deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

7/9/12

Papiroflèxia (Repte Clàssic DXXI)

Amb parsimònia, i a partir de la talla més petita buida els trossos de fusta escollits i els dóna la forma desitjada. Mica en mica, amb cada nou conjunt de matrioixques, les mans agafen destresa i treballen més ràpidament. Ja ha deixat enrere els esculls en l'elaboració de les nines convencionals, que tants problemes li donaven, des de trobar els cabells més realistes per aconseguir una cabellera que no semblés una simple perruca, fins als brodats perquè un tros de roba no fos un parrac mediocre. L'únic que ha de tenir en compte ara és que les talles encaixin, un cop acabades, una dins de l'altra, i escollir els colors més vius, que cridin l'atenció de la clientela. La qualitat de la fusta de til·ler no és tan important si aquests dos elements se saben compaginar amb perícia.

Treballa amb el cisell minúscul i esmolat, abans d'aplicar el torn i polir les superfícies. Col·loca cada nova base en ordre perquè s'assequi bé la fusta i no li costi tant a l'hora de pintar-les i d'encaixar-les, després d'haver comprovat que no ha errat les mides. Una ínfima micra podria esdevenir una diferència catastròfica en el resultat final. Són hores de silenci quasi absolut, amb la il·luminació abundant per moure's amb precisió entre un material tan mal·leable i, alhora, rebel si no se l'ataca correctament. Tanmateix, no defalleix, a pesar de la dificultat que suposa aquesta manualitat. El relaxa i el tranquil·litza, al mateix temps que li treu del cap cabòries inútils i episodis de desesperació extrema. L'amor té aquestes coses, sobretot quan deixa petges massa profundes.

Amb parsimònia, es mira les vuit meitats, entre les parts inferiors i les superiors, i la minúscula nina que comença la sèrie. S'ha proposat tenir-la llesta abans de l'alba, com un repte personal que li indiqui que no hi ha cap monstre del record que li rosegui les entranyes ja, aquella tenebra que s'apoderava d'ell en enllestir una nina convencional qualsevol. Perquè els cabells que triava eren clavats als de la seva xicota, o perquè la roba que havia trobat per al vestit era d'una tonalitat semblant a la brusa que duia la darrera nit de veure's, la nit de llençar per la borda una relació d'anys, per haver-la omplert amb desídia.

Treballa amb els pinzells, barreja les pintures al tremp i les aplica damunt de la fusta blanca. Traça un pentinat senzill però elaborat, les formes d'unes peces de roba harmonioses amb el rostre que imagina. Els ulls, els llavis, el to trencat d'un rosat per a la pell de les galtes i el nas quasi imperceptible en el conjunt de la cara. Així, la primera matrioixca queda enllestida en un tres i no res. S'enretira de la taula de treball per observar-ne el resultat. I, de nou, s'adona que no ha sabut canviar la seva forma de pintar ni de dibuixar ni de descuidar la memòria. Com li havia ocorregut amb les nines convencionals, que tenien els cabells de la seva xicota, les matrioixques segueixen conservant reminiscències de la mirada d'ella, que encara el martiritza dia rere dia.

Es desespera, davant d'aquells fragments de fusta exànime. Els rebot en un ímpetu de ràbia, contra la paret i es barregen aleatòriament. Els destrossa, els trepitja, els clava puntades de peu entre xiscles i grunys de còlera. Després de tantes hores, sap que no podrà oblidar-la tampoc amb les matrioixques. Tot té un halo de la presència d'aquella dona angelical... Potser serà millor deixar de construir nines i dedicar-se a la papiroflèxia. De ben segur que les figures d'origami seran més difícils de corrompre amb records que no s'esborren amb facilitat.