I sé que, a partir d'ara, la rugositat del temps sense tu
Minva amb el vellut del teu bes, amb la carícia que lluu
I creix als capcirons dels teus dits, inici de l'alè.
I paro la taula per al pa del teu ventre, que vindrà
En plàteres de màgia que eixuguin la tristor i el dol,
Aquest raig de llum enmig de la matinada, el sol
Anhelat tantes vegades en la tenebra, com el demà.
De nou, em desvetllo amb la teva veu que em parla, l'arpegi
Més clar per combatre la buidesa i la magnitud del llit,
I sé que la ment, plena de records teus, és un continu vesper.
I desitjo trobar, entre fórmules magistrals, el sortilegi
Que t'apropi, en aquest comiat que no és adéu, al meu pit,
Que converteixi els quilòmetres en mil·límetres de sobte, si pot ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada