amanita muscaria; camagroc=Cantharellus lutescens


Pirotècnia venèria (31 paraules de VullEscriure; 12)

La besa pertot arreu però, quan davalla el camí del melic, el castell de focs artificials no tarda en aparèixer...

11/12/14

Càndida innocència (o Brutícies)(ARC a la Ràdio)

Després de la darrera entremaliadura, l'infant trapella s'acosta al pare, que ja l'espera amb posat seriós. Olora l'hòstia. Es defensarà de l'acció bruta i grollera amb mirades de càndida innocència. A l'estança, però, no evita recordar les altres tardes, que transcorren enjogassats i entretinguts amb els contes de Perrault o dels germans Grimm. Tampoc no oblida les escenificacions amb què sol acompanyar la narració. Aquests records li omplen els ulls de llàgrimes, penedit, perquè no sap ser sempre assenyat, com el pare li ensenya, amb paciència i tendresa. Li fugen del cap les seves paraules calmes, les mans suaus que modulen la seva veu cantaire, que li preguen de ser bon vailet, benèvol amb els altres, i tantes regles que li fa mandra seguir-les.

El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.

Còrpora (o Displicència)(31 paraules de VullEscriure; 11)

El revolucionari es llançà al buit, cansat de reclamar llibertat en causes perdudes, quan s'adonà que la seva còrpora també l'empresonava.

10/12/14

Idèntiques (Repte ClàssicDLXXV; 2)

Perquè som capricioses, ens agrada enganyar la gent. També perquè som idèntiques, és clar! I el que xalem en dies de pluja, xipollejant en els tolls i esquitxant la gent. Cal gaudir l'espectacle de vestits i llaçades enfangats i serrells amarats i sabates inservibles durant setmanes... Unes, que som més de la broma, ens trenquem de riure; d'altres, un xic més tràgiques, arrenquen el plor. Però, no cal dir que totes, sense excepció, volem fins al carrer quan es tracta d'un jorn plujós. Coincidim en el gust per la mar, o per resseguir el curs del riu més cristal·lí, des de la deu fins a la desembocadura. És tan excitant quan ens escolem corrent avall entre les roques d'una cascada... Ens emmirallem en la superfície d'un estany i riem perquè les ondes ens intenten enganyar i amagar aquesta exactitud en els contorns de la nostra silueta. A pesar d'aquestes martingales, ens reconeixem i ens apleguem, ben juntes sempre.

Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.

Concòrdia (31 paraules de VullEscriure; 10)

Fart de tants flirteigs i aventures, invertí els estalvis en un creuer per gaudir de la mar i escoltar-se per primera vegada.


NOTA: disculpes pel joc de paraules macabre...

Fondària (REC de la Cadena Ser. VIII; 011)

El missatge era clar, concís, breu i letal: no insisteixis, deia. Per això, va seguir sobrevivint als seus profunds ulls, que, tot i la renúncia, els somiava nit i dia. Però, quan va despertar, un matí qualsevol, i ni tan sols va ser capaç de recordar el nom d'aquest amor, es va sentir alliberat, lleuger com una ploma. Amb un ressentiment, això sí, de remordiment. Per haver deixat en l'oblit aquest romanç breu i impossible. Va treure el cap a la finestra i va aspirar l'aire fresc. Va ser llavors quan es va adonar de l'atracció de l'abisme, profund com uns ulls pretèrits, tan temptador...

Pólvores vàries (o Herètica)[Disparador#1, d'Orciny Books]

El passeig es fa llarg, i hem de pensar qualsevol estratagema per esquivar la llum del sol. Fins ara, hem esperat cada nou pleniluni, hem fet rotllanes i encès fogueres, llançant-hi les pólvores adients, i hem clamat al cel quan, un cop més, el sortilegi no ens ha ofert un resultat favorable. Consultem de nou el Llibre, i tots els passos són seguits fil per randa. Tot i així, l'avi continua estant als ossos i sense poder tastar carn. Tres generacions de licantrops i ningú no sap desfer el malefici de la bala de plata que li travessà el cor...


9/12/14

Èxtasi (o Artística)[Disparador#2, d'OrcinyBooks]

La porta féu pas, amagant darrere seu el qui l’obria. L’olor de resclosit i de putrefacció que envaïa l’estança vaticinava l’espectacle dantesc que s’escampava per tot arreu. Per les parets i pel terra, l’amuntegament de cadàvers, amb vísceres i sang, membres amputats, ulls sense conques, cabelleres arrencades de soca-rel… El seu punt de vista psicòpata només veia bellesa en aquella hecatombe, la seva obra d’art de mesos… El vòmit de la noia el despertà d’aquell èxtasi; li malmetria l’harmonia del conjunt amb sucs gàstrics i menjar no digerit. La plantofada la deixà inconscient, a punt per esdevenir art. Per sempre.


Orciny Books

Oníriques galàxies (31 paraules de VullEscriure; 9)

S'adorm i és quan comença el seu món d'oníriques galàxies de fantasia, on tot domini recau en la seva persona, megalòman per naturalesa.

Assassinat a la convenció (o Robòtica)[Disparador#9, d'OrcinyBooks]

La mà del robot sosté el revòlver que l'apunta. En plena demostració, mentre explicava els avantatges d'aquell nou model. Sap que ja és home mort, a pesar que es trobi envoltat de policies, enmig de la convenció de Seguretat Estatal. Perquè el seu robot és infal·lible quan ja ha assolit la seva missió. Ningú no es mou; ni el President del Govern, ni els alts càrrecs, ni la resta dels programadors. Tothom pensa el mateix i no vol augmentar el nombre de víctimes amb una heroïcitat. L'enginyer encanonat s'adona que fou un error comprar les peces necessàries al basar xinès.


Orciny Books 

Setciències (o Autòpsies)(Repte ClàssicDLXXV)

La mare se'ns mor. Per ser sincer, és per culpa de la meva germana. Dels dos, ella era la que justejava. Degut a la síndrome de què sempre han parlat els metges. Estranyes formes per anomenar-nos, com si això de ser bessons de diferent sexe fos una cosa tan poc comuna. Les converses entre els pares han estat més amenes i agradables, sobre noms i colors, inclús per triar vestits amb llaçades i sense, o un tipus de serrell. Tot per diferenciar-nos, perquè no volien saber el sexe dels seus fills. La veritat és que jo no m'he imaginat mai amb faldilla... faria patxoca? Seria el bufó per a tothom, amb aquesta fila.

Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.

Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.

8/12/14

Consciència (31 paraules de VullEscriure; 8)

Des que té consciència que les hores se li escolen; per això reclama temps, sense adonar-se que el fet de ser mortal el limita.

7/12/14

Miríada (o Lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 7)

Pell, ulls, coll, esquena, pits, melic... Davallar fins a l'infinit... Tantes opcions com plaers. Una miríada de jocs per als amants, que trien i remenen...

6/12/14

Distàncies (o Diferències)(31 paraules de VullEscriure; 6)


—Saps què és el trèvol de quatre fulles? Haver-te conegut, amor meu, i haver bastit somnis conjuntament, lluny de distàncies; és l'única sort —diu l'enamorat, embadalit.

5/12/14

Còmplices (o Ànimes simbiòtiques, èmules còrpores)(31 paraules de VullEscriure; 5)


[avellana]
Després d'una nit apegalosa, l'esmorzar segueix amb carícies, llepades i besos còmplices, plens d'amor... I no saben on acaba la pell i on comença la xocolata desfeta.

4/12/14

Retòrica (o Teòrica i pràctica)(31 paraules de VullEscriure; 4)

Tants versos memoritzats, tantes figures retòriques plasmades al paper i, a la primera cita amb la primera xicota, emmudeix aclaparat pel frec dels seus llavis, de veritable poesia.

Fàbrega (o Heràldica)(Niporepte130+RPV 246)

Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum


F. R. Vegeci.



Eixampla els teus braços, murades en les regnes
Del sol, que escampa campers de llum on el dia
I la nit se salven, s'agermanen en l'harmonia
Sense disputa de l'aliança de llurs regnes.

Gaudeix de l'instant, a glops llarguíssims, insaciables
Com l'esperança que mai no minva ni recula,
Entre els repics del ferrer que forja i vincula
Atzurs i gules, porpres i sinoples, erminis i sables.

Fendeix en el blasó l'esmalt, combina també el metall,
Peça per peça, com qui mobla la lliça i les armes,
Amb la força de l'embat i la mel del somriure.

I prepara-ho tot, inclús l'espúria nissaga del vassall,
Princesa, tingues-ho lligat, abans que les alarmes
T'avisin de la imminència d'un nou torneig.                      

                                                                       Això és viure.

3/12/14

Síntesi de l'experiència (o Sentències i celístia)(Melorepte259)

nunca
en ningún lugar
un deseo fue igual a otro


Cristina PERI ROSSI.


Silueta sinuosa on el so és sigil
I cristall, cos de dona fràgil i resistent,
Meandre quan el riu s'omple de desig fervent,
Quan la vida és àlgida en tot el seu estil;

Sentències polsades on l'equilibri humil
Del món esdevé veu per al silenci, vent
Del canvi que camina, amb passa amatent,
Vers la llum, d'esquena al passat més hostil;

Bocins tangibles de celístia mentre l'atzar
Recorda la remor materna de la mar,
Si la melodia és, alhora, llibertat i amarra;

Soliloqui per al pacte perfecte entre l'esguard
I la pell, l'exacta bellesa del captard,
Present en la femenina forma de la guitarra.

Gràcies! (o Emergència)(Repte DLXXIV)

Trencar el vidre en cas d'emergència. Ras i curt, aquest és el missatge que se sobreimprimeix a l'armari vermell que es troba a la consergeria. Abans de pensar en ell, ha regirat les prestatgeries i les taquilles, els vestidors del gimnàs i el magatzem dels mals endreços. El cor desbocat i la suor freda de l'angoixa l'aclaparen fins a la desesperació. Tot ha estat frenèticament accelerat i imprevist, mentre adobava les frontisses dels armaris de la cuina de l'Institut, per aprofitar l'estiu, abans del començament del nou curs. L'estrèpit, seguit de corredisses i d'espetec de cables, ha deixat l'edifici sense llum i el tornavís elèctric, que usava, s'ha aturat també.

Alerta, pel que pogués esdevenir, ha aguditzat l'oïda per detectar la intrusió. S'adona, però, que el mòbil no el duu a mà; empunya el martell i es dirigeix cap als despatxos, que sembla ser allà on escolta fressa. Tot ha estat acceleradament frenètic i imprevist. Els dos encaputxats regiraven paperassa en calaixos i lleixes; sense opció de preguntar-los res, els ha empès cap al mobiliari i els ha esberlat el cap amb dos moviments precisos i plens de celeritat. Han caigut, exànimes, al terra. La caròtide, sense un bri de batec, li ha indicat que els dos joves eren morts. No ha gosat treure'ls els passamuntanyes; els cadàvers, però sobretot la sang, sempre li han fet molt de respecte... Gràcies! He nascut amb la flor al cul, collons!, ha renegat i ha corregut passadís avall, tot cercant alguna cosa en concret.

Trencar el vidre en cas d'emergència. I així ho ha fet, i les lletres s'han barrejat amb bocins de vidre, entre les rajoles. Ha empunyat la destral contra els incendis. Potser amb ella podrà esquarterar els cossos i amagar les proves de l'incident, abans del començament del nou curs.

Dràstica (31 paraules de VullEscriure; 3)

S'ha guiat durant anys per la intuïció del seu cor, tot suportant els errors, estoicament. La darrera relliscada sentimental li fa ser dràstica; d'entre les sines, se l'arrenca sangonós...

2/12/14

Àuria (o Família)(31 paraules, de VullEscriure; 2)

La cobejança de l'avar augmenta quan més or amuntega en el seu erari; encegat per la claror àuria, no s'adona que la major de les riqueses és la pròpia família.

1/12/14

La decisió de Manperel (o Efervescència)[Disparador#8, d'OrcinyBooks]

Ha estat nits sense dormir, amb el cervell en efervescència. Per això, fa un cop de cap, així ho sent. Ha de canviar la metodologia en el seu tarannà de creador boig. Després de tants invents, tots ells fallits, després de tants teoremes, fórmules, dissenys aerodinàmics i futuristes, que rebien bona acceptació però, a l’hora de la pràctica, no reeixien, ha de fer-ho, per força. Per no ser recordat com un fracassat en el seu camp. Serà millor que deixi de batejar cada nova idea amb una esdrúixola. No ho sap del cert, però, potser així la malastrugança li canviï…?


Orciny Books 

Eugènia (31 paraules, de VullEscriure; 1)


Ho té clar, l'Eugènia, mentre consulta el diccionari. De gran vol ser astrofísica, astròloga o astronauta. Tot ben a prop de les estrelles. Com diuen que sempre és a la Lluna...

30/11/14

Recurrència (o Psicoanàlisi)(Relats Conjunts)

— Llavors, senyor Freud, el somni recurrent de la desfilada de martells significa que, tard o d'hora, aconseguiré dur a terme de nou un clau satisfactori?

Relats Conjunts

28/11/14

Notícies (o Atònita)(Relats Conjunts)

L'esbroncada arriba mentre escura les restes de menjar dels plats del migdia. Tot està per fer, com pot ser possible?, li pregunta ell, escridassant-la, i ella queda atònita. La metralladora de la seva veu despòtica i tirànica la malmet com una terra desolada per la incursió d'un exèrcit bel·ligerant i cruel. Deixa caure el plat, encara brut, al terra, i es trenca en mil bocins. Una tasca més al reguitzell ampli que carrega a les espatlles. Tota sola, la casa i la feina que genera són una càrrega tan feixuga com desagraïda. Però ningú no la sap veure, excepte quan alguna cosa se li ha descuidat, ja sigui fregat del dia anterior, menjar que falta al rebost, roba neta però sense planxar...

Sempre és la mateixa cançó, amb la mateixa tornada, i interpretada per la mateixa persona. Com un martelleig incessant, infatigable, que la cansa i la fastigueja. Inclús ara, que recull apressadament el maremàgnum de porcellana esmicolada, i això la treu de polleguera, perquè aquesta monotonia queixosa la té fins al capdamunt. Per uns instants, s'abandona a la bogeria i agafa el fragment de plat més gran que troba. A les notícies del capvespre diran que són deu les ferides aparegudes al cos del seu marit difunt, una d'elles, la mortal, mentre ella passarà la nit al calabós, emmanillada i incomunicada.


Freqüències (Repte Clàssic DLXXIII)

Es desperta amb els efluvis eròtics encara presents en l'olor dels llençols. L'episodi de la nit anterior ha estat la conseqüència d'ingerir marisc i acompanyar-lo d'un vi blanc glaçat. El seu penis, però, resta flàccid com de costum, amnèsic de tot allò que ha experimentat fa unes hores. Gràcies a la porta entreoberta del bany, sent la Carmela, la seva esposa, taral·larejant una melodia ben animada, entre el xipoll de l'aigua en el bidet. Una altra cosa no tindrà, però ningú no la guanya en polidesa. Els anys de convivència no l'han embrutida. I la segueix trobant atractiva, sensual, allò que el va captivar, amb tanta freqüència, des del primer dia.

Com anit, que, per celebrar el seu aniversari de casats, va guarnir la taula d'allò més. Per acabar-ho d'adobar, la combinació que va deixar entreveure sota el vestit va desarmar-lo. La despullà i descobrí el seu cos ja conegut, els pits caiguts però bells encara, i tot un cúmul de sensacions provocat per la nuesa, que els dugué a l'èxtasi. A l'uníson, en pocs minuts. El son profund i reconfortant els atrapà, fins ara mateix. Es recorda endut per un corrent torrencial, previsible, anunciat per tants indicis. Es meravella encara de l'ímpetu de la Carmela en cada nou embat, folla i desbocada, galopant-lo com mai. Resta astorat pels records tan vívids.

El degoteig d'aigua s'atura, no pas la tonada entusiasta. Quan ella apareix al llindar de la porta, amb cara de reclamar un nou combat, sense ganes de signar un armistici encara, res no ha canviat sota els llençols. Se li abalança, amb la boca àvida de llengua i els mugrons demanant mossecs... i ell suporta el xàfec estoicament. És quan maleeix la mare Natura, que l'ha fet arribar a octogenari ple de salut però amb dèficit de vigor.

Aristocràcia (o Mel·líflua)[60a Crida de VullEscriure]

Els dits balbs ressegueixen la pell de la jove. La pal·lidesa, contraposada amb el carmí intens dels llavis, és un tret d'aristocràcia. La fita amb ulls de seductor, l'acaricia amb la perícia de qui ha resseguit milers de cossos, l'estudia centímetre rere centímetre i s'anticipa a les seves reaccions. Inclús pot percebre el ritme del seu cor, cada cop més accelerat, que cavalca en el pit. Les arèoles rosades sota la quasi transparència del vestit anuncien la seva virginitat. Aquesta nit la desitja amb frenesia, de tan dolça com se li ofereix, la devoraria a mossegades tendres i goludes, li tastaria la mel·líflua boca, xuclaria el nèctar que traspua del seu sexe immaculat. Però no gosa traspassar la frontera de la carn; cal servar el seny, controlar els desigs més baixos, perquè la flor del seu cos no es marceixi abans de gaudir-la.

La continua resseguint i els capcirons dels dits se li escalfen amb la flama que desprèn el seu cos, mel per als sentits, de tan perfecte que se li apareix. La boca entreoberta, els ulls mig clucs, la flaccidesa dels membres de la noia, lívids i bells, demostren que ja ha quedat a mercè d'ell, i el batec se li compassa en el coll fràgil, porcellana finíssima. L'excitació és tangible, i l'olor de dona fecunda el desarma, com la seva mirada, de pupil·les dilatades, que el travessa sense que ella se n'adoni. S'omple els narius amb aquesta flaire apegalosa, l'envaeix amb la seva presència plena de discreció, l'envolta i la llepa, la posseeix en la immobilitat extrema, quan ella ja és incapaç d'emetre ni un sol gemec ofegat.

És llavors quan, sense marge de reacció per part d'ella, se li abraona a la jugular i li esquinça la pell, la carn, en un festí de sang silenciós, indolor. El doll vermell calmarà per un temps breu la mil·lenària set del vampir.

27/11/14

Suspicàcia (o Hemorràgia)(Melorepte258)

Per què la vida ha de tractar-nos a cops de mall
I ens aclapara amb l'ombra clara de la tristesa,
Aquesta nostàlgia que ens llasta el dia i pesa
Un milió de tones, i ens arrossega pendent avall?

Per què no pot oblidar-se amb l'alquímia d'un ball
O amb uns llavis suspicaços, amb la fe de qui resa,
Silent, a un Déu, que provoca el fastig del badall?

Per què la vida ha d'obrir-nos les venes, i el mal
Ha de perpetuar-se després de l'hemorràgia,
I no serveix ni artifici ni truc perquè la màgia
Ha estat sembrada en un camp erm, ple de sal?

Per què no pot avançar enllà, i guarir com cal
Aquesta ferida que resta oberta i, presagi a
Presagi, em diu que no he de deixar el camí ral?

25/11/14

Convocatòria (o Poètica enigmàtica)(Repte ClàssicDLXXII)

La crida l'agafa a contrapeu i per sorpresa; en un principi, la refusa però, alhora, el captiva: dins seu, una munió de sentiments s'amalgama i batalla. Des de la nostàlgia a la desídia. I, des que és a l'atur, se sent més mandrós i insomne. Recorda els bons moments navegant per aquell espai cibernètic, tot creant textos a partir d'unes pautes. Avui, de nou, com qui ha desenterrat un fòssil, apareix una nova convocatòria, que farà trontollar la pàgina, ho intueix.

Es posa mans a l'obra per no perdre pistonada: amb un termini tan curt és fàcil descuidar-se'n. I les primeres línies vaticinen una feinada àrdua...

Silenciós com un diàleg de sord-muts,
Aixeco murs en el desert, beduí
Que cerca dàtils, aljaves i benjuí
A bon preu, enemic de les multituds

La nit el confon. Ara es posa a rimar i del que es tracta és d'escriure un relat, tres-centes paraules de màxim. Les bosses sota els ulls, pel cansament, cada cop són més malva. El cervell li bull, havent de treballar contra rellotge; se li ha rovellat la neurona, ho nota. S'aixeca i es dirigeix a la cuina. Potser un whisky l'ajudarà a aclarir idees. Es coneix, sap que no podrà beure sols una copa per calmar nervis. Tanmateix, s'amorra a l'ampolla, i engoleix sense respirar. Quan para de beure, ja ha consumit la meitat del contingut. Els ulls, carregats d'espurnes d'alegria, li brillen. En el trajecte de tornada al despatxet, ensopega amb la catifa col·locada al bell mig del passadís i cau tan llarg com és. S'adorm abans de topar amb el terra, inclús ronca. Es desperta, amb la sensació d'haver deixat alguna cosa penjada. Darrerament, li costa centrar-se. A la pantalla de l'ordinador, encara encesa, la presència de quatre versos enigmàtics el capfiquen per tot el dia.

Erràtica (o Distàncies)[Disparador#7, d'OrcinyBooks]

La noia camina, erràtica, per la carena coberta de neu. No hi ha rastres que l’ajudin a sortir del bosc. Sembla desorientada, dubitativa, amb la sensació de qui ha despertat en un lloc sense distàncies; no sap cap a on tirar. Es percep un lleu tremolor, quan les cames li fan figa i cau, també el barret. El recull i segueix endavant. Somica, al llindar del plor desesperat. Voldria xisclar… A escassos metres, l’escena queda ben enquadrada en el punt de mira del fusell d’assalt, observada pel franctirador, parapetat rere una roca, a punt de prémer el gallet. Espera instruccions.


22/11/14

Espècimen (o Coincidències)[59a Crida de VullEscriure; inici 3]


El científic va allunyar-se de la seva obra i va admirar el robot de tres metres d’alçada, espatlles d’armari i dents caiman que acabava de construir. Va prémer el botó d’engegada i va somriure, però el somriure li va quedar congelat els llavis quan els ulls de la màquina van semblar-li humans, massa humans. Hi havia esmerçat hores que es convertiren lentament en dies i en setmanes i en mesos. Se li havia encanudit la cabellera per tantes fórmules i equacions, cabòries diverses i més que variades, atzucacs enmig de la investigació i dels experiments. Havia treballat de forma incansable i dura durant aquell període, amb gargots en pissarres i llibretes, sota la llum dels quinqués, gairebé sense tastar un mos en hores, amb la dèria del seu projecte, amb la demència d'en Viktor Frankenstein. Havia regirant abocadors i reunit tanta ferralla com fos possible, havia soldat peces metàl·liques i empalmat cables i creat circuits interconnectats. Hi havia posat la seva ànima, la seva sang, l'esforç més ingent imaginat...

Per això, aquella mirada tan humana el va sobtar. El calfred transmès era quasi desagradable de tan intens, la suor, ja no freda sinó glacial, que li perlejava el front li gelava les idees i les neurones. Se sentia observat per uns ulls estranys però amb una reminiscència familiar. Esbufegava amb dificultats, com un peix que boquegés fora de l'aigua, en plena asfíxia, i l'oxigen semblava matar-lo lentament. El nerviosisme, l'estrès i les conseqüències de l'insomni corrien per les seves venes. I respirà alleujat quan, després d'una dolorosa ganyota de súplica, els ulls de la màquina van apagar-se durant uns minuts, que van corroborar que seria per sempre més. Era el seu experiment fallit però també el final d'aquella incòmoda sensació de viure amb la càrrega de consciència d'haver engendrat un monstre amb tantes coincidències i amb tanta humanitat. Tan paregut a ell que sentia terror per l'espècimen que odiava des del naixement, que era ell mateix, la vergonyant ovella negra de la família, l'insurrecte sorgit del ventre de la seva mare, el científic boig.

Somrigué mentre llençava els apunts utilitzats.

Galàxies (o Experiències)[59a Crida de VullEscriure; inici 2]


Corria pel mig de la selva. De pressa, més de pressa. Baobabs a la dreta. Guineus a l’esquerra. Un tigre de bengala enganxat al clatell. De sobte, els pètals vermells, intensos d'una rosa enmig del camí el meravellaren i s'aturà. Sabia, però, que havia de seguir endavant, sols podia olorar-ne el perfum exuberant i recordar-la amb un deix de tristesa, per sempre. Inclús quan visités asteroides en galàxies llunyanes. Fins i tot quan ja no recordés els anys de la pròpia infància, engolits per l'edat adulta, i hagués signat el vincle amb l'esposa i tingut fills, néts, besnéts...

Corria i no hi havia cap perill capaç d'esfereir-lo o de derrotar-lo a la més mínima oportunitat, ni les urpes dels felins ni l'extensió del terreny desconegut. Sabia que tot aquell món l'ajudaria a assolir totes les fites imaginades, les que li servirien per bastir l'existència, amb experiències diverses, amb records d'allò més versemblants. Gaudia del present, sense ancorar-se en el passat, encarat cap al futur. La troballa de la rosa li deixaria una petja profunda, n'era conscient, però igual de necessària. Com una família extensa i omnipresent, capaç d'emparar-lo a cada instant.

Corria, o la sensació de córrer encara romania en el seu cap, després de despertar-se. S'abocà damunt del paper i escriví tot el que havia experimentat en planetes remots, transcriví diàlegs i dibuixà amb frenesia cada bocí espars del que havia arreplegat en el seu periple. Oníric però tan vívid com la vida mateixa. Sabia que, en aquells fulls, hi restaria el petit príncep que habitava en els seus somnis, nit rere nit, aviador o explorador, nostàlgic o alegre, però sempre nen. Eternament, per no perdre ni un bri de la infantesa emmetzinada pel pas del temps i el creixement.

I, quan cregué que ja havia plasmat el que duia dins seu, l'Antoine caigué en un son profund, on corria i somniava pensant que vivia i sobrevolava la Terra, a la recerca de la rosa, de tanta bellesa com fragilitat. Perquè enmig dels somnis se sentia lliure i infant, innocent i pur. Aviador immortal en terra ferma mentre corria.

18/11/14

Voràgine (o Minúscula)(ARC a la ràdio)

En la penombra, en un ambient humit, en silenci es produeix l'eclosió de l'ou. La petita criatura que s'hi entreveu es mostra amb una frenesia exagerada, empesa per la voràgine extrema d'una fam insòlita. Però encara li manca l'empenta final, la més àrdua, per veure's alliberada completament d'aquesta massa gelatinosa i enganxosa, que és l'embolcall que la protegia. Les potes davanteres, encara dèbils, eixamplen la clivella i faciliten el traç imaginari del camí de sortida. Sense retorn ni marxa enrere. L'esperona l'instint, tot i el titànic esforç, i la lluita per la supervivència. Com si fos una salmòdia ancestral, antiquíssima, dins del seu cap ressonen paraules inintel·ligibles per a ella, però el significat de les quals resta gravat a foc en el seu cap. Només els més forts continuaran endavant, i l'aventura inicial no ha d'esdevenir un entrebanc per a ella. Sent cruiximents i rosecs, sorolls que la mantenen en alerta. El perill latent la terroritza, però no es deixa arronsar.

Continua amb el màxim sigil i, tot lluitant contra la membrana resistent de l'ou, s'adona que quasi ha sortit del seu interior. Els ulls detecten llavors la presència de minúsculs cossos, idèntics al d'ella, al seu voltant. Els reconeix a pesar de l'amuntegament i de l'activitat exasperada. Són els seus germans, els que han estat més espavilats i s'han avançat per aconseguir un bon lloc, el millor profit. S'encongeix i s'impulsa; l'embranzida darrera la deslliura de la clofolla transparent. Gairebé sense esma, es deixa guiar fins al caliu matern per les potes tremoloses, que amb prou feines responen coordinadament. És important ser agraïda, venerar qui li ha ofert la benedicció de la vida. I és important néixer, però també créixer i continuar el cicle vital. Agafar la part pel tot. Per això, s'abalança damunt del cos de la seva mare i n'arrenca un mos suculent. Se saciarà i ja podrà cercar un racó adient per teixir la seva primera teranyina. En la penombra, en un ambient humit, en silenci.

Oxímoron (o [Genea]lògica)(REC de la Cadena Ser. VIII; 009)

En realitat això de l'amor no tenia cap lògica. Ho reconeixia i, malgrat tot, es va capbussar cegament en les aigües turbulentes d'una nova relació. La noia, de bona família, era educada i atenta, igual d'encantadora que la seva mare. Van llimar les diferències que van sorgir i van gaudir dels períodes de calma, en consens i harmonia. I, encara que notés que el distanciament era ja palpable, va néixer una filla en comú; un àngel tan tendre, pur amor... Però sabia que, tard o d'hora, la paradoxa que l'unia a ella li portaria a la cruïlla de no saber si la dona que estimava era sogra, esposa o filla.

17/11/14

Còlera (o De[m{A}]lícia)[Disparador#6, d'OrcinyBooks]

En mossegar el mugró, s'atura amb els ulls encesos en còlera. El que era una delícia fins llavors esdevé fastig, avorriment. Plega, es rendeix. Apaga el foc i serà fred amb ella a partir d'ara perquè ha actuat amb malícia. Tot el món pertany a tot el món, però ella és pertinença exclusiva d'ell. Per això, el pírcing que travessa l'arèola no hauria de ser al cos d'ella. Nits de cobejança per devorar-la s'han anat en orris. Prem el commutador i la cuina queda a les fosques, amb el cos exànime de l'Alícia damunt del marbre. Avui s'ha acabat l'àpat.

Comèdia (o Tragèdia)[59a Crida de VullEscriure; inici 1]

Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van cloure després del darrer bes. I, conscients que aquell jurament els suposaria problemes de família, rivals des de temps immemorials, per anar contra els estaments estipulats, van exhalar la desesperació. Lentament, la pell se'ls va endurir al mateix temps que s'arrelava el sentiment mutu al terreny on els seus avantpassats havien nascut, crescut, sofert i mort. A trenc d'alba, en el punt exacte on s'havia escenificat aquella abraçada, hi aparegué una olivera entortolligada al tronc d'un roure robust. Com ja es deu haver endevinat, aquells dos arbres eren els cossos dels dos amants, vinculats per sempre. No podien menjar anissos per raons òbvies, però cada dia una pluja fresca i cristal·lina xopava aquelles arrels que havien estat peus.           

Dubta uns instants abans d'eliminar el document amb el text carrincló, de faula infantil. Mai no ha cregut en el romanticisme ni en literatures edulcorades fins a extrems insuportables, però és el que ven. El relat té tant regust de tragèdia com de comèdia, en el seu parer escèptic i amargat, amb tanta referència a amors impossibles i finals feliços que li provoca nàusees. I més ara, que li ha arribat la demanda de divorci, el trontoll final en aquest castell de cartes que era el seu matrimoni, a pesar de la família formada. Dues nenes precioses que són la seva il·lusió, una feina estable i una felicitat aparent. Tanta obsessió per plasmar en paper trames i contes no li ha permès centrar-se en la seva pròpia història i escriure-la amb lletres daurades. El cursor pampallugueja entre el tel que es produeix per les llàgrimes, que ja no pot aturar. Ni amb l'aval d'un jurament, els finals no són feliços, sinó dolorosos. Almenys en la vida que li toca viure...

