I he tancat l'esperança en harems cristal·lins on la bombolla de sabó mai no es malmet
I llisca entre la brisa i frega el blanc lli del núvol pur quan sols ets somriure i alegria, amor.
I lliures l'escalfor d'un raig de sol ple de futur a les meves mans humanes, maldestres,
Malmeses per l'existència i per les bufetades sofertes, i arribo d'esquitllentes a la llar,
On m'espera l'escalf d'una abraçada, la serenor de tenir un pou de calma per a nosaltres.
I fujo de l'esquírria de l'hàlit que porta la ira i la rancúnia, lluny de la cobdícia i la malesa,
Escàpol del dolor i de la llàgrima, com el temps que transcorre amb passa ferma i constant,
I encenc les torxes per a il·luminar noves vies d'accés als teus ulls clars, al teu cor resplendent
Com un matí que recomença quan gairebé s'enyora la seva absència, en despuntar el crepuscle.
I omplo el gibrell del demà amb la tempesta que no he evitat, l'aigua clara que s'enduu la set,
La fruita madura que endolceix l'amargor de l'ham i de la linya, i sabré resistir l'estrebada
Secular de qui neda a contracorrent, fins a la primera gota del doll que desemboca a la mar
D'un mot que bastirà una frase, i un món que, de mica en mica, serà poema, pregària, condol.
