deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

17/12/14

Nívia Bèlgica (o Migratòria)(Relats Conjunts)

Amb el cavallet ben assegurat i el llapis de carbonet amb bona punxa, des de dalt del turó observo l'escena que he triat. Ha parat de nevar; l'aire és gèlid, però, entre la bufanda, el barret i l'abric nou de trinca, aconseguit a canvi de dos esbossos, gairebé no el sento. Els pujols del voltant s'han enfarinat de debò, i els arbres, orfes de fulles, destaquen encara més llur esqualidesa. A la vall, el riu i els petits embassaments s'han glaçat i la gent de les rodalies aprofita per patinar-hi i jugar a fer batalles de boles de neu. Els trineus tampoc no hi manquen.

Les teulades dels edificis, igual que el paisatge, també han quedat blanques immaculades. Serà fàcil, aquest cop, trobar les tonalitats. Així descansaré després de la feinada que suposà acabar la “petita” Torre de Babel. Encara em fan mal els ulls i l'esquena de tan d'esforç... I quatre ocells mal comptats, que encara no han migrat cap a terres menys fredes que les belgues, voleien a la recerca d'alguna baia o insecte per dur-se al bec, en un mos frugal, gens notori.

Els lladrucs dels gossos, excitats i histèrics, m'indiquen que avui serà una nova jornada de caça per a en Hans, l'Andries i en Martijn, els que diumenge rere diumenge deixen l'escalfor de la llar per abatre llebres, faisans o, si tenen sort, un senglar o un cérvol. Lentament, i amb força cura, descendeixen pel vessant del turó, sense parar esment en la meva presència, ni en el bon dia que els he murmurat, amb la boca tapada per la bufanda. Són murris, més del que eren abans dels rumors. Perquè, també, saben que estic esdevenint un pintor cèlebre.

S'allunyen i els observo. També els inclouré al llenç, per què no? Gargotejo les tres figures humanes i la desena llarga de gossos, i l'escalfor de la foguera acabada d'encendre sembla reclamar un lloc dins del quadre. Els tres caçadors han quedat fora de l'abast de la meva vista. I això és recíproc, ells tampoc no em veuen. Deixo el llapis i el cavallet. Em frego les mans, glaçades i balbes, mentre començo el camí cap a casa de l'Andries. Dissimuladament, perquè els carboners no endevinin les meves intencions. Allà m'hi espera l'Annegreet, la jove i bella esposa de l'Andries, la que tant detesta els diumenges de cacera, la que tant estima el tacte dels meus dits d'artista i el traç del meu pinzell...


9 comentaris:

deomises ha dit...

Nívea Bélgica (o Migratoria)


Con el caballete bien asegurado y el lápiz de carboncillo con buena punta, desde la colina observo la escena que he elegido. Ha parado de nevar; el aire es gélido. Sin embargo, entre la bufanda, el sombrero y el abrigo recién estrenado, conseguido a cambio de dos bocetos, casi no lo siento. Las lomas de alrededor se han enharinado de verdad, y los árboles, huérfanos de hojas, destacan aún más su escualidez. En el valle , el río y los pequeños embalses se han helado y la gente de las cercanías aprovecha para patinar y jugar a hacer batallas de bolas de nieve. Los trineos tampoco faltan.

Los tejados de los edificios , al igual que el paisaje, también han quedado blancos inmaculados. Será fácil , esta vez , encontrar las tonalidades. Así descansaré tras el trabajo que supuso terminar la "pequeña" Torre de Babel. Todavía me duelen los ojos y la espalda de tanto esfuerzo... Y cuatro pájaros mal contados, que aún no han migrado hacia tierras menos frías que las belgas, revolotean en busca de alguna baya o insecto para llevarse al pico, en un bocado frugal, nada notorio.

Los ladridos de los perros, excitados e histéricos, me indican que hoy será una nueva jornada de caza para Hans, Andries y Martijn, los que domingo tras domingo dejan el calor del hogar para abatir liebres, faisanes o, si tienen suerte, un jabalí o un ciervo. Lentamente, y con mucho cuidado, descienden por la ladera de la colina, sin prestar atención a mi presencia, ni en al buen día que les he murmurado, con la boca tapada por la bufanda. Son enojosos, más de lo que eran antes de los rumores. Porque, también, saben que estoy siendo un pintor célebre.

Se alejan y los observo. También los incluiré en el lienzo, ¿por qué no? Garabateo las tres figuras humanas y la decena larga de perros, y el calor de la hoguera recién encendida parece reclamar un lugar dentro del cuadro. Los tres cazadores han quedado fuera del alcance de mi vista. Y esto es recíproco, ellos tampoco me ven. Dejo el lápiz y el caballete. Me froto las manos, heladas y entumecidas, mientras empiezo el camino a casa de Andries. Disimuladamente, para que los carboneros no adivinen mis intenciones. Allí me espera Annegreet, la joven y bella esposa de Andries, la que tanto detesta los domingos de cacería, la que tanto ama el tacto de mis dedos de artista y el trazo de mi pincel...


d.

ignasi ha dit...

Bonica prosa i bonica -i original- història... enhorabona!

Jpmerch ha dit...

Compte! A veure si l'Andries torna amb l'escopeta carregada i tenim un disgust.

El que em passa pel cap ha dit...

L'Andries empaitant bestioles i deixant l'esposa desatesa ha propiciat i conseguit portar més banyes que els cérvols que vol caçar.

Elfreelang ha dit...

boníssim text , original ...felicitats pel relat Deo! i Bon Nadal

montse ha dit...

Excel·lent!

montse ha dit...

Excel·lent!

Rafel ha dit...

La fama d'alguns artistes ja ve de lluny.

Rafel ha dit...

La fama d'alguns artistes ja ve de lluny.