deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

26/10/09

La Ciutat mai no dorm (Repte Clàssic CDII)

La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.

La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.

És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.

Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.

Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.