deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/4/20

Con(wi)finament (#escripturaperalconfinament; 24)

A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El vint-i-quatrè ha provocat aquest conte infantil, o l'intent almenys...:


Hi havia una vegada una nena confinada, de l'època fosca de la pandèmia, que comptava els dies que portava dins de casa sense veure els seus companys d'escola, ni les seves amigues, aquells dies en què no podia lliscat tobogan avall o sentir el vertigen del vaivé del gronxador, just a tres carrers d'on vivia. Ja s'havia ultrapassat el mes de mesures extremes i la resignació era el sentiment més adient per no trobar a faltar l'esbarjo o l'aire lliure. A més a més, la wifi, la tauleta i Netflix ajudaven a passar els dies, entre monòtons deures i àpats familiars. Fins que un dia, un president il·luminat i els seus assessors van decidir i anunciar que era hora de permetre el plaer de trepitjar de nou l'asfalt als més menuts de cada casa.

Gràcies a aquest anunci, diversos sentiments convivien entre les quatre parets del seu apartament. La nena pensava en la Júlia i la Paula, en l'Èric i en el Martí, que vivien tan a prop d'ella que segurament els veuria també tot passejant pel poble minúscul on vivien. Aquesta emoció contrastava amb la indignació dels pares que, a la cuina, escoltaven les notícies d'allò més astorats. Aquella mateixa tarda va dutxar-se amb més ganes que mai, es va ensabonar tres vegades i es va aplicar condicionador després de les dues passades de xampú sota l'aigua més calenta que podia resistir. Gairebé no sabia com era allò de vestir-se de carrer, i deixar a banda el pijama, l'amic inseparable, la seva segona pell. Va passar-se tota la tarda escrivint quartilles plenes de paraules boniques i sentides i dibuixant-les després, perquè tinguessin l'aparença de postal. Hi enganxava cors retallats i lletres per compondre el nom de cada destinatari. Va sopar i, per culpa de l'excitació de l'endemà, va girar i girar pel llit. Donava voltes com una baldufa i obria de bat a bat els ulls, com si en la foscor pogués entreveure-hi els rostres dels seus amics.

I tornà el matí, i la nena es va llevar, i el bol de llet i cereals se li va fer etern, enorme, atapeït. Encara mastegava quatre flocs que li feien bola dins de la boca quan ja es posava la roba triada la tarda anterior. Davant del mirall va canviar mitja dotzena de cops de pentinat i de complements. La diadema li donava un aire massa infantil, les trenes o el monyo de ballet li semblaven passades de moda i gens del seu estil. Finalment, va optar pel cabell solt, i se'l raspallava mentre cantava un tema dels One Direction. La cara d'estranyesa de la mare en no haver de repetir tres vegades que es preparés perquè marxaven —ja que la nena l'esperava al rebedor neta i polida i endreçada— era un poema i una grata sorpresa. El mateix aspecte poètic que tenia el rostre de la petita en sentir-se envaïda per una mascareta i per uns guants de làtex. Però la cançó de la boy band va esdevenir marxa fúnebre en veure que deixaven enrere el parc i es creuaven amb diferents coneguts i els saludaven amb un lleu gest acompanyat d'una estrebada de la mare.

El drama, però, va arribar en veure l'entrada del supermercat. L'exagerada cua, amb una distància extremadament àmplia i respectada, només era el preàmbul a allò que l'esperava dins del local. Lleixes semibuides, esbufecs i penjaments de la mare en veure els preus augmentats, per no parlar de l'avorriment que era anar rere seu en mode gimcana tot esquivant d'altres emmascarats i capses buides pertot arreu. El camí de tornada a casa fou de rècord i, un cop dutxada i canviada, s'enclaustrà dins de la seva habitació: preferia cremar-se les celles davant d'una pantalla. Ara veia clar que un dos per cent de bateria l'angoixava menys que tornar a respirar aire fresc al carrer.