deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

22/4/13

Tendríssima Olívia (Minirepte73)

Sua de valent per aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens, que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a la senyora Antònia, que paga i marxa.

Ell s'eixuga el front, perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i, alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra, tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els pits d'una joveneta!

Tèrboles (o Síl·labes)



I he pronunciat
Totes les síl·labes
Del teu nom de mar
I d'atzur en calma
I he sabut renéixer
Enmig de la fosca
A empentes, gemecs
Per abastar l'aire.

 

I he llaurat la sal,
Trescant per camins
Sempre indefugibles,
I la set comença
En despertar, amiga,
En el clar desig
De nedar dins teu
I de capbussar-hi
El somni, el demà,
Noor, la pau, tu i jo...
Obsedit, potser,
Amb pupil·les tèrboles.