Agenollada
al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el
seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus
llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que
sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor
que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha
perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per
fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es
van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil
musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que
l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què
tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la
camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a
les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet
aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al
ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es
formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit
travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid
després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang,
plora al terra, agenollada.
[l'artifex del microrelat és aquí]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada