deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/8/10

Cançó a Mahalta (Centenari del naixement de Màrius Torres)

Esperonat per la idea de la Carme Rosanas, m'animo a retre un humil homenatge a Màrius Torres (1910-2010) el mateix dia en què se celebra el centenari del seu naixement.

Aquesta és la imatge de la proposta:



I aquest és el poema:

Cançó a Mahalta


Fes-me lloc al teu somni,
Mahalta! Sóc el teu germà!-

Màrius TORRES



-La darrera vesta em taparà els ulls.
No et podré veure més, Mahalta.
Però somniaré encara que esbulls
La cèlica llum en ta galta.
Mai no he vist estrella més alta!

Els núvols guiaran les teves passes,
Fent el cel encara més blau
Quan les lluïssors et siguin escasses,
Perquè la meva llum ja cau
I em sento de la mort esclau.

Recorda't d'aquell gat entre tes mans,
Quan la soledat t'acompanyi.
El recordaràs quiet, suau, mans?
No deixis que la tristor et guanyi,
Ni tampoc que la Mort s'afanyi.

No sabré si la fulla cau o salta,
Mes sentiré la soledat
De les estrelles. Adéu, tu, Mahalta,
Esperança que m'ha estimat.
No puc ser més al teu costat.

Recordaré els núvols si em fas falta.

19/8/10

Resquícies de la gúbia (Melorepte116)

1

metafísica


1:1 Lluna blanca penjada
En la corda dels núvols,
Clepsidra que degota
I descompta els anys rúfols.

1:2 Espígol als marges
Per respirar i viure.
I en el cel, un àngel.

1:3 La vida grava
A la pell els solcs rudes
De l'existència.

1:4 Bressol de mar,
La senda pura
Per tenir la felicitat.
Mentrestant, la vida transcorre.

1:5 Per què pensar en les ferides de l'ocàs
Si la nova albada les cicatritzarà demà?


2

amatòria


2:1 Què hi ha més dolç
Que resseguir uns llavis
I saber que és l'únic
Camí on la pols
No s'hi acumula,
Ni el mal dels glavis?

2:2 Per què calla l'orfebre que ha creat la joia d'uns pits?

2:3 He sabut desxifrar les rugositats
D'una escorça d'un arbre en silenci.
Pero no sé desvelar els enigmes
En el ventre d'una dona guardats.

2:4 El burí traça
Inquietuds als cossos,
Curulls de vida.

2:5 En la memòria,
Les carícies de brisa
D'uns dits de dona.
En el cor, la Natura
Sencera per amar-la.


3

última


3:1-4 Nit i pluja, i el fang s'acumula en el camí.
El poeta reposa. És feixuga la jornada
Quan la fadiga i la son fan sentir
Els membres plumbis, trista la mirada.

I és òrfena la cançó si la guitarra
No la plora com el batec del cor
L'ha dictada. El poeta sap que la mort
Al seu recer mica en mica l'amarra.

El camí obert mena a terres estranyes.
Per deixar enrere els amics i la vida,
Lentament les venes esqueixa i dessagna

I aquell lament que creix en les entranyes,
Aquell dolor que escriu de la tètrica ferida
Esdevindrà altar d'un poema etern i magne.

17/8/10

Urgències (Repte Clàssic CDXXXIII; 2)

Quan ja ens trobem despullats un davant de l'altra, es disculpa. No porta condons i em pregunta si vull deixar-ho córrer.

-Ni pensar-ho -responc-, ja sé que als homes us agrada follar a pèl. Tampoc tinc tantes oportunitats de fer-ho jo, no et pensis. I prenc pastilles anticonceptives...

L'agafo per la cintura i me l'acosto. Un gland humit em mulla el melic i m'humiteja encara més l'entrecuix. El beso a la boca i li mossego el llavi inferior. Això l'excita i, amb moviments de dement, m'aferra contra el seu cos, al mateix temps que em dirigeix cap a la paret. Fa poques hores que ens hem conegut en persona i ja ha perdut la vergonya inicial.

Hores de xatejar amb converses pujades de to, d'insinuacions i de juguesques que li deixava guanyar. I l'excusa per veure'ns ha estat gastronòmica. Creus que és millor la paella valenciana que els calçots de Valls? Rialles en formular aquesta pregunta. I per què no comprovar-ho sobre el terreny? El vi ha fet estralls en nosaltres. La complicitat cara a cara és igual d'elevada que mitjançant l'ordinador. Les postres, barrejades amb petons lúbrics i carícies descarades, han obert la porta a la invitació de pujar a casa meva.

Em magreja els pits sense traça, però el contacte rude m'endureix els mugrons, que vull que em mossegui amb força. I vull que em penetri, que em violenti fins que noti que les entranyes se m'omplen d'ell. Quan em gira i m'acorrala entre el seu cos i la paret, estic segura que la sotregada està apunt d'arribar. La seva joventut indica que és impacient i potent. Trobarà el meu sexe ben humit i, a pesar que sigui brusc, lliscarà endins meu sense dificultats. L'espero amb serpenteigs sensuals per escalfar-lo millor. El tatuatge al damunt del cul emet més missatges del que pensa, però només sap desxifrar-ne els superflus. Els que indiquen que necessito que em folli fins a l'extenuació, com tantes vegades li he esmentat en les nostres converses més íntimes i tòrrides.

I em penetra. De cop, sense delicadesa, amb urgència. Clava les ungles a la meva cintura per aferrar-se millor i poder pressionar millor en cada embat. I em mou com si fos el fullam d'un pollancre -per què sempre em comparo amb aquest arbre? Serà per la similitud i l'associació d'idees?-, i gemego. Ja fa estona que estic satisfeta. Molt abans que ell s'escorri dins meu i senti la lleterada calenta enganxant-se al meu ventre. En el moment de penetrar-me per primera vegada, he somrigut. I, d'eufòria, crido que no pari de follar-me. Pronuncio amb claredat cada síl·laba perquè es pensi que té el control i que em té domada.

Quan acabi marxarà, i no ens veurem més. Però ara ha començat el compte enrere per a ell. Des del primer contacte amb el meu sexe, el contagi és invisible però plausible. Mentre pugui, i la malaltia no es manifesti amb evidència, continuaré aprofitant-me de la mania dels homes de follar a pèl.

Centímetres (Repte Clàssic CDXXXIII; 1)

L'home gran esbufega. Després d'ejacular dins de la noia, que ara neda en la piscina, sense preocupar-se de res. El xalet és tranquil, envoltat pels pollancres que dibuixen el curs del rierol, i ningú no els destorbarà. Ara, però, necessita descansar i recuperar-se. Ja no és com anys enrere, que podia mantenir relacions sexuals durant llargues hores.

Totalment despullat, l'home gran jeu a la gandula, el mateix lloc on ha cavalcat la jove. De la mateixa manera que sempre li ha excitat fer-ho. Amb ella de quatre grapes i mostrant-li el cul sense cap impediment, picant-li arbitràriament els glutis mentre la penetra. I sometent-la amb l'única limitació del seu cos. A més, sap que té la paella pel mànec i pot ordenar-li qualsevol caprici que li vingui de gust. Amb el feix de bitllets que ha ofert pels serveis de la jove... Amb setanta anys ja només pot agrair que el cos li respongui als estímuls visuals que sempre l'han excitat. Entre les cremes lubricants i les pastilles blaves trobades per la xarxa ha descobert una segona renaixença de la seva sexualitat, però.

Regira les butxaques dels pantalons i n'extreu un rombe minúscul blavenc. Se'l duu fins a la boca i el deixa sota la llengua. L'amargantor de la pastilla s'apaivaga amb el glop llarg de daiquiri i empassa el contingut de la boca tot seguit. Vol aprofitar la jornada del seu aniversari al màxim. A partir de demà ja tindrà temps per recuperar forces. S'endormisca tot veient la noia nedant. I somnia en allò que vol fer de nou. El pensament vola i es veu llepat per la boca d'ella, amb fruïció, resseguint cada centímetre del seu cos. Es fixa en la seva boca plena del seu penis. L'obliga a menjar-se'l sencer, fins que el gland pressiona la seva gola, fins que l'espasme d'un accés de vòmit li sobrevingui. Aquesta contracció l'excita i fa que la sensibilitat, junt amb l'excessiva salivació, augmenti la intensitat de l'erecció. Vol penetrar-la per l'anus. És la primera vegada per a ell. Es deixa guiar per ella, untar-se amb la crema i nota com les seves mans expertes faciliten la penetració amb moviments sensuals. Mentrestant, perquè la duresa del penis no disminueixi, li magreja els pits, abundants i perfectes, amb mugrons grans i desitjables. Se'ls acosta a la boca i els llepa just abans de sentir l'escalfor del seu cul envoltant-li el penis fins als testicles.

La imaginació i la manca d'aire li provoquen l'erecció. Esbatana els ulls i s'adona que allò que sent és el començament d'una angina de pit. S'ofega, el dolor intens li anul·la el crit, l'únic senyal possible perquè la noia s'adoni que alguna cosa no rutlla. Intenta arribar al mòbil, a escassos centímetres d'ell. Però, en lloc d'aconseguir-ho, s'encongeix i el got del còctel li cau damunt del ventre. No nota la fredor del contingut, només la piuladissa dels ocells que voleien entre els arbres, el darrer so que escoltarà abans que el cor se li aturi definitivament.

16/8/10

Solitària acàcia (RPV138)

La calidesa dels ocres m'escalfa l'ànima.

Aquesta gèlida part del cos que s'asfixia
Amb l'atmosfera plúmbia d'un capvespre
Continu, d'un núvol de tempesta que em ronda.

I el paisatge mut em parla de piuladisses
Llunyanes, de calmes i d'arbredes on l'aigua
De pluja s'escola entre roques i arbusts.
I les aromes són silvestres com un camí
Cap al cor del bosc, recompensa de l'aïllament.


Tardor dins meu, la pell, com una escorça
Resseca, és aspra com la rudesa d'un adéu.
I hi ha fulles caigudes al meu voltant. El vent
Les voleia però no se les enduu, llast del teu record.

L'ànima s'escalfa mica en mica, solitària acàcia
Enmig de la boscúria, amb els ocres del paisatge.

Agrícola

Com puc explicar que allò que se'm nega
M'ajuda a viure i a fer camí pel món?
O dir que la dalla i el temps de la sega
Arriben amb impavidesa perquè el tall pregon
D'un comiat no es guareixi? La ferida guia
Les passes cap a la teva mirada d'alba pia,
Sense gos pigall per a l'ocàs de l'ànima cega.

14/8/10

Resistència

La senda s'obre
Cap a foscos paratges.
La vida prova
La debilitat meva,
La meva resistència.

I és llarga la tristesa
Quan el cor no té llàgrimes
Per a l'Autumne
Desplegat en catifes
D'ocre silenci.

11/8/10

Somnolència

Perquè la flor de la tarongina s'enduu la melangia
I la transforma en inquietud per veure un esguard
Tan ple de vida com el teu, busco enllà de la mar
La resposta que em pugui oferir l'horitzó, la metgia

Als dubtes que em vénen mentre el desig somnia
I crea mons irrepetibles en la realitat. L'atzar
Capriciós de nou deixa fora de l'abast aquest far
Que brilla en la somnolència només, fugint del dia.

Perquè les pedres d'un edifici majestuós han volgut
Portar-me la teva aroma, el delit enmig de la teranyina
D'un vincle gregari, el viatge encara no realitzat.

I, entotsolat, espero la nit, quan el sol sigui mut
I absent i el somni se m'endugui lluny de la realitat,
Que és quan el teu perfum es barreja amb la tarongina.