13/11/14

Falòrnies (o Icterícia)[Relats Conjunts]

Han passat els anys i sembla que ningú ja no recordi totes les falòrnies creades al seu voltant, sobretot per qui havia confiat en ella. La memòria també li deixa el regust amarg de les vexacions sofertes per qui havia de guiar el poble amb els seus discursos d'un Paradís promès, d'obrir la terra i allunyar el mal, de tantes creences esmicolades per murs d'incontinència. Avui, l'hortet és la seva única preocupació des que es lleva. D'hora, ben d'hora. Com havia fet al llarg d'aquest període il·lusionant. Les tomaqueres, prenyades de rojor, les bledes, les pastanagues, i cols i carxofes, quan arriba el fred, i unes gallines remouen els quatre pams de corral de les minses pertinences que encara conserva.

Han passat els anys i encara recorda els ulls aliens atacats per la icterícia dels somriures, tanta fel acumulada no podia ser bona... I la ràbia i la rancúnia, tantes plantofades en tan poc temps... I la barca, que duia bon vent, que coneixia el rumb, i el naufragi d'una negació rere una altra, i les amenaces, fosques com l'atzabeja... Demacrada, ara sols espera que la terra es clivelli, que esdevingui lliure i que es desempallegui de jous i de buiracs, amb fletxes ensangonades, i les àligues que sobrevolin el cel siguin nobles, pures, mai estampades en draps que segueixen hissats per embrutir i llastar el camí al futur.

Han passat els anys i ressonen els clams d'Ítaca a les oïdes de Joana, la dels Ortega de l'Eixample, la mateixa. La que va recolzar la valentia d'un poble, de tot un poble, que continua lluitant. Amb entusiasme i alegria. Tan a tocar... que ja no és un somni, sinó la realitat.


11/11/14

Liliàcies (o [des]Gràcies)(dibuixet)

Saps? També l'hivern era calidesa i llavis fervents
Per un bocí de pluja promès al camp i a les flors,
Als ulls que demanaven eternes nits per al repòs
I per a la batussa en pau dels amants, i nous intents.

Saps? També l'Infern s'esborrava amb les liliàcies
D'un pit fet batec i badia i port, i esdevenir Cel era
A l'abast, a frec de pell, per arribar a la primavera
Amb l'ànim renovat havent esquivat dol i desgràcies.

Saps? També el gèlid hàlit d'un àngel pàl·lid podia
Ser distant i proper alhora, i avui esperem el dia
Com qui anhela l'alba d'un inici plàcid sense final,

Perquè, aimia, el bes i la carícia són el pebre i la sal
D'aquest rebombori contra el desori, i la companyia
És desordre i horari en l'erari de l'amor, ver camí ral.

Dècades (REC de la Cadena Ser. VIII; 008)

Començà a pensar en un nou teorema. I, després de dècades d'investigacions i proves fallides, avui pot dir que tot està a punt perquè el seu experiment es faci realitat. Ja no recorda les nits en blanc ni  els atzucacs en topar amb l'error. És enorme la seva joia i satisfacció: ser pacient i perseverant ha donat els seus fruits. L'únic que li manca per aconseguir l'èxit és la tempesta, anunciada dies enrere. Aviat, el llampec serà l'origen dels seus malsons, dels seus temors més ocults, en tornar la vida al monstre. Però ho ignora encara Viktor Frankenstein, que dorm plàcidament.

10/11/14

Mètode d’astúcia i de fal·làcia [Disparador#5, d'OrcinyBooks]

La guineu, ha estat caçada. Seguint el mateix. Mètode d’astúcia i de fal·làcia, amb què ha enganyat, a tots els seus socis. La timba, era bon esquer, infal·lible i llépol. L’afegitó de les prostitutes, de l’alcohol i del tabac, amanit amb tot un reguitzell d’estupefaents prou assortit, garantia que, el parany anés com la seda. Els cent trets a, boca de canó, l’han cosit per complet. I el foc, ha suposat la cirereta i el punt final, a la feina. Excel·lent propaganda, per mantenir a ratlla, els enemics. S’escriu Taïaut? El sicari respira; té sort de disparar millor que redacta.


Plèiades (o Estratègia: ràbia)[Minicrida #018 - Tot fosc]

L'apagada definitiva l'enxampa enmig de la retransmissió de la pantomima, en la parafernàlia que ha seguit des de la distància com a setciències de l'estratègia subtil de no dir res malgastant tones de vèrbola. Ara, més cec que mai, a causa de la ceguesa afegida d'aquesta absència de llums, ha de menester el comodí de la trucada per apujar els diferencials: aquests ploms que han saltat són massa complexos per al seu cervell de visionari miop. Sort en té de la seva Soraya, que, en realitat és qui mou els fils i el té lligat amb la corretja de la ràbia i del despropòsit d'anul·lar-ho tot, inclús el mal hàbit de respirar. Perquè, ho sap i ho sabem, ella és la més brillant de les Plèiades, la princesa destronada d'aquest Reino que cau a trossos sense que se'n vulgui adonar. Demà, encara a les fosques i entre mots de demagògia, farà cau i net d'aquest rebombori botifarrer tan insurrecte com il·legal.



PS: per entendre millor... penseu en el 9N i en Soraya

7/11/14

Gèlida (REC de la Cadena Ser. VIII; 007)

Però ja res no seria igual. Ni les seves joguines ni les seves amigues. Ni tan sols la seva llar ni els seus vestits. La primavera va desaparèixer gairebé sense haver-la gaudida, al costat de l'almesc dolç de les llaminadures. Ni l'estiu es va aturar a la porta. Ni la tardor. Va arribar l'hivern de cop, gèlid, cruel. Un hivern perpetu, que li va marcir les paraules entre els llavis en flor, que li va fer avançar el rellotge de la vida i passar de la infància a l'edat adulta sense adonar-se'n, en el silenci de la nit. En veure's envaïda. A mans del seu pare i de la seva nuesa tan violenta com inesperada.

3/11/14

Perícia (o Influència selènica)[Disparador#4, d'OrcinyBooks]

En Melquíades és qui posseeix una perícia inaudita en el vetust art de l’astrolabi. Per això, ell és l’encarregat de guiar el rumb de la nau quan cau la nit i les estrelles titil·len per deixar-se desxifrar. En canvi, el pleniluni no ajuda a desenvolupar la tasca, però l’únic que ho sap és ell, que intenta controlar la luminescència selènica perquè no el distregui. Inútilment. La metamorfosi s’esdevé sense adonar-se’n. La sort de la tripulació és a les seves urpes, als seus ullals, tot i que intueix que ningú no arribarà a bon port, degut a la seva fam d’home-llop.


2/11/14

Màscares (o Indumentàries fantasmagòriques)[Disparador#3, d'OrcinyBooks]


Sempre ho fan tot els quatre plegats. Inclús les entremaliadures. Aquest cop, a les golfes de la casa abandonada, on la llegenda hi situa un reguitzell de misteris dignes de les millors històries de terror d’Edgar Allan Poe. Però la troballa els decep: pols i desordre i cap dels fantasmes que tant es rumoreja que emplenen l’estança, amb l’excepció d’una bola de cristall. Per immortalitzar el fet, es fotografien al voltant de la bola. El revelat els farà canviar de parer, quan es vegin abillats amb màscares i indumentàries fantasmagòriques. Serà millor dir que eren en un ball de Carnestoltes…

Orciny Books 

[Super]Vivència (o Gasòfia)[58a Crida de VullEscriure]

A pesar que ja fa estona que s'ha desvetllat i que és testimoni del dia assolellat que s'intueix a l'exterior, es deixa endur pel plaer llépol de somniar una mica més. Perfila dins del seu pensament ingents muntanyes i valls gerdes i verdes, que es poden escalar i recórrer sense preocupacions ni pors. Dibuixa paisatges temptadors de ser descoberts amb la inquietud de l'explorador i els ulls de la criatura que encara habita dins seu. Recorda fruits i baies, arrels i herbes comestibles per alimentar-se tot jugant a aconseguir sobreviure en situacions extremes. Repta la seva memòria per si encara és capaç d'orientar-se amb les constel·lacions o amb la flaire del vent. Sense artefactes mecànics tan enrevessats com les ments que els han creat. Així es consola entre els feixucs barrots que l'atrapen en aquesta gàbia amb el perímetre limitat, just per fer quatre passes dubitatives i circulars. Aquesta presó la fa viure entre somnis, que són vivències del passat, i sap que ha perdut la delícia de ser lliure, com la resta d'individus que emplenen les altres cel·les. No tenen massa coses en comú, també ho saben, però la manca de llibertats és un vincle fort, molt fort.

