Escuro el got de cervesa i, sense rumiar-ho massa, inspiro amb força
i em submergeixo a la banyera. Les bombolles es formen als llavis. Vull
expirar tot l'aire dels pulmons i no respirar més. El primer impuls és
la inhalació. El cor batega tranquil, aliè a la meva ment. M'enfonso
encara més. Visualitzo, amb les parpelles ben closes, records que
guardava al fons de la memòria i d'altres més recents i lúbrics, mentre
el pols martelleja les temples. M'endormisco, com en un desmai que
intueixo, però em resisteixo. No cediré amb tanta facilitat, només són
uns segons escassos, un patiment que se suporta. Si intento respirar,
l'aigua entrarà als pulmons i potser així sigui més fàcil. El cap sembla
explotar-me amb l'inici d'una inhalació que no vull fer. Un soroll, que
és un esgarip imperceptible, s'instal·la en els bronquis. El costum de
respirar és massa fort per aturar-lo sobtadament i sangloto sense que un
bri d'oxigen entri de nou en el meu organisme. Em costa retenir les
darreres accions del dia, o el motiu d'estar-me banyant ara mateix.
Potser sigui per tu, o per pur caprici, de suïcida adolescent i
frustrat, o un efluvi romàntic per lluitar contra la nostàlgia.
Quan surto de l'aigua i inhalo i exhalo amb un estossec impetuós,
m'adono que les urpes de la mort no han pogut atrapar-me. Però les he
sentides gairebé tan endins meu com la petita mort diària que és
haver-te tastat i saber-te llunyana, arrelat a tu des que has marxat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada