deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

11/12/18

Íncubes (o Gèlida)

El camí havia estat tortuós i dantesc, sobretot perquè esquitllar-nos d'un embús semblava una missió impossible. En arribar al lloc on faríem un petit recés, aquesta sensació de desempara tampoc no ha desaparegut. L'hotel era un casalot rònec, que, a simple vista, feia la sensació d'abandonat. El rètol esbocinat, els parterres de l'entrada deixats de la mà de Déu, els arbres de l'entorn esquifits i tot esperant una poda hivernal... El calfred em recorregué l'espinada i vaig fregar-me els braços a la recerca d'un escalf inútil. La impressió gèlida no desapareixia i li costaria de marxar de dins meu.

La porta principal entreoberta va facilitar-nos la feina. D'un cop d'ull ens havíem adonat que ningú no ocupava el seient de la recepció, i podríem escolar-nos sense ser detectats. També gràcies a una ràpida llambregada al calaix de les claus, vàrem esbrinar quines habitacions encara no eren ocupades. Triaríem un parell de cambres contigües, per si la cosa anava de mal borràs i havíem d'abandonar-ne una o totes dues abans d'hora. El número 113 tampoc no em tranquil·litzava massa. Però no m'hi vaig capficar més del compte. Mai no havia regit la meva vida pels viaranys de la superstició i no començaria aquella matinada.

El cansament va envair-me sense que cap pensament de malastrugança em revifés els membres. Tants jorns de vagareig pesaven damunt de les espatlles; tantes nits de pèssim o nul descans també. Vaig allitar-me damunt de la vànova i la còrpora sencera va ser embolcallada pel sopor. No sabria dir quan varen aparèixer els íncubes, però llur aparició em va modificar aquell son, que era profund, i va començar a alleugerir-lo per oferir-me el trasbals i, a la llarga, l'insomni. S'asseien en el meu pit i em xiuxiuejaven frases de maliciosa vivacitat, i m'emplenaven de terror. Sentia de nou la caterva a prop, amb les torxes enceses i les eines de treball llestes per servir com a armes.

El xiscle que vaig emetre despertà en Sebastià, que aparegué quasi a l'instant en la meva cambra. M'abraçà i s'adonà que tremolava. “Hem de marxar, ara mateix”, vaig murmurar, i ell traduí aquella súplica a l'instant. Vàrem travessar l'hotel per escapar-ne a corre-cuita. Sentia la meva paüra extrema, i aquelles parets no aconseguirien apaivagar-la més ni retornar-me la pau. Semblava que encara ens perseguissin els homes, plens d'odi i de maldat. I jo esbatanava els ulls de la mateixa forma que la nit del linxament. Érem jutjats pels vilatans, sense raons aparents, tan sols per uns rumors gens fonamentats que ens acusaven de bruixeria. Jutjats i condemnats, des d'aquella nit, a vagar pel món i evitar el contacte amb la humanitat. Esperits pels segles dels segles...