deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

12/3/15

Parmènides (o La constància)[RepteDLXXXIX]

La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.

[Il·]lògica (o Fórmules i mètodes)[Lliga de Microrelataires; J5]

Somriu tristament. Davant dels blocs de notes plens de fórmules, sent la buidesa del treball conclòs i la claredat de trobar-se en un atzucac encara més fosc que en començar les indagacions. És metòdic i, amb els reptes personals, s'aguditza la seva metodologia. Per això, ha respost els interrogants i les excepcions possibles, perquè cap equació no pugui ser refutada per l'auditori. Ara, però, empassa saliva mentre redacta la presentació del seu teorema sobre la lògica de la contradicció. Perquè s'adona que ha treballat endebades, al voltant del que ja no existeix, segons els seus càlculs exactes. Tota una paradoxa...