Granada (La Caja de Pandora [2006, Acuérdate bien de mi cara])

7/8/10

Lúcida existència (Melorepte137)[Fora de concurs]

La lucidesa arriba amb el silenci d'un comiat? O el propi adéu ofereix més coherència, més visió, més perspectiva?

Avui em trobo enmig del silenci que deixen les paraules no pronunciades i xiuxiuejo a la meva ànima perquè algú em parli. Aquest solil·loqui que turmenta la gola no acabarà en arribar la nit, ni tampoc quan despunti el dia. He plorat i he maleït les frases escoltades, he jagut en un jaç de desesper i desconsol perquè els membres no suportaven el pes de la pols del camí recorregut. I només em queda marcar les hores de joia en aquest calendari de fulles tardorals, els minuts en què dos cors bategaven alhora i adonar-me que el silenci, aquest silenci callat, inunda les darreres dates, que no entenen de colors, només de tristesa.

La lucidesa es beu amb glops amargs en l'hora del comiat, quan la palma de la paraula més dura pica contra la galta que he ofert, contra les temples que alberguen el cor solitari que és l'existència des del moment d'esdevenir abandó, la lúcida existència de veure les llàgrimes com cauen.

6/8/10

Ànima angèlica (RPV137)[Fora de concurs]

I si el desig mai no reposa i t'habita la mirada?
I si, encadenat a tu, intento deslligar-me la pell
Dels teus llavis de flama intensa, on el castell
Dels somnis s'edifica, on la brisa bufa i em bada

L'ànima fins a les entranyes? Descansa el cos, bell
Àngel de silenci, i retindré dins meu, una altra vegada,
La quietud i la bonior i el plaer de ser-te mesell.

5/8/10

Indumentària (Xim xim d'historietes)



La Natàlia, del blog Xim xim d'historietes, proposa això.

La meva aportació, tot seguit:

Indumentària


Cada vegada que respon la demanda d'auxili i s'abilla amb la indumentària de superheroi, se li treuen les ganes de salvar el món gairebé instantàniament.

Comprova la sorna en el rostre d'aquells qui el veuen passar. I es pregunta per què c... els ha de treure les castanyes del foc, a aquella colla d'energúmens.

Que el perdonin si és massa cap quadrat però...

4/8/10

Canícula (Repte Clàssic)

No crec que sigui tan fàcil com creia des d'un començament. L'aïllament que ha sofert, sumat a possibles xocs en la infantesa, fa que no sigui capaç d'aprendre, només repetir. Aturo la gravadora i acabo de canviar-me de roba. Una samarreta blanca i uns pantalons curts per suportar millor aquesta calor. Escolto de nou les paraules gravades i m'angoixo. Sé que no puc fer-me enrere en aquest cas. I ja m'ho he pres com una qüestió personal, malgrat haver penjat el cartell de Tancat per vacances a la consulta, perquè m'ho ha demanat un col·lega logopeda també com jo, però no sé per quins set sous creu que jo seré capaç de sortir-me'n. El noi, un adolescent de dinou anys, és de complexió prima. Les èpoques de desnutrició es plasmen en el seu rostre. Això de viure al carrer deu ser dur. Avanço la cinta i premo de nou el botó de reproducció. ...No és autista, ni sordmut. Sembla comprendre-ho tot, però no respon, només repeteix allò que escolta. Premo el botó d'aturada i deixo la gravadora damunt del llit. Encara no sé per quin motiu l'he acollit ni per què l'he portat amb mi al xalet de vacances.

He de rentar-me la cara, estic amarada. Recorro el llarg passadís en direcció al bany. Em sorprèn trobar-lo dins de la banyera perquè la porta no era tancada. Ell no s'immuta. Està assegut i segueix picant-se el cos amb la manyopla, no per fer-se mal sinó per netejar-se.

-Atura't. Deixa'm a mi -dic.

M'allarga la manyopla. La submergeixo en l'aigua de la banyera i començo a fregar-li el pit. Amb moviments circulars. Veus?, pregunto perquè pari atenció. I li enumero les parts del cos que vaig fregant. Li alço els braços, un per un, per fregar-li les aixelles i les extremitats. Té una pell suau a pesar que se li marquin les costelles. I baixo cap al ventre i el melic. Té una esgarrifança i m'aturo. No vull que s'espanti. I canvio de zona. Les espatlles, l'esquena i el clatell estan més preparats pel contacte de la manyopla.

-Aixeca't -li demano.

Sense pensar-s'ho, s'incorpora. No sembla avergonyit de mostrar la seva nuesa. Les cames i les cuixes són primes, i el poc pèl que hi té queda amb la forma dels meus moviments després de passar-hi la mà. El giro per fregar-li el cul i tampoc no s'estranya. Quan esmento la paraula cul, es gira ell sol deixant-me a la vista el seu sexe. També el frego, sense mostrar fàstic ni sorpresa. El miro als ulls i es mostra assossegat, més tranquil que mai. M'hi estic més estona.

Li allargo la tovallola després d'aclarir-li el sabó del cos. Es fixa en la meva samarreta, que ha quedat completament mullada pel xipoll. Amb l'erecció, és quan m'adono que potser he descobert la manera d'aconseguir que comenci a aprendre a parlar.

-Vine amb mi -li dic, mentre em giro i em trec la samarreta, sortint del bany cap a la meva habitació.

3/8/10

Nostàlgia de la washingtònia

[inspirat per un poema de Dolça Parvati]

Photobucket

Això és la tristesa.

Arribar a casa, emplenada de silenci,
I voler-la omplir de buidor,
Llegir paraules melangioses abans que la fadiga
T'anunciï que els membres resten lassos,
Saber que la conversa només serà
Possible si endegues un solil·loqui vacu
Amb tu mateix.
Mentre vius, per empènyer dies, setmanes,
Mesos i anys, com qui no vol caminar
Les sendes obertes al seu davant
Tot i ser poblades per les washingtònies en flor.

Això és la tristesa.
Mentrestant, la poesia l'acompanya...

2/8/10

Heptàmera seqüència (RPV136)

I
Assossegada,
La llum resta en la broma.
L'ànima exhala.


II
La barca talla
El mirall clar de l'aigua,
L'argent dels peixos.

III
Passa un espectre.
La silueta etèria
D'una gavina.


IV
El port és tràfec
Latent, mentre la calma
Lentament marxa.

V
Quina grandesa!
La gota de rosada
Que esdevé núvol!


VI
La soga es tensa
I grinyola la fusta.
Barca de pesca.

VII
Roig de sol, hora
Ferida per l'albada.
La nit s'oblida.

1/8/10

Glòria ternària (Melorepte114)

[Assumptio]

L'escala de cargol ens mena, passa rere passa,
Amunt. Entre parets i graons que compten
Els anys i les anècdotes amb el silenci
De qui sap guardar els secrets més hermètics.

I els cants d'unes veus masculines i clares
Acompanyen aquesta ascensió. Angèlics sons
I notes arcaiques i ancestrals. Belles. És el Misteri.

M'expliques tot allò que envolta aquest Patrimoni
De la Humanitat i t'escolto. Vull besar-te,
Dins d'aquest edifici és impossible que el nostre
Amor es corrompi, es faci malbé. I t'emociones.

Els llavis s'uneixen en el precís moment que l'aram
De les campanes ressona. Tan a prop nostre
Que el cos se't tensiona. Però t'abraço amb força.

[Ara Caeli]

Vull restar amb tu
Fins a la resta dels
Meus dies, en l'ara
Del cel, d'aquest

Cel que avui m'has
Descobert, la llum
Virginal de Santa
Maria. I les palmeres,

En la llunyania,
Estenen el fullatge
Fins que la vista
Perd el compte.

Vull restar amb tu
Mentre hi hagi Misteri.

[Gloria Palmae]

Llavi de rosa,
La dolçor de l'autumne
En la palmera.

Descric la joia
D'esdevenir part teva
Amb les carícies.

Tornaré a l'ara
Sacra dels sacrificis
Per estimar-te.