No sé qui va posar de
moda acabar les reunions de la colla amb una sessió d'espiritisme.
Però, de ben segur que devia ser algú prou boig per ser amic
nostre. Ara, amb els anys, seguim entaulant-nos com llavors. Fins i
tot conservem el costum de la rudimentària ouija dibuixada a l'hule.
Ens agradava fer el ruc amb un got qualsevol, mentre invocàvem
l'esperit d'una rebesàvia difunta, tot intentant fer safareig de
vides alienes. Sempre hi havia algú que el desplaçava
dissimuladament. A mi em provocava respecte. Però, a mida de fer-ho,
el sacrilegi acabava amb més rialles que patiment. Perquè, entre la
beguda i la maria, l'ambient s'anava caldejant, i les respostes que
obteníem eren més properes a la dislèxia que al xafardeig.
No teníem massa
preocupacions en aquella època. Érem joves i les obligacions,
escadusseres. En Màrius era el bufó de tots i entre pregunta i
pregunta, explicava uns acudits suadíssims. Tothom s'exclamava però
també esperava una nova intervenció graciosa. Els menús d'aquelles
trobades eren pura improvisació, però ho deixàvem en mans d'en
Màrius, que tenia la mà trencada davant dels fogons. Des d'un
rostit fins a un pastís, passant per la salsa per als calçots, que
mai no ens en va dir ni un sol ingredient. I això que el burxàvem i
el subornàvem fins a l'extenuació. Potser era un altre motiu, però
els tiberis del febrer i del març, quan devoràvem ceballots a
manta, eren els més concorreguts.
Com avui, la primera
calçotada de l'any sense en Màrius. No hi haurà acudits, ja ho
sabem, perquè commemorem el primer aniversari de la mort d'en
Màrius. Seguim essent joves i mèdiums d'anar per casa, que les
penes no són tantes... Potser així desvetllarem les hipòtesis de
l'autoria d'aquells gargots dislèctic. I ens cagarem vius, els més
sensibles sobretot, entre respostes sense solta ni volta. Amb la
pèrdua d'en Màrius, no només ens manca un amic i un humorista nat,
sinó aquell aspirant a xef que ens estalviaria les corregudes al
lavabo des de la seva absència.
2 comentaris:
Mediums (o Dislexia)
No sé quién puso de moda terminar las reuniones del grupo con una sesión de espiritismo. Pero, seguro que debía ser alguien bastante loco para ser amigo nuestro. Ahora, con los años, seguimos reuniéndonos como entonces. Incluso conservamos la costumbre de la rudimentaria ouija dibujada en el hule. Nos gustaba hacer el burro con cualquier vaso, mientras invocábamos el espíritu de una tatarabuela difunta, intentando chafardear vidas ajenas. Siempre había alguien que lo desplazaba disimuladamente. A mí me provocaba respeto. Pero, a medida de hacerlo, el sacrilegio terminaba con más risas que sufrimiento. Porque, entre la bebida y la maría, el ambiente se iba caldeando, y las respuestas que obteníamos eran más cercanas a la dislexia que al chismorreo.
No teníamos demasiadas preocupaciones en aquella época. Éramos jóvenes y las obligaciones, escasas. Màrius era el bufón de todos y entre pregunta y pregunta, explicaba unos chistes archiconocidos. Todo el mundo se exclamaba pero también esperaba una nueva intervención graciosa. Los menús de aquellos encuentros eran pura improvisación, pero lo dejábamos en manos de Màrius, que tenía pericia fente a los fogones. Desde un asado hasta un pastel, pasando por la salsa para los calçots, que nunca nos dijo ni un solo ingrediente. Y eso que lo martirizábamos y lo sobornábamos hasta la extenuación. Quizás era otro motivo, pero las comilonas de febrero y marzo, cuando devorábamos cebolletas a manta, eran las más concurridas.
Como hoy, la primera calçotada del año sin Màrius. No habrá chistes, ya lo sabemos, porque conmemoramos el primer aniversario de la muerte de Mario. Seguimos siendo jóvenes y médiums de andar por casa, que las penas no son tantas... Quizás así desvelaremos las hipótesis de la autoría de aquellos garabatos disléxico. Y nos cagaremos vivos, los más sensibles sobretodo, entre respuestas sin ton ni son. Con la pérdida de Màrius, no sólo nos falta un amigo y un humorista nato, sino aquel aspirante a chef que nos ahorraría las carreras al baño desde su ausencia.
d.
Podrien invocar en Màrius i que des de l'altre món els ensenyés alguna cosa...
Publica un comentari a l'entrada