deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

27/11/07

Coneixença

Conec un desert que cerca amarar-se de llum
D'aigua, encara que sigui amb plors propis,
Encara que hagi de sacrificar la vida
Per trobar un oasi on deixar-hi el reliquiari
Dels seus besos, el rosari de les carícies
Que ha guardat durant anys i panys
I ja cremen en els llavis i en els dits.
Conec un oasi que ha sabut beure la set
De la sorra, i deixar créixer dins seu la duna
Bruna del somriure innocent de la jovenesa,
Encara que no es vegi mai la cara oculta
De la lluna, encara que pugui desvetllar el somni
Dels homes un cop més amb paraules senzilles
I plenes d'hermetisme que guarden la subtilesa
De saber anomenar les gotes de la pluja.
Conec un oasi perdut dins d'un desert amagat...

Taques tristes que entristeixen (RPV16)

[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]
Taques tristes que entristeixen
Les tenebres de la tinta,
I sols sé que seran la meva ombra
Que cavalca al meu costat,
Cavall de cabòries mai contades,
Mai comptades. Perquè en són moltes...
Taques tendres que junyeixen la joia
I el desassossec de no saber ser sols paper,
Enmig del trepig de la llum,
Que llisca en la llunyania
Del desig per trobar-la. Callades
Paraules quan les oïdes són escasses...
(Tinc tot el temps per trescar entre
Tendresa i tristesa i tractar de desentrellar
El tràfec de la troca transcendent
Del tràgic triomf del traç: traduir les taques
És un tram lleu o greu en el trajecte
Vital cap a la comprensió de l'ésser...)

LLENÇA LA BROSSA! (Síndrome de Diògenes)

Has acabat el tetrabick de llet
I les escombraries són massa lluny
Per a llençar-lo a dins. A terra, millor?
La mandra se't menja, devora per dins
Les teves entranyes i s'escamparà
Fins que moris sense mots.
Embruta la teva pròpia llar,
Diran que és orgull d'humà?
Trepitja les darreres resquícies
Oblidades de menges pretèrites
I traça camins de cavernícola
Cap al llaç on temps i memòria
Semblen lluitar en pugna ígnia.
Dorm, intenta fer-ho, íncube
De degradada presència fètida
Fins que t'evacuï la misèria.
Has acabat la teva gana?
O només descansa en un somni
Lleuger? D'eterna requesta?
O no abandonaràs mai l'ombra
Fosca que t'atrapa en la bogeria
De no saber quin és el color del terra
De la teva casa, de la teva cambra?
O en el nom de l'hel·lènic filòsof?