deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

24/5/17

Vivències (o Metamòrfica)(Relats conjunts)

El murmuri obscè a cau d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant. All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint, però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està incomodant i l'assetja.

—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.

Torna cap a la ciutat tot deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles, s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.

—Pa... pa... pa... ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les entranyes, entre dents.

Se sent desemparada, com si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia devorar, aquell home tan proper a ella...

—Papa, pare? —l'aparent balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere, els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell Infern.


2/5/17

15 hectòmetres (o Tècnica acrílica)(Relats conjunts)

Traça lleument la silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.

Memoritza els contrastos que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats òptims.

Abans d'atrevir-se amb l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs, ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas encara.

S'entreté, un cop abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més realista, més particular. Sempre segons el seu parer.

A escassos metres, sona la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim les hores de llum natural per avançar en el seu treball.

Ara per ara, el final del pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la seva esposa.

Deixa caure el pinzell i la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.


10/2/17

Dòmino (o Penúries)(Relats Conjunts)

Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:
 

La cigarreta li penja del llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més, de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.

Fa una nova pipada abans de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria. Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les seves vísceres de plom.

Però el doble quatre que acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i joies.

Abans que perdi aquesta partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells, humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la cigarreta.


Relats Conjunts