A pesar que fa estona que és desperta, aquestes cabòries i imaginacions, amb tints de melangia per allò viscut i usurpat, l'ajuden a seguir endavant i no esfondrar-se en el desànim de veure transcórrer el temps sense intuir possibilitats de canvi ni d'alliberament. Espera la plàtera de gasòfia i d'aigua que ratlla la potabilitat, que engoleix dia rere dia àvidament per no sentir fàstics i vòmits. I, de tant en tant, la propina d'uns esparsos fulls de diari, que devora amb goig. Encara hi troba resquícies d'alegria en aquests trossos de paper. I fan que retorni la salvatgia i la tossuderia, tan característica del seu caràcter temps enrere. Perquè reconeix que cap presó ni gàbia ni tancat ni filat podrà robar-li la seva naturalesa cabruna. Perquè, en el fons, segueix essent una cabra a ulls del món.

31/10/14

Bullícia (o Sàvia ignorància)(Minicrida #015.5, de VullEscriure)

Al convent, de rònegues parets ancestrals, no hi ha qui la guanyi a romàntica i a llatinòfila. Sor Àngela és la monja més instruïda i lletraferida que algú es pugui imaginar. I, després d'excel·lir amb el cant del Magníficat, a cada ofici de Vespres, es recull a la seva cel·la i s'immergeix en les seves lectures, tot gaudint del temps d'esbarjo abans del sopar i de les Completes. Darrerament se li inflama el cor amb les paraules i els versos de Dante Alighieri, inspirades per Beatriu, equiparables a la passió que ella sent per Maria i per Jesucrist. Es perd en els passatges melangiosos de la mort de la dama, en el dolor tangible de sonets tristíssims, i en les explicacions redactades personalment pel poeta florentí. Inclús es veu capaç de flairar les ribes de l'Arno, de contemplar la bullícia de Florència en el segle XIII, de plorar per una pèrdua tan aliena a ella. I gairebé no menja i sospira sense raó aparent i pateix una angoixa tan versemblant que la farà caure malalta. Sort que la lectura s'acaba i se sent beneïda, com aquell «qui est per omnia secula benedictus», com conclou el poeta.

Avui, però, 19 d'abril de 2005, la bullícia impera al convent. Perquè, després de dues fumates negres, finalment la blanca ha aparegut a la xemeneia de la Capella Sixtina. Habemus Papam, exclama tothom. Però dins de la ment de Sor Àngela s'alimenta un dubte que la rosega: per què la satisfacció de rebre el nou Pontífex, Benedictus XVI, amb la solemnitat del llatí, ha de veure's eclipsada per la vulgaritat del seu nom en català? Benet és un nom a l'alçada de sa Santedat? Per què no podia ser Benedicte? I, amb tantes preguntes, tem que l'angoixa li arribi realment, i que caigui malalta enmig de l'escenari dantesc del convent. Preferiria haver crescut ignorant...

Resiliència (o Sàpigues el lapislàtzuli de la còrpora de l'íncube)(Nipo127+RPV243)


Desperta, dona,
I espolsa't la peresa.
L'espill t'espera.
Fins i tot la poncella
Tem el temps que mustiga.

30/10/14

Piràmides (o Efímera estètica)(Minicrida #015.4, de VullEscriure)

Les dunes del desert són testimoni de la parsimònia amb què Cleòpatra segueix l'estricte ritual estètic per evitar el pas del temps i per conservar la seva perfecta bellesa completament intacta, perenne, immutable, mentre pentinen les piràmides, que suporten el fueteig de la intempèrie. Solcs que clivellen els blocs de pedra calcària en són la mostra. Però ni hi ha res que pugui enlletgir la grandesa d'aquestes estructures funeràries. Potser la clau de tant esplendor siguin aquests defectes, aquestes tares que, lentament, s'apoderen de la idea original i la modifiquen de forma natural, quasi imperceptible. Tot i així, la darrera reina d'Egipte continua la seva rutina i, impassible, barreja el suc dels porros amb la llet de cabra i el sucre, com si això li oferís la immortalitat del cos. Mentrestant, l'àspid es recargola entre el cistell de fruites, esperant en la calma i el silenci el moment precís per inocular el seu verí mortal al braç que se li apropi.

29/10/14

Paciència (o Memòries d'Èrica)(Minicrida #015.3, de VullEscriure)

Dues de les grans passions de l'Èrica són llegir i viatjar. El seu pare, orgullós que la seva filla sigui una devoradora de llibres, la premia molt sovint amb passatges cap a països diversos, que sempre són una sorpresa. S'ho pot permetre; amb el sou de diplomàtic, cap membre de la família no ha de preocupar-se per tenir un plat a taula o l'armari ben assortit. Aquesta vegada, però, el pare li deixa decidir la destinació de les següents vacances:

Puc Kenya? —pregunta la noia tímidament. Després de llegir Memòries d'Àfrica, d'Isak Dinesen, aquest és el lloc que omple els seus somnis.
— Ja ho veurem, senyoreta. Paciència...— afegeix el pare i aquesta resposta la deixa força capficada.

Al llarg dels dies que segueixen, el pare parla poc amb ella, com si l'evités, i el veu més murri i seriós del que acostuma. L'Èrica es penedeix d'haver estat capriciosa en la seva elecció. Potser sigui perillós aquest continent o massa àrdua la gestió. I encara recorda l'anterior caprici que se li va passar pel cap el darrer aniversari, a pesar d'aquesta paciència que li reclamen. Totes les novel·les juvenils de Lisbeth Werner, que tant havia gaudit el pare en la seva adolescència. A data d'avui no hi ha hagut cap notícia del seu desig. Per això, el viatge a Kenya li sembla igual d'inabastable, i encara més cada dia que transcorre perquè el seu aniversari és a tocar.

Amb un sopar frugal i escàs, la vigília del seu natalici es presenta trista i grisa. L'Èrica, amb l'estómac completament minúscul, quasi no menja res del seu plat, decebuda per tant desànim. Arrossega els peus cap a la seva habitació, després d'haver desitjat bona nit a tothom, inclòs en Goliat, el seu chihuahua. La sorprèn un enorme paquet damunt del seu llit, que la fa xisclar d'emoció i d'alegria. Estripa el paper de l'embolcall i hi apareixen els vint-i-nou exemplars de la col·lecció que havia demanat un any enrere, tots els títols de “Puck” ordenats correctament. Al capdamunt de la pila de llibres, un sobre que conté els bitllets per viatjar cap al país africà. Les llàgrimes que omplen els seus ulls no permeten que s'adoni que els seus pares són ben a la vora, que l'abracen també emocionats i somrients. L'espera ha valgut la pena...

28/10/14

Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)[Melorepte256]

A Mercedes SOSA i a Alfonsina STORSI


Quan la vida és la mar i la poesia i la mort
I els nous senders que menen a la platja
Ignota d'un futur on la llàgrima és paratge
Incert i tan perenne com el xiprer i el record,

Quan l'oratge és el rumb que segueix l'onatge
I la lletania d'un clam ple de parsimònia mor
En cada batec absent de ressò, orfe de cor
Perquè la dona camini vers l'obscur pelegrinatge,

Quan les roques són més blanes que les penes
I l'horitzó és escull per al cant d'antigues sirenes,
Llunyà i inabastable com el somni de la felicitat,

Desperta, ànima, pregària, rosari d'exànimes denes,
I agafa'm la mà i esborraré els traços per on menes
Aquest hàlit teu, flonjo i pàl·lid com la negra obscuritat.

Tragèdia [eufe]mística (o Gèlida dramatúrgia)(Minicrida #015.2, de VullEscriure)

Desperta amb la desorientació provocada pel reguitzell de malsons massa vívids, després d'una nit de luxúria i sexe desenfrenat, amb regust de comiat definitiu. Encara recorda qui l'ha deixat aquí, a l'hotel Lo peix, al bell mig de la ciutat d'Amposta. I aquesta mateixa persona és qui l'ha dut també a un deliri de gelosia i d'obsessió mai abans viscut. L'amor també empra camins inescrutables, com Déu. No li calen Bíblies ni Isaïes que li recitin versicles apresos a cops de mall. Ara només vol servir en plats de porcellana fina la gèlida venjança, com un nou Otel·lo, però sense reclamar cap lliura de carn ni cobejar germanes daneses ni desembarcar en terres egípcies. Perquè això és un bocí de vida, no pas una dramatúrgia shakespeariana. Respira fondo, amb dificultat, per l'angoixa de saber-se enganyat i utilitzat, perquè és el segon plat en aquest àpat, perquè s'ha sentit perseguit com un lladre. Ell no ha estat qui ha usurpat la dona d'altri, ni ha ocupat el llit aliè; tampoc no ha desfet cap aliança ni cap lligam. Ell és qui ha dormit a la intempèrie i ha conduït amb la frenesia per retrobar uns llavis goluts; ell ha estat l'inflamat per la foguera de la passió i per l'insomni. No li calen Yagos que li omplin el cap de falsedats, ni còmplices ni estratagemes. Sap que ella encara no ha deixat el pare de la seva criatura, la forma més eufemística de dir que encara folla amb el seu marit. Abandonarà el Montsià sense fer soroll, hi deixarà i oblidarà, tard o d'hora, la Desdèmona que l'ha entabanat, perquè enganyi el personatge que triï o que la vulgui suportar. Ja n'ha tingut prou d'aquest drama, amb tints tan barroers, així evitarà que acabi en tragèdia, sigui qui sigui la víctima...

27/10/14

Fórmula dràstica (Minicrida #015.1, de VullEscriure)

Sens cap dubte, ho ha decidit i no recularà en la decisió presa. Encara que, miraculosament ara, obtingués el millor esquer o el més eficient ham. L'etern misteri, que és l'amor, segueix essent un secret velat per a ell. Als quaranta anys roman verge, sense haver tastat dona, ni femella. Però és home, i les ganes no es mitiguen ni amb amb dutxes d'aigua freda i, darrerament, gelada. Avui ha arreplegat els quatre estalvis i el valor espars i ha conduït fins als afores de la vila. Perquè avui és el gran dia de ser o no ser, com recitava amb feixuc dramatisme aquell danès anomenat Hamlet. Ser fidel a la seva natura masculina i tirar pel dret o seguir essent un pixa-freda onanista tement qualsevol contacte íntim degut a la seva manca de bellesa exterior. A les portes del sex-shop, repassa la fórmula per demanar una nina inflable sense perdre les maneres. Perquè reconeix que el làtex no el refusarà, almenys.

25/10/14

Dèria (o Intel·ligència irídica)[57a Crida de VullEscriure [alternativa]]

Ja ho ha dit algú altre, cap plural per no utilitzar la lletra prohibida. Força cada neurona per compondre un text coherent i poc limitat, tot i que pateix perquè no troba la feina fàcil. Així, però, quan encimbelli el repte, obtindrà el deliri extrem, la fita cobejada: narrar aqueixa dèria que el turmenta, muntar una trama i contar-la per provocar l'admiració en ella, que l'ha lligat a la mirada profunda barrejada amb la intel·ligència. La Diada del llibre en té la culpa, i cada nova idea que té, de bombera diuen... Ha claudicat, la cerca però no la trobarà mai. Forma part del delit i del martiri de voler allò que fa fruir, que ofereix vida i amor. Lletra rere lletra, Crida rere Crida, per arribar al conte, l'únic fruit útil i aprofitable d'aquella flama que avui encara el crema. I la raó de fer-ho únicament per (a) ella, tot i parèixer ficció la tramoia que imagina en cada nou enunciat.

Nigromànzia (o Eloqüènzia)[57a Crida de VullEscriure]

Text inspirat en el conte "Zerafina" de Mercè Rodoreda (inclòs en La meva Cristina i altres contes)


Zí, zi zóc atractiva i amb zentit de l'humor. Ullz blauz i profundz. Zomriure extrablanc, intel·ligent...Tot el que vulgueu. Però la perzona que eztimo ni em mira ni em correzpon. Com zi foz invizible, inexiztent i una minúzcula partícula de polz aliena al zeu món. I això que éz interezzantízzim i ben plantat, tot un home com zi l'haguézzin tret delz zomniz de qualzevol dona, incloza jo mateixa. Un bon pare per alz meuz fillz, el dia que vinguezzin. I zento la zeva mirada zorneguera cada cop que he de veure'l. Ja em veig petitízzima al zeu davant quan aparec de zobte i quazi no em fa caz. Perquè éz rematadament perfeczionizta i ptot un profezzional que z'avergonyiria de tenir una parella com jo, de ben zegur, que no zap ni pronunziar el zeu nom i cognom. Ja me l'imagino, tot ben enrojolit, i tan formóz que ez veuria...

Ja he renunziat a compondre-li zonetz d'amor, amb metàforez ferventz i rimez d'allò méz treballadez. A banda que zurtin edulcoradez i apegalozez, que em conec... i a romàntica no em guanya ningú, que això, en definitiva, no éz el problema méz groz... Zinó, que em pregunto: I zi elz haguéz de rezitar en veu alta i, en lloc d'inflamar-li el cor, li provoquéz un ezclafit de riure zenze parangó...? No, no i no, que ja he renunziat a ell, que zé que el meu deztí no z'ha ezcrit amb lletrez d'or al coztat d'ell, això ja ho tinc clarízzim. Però cada vegada que li demano zita i el zol fet de flairar el zeu perfum, em deztarota i oblido que éz un maleït logopeda perepunyetez. I, prezizament, el MEU! I jo una zimple zerventa, com la meva mare, la Zerafina, que ez perdia camí de Zant Gervazi. Zí, la que immortalitzà la Merzè Rodoreda...

Algú que em rezpongui, no ez quedin en zilenzi com murriz, zenyorz! Què hi puc fer, zi zóc papizzota i no ze'm treu aquezta tara en la pronunziazió? Hauré de recórrer a la nigromànzia per tenir el do de l'eloqüènzia zenze viziz ni defectez, curulla de virtutz?

24/10/14

Liliàcies (o Càrrega)[Relats Conjunts]

Aprofita el matí assolellat per fer bugada i estén la roba mentre cantusseja la seva peça preferida i l'envolta el perfum de les liliàcies, que la porten a anys d'infantesa vora la mare. La feina de la llar és una càrrega que mai no s'acaba, repetia, i les seves manetes intentaven maldestrament que la queixa fos una fal·làcia. Ara és ella qui fa de mestressa de casa, que ha d'allargar el temps de forma miraculosa, que ha d'acontentar la família sencera, a pesar de les seves limitacions. Tot i així, no perd l'alegria ni el somriure. Inclús quan les forces li fallen o el dia arriba a la seva fi i no ha pogut acabar tot el que volia realitzar.

Ets una santa, exclama tota persona que es veu beneficiada per la seva ajuda. El ritme d'aquesta ubiqüitat, però, ha baixat una mica, quasi imperceptiblement, però ella ho nota. I aquest pensament és l'únic que li entela la mirada i li emboira, per uns instants, l'ànim. És difícil tirar del carro, i se sent Sísif i Atles alhora, pujant la roca pel pendent de la muntanya i carregant, al mateix temps, l'embalum del món damunt de les espatlles. Tot i que no es queixa en cap moment, ni del cansament ni de la proliferació de tasques pendents.

