Ínfules (o Majestàtica)[ENTC]

Plou i és de nit, i aturar-se de cop és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg, d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma emmetzinada.

Plou i és de nit, i sóc gripau en l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense adonar-me'n.

Plou i és de nit, i hi ha somnis després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat; creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Epístoles [ENTC]

Agenollada al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang, plora al terra, agenollada.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Pusil·lànime (o Etcètera)[ENTC]

No hi ha res que l'espanti ja. Es mostra impassible davant de tot. Ni la mirada hieràtica dels lleons li fa abandonar les seves peripècies cavalleresques. S'ha proposat emular el seu ídol, sens cap dubte. Cada nou episodi el reafirma en la seva índole salvadora, tot i que les llengües viperines el titllin de pusil·lànime. Ja li va passar al seu idolatrat cavaller en aquella època, i mai no desistí en l'intent i la seva fama segueix pervivint ara, encara que l'anomenessin boig.

La seva entrada és seguida per centenars d'ulls, plens de rancor, de ràbia. Fins i tot d'enveja. Són monstres traïdors, de dents esmolades, àvids de la seva sang, amb el desig de fer-ne llenya quan aconsegueixin que caigui. Però no els brindarà l'oportunitat. La lògica i l'eloqüència no són el seu punt fort, però té estratagemes per contrarestar la mediocritat dels seus actes. La dels altres, no la pròpia. Però la dissimulació amaga aquesta versió.

Saluda correctament, dissimulant també l'odi recíproc que sent per ells; en té prou amb la seva condició de messies de la seva pàtria. Amb el seu discurs, el cavaller Mariano els impartirà una lliçó de bona política, llençant per terra les seves crítiques de dèficit, d'atur, de retallades, etcètera...

[l'artifex del microrelat és aquí]