deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

18/4/16

Còmplices (o Les llàgrimes)[«La nit de les lletres» 2016; 5]


Has esperat que tot sigui fosc per venir
Del teu món d'enderroc i compartir runes
Amb el turment que m'acora, com el destí
Que cal arrossegar nit i dia, tot i les llunes.

Has xiuxiuejat secrets i proeses, promeses
Trencades com miralls d'aigua tèrbola, espills
Fràgils on recol·lectar llàgrimes de princeses
Oblidades i amargors alienes, lluny dels perills.

Has somniat en aquest moment tota la vida,
I sembres el dolor i l'alegria en la meva oïda
I, de cop, fuig el llast que et pesa en l'ànima.

Has esperat que el món esdevingués nostre
Per aclarir els tons del teu rostre i del llostre,
Per evitar el desamor i la seva tristor exànime.

Puríssima Glòria (o La penitència)[«La nit de les lletres» 2016; 4]

Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.

—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.

El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.

—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.

Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada, subreptícia i per sorpresa, no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.

Existència d'urgència (o L'úlcera)[«La nit de les lletres» 2016; 2]


En arribar els serveis mèdics d'urgència al domicili, la dona jaurà damunt del llit i no respirarà. Serà carregada a l'ambulància i la duran a l'hospital més proper. Durant el trajecte, els intents per reanimar-la s'alternaran però seran infructuosos i, després de quinze minuts, que s'eternitzaran, cessaran. La dona travessarà les portes del centre hospitalari sense vida.

L'autòpsia detectarà una perforació en les parets de l'estómac, originada per una úlcera mal guarida i pitjor controlada. El que no serà capaç de reflectir l'informe forense és la quantitat de fel acumulada, la ràbia continguda, tants gripaus empassats al llarg de la seva existència... la raó veritable de la seva mort fulminant.

Musofòbia (o La síndrome)[«La nit de les lletres» 2016; 1]

Deixes de llegir i escoltes amb atenció. Vols comprovar que el rosec que t'ha semblat discernir entre la música de fons sigui allò que realment creus. La simple idea del rosegador t'esparvera, però encara t'aterreix més que hagi estat capaç d'escampar la seva nefasta descendència per les teves possessions. T'alces de la butaca i observes al teu voltant, mentre el teu peu topa amb l'embolcall buit d'unes crispetes i fa carambola amb la llauna de refresc que has begut un parell d'hores enrere. Saps que et moriràs de l'ensurt si els ulls detecten la presència del múrid, sigui quin sigui l'exemplar, entre els teus béns més preuats, que conserves zelosament. Visualitzes el seu musell estripant plàstics i ratant papers i diaris, les seves urpes obrint-se pas enmig de túnels llòbrecs i dissimulats pel desordre imperant. Acluques les parpelles, terroritzat degut a l'astorament que t'envaeix, però la imaginació treballa i olores la nauseabunda ferum del seu pelatge i et sembla que t'esvaeixes i perds l'equilibri i els incisius de la rata es multipliquen i un reguitzell de cues peludes i glaçades et frega els turmells i les cames i les cuixes i ascendeixen amunt amunt i et creix la picor per tot el cos però no te'n pots desempallegar. Ni dels rosegadors ni d'aquesta coïssor que et lacera. Et veus completament cobert de rates, d'hàmsters, de ratolins, que es mouen espasmòdicament i nerviosa, damunt teu, que t'has quedat estès al mig del menjador, inconscient.

Et cau el llibre de les mans i el malson s'esfuma i desapareix. No pas el mal tràngol de la por experimentada. Aterres al món i escoltes amb atenció. T'alces de la butaca i observes al teu voltant. Les bosses d'escombraries segueixen al seu lloc, intactes, però caldrà tornar al contenidor per augmentar el teu botí i perquè les rates no infestin els carrers de la teva ciutat.