Aprofita avui que, a banda del matí agradable, ella es troba bé. Quan acabi d'estendre la darrera bugada, s'aturarà uns minuts per resar, coincidint amb el migdia. I, tot seguit, baixarà al poble. El mercat setmanal és avui. És pudorosa i es col·locarà millor el mocador al cap; el duu per dissimular l'absència de cabells, l'única mostra d'aquesta guerra que està lliurant, calladament, que l'aguerreix al sofriment i al dolor, a la càrrega del dia a dia, a aquest enemic que es diu càncer.


20/10/14

Presència enigmàtica (o Metàfores)[Minicrida #011 de VullEscriure "Minicrida enigmàtica"]

Abans que algú s'adoni de la seva presència comença a córrer com una esperitada i no s'atura fins que l'instint li diu que el moment de fer-ho és ara. Somriu, li fa gràcia la situació, i el seu esperit juganer es mou dins seu, inquiet, a batzegades. Fa una ullada al seu voltant i respira fondo. Així, quasi immòbil, se sent invisible i sotja cap a l'esplanada blanca desconeguda i enigmàtica alhora.




I, de sobte, salta amb totes les seves forces i mira enrere perquè la perspectiva ha canviat després del salt. Descobreix el trajecte recorregut, que sembla poc però que creix sense pensar-s'ho. Parpelleja, mou un peu, avança l'altre tot seguit, s'ajup i camina, gairebé repta, ziga-zagues i giragonses com si estigués intentant distreure algú, un perseguidor imaginari, potser. S'amaga entre metàfores i frases entretallades, i el somriure no se li esborra dels llavis. Li agrada captar l'atenció, que el lector estigui a la seva mercè, amb el plaer de voler descobrir i conèixer què està succeint realment. Perquè és una història capriciosa, tant com la ment de qui l'ha escrit.

Cadència (o Tímida presència)[dibuixet]

Saps? La platja duu el gust del salobre
I dels teus llavis encuriosits, la fragància
De l'amor novell que encara no s'obre,
Com la flor que és, alhora, paciència i ànsia.

Saps? La roca és un tresor de mitjanit,
Que cal descobrir amb els capcirons gerds,
I les onades dibuixen siluetes en el pit
Que desitjo i que acaricio mentre et perds.

Saps? El silenci ens serva i ens embolcalla
Gràcies a la penombra i a la complicitat
D'unes mirades tímides que gaudeixen l'esclat

Secret d'un riu de lava que es desperta i balla
Al so del cor, al ritme de l'escalf, a la cadència
De la saliva, quan la pell deixa rastres i presència.

15/10/14

Província (o Residència: família)[Relats conjunts]

03/02/2014

Hem arribat a Aix-en-Provence, el meu pare i jo. Hem conduït durant 548 quilòmetres, alternant aturades i proveïment de gasoil amb el canvi de conductor. La conversa és fluïda però amb llacunes de silenci també, perquè els preparatius han estat ardus i pensats perquè l'aventura fins a la Toscana, que és el principal punt en aquest viatge, sigui fructífer i enriquidor. El temps meteorològic sembla que no ens acompanyarà, i això ens desanima, en part. Ho intueixo en certes frases del pare, amb tints de pessimisme, com si l'entusiasme inicial es perdés per trams.

Després de dies en què calculàvem rutes i reservàvem allotjaments, ara ho hem de posar a la pràctica. Com una prova pilot o de foc, també. Molts anys han transcorregut des de les darreres vacances fetes junts, i els caràcters han madurat i s'han enfortit. Potser absents de la rebel·lia innata i sense causa, de vegades, de l'adolescència, però sé que tindrem les nostres diferències. Tot i així, és el meu pare, i jo sóc el seu fill. Això no canviarà a pesar dels entrebancs que es puguin trobar.

Soparem a l'apartament, però abans voltarem. La ciutat es pressent afrancesada però amb reminiscències catalanes, com observem en penons amb les quatre barres. Cal recordar que la Provença, la nostra província més al nord, fou cedida al Casal de Barcelona... El cansament del viatge ens farà caure rendits aviat. Amb l'intercanvi de roncs i d'apnees. Demà, quan ens llevem, quan el cel encara no s'hagi despertat gairebé, tornarem a la rutina dels quilòmetres que ens separen de la següent destinació, Lucca, ja a Itàlia. Mentrestant, compartirem, com una minúscula família de dos membres, els lligams d'aquesta residència temporal que és l'imprevist i el desconegut.


Relats Conjunts 

13/10/14

Memòria (o Trèmula delícia)[dibuixet]

Recorda'm la dolçor del caqui de mel, Leonor,
La saviesa exultant de la Natura en cada carícia,
Quan la fruita és madura i conserva tota la delícia
Del sol autumnal, de la pell colrada, de l'amor.

Recorda'm de nou la branca trèmula de l'arbre,
La deu perenne d'un esclat de joia en l'ampit
D'una finestra oberta a l'horitzó, al bell delit
D'esperar-te on la brisa perfila núvols de marbre.

Recorda'm la veu i la mar, la platja per fer el bes
Imprecís i tímid, per endegar el foc lent de la sorra
Als llavis, el gust salobre que mai no s'esborra.

I sabré que el teu nom em manté despert després
De la fadiga, i que em poden bressar els teus braços
Per respirar, abans que l'alba em desvetlli els ulls lassos.

Cadència (o Llàgrimes)[Minicrida #009 de VullEscriure "Plor descontrolat"]

L'ull s'entela, sense avís previ, un cop més, just després de caure la darrera llàgrima. Se'n formarà una de nova en qüestió de segons, que seguirà un recorregut similar a les anteriors gotes amb una precisió i amb una cadència que ningú no sap explicar-se. En silenci, ha atrapat la seva presa i ara la devora tranquil·lament amb voracitat reptiliana, perquè el protegeix la seva cuirassa natural. Fora de l'aigua, el caiman també plora, sense parar. Però segueix essent veloç. I un perill constant.

11/10/14

Turbulències (o Períodes)[56a Crida de VullEscriure]

L'Alícia es deixondeix. Enmig d'un cúmul de turbulències, es veu envoltada per minúscules persones, que l'han lligada, a la platja on ha arribat després de la tempesta, que encara s'intueix. Pensa en una queixa perquè la deslliguin immediatament. Però preferiria no fer-ho. Se sent esgotada, empresonada en un castell i assetjada per màquines de tortura, com qui espera ser jutjat i invitat a una decapitació. L'aclapara aquesta incertesa de no saber-se ubicar. Tampoc no recorda cap a quina destinació viatjava aquest cop, ni el rumb que l'ha duta fins aquí. Lluny de la seva Comarca. També ignora si es troba en el seu o en un altre planeta, més enllà del cinturó d'asteroides i de la Via Làctia.

L'Alícia, realment, és un cap de pardals, tot i tenir prou edat per votar o decidir. Pot embadalir-se, quan es capbussa en la seva biblioteca, amb la bellesa d'un sonet petrarquià per a Laura o astorar-se per l'atmosfera tangible dels escenaris austerians, o ser extremista i abandonar-se als braços de Morfeu durant setmanes i ser desídia pura, no moure's de lloc en l'interval d'aquest període sabàtic. En tots dos casos, quasi sense alimentar-se, com si dormir i llegir la peixessin prou per subsistir. Tampoc no suporta la presència de gent al seu entorn, ni mares hiperprotectores ni mascotes que li provoquen urticàries i esternuts. La distraurien en aquesta travessia pel desert, com si alguna cosa estigués podrida no només a Dinamarca. Tem la ferum de la distracció, aquesta podridura que l'anul·la com a persona.

L'Alícia es torna a deixondir, perquè un son lleuger l'havia atrapada de nou. Se sent atrapada, aquest cop, entre les pàgines murakamianes, fent companyia a Kafka, també a la platja. El cap segueix al·lucinant, és conscient que, aquesta vegada, s'ha excedit en la dosi, que no hi ha marxa enrere possible, que és el viatge definitiu, potser... Ara s'adona que la vida no és de color de rosa, que també existeixen els problemes i els conflictes, sobretot quan es barregen les drogues amb la literatura. Asseguren viatges, sí, i ombres allargades de psicodèlia també. I inclús negror absoluta.