Desperta amb la desorientació
provocada pel reguitzell de malsons massa vívids, després d'una nit
de luxúria i sexe desenfrenat, amb regust de comiat definitiu.
Encara recorda qui l'ha deixat aquí, a l'hotel Lo peix, al bell mig
de la ciutat d'Amposta. I aquesta mateixa persona és qui l'ha dut
també a un deliri de gelosia i d'obsessió mai abans viscut. L'amor
també empra camins inescrutables, com Déu. No li calen Bíblies ni
Isaïes que li recitin versicles apresos a cops de mall. Ara només
vol servir en plats de porcellana fina la gèlida venjança, com un
nou Otel·lo, però sense reclamar cap lliura de carn ni cobejar
germanes daneses ni desembarcar en terres egípcies. Perquè això és
un bocí de vida, no pas una dramatúrgia shakespeariana. Respira
fondo, amb dificultat, per l'angoixa de saber-se enganyat i
utilitzat, perquè és el segon plat en aquest àpat, perquè s'ha
sentit perseguit com un lladre. Ell no ha estat qui ha usurpat la
dona d'altri, ni ha ocupat el llit aliè; tampoc no ha desfet cap
aliança ni cap lligam. Ell és qui ha dormit a la intempèrie i ha
conduït amb la frenesia per retrobar uns llavis goluts; ell ha estat
l'inflamat per la foguera de la passió i per l'insomni. No li calen
Yagos que li omplin el cap de falsedats, ni còmplices ni
estratagemes. Sap que ella encara no ha deixat el pare de la seva
criatura, la forma més eufemística de dir que encara folla amb el
seu marit. Abandonarà el Montsià sense fer soroll, hi deixarà i
oblidarà, tard o d'hora, la Desdèmona que l'ha entabanat, perquè
enganyi el personatge que triï o que la vulgui suportar. Ja n'ha
tingut prou d'aquest drama, amb tints tan barroers, així evitarà
que acabi en tragèdia, sigui qui sigui la víctima...
1 comentari:
Tragedia [eufe]mística (o Gélida dramaturgia)
Despierta con la desorientación provocada por el sinfín de pesadillas demasiado vívidas, después de una noche de lujuria y sexo desenfrenado, con sabor a despedida definitiva. Aún recuerda quién la ha dejado aquí, en el hotel Lo peix, en el centro de la ciudad de Amposta. Y esta misma persona es quien le ha llevado también a un delirio de celos y de obsesión nunca antes vivido. El amor también emplea caminos inescrutables, como Dios. No necesita Biblias ni Isaías que le reciten versículos aprendidos a golpes de mazo. Ahora sólo quiere servir en platos de porcelana fina la gélida venganza, como un nuevo Otelo, pero sin reclamar libras de carne ni codiciar hermanas danesas ni desembarcar en tierras egipcias. Porque esto es un pedazo de vida, no una dramaturgia shakespeariana. Respira hondo, con dificultad, por la angustia de saberse engañado y utilizado, porque es el segundo plato en esta comida, porque se ha sentido perseguido como un ladrón. Él no ha sido quien ha usurpado la mujer de otro, ni ha ocupado la cama ajena; tampoco ha deshecho ninguna alianza ni ningún vínculo. Él es quien ha dormido a la intemperie y ha conducido con frenesí para reencontrarse unos labios glotones; él ha sido el inflamado por la hoguera de la pasión y por el insomnio. No necesita Yagos que le llenen la cabeza de falsedades, ni cómplices ni artimañas. Sabe que ella aún no ha dejado al padre de su criatura, la forma más eufemística de decir que todavía folla con su marido. Abandonará el Montsià sin hacer ruido, dejará y olvidará, tarde o temprano, la Desdémona que lo ha engatusado, para que engañe al personaje que elija o que la quiera soportar. Ya ha tenido suficiente de este drama, con tintes tan soeces, así evitará que termine en tragedia, sea quien sea la víctima...
d.
Publica un comentari a l'entrada