Resquícies de la gúbia (Melorepte116)

1

metafísica

1:1 Lluna blanca penjada
En la corda dels núvols,
Clepsidra que degota
I descompta els anys rúfols.

1:2 Espígol als marges
Per respirar i viure.
I en el cel, un àngel.

1:3 La vida grava
A la pell els solcs rudes
De l'existència.

1:4 Bressol de mar,
La senda pura
Per tenir la felicitat.
Mentrestant, la vida transcorre.

1:5 Per què pensar en les ferides de l'ocàs
Si la nova albada les cicatritzarà demà?

2

amatòria

2:1 Què hi ha més dolç
Que resseguir uns llavis
I saber que és l'únic
Camí on la pols
No s'hi acumula,
Ni el mal dels glavis?

2:2 Per què calla l'orfebre que ha creat la joia d'uns pits?

2:3 He sabut desxifrar les rugositats
D'una escorça d'un arbre en silenci.
Pero no sé desvelar els enigmes
En el ventre d'una dona guardats.

2:4 El burí traça
Inquietuds als cossos,
Curulls de vida.

2:5 En la memòria,
Les carícies de brisa
D'uns dits de dona.
En el cor, la Natura
Sencera per amar-la.

3

última

3:1-4 Nit i pluja, i el fang s'acumula en el camí.
El poeta reposa. És feixuga la jornada
Quan la fadiga i la son fan sentir
Els membres plumbis, trista la mirada.

I és òrfena la cançó si la guitarra
No la plora com el batec del cor
L'ha dictada. El poeta sap que la mort
Al seu recer mica en mica l'amarra.

El camí obert mena a terres estranyes.
Per deixar enrere els amics i la vida,
Lentament les venes esqueixa i dessagna

I aquell lament que creix en les entranyes,
Aquell dolor que escriu de la tètrica ferida
Esdevindrà altar d'un poema etern i magne.