deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

4/5/08

Cos repartit (Repte CCCXXII)

24 de març de 1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys, quan no es tracta d’una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26 de març de 1949

Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?

27 de març de 1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.

28 de març de 1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.