deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

28/8/14

Misèria (o Rapsòdia ibèrica)[ RPV238+Niporepte122]

A M. R. B., el titella papissot


Dies de passar fam, amb les soles de sabata llestes
Per ser devorades esdevingudes filet suculent, sols
I cansats de les bufetades vingudes de qualque banda,
De les plantofades d'un futur estranyament millor.

Nits d'insomni i de misèria, amb el rau-rau del cap
Enmig de l'estómac, i aquestes vísceres que senten
Basques de tot allò que ens envolta, com un verí
Que hem d'engolir, junt amb la queixa i la rebel·lia.

Jorns de buidesa interior i de dèficit d'abraçades,
Si el xim-xim és diluvi que ens deixarà sense llar
I amb el discurs de trista comicitat d'un míser clown.

Vetlles eternes de decisions i de condicions subjugades,
Entre fantasmes en blanc i negre, del passat, mentre un
Putxinel·li creu que ens governa, minúscul gran dictador.

Fragàncies aquàtiques (dibuixet)

Potser perquè la humitat duu el teu nom,
Venero aquests murs curulls de racons
Per abandonar-se i sadollar sets i fams
Mil·lenàries, entre besos i carícies i focs.

Perquè el doll, de vegades, també provoca
Flames en incendiàries llengües calentes
I columnes de cames, de desig que anhela
La fondalada i poder encimbellar la muntanya.

Potser perquè ets aigua que crema i apaivaga
El dejú i la lava, la fragància que regalima
Esquena avall, perles de suor per alimentar-nos.

Perquè el foll també demana clemència al seny,
De vegades, per no perir allà on el món esdevé
Ànima bessona de l'Infern més celestial, i bany.

26/8/14

Màgia (o Pèrdua contínua)[Melorepte253]

Cal sembrar la veritat en el camp de sal de les fal·làcies?
Cal saber l'origen de les paraules per parlar i comprendre?
O seguirem en el ventre matern fins al darrer dia, protegits
Pel silenci i la calma i el desig d'un cel blau sense tempestes?

Cal plegar veles abans de començar l'aventura i la màgia?
Cal guarir ferides tot just quan el batec ressona en les venes
I pressentim la sang temples endins mentre cerca camins?
O sabrem evitar paranys i dies, vigílies d'humans que respiren?

Cal devorar els tanys, els raigs de sol, les ofrenes de l'alba
En la celeritat de viure per sobreviure al bell mig de l'huracà?
O aprendrem a defugir el conflicte amb l'armistici i la vèrbola?

Cal construir els fonaments de l'enderroc, en la futura runa?
O deixarem els peus entre les llambordes del gueto interior
Si, en la fam dels carrers, roman el vagareig, la pèrdua contínua?

22/8/14

Màscares (Repte ClàssicDLXVIII)

L'olor de cuir ho impregna tot. S'ha calçat les sabates més noves i és inevitable que això succeeixi perquè encara no s'han airejat prou. Els pantalons grisos, de cotó, segueixen demanant els elàstics perquè no s'arriïn. Damunt de la samarreta blanca, sense cap estampació, llueixen vistosos, poc amics de ser discrets. Un cop enllestit el ritual de vestir-se pel matí, en Robin fa una ullada al mirall del vestidor. Hi veu un vell conegut, amb massa arrugues ja, amb el coll assetjat per les petges del pas dels anys, amb una panxa més prominent degut a tantes exigències dels guions. Somriu amargament, i apareix en el seu rostre una ganyota més adient a Popeye.

Recorda les paraules d'ànim que fa escasses hores ha gravat per a la Vivian Waller, i se li fa un nus a la gola. La vida l'ha defraudat i ell ara també esdevindrà un frau per a la jove neozelandesa, potser. No ho pot evitar, però. Tants anys darrere de les màscares més insòlites, tants diàlegs apresos i personificats... Avui vol ser ell mateix, l'home que falla, que s'entristeix, que és humà com qui més. De ben segur que, en unes hores, el titllaran de covard o d'amagar el cap sota l'ala, però, quan la vida ja no ofereix cruïlles sinó atzucacs, cal abandonar-la. Amb el màxim decòrum. En silenci, sense remor ni renou, a pesar que intenti animar l'altra gent. Un cop més, és un mestre provocant una rialla però ha perdut definitivament la capacitat de somriure.

Treu el cinturó nou de trinca de la calaixera. L'agafa entre les mans i l'estén, el sotmet a diverses estrebades. Pell de vedell ben adobada, de primera qualitat, es nota; producte estatunidenc cent per cent. Tot seguit, comprova l'hora al rellotge de polsera. Li queda temps però no ha d'encantar-se. Amb perícia, atrapa la sivella entre el marc i la porta, en ajustar-la. Grimpa damunt d'un tamboret i s'envolta el coll amb el cinturó. Abans de saltar al buit, rememora cada personatge encarnat al llarg d'aquesta farsa. El preferit segueix essent John Keating i els seus poetes morts, seguit de molt a prop de l'entranyable Mrs. Doubtfire o del brillant Sean Maguire, complementat pel rebel i intel·ligentíssim Will Hunting...

La seva mà esquerra tremola, com recordant-li què és el que l'ha dut a escollir aquest camí. Els peus li llisquen damunt del tamboret, igual que les darreres peces enderrocades del seu món fràgil, maquillat per una comicitat extraordinària. La batzegada li usurpa la màscara, definitivament, mentre l'asfixia.

12/8/14

Ànima sacrílega (dibuixet)

La meva ànima sacrílega venera el sacre
Mur del temple del teu cos, laberint on ser
Minotaure i Teseu, amb l'anhel pel moaré
Teixit amb fils d'Ariadnes, somnis de nacre.

I resa en l'església on l'illa és blancor i sorra,
Ofrena a la mar més blava, i als llavis la sal,
I a la nafra d'aquest cor enamorat de l'espiral
Quan el camí ral mai no es deixa ni s'esborra.

I rememora els càntics que exhala la teva pell,
Les oracions que són rosaris plens de besos,
En denes que alliberen amb cadenes els presos

Dits, les tendres nits en què és feixuc el mesell
Delit que em guia aquest esperit heretge, la petja
Que resta, al camp, després del combat i del setge.

Còrpora mediterrània (dibuixet)

Aquesta mar no té barca si no la menes tu,
Aquest rumb, aquesta vida que és l'onada
On convergeix el salobre i la teva mirada,
I la visc per fruir-la mentre afronto el dejú.

Aquesta platja recorda el teu nom, la rialla
Bella i sonora que omple la xardor de l'estiu,
Aquest frec a flor de pell que és sentir-se viu,
Quan em parles, lluny del silenci que amortalla.

Aquest horitzó, fet de límits infinits i d'ulls,
No és la línia que ens separa, quan la matinada
És el capità que ens mena i no ens abandona,

És la rojor dels teus llavis, el bressol de l'ona,
El tresor secret que, en la teva esquena, es bada
Quan descobrim nous motius per evitar els esculls.

Magnànima (dibuixet)

Quin secret forn hi ha en el teu cos blanc,
Calç que ha de cremar-me les entranyes
I el seny, la guspira tendra amb què banyes
A foc aquest cor fet de carn i d'entrebanc?

Quina ignota llar guardes en el teu ventre,
Terratrèmol per descobrir a l'hivern i a l'estiu
Mentre la tardor i la primavera sembren caliu
I fam i set als membres enmig de l'epicentre?

Quin xiuxiueig, quina brisa, quina finestra
Per escoltar, per alenar i per abocar-hi l'ànima
Hi ha en aquest deliri que és créixer i desitjar

La sina que m'alleta els somnis, la mà destra
Que em refugia de la tempesta, la magnànima
Blancor que il·lumina el fosc camí cap al demà?

2/8/14

Dècades (o Sístole oceànica)[relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: blanc-blau-or-maragda-lapislàtzuli-Arc de Sant Martí-oceà


En arribar a coberta, respira fondo. Davant seu, l'extensió blau maragda de l'oceà és un espectacle que li esborra les nits en blanc que ha suportat d'ençà que ha començat la travessia. És el primer cop que navega i té els nervis a flor de pell, a pesar que li assegurin que, en un vaixell construït a l'edat d'or de la navegació, està més segur que en qualsevol lloc del món. Amb ell, per matar les hores, duu la seva llibreta de dibuix i els llapis de carbó per plasmar instants damunt del paper. Ja voldria tenir els verds de la malaquita o els atzurs del lapislàtzuli de Les molt riques hores del Duc de Berry, dels germans de Limburg, però se sent limitat. Tanmateix, els seus són dissenys més realistes.

Vol captar els matisos cromàtics d'aquell paisatge insòlit i novíssim, que potser mai més no es repetirà. La mà gargoteja traços precisos i ràpids mentre el sorprèn un Arc de Sant Martí definit perfectament, en l'horitzó. Es meravella de tanta bellesa i que ningú més la capti. Massa diners, massa egolatria, massa fums perquè el món sembla girar al seu voltant. Se senten els reis de l'Univers, de ben segur. Ell ja els ha caricaturitzat, en un afany de venjança silenciosa i personal, perquè no pertanyen al seu món de classe mitjana cap a baixa. Encara que, a ell, sols li capfiquen els cromatismes del capvespre, i que atraquin aviat, abans que se li regiri de nou les vísceres i acabi sentint nàusees un cop més. No n'és conscient, però, del moment històric que viu. Qualsevol que li digui que en breus hores, aquest tità de les aigües besarà els fons abissals i que, durant dècades, se'n parlarà i s'escriuran milers de pàgines. Inclús algú megalòman acabarà filmant una pel·lícula al voltant d'un diamant blau enorme, el Cor de la Mar, amb el rerefons del naufragi.

Són les set del vespre, sense gana encara, i en Jack Dawson inhala i exhala tranquil. Perquè les basques no l'aclaparin, aquest 14 d'abril de 1912.

1/8/14

Pestilència [relatcrossing de VullEscriure]

Paraules obligades: dàrsena-doll-font-forassenyat-joventut-elixir-simbiosi

Puja les escales de forma forassenyada, com si aquelles cametes haguessin pres l'elixir de l'eterna joventut, entre les queixes dels seus pares, perquè, un cop més, no ha desparat la taula. Protegida del món, ja dins de la seva habitació, obre la finestra de bat a bat i aspira l'olor pestilent que li arriba de les dàrsenes on atraquen les barques de pesca, mentre recorda fets desagradables. Només cal esperar el temps just perquè la simbiosi faci el seu efecte.

Aquesta vegada no es fa pregar massa i quasi sense temps d'arribar a la tassa, el vòmit apareix a doll, com una font violenta que cerca pas entre les roques. Quan ha acabat, polsa el botó del lavabo, que buida el dipòsit en segons. Així es desempallega d'aquella metzina que l'enverina a diari. Es mira al mirall i els seus ulls la troben encara massa grassa, entre la pell i ossos que està esdevenint lentament.