Dòmino (o Penúries)(Relats Conjunts)

Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:

 

La cigarreta li penja del llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més, de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.

Fa una nova pipada abans de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria. Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les seves vísceres de plom.

Però el doble quatre que acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i joies.

Abans que perdi aquesta partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells, humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la cigarreta.


Relats Conjunts