Serà l'església la que empari la
nostra trobada, aquest corc que avança per les entranyes dia rere
dia i omple d'impaciència. I, entre rosasses que refulgiran amb el
sol del sud, apareixeràs plena de set per apaivagar, llavis famèlics
per un bes, un mossec, una tímida frase. Llavors ens adonarem de la
importància del pla, que semblava superflu mentre el dissenyàvem
per ser perfecte, de les hores de conversa secreta, de les
confidències a l'ombra del món.
I et veuré més bella del que ja et
veia darrere de la pantalla freda que emparava la teva escalfor, les
paraules apassionades escrites amb neguit i pressa podran ser
xiuxiuejades en abraçar-nos enmig de la pau del temple. I no tindrem
perícia per formular preguntes ni respondre-les, pels nervis a flor
de pell d'ençà que hauràs travessat el pòrtic i ens haurem
reconegut. Tampoc no trobarem el moment adequat per decidir-nos a
travessar-lo de nou i fer cap al meu apartament. Sense gosar
agafar-nos de la mà per si un cas apareixen ulls que no haurien de
ser presents.
Serà a l'església on descobrirem el
tacte i el gust, l'esgarrifança i la timidesa extrema, i un nou glop
de desig ens recorrerà la columna vertebral tot esperonant-nos els
membres. Caldrà controlar els ímpetus i les ganes de devorar cada
centímetre dels nostres cossos per no rebre el toc d'atenció de les
ancianes beates que duen dol sempitern. I recorrerem, com si fóssim
amics que s'han trobat per casualitat, els pocs carrers que ens
separen de la salvació i de la intimitat de les quatre parets en què
només hi ha espai per a tu i per a mi. I en tancar la porta, les
pupil·les es cercaran en la penombra demanada, per recrear, un cop
més, l'escenari de la nostra coneixença, la primera nit de màgia i
de conversa amena, sense cap més límit que l'alba.
I et despullaré amb la lentitud de qui
ha sabut esperar i de qui desitja amb vehemència, et fitaré amb
l'atenció que has merescut sempre i sabré que davant meu hi ha la
dona que em desperta i em desvetlla, que em carrega dia rere dia les
alforges de la necessitat sincera. I agrairé al cel que veneres la
teva existència, la nostra coincidència, la decisió esbojarrada de
trobar-nos, malgrat el perill i el risc. Tot això serà demà, quan
hagis tornat de l'escola, de deixar els petits. Avui imagino cada
detall de la nostra cita, que està a punt de fer-se realitat, mentre
us esguardo rere les cortines de l'apartament, a tu i al teu marit,
envoltats per la gatzara de la quitxalla. Avui que encara no ets
meva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada