deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/11/17

Camèlies ebúrnies (o Al·legòrica)(Relats Conjunts)

Capvespre ennuvolat. Corre l'any 1830. Per ser més exactes, és el vint-i-set de juliol. La senda és plena de penombres que amaguen el lloc cap a on mena. Una multitud s'arraïma tot seguint una dona que, quasi nua, enarbora una bandera de tres pals; concretament, es tracta de la bandera de la República de França. Però això ja és parlar en termes endevinatoris, ja que, ara per ara, a la capital francesa, com la resta dels dominis, hi regna l'absolutisme de Carles X. La caterva empunya armes diverses (fusells amb baionetes, pistoles, sabres...) i ningú no para esment en els cadàvers que emplenen el terra que trepitgen. Alguns diuen que aquesta figura al·legòrica i femenina és la llibertat; d'altres, que no s'aventuren en la seva identitat, només es fixen en aquella sina descoberta; uns pocs gaudeixen d'unes hores de no haver-se de preocupar dels maldecaps constants. La cridòria i la xerrameca és un poti-poti eixordador, sense ordre ni concert, potser només amb la finalitat del rebombori pel rebombori.

Capvespre ennuvolat. I el camí cap a la revolució sembla endegat i encès i veloç, com si es tractés de pólvora llepada per la flama d'un llumí. Seran tres dies intensos, gloriosos. Aquest ímpetu fructificarà i derrocarà el dèspota que governa la nació. Seran dies convulsos i vertiginosos, amb sensacions contradictòries, des de l'excitació extàtica al pessimisme recalcitrant, arrelant-se en el cor de cada parisenc, que formi part (o no) d'aquesta comitiva tsunàmica. No hi haurà muralles prou altes que no sigui capaç de derruir, ni exèrcits que l'aturin. Venceran tard o d'hora, com ja ho van aconseguir els seus avantpassats en prendre la Bastilla. Són fills i néts i nebots i gendres d'aquella munió que ja s'alçà contra la crueltat d'un altre monarca. Aquesta sang blava que corromp tant i malmet la gent sense llinatge noble...

Capvespre ennuvolat també en la nostra terra. I observo el llenç de Delacroix amb una mescla d'escepticisme i d'esperança. Camèlies ebúrnies enmig del sutge. En silenci, imagino les consignes que devien fer menester llavors, i penso en tot el que succeeix ara. Aquest territori usurpat, en què s'ha erigit algú com a capitost i cabdill, sense haver estat cridat; aquesta força innecessària i inútil i gratuïta, que cal esborrar perquè és vergonyant; aquests ferits que, mitjançant la manipulació i la informació tergiversada, seran engolits pel secretisme i l'”aquímandoyocoño”. I unes llàgrimes s'aboquen en les balustrades dels meus ulls, plens d'impotència, i em sento orfe d'aquesta dona que, amb coratge i clarividència, es carrega tot un poble a la seva esquena; una dona decididament oprimida, proletària, de classe baixa. Tres voltes rebel, tèrbol atzur que compta els dies per fugir d'aquest parany d'un caire entre roig i groc.